JESÚS NO VINO A SALVARNOS, SINO A DECIRNOS QUE ESTAMOS SALVADOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 15,01-32), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Els fariseus s’equivocaven. Buscaven Déu a través del compliment de la Llei. Però l’evangeli ens diu que és Ell qui sempre ens està buscant a nosaltres. Aquí no es tracte de la conversió del pecador, sinó de la bondat absoluta de Déu.

Avui l’evangeli ens diu que els «pecadors» s’apropaven a Jesús per escoltar-lo. Això demostra que no van entendre la rigorositat amb que els va parlar el diumenge passat, i si, l’actitud d’acollida entranyable amb que ho fa avui.

Els fariseus i lletrats (els bons) també se li apropaven, però per espiar-lo i condemnar-lo. No podien capir que un representant de Déu és pogués barrejat amb els «maleits». El Déu de Jesús està radicalment en contra del criteri dels fariseus. Tota religiositat contrària a aquesta concepció de Déu, està en un error.

Les paràboles no necessiten de cap explicació, però exigeixen que ens deixem imbuir del seu missatge.

El Déu de Jesús és molt més que pare, mare i pastor. S’identifica en cada una de les seves criatures, fent que puguin participar plenament d’ell. Déu està sempre bolcat en cadascú de nosaltres; som nosaltres els qui ho devem tot al seu lliurament incondicional. Les dues paràboles d’avui van en la mateixa direcció. No ens inviten només a la confiança en un Déu que ens busca amb amor, sinó que capgira radicalment la idea de Déu, la de pecador i la de just. Comparant la primera lectura amb l’evangeli ens adonem de l’abisme que separa una concepció de l’altre.

Jesús, va haver d’utilitzar conceptes religiosos de l’època, però si posem atenció podrem descobrir en el seu missatge, trets definitius del Déu verdader.

El Déu de Jesús és per sobre de tot Abba; és a dir, pare i mare que es lliure incondicionalment a les seves criatures. És amor, misericòrdia i compassió. No és el ser poderós que espera de nosaltres vassallatge. Tampoc és el jutge que analitza meticulosament les nostres accions. Ni un ser impassible que defensa la seva glòria, per sobre de tot. Res a veure amb un ser transcendent que espera que nosaltres l’anem descobrint a cegues. Les tres paràboles insisteixen en que Déu s’apropa a l’home, encara que aquest s’hagi extraviat.

El Déu de Jesús és do absolut i total. Quan diem que Déu és Amor (agape), estem dient que ja se’ns ha donat totalment.

Jesús no ens va venir a salvar, sinó a dir-nos que ja estem salvats. Un llenguatge sobre Déu que suposi expectatives sobre allò que Déu ens pot donar no té sentit.

Si podem canviar la nostra comprensió de Déu, també canviarà la nostre idea dels «bons» i els «dolents». L’actitud de Déu no pot ser diferent per a cadascú de nosaltres, perquè és anterior a allò que cadascú pot arribar a ser.

Déu no ens estima perquè som bons, al contrari, som «bons» perquè hem descobert el que hi ha de Déu (Amor) en nosaltres. Si som «dolents», és perquè no hem descobert Déu com la base i fonament del nostra ésser.

Algú pot pensar que acceptar la misericòrdia de Déu, invita a escapar de la responsabilitat personal. Si Déu m’estima, tant si soc bo com dolent, no val la pena l’esforç. Aquesta reflexió, molt freqüent entre nosaltres, indica que no hem entès res de l’evangeli. No hi ha res més contraria a la predicació de Jesús.

La misericòrdia de Déu és gratuïta, eterna i infinita, però necessita que jo l’accepti, la faci meva, per tal que m’afecti. Creure que puc acollir-me a la misericòrdia de Déu sense respondre a la seva crida, es entendre la relació amb Déu d’una manera mecànica, jurídica i externa. Al contrario, la actitud de Déu per a mi, ha de ser el que em mogui al canvi.

La màxima expressió de misericòrdia és el perdó Entendre el perdó de Déu, té una dificultat quasi insuperable, perquè ens entestem en projectar sobre Déu la nostra manera pròpia de perdonar. Però el nostre perdó és sempre una reacció a l’ofensa de l’altre. Mentre que el perdó de Déu és anterior al pecat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 DIOS NO CASTIGA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 13,01-09), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Quan escoltem l’expressió: «Això és un càstig de Déu» és que no hem entès el missatge de Jesús, que és senzill de formular però difícil d’assimilar. El diumenge passat se’ns deia que no havíem d’esperar cap premi de Déu –perquè ja ens ho ha donat tot--. Avui se’ns diu que no hem de témer cap càstig. Encara no hem superat allò de que «Déu premia els bons i castiga els dolents.» Però s’ha de intentar.

A la primera lectura se’ns narra la gran teofania de Moisès, indicant el principi de l’alliberament del poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte.

Els esdeveniments als que fa referència no són històrics, sinó vivències escrites després de set segles d’haver-se produït. Per tant, no podem esperar que siguin tal com van succeir. Però són el reflex de l’experiència religiosa de l’alliberament d’un poble.

L’èxode és l’experiència central de tot l’ AT. Déu salva el seu poble i en aquesta salvació, el poble es reconeix com elegit i mimat per Déu.

És important, primer: fixar-se en que Déu respon a les queixes del poble. És un Déu que intervé en la història a favor del poble oprimit.

I, segon: Déu se serveix dels éssers humans per a realitzar l’obra de salvació. Tot i que Moisès es declara incapacitat, és enviat. Som nosaltres els responsables de que la humanitat camini cap l’alliberament. Aquestes dues veritats són claus per entendre el Déu de Jesús.

Pau, basant-se en l’experiència d’Israel, adverteix als corintis que no és suficient pertànyer a una comunitat per estar segur. No hi ha res que pugui suplir la resposta personal a allò que se t’exigeix. Emparar-se en les seguretats del grup por ser una trampa.

Pau, d’acord amb l’evangeli diu: Qui es creu segur, vagi en compta de no caure! I Jesús diu, per dues vegades, després de referir-se als galileus que van morir: «si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.»

La vida humana és camí vers la plenitud, i necessita «rectificacions» constants. Si no corregim el rumb equivocat, ens precipitarem al buit.

La paràbola de la figuera dona molta llum sobre el tema. Recordem que la figuera era un dels símbols del poble d’Israel. I el número tres era símbol de plenitud. Es com si diguéssim: Déu et dona tot el temps del món i a més a més un any. Però per molta paciència que tingui Déu, el temps per a donar fruit és limitat. Déu és amor total, do incondicional, però no pot suplir el que he de fer jo. Sóc únic, irrepetible. Tinc una tasca assignada; si no l’acabo, aquesta tasca es quedarà per fer i la culpa només serà meva.

No ha de venir ningú de fora a premiar-me o castigar-me. El compliment de la tasca serà el premi, i el no compliment, el càstig. La tasca de l’ésser humà no és fer coses, sinó fer-se ell mateix. Del que es tracte, és de prendre consciència del que un és i viure aquesta realitat en plenitud. Està clar, que si aquest procés de conscienciació no es tradueix en «fruits», serà la prova de que seguim el camí equivocat.

*-. Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

Evangeli i comentari Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 NO ACABAMOS DE DAR EL SALTO DEL DIOS DEL AT AL DIOS DE JESÚS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 9,28-36), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

La litúrgia d’aquest diumenge ens proposa dues teofanies (manifestacions de Déu). La d’Abraham i la dels tres apòstols.

Abraham, és el fet més significatiu de la història del poble jueu: l’Aliança amb Déu. Un detall important. Déu no es presenta fins la nit, quan Abraham està en «un somni profund i un terror intens com de fosca...» Aquesta va ser una experiència interior que per Abraham va ser una realitat autèntica. Moltes de les experiències de Déu de l’AT, es relaten com a somnis.

La transfiguració de Jesús, pels tres deixebles, també va ser una experiència personal. Cal distingir entre el que és una experiència interior i la manera com s’explica.

La clau per comprendre aquest relat és el capteniment: «Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.» Mateu i Marc diuen que va ser el mateix Jesús qui els ho va prohibir. «No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts.» (Mt 17,9.BCI).

Probablement es tracte d’una experiència pasqual, narrada com si fos un esdeveniment de la vida normal. Un fet que no es pot constatar amb els sentits i s’ha d’explicar amb el llenguatge figurat.

La versió litúrgica situa aquest fet «uns vuit dies després...» Es tracte d’indicar que estem als primers dies de la nova creació.

En aquest episodi, s’utilitzen els mateixos elements que ja s’havien utilitzat a l’AT per tal de relatar les repetides teofanies de Déu.

· La muntanya, lloc de la presència de Déu.
· La presència esclatant, signe de que Déu hi era present.
· El núvol en que Déu es manifestà a Moisès i que els va acompanyar pel desert.
· La veu, el mitjà que utilitza Déu per s comunicar la seva voluntat.
· La por que sent tothom qui descobreix la presència de Déu.
· Les cabanes, al·lusió a la festa més important en temps de Jesús pels jueus. Festa messiànica en que es commemorava el pas pel desert, de l’esclavitud a la terra promesa.
· Moisès i Elies que simbolitzen la Llei i els Profetes, que són els dos pilars que sustentaven la religiositat del poble jueu.

Moisès i Elies conversen amb Jesús, però es retiren. Ja han complert la seva missió i ara serà Jesús l’última referència. Pere no està en aquesta dinàmica i pretén fer tres cabanes perquè Moisès i Elies puguin seguir.

L’evangelista deixa molt clar que es tracta d’una transfiguració. El que canvia és la figura, no la substància. El que és essencial en Jesús segueix igual. Els sentits no poden percebre el que és essencial en Jesús, el seu ésser diví. El que normalment veuen en ell és allò accidental, no la seva essència.

Els relats pasquals volen destacar que el Jesús que se’ls apareix és el mateix que anava amb ells per la Galilea. A la transfiguració es diu el mateix, però canviant el punt de vista. Aquest Jesús que ara viu amb ells, ja és el Crist glorificat.

La immensa majoria de las interpretacions d’aquest relat, apunten a una manifestació de la «glòria» com a preparació pel temps de prova de la passió. Però no és després del sofriment que s’aconsegueix la glòria, perquè Déu ja és present en el sofriment, i per tant ja forma part de la glorificació.

Quan parlem de la glòria divina de Jesús, aplicant el concepte de glòria humana, tergiversem allò que és Jesús i allò que és Déu. Si en Jesús habitava la plenitud de la divinitat, com diu Pau, vol dir que Déu i la seva glòria no es van separar mai d’ell.

L’evangeli ens diu que no hem d’esperar res del futur. La bona notícia no és que Déu ens donarà després alguna cosa, sinó en descobrir que ja ens ho ha donat tot. «El regne de Déu ja és dins vostre.» Jesús ja té la plenitud de la divinitat formant part de la seva humanitat.

Com va escriure santa Teresa: Després de Jesús, es absurda una esperança de futur. Déu ja ens ha donat tot el que ens podia donar. S’ha donat Ell mateix i ja no té res més per donar-nos.


*-. Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

Evangeli i comentari Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

AYUNO, ORACIÓN Y LIMOSNA, LOS ANTÍDOTOS DE LAS TENTACIONES*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 4.1-13), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

 INTRODUCCIÓ

Comença la quaresma i hem de prenguem consciència del que això significa per la nostra vida espiritual. Superant el sentit luctuós que aquest temps litúrgic ha tingut fins ara, podem seguir descobrint un sentit nou que ens pugui fer un gran bé per a la nostra religiositat.

Sense haver d’insistir en el sacrifici, si que cal insistir en la necessitat de retirar-nos al desert per tal de conèixer el nostre ésser verdader i omplir de sentit les nostres vides.

Jesús va ser temptat. La temptació no és una cosa que ve de fora, sinó que és inherent a tota persona humana; és una lluita contra el nostre ego falç.

EXPLICACIÓ

Les temptacions de Jesús són un relat, no una història. Van ser escrites perquè ens adonem d’una veritat teològica fonamental: La vida humana es presenta sempre com una lluita a mort entre els dos aspectes del nostre ser; per una banda el que és instintiu o biològic i per l’altre el que és espiritual o transcendent. Si no hi ha lluita és que hem acceptat la derrota.

El mite del mal personificat (diable), ha travessat totes les cultures i religions. Però la realitat és que no necessitem cap enemic que ens tempti des de fora. El diable neix per la necessitat d’explicar el mal, que no pot venir de Déu.

El voler i el desig sempre ens porten a elegir el bé, allò que per nosaltres és veritat. L’evangeli ens ho recorda: «La veritat us farà lliures.» Tanmateix aquesta llibertat per elegir ens pot portar al bé real (veritat). Però també al bé aparent (que és el mal), per ignorància.

Del relat cal destacar que Jesús, ple de l’Esperit (que vol dir ple de Déu) va vèncer les temptacions. Jesús es un ésser humà en qui Déu ho és tot; que actua com ho faria el mateix Déu.

PRIMERA TEMPTACIÓ: «Si ets fill de Déu.» En el sentit semita Jesús no és fidel a Déu perquè és Fill, sinó que és Fill perquè és fidel.

La temptació permanent és: deixar-se portar pels instints; fer allò que en tot moment et ve de gust; negar-se a seguir evolucionant per tal d’anar-se superant, perquè això exigeix esforç.

Els instints ens ajuden a garantir el nostre ésser animal. Però si volem ser humans en plenitud, hem d’anar més enllà del que és purament biològic.

L’home no viu només de pa. El pa, tot i ser necessari, no ho és tot, ni és el més important. Per l’animal si que és suficient. Però el nostre hedonisme demostre que no hem entès les paraules de Jesús.

L’antídot contra la temptació de donar al cos allò que el cos ens demana, sense tenir en compta allò que pot elevar la nostra humanitat, és el DEJUNI. Privar-nos voluntàriament d’allò que és bo només pel cos, és la millor manera d’entrenar-nos per a no cedir, en un moment donat, al que és dolent.

SEGONA TEMPTACIÓ: «Adora'm i tot serà teu.» Si t’oblides de Déu i adores l’ídol, aconseguiràs que s’acompleixin els teus afanys de domini i poder.

El poder, en qualsevol de les seves formes, és la idolatria suprema. El poder porta sempre a l’opressió, que és l’únic pecat que existeix.

Adorar Déu i donar-li culte, és contrari a la recerca del déu exterior que necessita encens i lloances. Es tracte de descobrir el que hi ha de Déu en nosaltres, i potenciar-ho fins a fer-ho visible.

L’antídot contra la temptació d’aprofitar-nos dels altres, es la CARITAT; fer exercicis de donació voluntària d’allò que tenim i d’allò que som.

TERCERA TEMPTACIÓ: «Tira't daltabaix.» És a dir, realitza actes verdaderament espectaculars, perquè tothom vegi la teva grandesa. Voler demostra que tens a Déu a la butxaca i que ets més que ningú. Tothom t’exalçarà i la teva (vana) glòria arribarà al límit.

Es curiós que en aquesta temptació el diable utilitzi la Escriptura per a temptar. Ens està dient que utilitzar l’Escriptura també pot ser diabòlic.

L’antídot és l’ORACIÓ, que no vol dir només resar, també vol dir meditar profundament per a descobrir el Déu verdader, que ens alliberi de seguir el déu ídol.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

EXIGIR A LOS OTROS LO QUE YO NO CUMPLO ES HIPOCRESÍA*
Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 6,39-45), extretes de l’escrit 

de Fray Marcos – Fe adulta.  

El sermó de les Benaurances donen pas a una sèrie de frases de Jesús que llegim aquests diumenges. A diferència de Mateu que situa Jesús a la muntanya (la mitologia situava el diví a la muntanya i a la vall l’humà), Lluc el situa a un replà de la muntanya, fent de pont entre el diví i l’humà.

Les frases que acabem de llegir, com les que vam llegir el diumenge passat, són proverbis que eren patrimoni de totes les cultures de l’entorn. Unes frases rotundes i fàcils de recordar (en aquell temps la majoria no sabia llegir) i que la saviesa popular va anar destil·lant al llarg de milers d’anys. .

Avui l’evangeli tracte diversos temes. Però ens centrem en en la brossa i la biga a l’ull. Cal tenir en compta la importància que tenen en la vida espiritual la llum i la visió, com a metàfores de les possibilitats d’accedir a un àmbit especial d’existència que ens obre un altre món. En cap ca es tracte de l’ull físic. És tracte d’un símbol, de les possibilitats que té tot ésser humà de veure una altre realitat que el col·loca en una situació privilegiada per enfrontar-se a la vida total des d’una altre perspectiva. Més que de valors espirituals, la imatge de la brossa a l’ull ens parla de la necessitat de conèixer el nostre inconscient. Donar importància a les mancances dels altres que nosaltres també tenim és la millor manera de fer palesa la nostre falsedat. Ens desfoguem criticant en els altres allò que fem nosaltres mateixos. La naturalesa de l’ull és veure. Si no hi ha cap impediment i l’ull està sa, la visió és la cosa més natural del món. És per això que l’exemple no parla de l’ull en si mateix. En els evangelis s’utilitza molt la imatge de la llum i la visió. El mateix Jesús diu: jo sóc la llum del món, el qui ve a mi no camina en les tenebres. I els diu als deixebles: vosaltres sou la llum del món. Està clar que aquell que arriba a «veure» de forma clara, es converteix en llum pels altres. Aquesta metàfora de l’ull i la llum és universal, i la podem trobar que qualsevol religió al llarg del temps i de l’espai. En les religions orientals ha tingut inclús molt més impacte que a occident. La imatge del tercer ull és un exemple clar d’això. Sovint es parla amb tota naturalitat d’un ull especial que tenen algunes persones que els permet veure el que la majoria no veuen. No és tant una realitat física, tot i que algú ho atribueixi a un òrgan específic del cós. El tercer ull fe referència a una sensibilitat especial per a descobrir la realitat transcendent i deixar-se guiar y dejarse guiar per ella. L’afany de corregir als altres és una constant, sobre tot entre els qui ens creiem religiosos. Tot i que l’evangeli ens aconsella la correcció fraterna, no hi ha res més perillós a la vida espiritual. No només perquè no podem estar mai segurs del que és millor per l’altre, inclús quan sabem que és bo per a nosaltres, sinó perquè tendim a corregir l’altre des de la nostra suposada superioritat moral. Aquell que se sent superior moralment o intel·lectual, està incapacitat per ajudar. La actitud de superioritat sempre neix de la superficialitat i està relacionada amb la falsedat del nostre ser. En la matèria espiritual, ens creiem que és suficient el que hem après dels altres, creient que el simple coneixement ens fa savis. Jesús ens invita a l’autenticitat, és a dir, a baixar fins el fons dels nostre ésser i descobrir-hi el que som verdaderament. Creure’s en possessió de la veritat, i per tant amb el dret a imposar-la als altres, és l’actitud més contrària al missatge evangèlic. La imatge del cec guiant un altre cec aclareix les coses. Sempre ens creiem amb dret a ensenyar perquè confonem la nostra veritat amb la veritat. Deia Machado: «¿tu verdad? no, la verdad, y ven conmigo a buscarla, la tuya quédatela».


*.- Veure l’original: EXIGIR A LOS OTROS LO QUE YO NO CUMPLO ES ...