EL VERDADERO DIOS ES SIEMPRE UN DIOS ESCONDIDO*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14, 23-29) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El diumenge passat varem acabar dient que aquest amor de donació era la conseqüència d’una experiència interior, que et relaciona amb el Déu que està en el fons del teu ésser. Avui l’evangeli ens parla d’allò que significa aquesta vivència intima. Allò que passa dins de cadascú de nosaltres ha de ser l’iceberg del que només se’n veu una petita part que és l’amor manifestat en el servei als altres.

Recordem que el discurs de comiat de l’evangeli de Joan s’extreu de l’experiència de la comunitat en el transcurs de setanta anys. Això el fa encara més interessant que si l’hagués dit Jesús. Ens parla de com s’entenia i es practicava en aquella comunitat el seguiment de Jesús.

El cristianisme, en els seus orígens, consistia en viure la presència de Déu, seguint el model de Jesús.

No és fàcil per l’ésser humà expressar l’experiència interior. Per cada afirmació que trobem en els textos d’avui, en trobem a l’evangeli d’altres que diuen el contrari. I és que les expressions sobre Déu no s’han d’interpretar literalment, perquè sempre són aproximacions. Cal una interpretació perquè els conceptes no són adequats per expressar realitats transcendents.

Una cosa és el llenguatge i una altre la realitat que volem expressar. Sigui el que sigui el que llegim, quedem-nos en que ni Déu ni Jesús han de venir d’enlloc perquè ja estan en el més pregon del nostre ésser.

Déu és el que fa possible la meva existència. Soc jo el qui em fonamento en Ell des del primer instant del meu ésser. Descobrir-lo en mi, prendre consciència d’aquesta presència, és com si vingués. Aquesta veritat és la font de tota religiositat. Perquè Déu està al fons del meu ésser, és pel que puc descobrir i viure la seva presència.

En L’A.T. la presència de Déu estava a la tenda de l’encontre o al temple. Des de Jesús, el lloc de la presència de Déu és l’home. L’has d’experimentar dintre teu, però també dins de cada un dels altres éssers humans

«L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.» (Jn 14,26). Aquesta referència a l’Esperit s’ha d’entendre en termes de divinitat com a força (ruai).

«Sant» significa separat; però no de Déu, sinó del món. Separat i separador de les actituds del món. Si aquesta Força de Déu no ens separa del món (opressió), no podrem comprendre el sentit del verdader amor (servei).

En tant que l’Esperit no ens separi del món no podrem comprendre les ensenyances de Jesús. Les paraules i les actituds de Jesús no ens poden portar a comprendre allò que Jesús predicava. L’Esperit els portarà a experimentar dins de cada un d’ells el que Jesús els explicava.

«Pau». Aquesta era la salutació ordinària dels semites no només en acomiadar-se, sinó que també al trobar-se. El «shalom» Jueu era molt més ric que el nostre concepte de pau. La pau de la que parla Jesús té el seu origen en l’interior de cadascú. Es la harmonia total, no només dins de cada persona, sinó que també amb els altres i amb tota la creació.

La pau no es pot buscar directament. Es fruit de l’amor. Només l’Amor que descobreixo a dintre meu i manifesto a l’exterior, em porta a la pau verdadera.

*.- Veure original. https://www.feadulta.com