¿QUÉ SALVACIÓN BUSCAMOS EN JESÚS?*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 5,21-43) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El diumenge passat, Marc ens parlava del «poder» de Jesús sobre la naturalesa (la tempesta calmada). L’evangeli segueix amb la manifestació de «poder» sobre els mals esperits (curació de l’endimoniat a Gerasa), que no hem llegit. Avui donem dues passes més: «Poder» sobre la malaltia; i «poder» sobre la mort (la filla de Jaire). No és possible una síntesi més clara, ordenada i progressiva de l’activitat salvadora de Jesús.

En el doble relat d’avui, descobrim un missatge molt profund. Per una banda, la nena i el seu pare són imatge dels sotmesos a la institució. Jaire és un càrrec públic, tot i que no estrictament religiós. La dona malalta representa als marginats i exclosos per una interpretació excessivament legalista de la Llei. Aquest simbolisme es fa mes clar per l’anonimat de les dues dones, i els dotze anys de malaltia de la dona i els dotze anys de vida de la noia. El número dotze és simbòlic pels israelites.

Jaire (símbol de la institució) no troba resposta a la religió i busca la salvació en Jesús.

La dona malalta, s’havia gastat tota la seva fortuna buscant la curació, sense obtenir resultats. Ni li quedava cap més sortida. La religió no només no li oferia cap solució, sinó que a sobra la marginava i l'excloïa socialment fins a límits avui inimaginables.

Un viola formalment la Llei acudint a un proscrit. L’altre viola literalment la Llei tocant Jesús. És molt interessant constatar que en els dos casos, Jesús apel·la a la fe-confiança com motor per posar en marxa la curació-salvació.

Cal tenir present que diu el Levític: «Quan una dona tingui la regla, quedarà impura, durant set dies; tothom qui la toqui quedarà impur fins al vespre.» (Lv 15,19)

La dona amb hemorràgies tenia prohibit, per imperatiu social i religiós, tocar i ser tocada. Ella sap que l’acte que la pot salvar, està prohibit de forma expressa per la Llei. Tanmateix, dotze anys de sofriment l’empenyen. Una valentia ni exempta de temor, s’apropa pel darrere. El fet de tocar Jesús no és només un acte de confiança en ell, sinó que també en si mateixa. La seva valentia li retorna la salut.

Jesús pregunta «Qui m’ha tocat?», donant a entendre que, d’entre la multitud que l’encercla, algú ha arribat fins a ell buscant una resposta al seu patiment. Acceptant ser tocat, més enllà de la norma, entra en la dinàmica que la dona ha inic. Jesús s’obra a la comunicació profunda i sanadora a través del cos.

Jesús i la dona estan expressant el millor d’ells mateixos. El cos «impur» de la dona és reconegut i acceptat per Jesús com normal. Deixant-se tocar Jesús es col·loca por sobre dels codis socials i religiosos. El tabú de la impuresa queda esvaït. Es dona una complicitat total entre dos éssers humans que es relacionen des del més pregon del seu ésser: el físic, el psíquic i el religiós.

La dona actua saltant-se la Llei, però Jesús encara va més enllà, i reacciona com si la Llei no existís. El miracle es produeix sense que intervingui la voluntat expressa de Jesús. És la fe-confiança de la dona la que desencadena els esdeveniment.

També és interessant la al·lusió a una força especial que surt de Jesús. La força ve de Jesús, però és la dona la que posa en marxe aquesta energia. Aquest relat ens ajuda a descobrir el que succeeix de veritat quan l’evangeli ens parla de «miracles».

Amb la filla de Jaire passa que uns emissaris parlen de mort a Jesús que és portador de vida, i dirigint-se a Jaire: «No tinguis por; tingues només fe.» (Mc 5,36). Tothom se’n riu, però Jesús agafa la ma de la nena, i li diu «aixeca’t!» (verb amb el que Marc parla de resurrecció). Contràriament al que diu la Llei, Jesús toca un mort i en comptes de quedar contagiat, dona vida al cadaver.

*-. Veure original: https://www.feadulta.com ›

 NO DEJES DE HACERTE LA PREGUNTA: ¿QUIÉN ES ÉSTE?*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli (Mc 4,35-40) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta.

CONTEXT

Marc, després de dir-nos que Jesús, ensenyava a Cafarnaüm i els seus voltants, deixant ben clara la reacció dels caps religiosos, dels qui el segueixen i dels seus familiars, acaba el capítol IV amb el relat de la tempestat calmada que avui llegim. Compta amb els miracles sobre la naturalesa, perquè estan tant carregats de simbolisme, i es fa difícil acceptar-los con reals. Cal interpretar-los.

La Bíblia utilitza vàries paraules gregues per expressar el que nosaltres en diem miracles:

"thauma" = meravella,

"dynameis" = portent,

"teras" = prodigi,

"semeion" = signe.

El concepte de miracle que avui fem servir, és relativament recent. No té cap sentit preguntar-nos avui si els evangelistes ens parlen de miracles (tal com els entenem avui), Però tampoc té sentit posar en dubta que Jesús va fer miracles, (tal com ho entenien aleshores). El que avui ens interessa és descobrir el verdader sentit d’aquesta manera de parlar. Miracle era el mot conegut per tots els que vivien en temps de Jesús.

Com deia John Evelyn (1620 - 1706): «Els nostres avantpassats van creure a causa dels miracles. Nosaltres creiem malgrat els miracles.»

EXPLICACIÓ

El significat general del relat d’avui és l’apertura del missatge de Jesús: «Passem a l’altre riba.» (Mc 4,35.BCI) en clara referència al pas del mar Roig, quan el poble ja ha superat tots els esculls i ara està a la terra promesa. Ara estan en el mar de Galilea, i a l’altre riba hi ha els gentils (=pagans). És una invitació a la universalitat del missatge.

El «temporal» Mc 4,37) fa referència a Jonàs, que també es posà a dormir quan va començar la tempesta. Per altre banda, la narració passa al mar. El mar a la Bíblia, és el símbol del caos. Dominar el mar només ho podia fer Déu.

Amb aquests elements rebem l’ensenyament simbòlic, de que: el missatge de Jesús ha d’arribar a tota la humanitat, i que això no és possible si no s’abandona la falsa seguretat de creures poble elegit. Jesús, fent «callar» (Mc 4,39) manifesta el seu poder contra les forces del mal.

Els qui estaven a la barca amb Jesús, morts de por, no dubtaven del seu poder per aturar el temporal. Dubtaven de que ho volgués fer, que encara és pitjor; «Mestre, ¿Mo et fa res que ens enfonsem? (Mc 4,38), Dubtar del seu amor. D’aquí ve el reny de Jesús: «Per què sou tant covards?.Encara no teniu fe? (Mc 4,40)»

El verdader missatge del relat és la tranquil·litat de Jesús en mig de la tempesta. Dormia «amb el cap sobre un coixí.» (Mc 4,38). Cal tenir en compta que el coixí on reposa el cap d’un mort rep el nom de capçal. Dormir i capçal (=coixí) s’estan referint a una situació post-pasqual. Jesús és amb ells, però d’una altre manera.

La pregunta que es devien fer i ens fem nosaltres, dona títol a aquesta reflexió: «Qui és aquest.»

*-. Veure original: https://www.feadulta.com ›

 DEJA CRECER LA SEMILLA QUE HAY EN TI*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 4,26-34) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El centre de la predicació de Jesús va ser el Regne. El problema és saber en què consisteix. Per això les paràboles ens van aclarint aquesta misteriosa realitat.

El Regne és, a la vegada, una realitat divina que ja és a cadascú de nosaltres i una realitat terrena que consistiria en la seva manifestació a la nostra existència terrena. Ni és Déu en si mateix ni es pot identificar amb cap situació política, social o religiosa.

Com diu l’evangeli, Déu «n’hi és aquí ni és allà.» Déu no pot estar tancat a lloc. Ni és només a l’Església, ni és només dins nostre. Aquesta ambivalència de ser dins i fora, en el diví i en l’humà, és el que ens impedeix poder-lo encerclar en conceptes que no poden expressar realitats aparentment contradictòries. Una realitat que no es tracte de comprendre, sinó de viure.

Les paràboles ens transmeten actituds vitals, que són les que ens permeten donar resposta adequada a cada una d’elles. A mesura que anem creixent espiritualment, a cada paràbola hi trobem actituds vitals diferents, anem aprofundint en el missatge.

Les dugues paràboles de l’evangeli d’avui no necessiten explicació. Tots sabem que és una llavor i com es desenvolupa fins que es converteix en planta. En tot cas, recordar que la llavor de mostassa és tant petita que resulta imperceptible a simple vista. Potser per això és tant adequada per explicar la força del Regne, que tampoc podem percebre.

La planta que es va manifestant lentament no ve de fora, sinó que és conseqüència d’una evolució interna dels elements que ja són dins. Això és molt important, perquè ens obliga a pensar, no en quelcom estàtic, sinó en un procés sense final, perquè la seva meta és Déu mateix.

El Regne que és Déu ja és aquí, en cadascú de nosaltres i en tots a la vegada. Però la seva manifestació s’ha d’anar produint lentament a través del temps i de l’espai. La nostra tasca no és produir el Regne, sinó fer-lo visible.

Les dues paràboles tenen una doble lectura. Són aplicables a cada persona, per la seva capacitat d’evolucionar des que neix fins assolir la plenitud i també pot aplicar-se a la humanitat en el seu conjunt.

Una altre reflexió interessant és que no podem pensar en una meta preconcebuda. Partint del que és cadascú en el nucli del seu ésser, ha de desplegar totes les possibilitats sense saber d’antuvi on el portarà l’experiència de viure. A la vida espiritual erra qui prefixa les metes a les que vol arribar. Del que es tracte és de desplegar una Vida i per tant, és imprevisible, perquè tota vida és abans que res, una resposta als condicionants de l’entorn. No s’ha de proposar cap meta. El que s’ha de fer és, senzillament, anar endavant.

A la primera paràbola es destaca la potencialitat interior que té la llavor, que la fa capaç de desenvolupar-se per si mateixa. A la segona es destaca la desproporció entre la petitesa de la llavor i la gran planta que es converteix.

Ens hem de preguntar si cadascú de nosaltres ha descobert de veritat i ha acceptat el Regne de Déu i si l’hem envoltat de les condicions mínimes indispensables per tal que pugui desplegar la seva pròpia força.

El Regne no és una realitat diferent del mateix Déu. És la llavor divina la que està sembrada en cadascú de nosaltres. És aquesta llavor la que ha de desenvolupar-se i manifestar-se externament. El Regne de Déu és una realitat espiritual. Tanmateix, cal que descobrim mitjançant les obres, que aquesta llavor que portem dins es desenvolupa adequadament.

Jesús va experimentar dins d’ell mateix aquesta Realitat i ho va manifestar a la seva vida diària. El Regne de Déu és dins nostra i l’hem de descobrir. La lluita és interna. Només si el descobrim i el deixem créixer dins nostre, es manifestarà a l’exterior a través nostra.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

LA CASA DE JESÚS

Algunes claus interpretatives de l’evangeli (Mac 3,20-35) escrit per : Josep Maria Solà – Catalunya Religió 

E*l text comença dient que “Jesús va entrar a casa”. Cal donar importància a aquest detall. La casa pot tenir un sentit geogràfic (és el local on s’esdevé un fet) o un sentit simbòlic o teològic. En aquest darrer sentit casa vol dir comunitat. La casa de Jesús la conformen els deixebles, la gent que ha entrat per reunir-se amb Jesús i escoltar-lo. És la casa oberta pels qui han experimentat l’alliberament de Jesús (Mc 1,23.31.32.34.39.49;2,3.14;3,1.10). És la casa que es contraposa a la casa del seus familiars que pretenen emportar-se’l perquè pensen que està boig. És la casa que s’oposa a la casa de Satanàs ( anomenada 3 vegades en el text) que només Jesús, el fort, hi pot entrar per eliminar el poder opressor. Els mestres de la llei i els familiars són les comunitats alternatives que s’oposen, entren en conflicte i volen destruir la comunitat que s’aplega entorn de Jesús.

El desplaçament de Jerusalem fins a Galilea dels mestres de la llei vol dir que el que fa Jesús representa per a ells un problema seriós. Tots els líders carismàtics que prediquen i practiquen l’alliberament dels oprimits són un perill. Encara que el que Jesús fa, sembli bo, de fet, segons els mestres de la llei, és un engany perquè Jesús està venut al poder de Satanàs; si aconsegueixen acusar-lo per això, podrien presentar càrrecs legals contra ell. Jesús és un perill i l’obligació dels mestres de la llei és actuar-hi en contra.

De la resposta de Jesús el més interessant és el complement o ampliació: el pecat contra l’Esperit Sant. L’actuació de Jesús fa realitat les paraules profètiques d’Isaïes: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, m’ha enviat a portar la bona nova als pobres” (61,1ss, val la pena llegir el text sencer). L’Esperit Sant s’identifica amb la causa dels malalts, pobres, oprimits, leprosos, paralítics. El pecat contra l’Esperit Sant, per tant, el cometen aquells que s’oposen a l’actuació de Jesús, els qui s’obstinen en negar o impedir amb força i decisió l’alliberament i la vida dels altres; neguen als altres el dret a la vida. Impedir que els pobres s’alliberin i fer-ho ,a més a més, en nom d’una pràctica religiosa, aquest és el pecat contra l’Esperit Sant. Déu s’ha revelat i manifestat fent actuar el seu Esperit en l’acció alliberadora de Jesús. Blasfemar contra l’Esperit Sant és mantenir l’opressió als pobres. En la resposta als mestres de la llei, Jesús no es defensa ell mateix sinó que defensa la causa dels pobres.

Si la intervenció dels mestres de la llei representa una escomesa contra la comunitat/casa de Jesús provinent de l’exterior, la intervenció dels familiars seria una escomesa que té el seu origen dins mateix de la comunitat. En el col·lectiu dels familiars pot haver-hi el ressò dels parents de Jesús, liderats per Jaume, que han volgut dirigir l’església posant-la sota el control de les tradicions judaiques (Ac 15,13-21). Jesús alerta sobre els qui volen esgrimir drets de parentiu o altres drets per adquirir una situació de domini dins la comunitat. Jesús els ho deixa molt clar: “El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare”

 

 LA PLENITUD CONSISTE EN DEJARSE COMER*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 14,12-16 i 22-26) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’eucaristia é sens dubta el sagrament més important de la nostra religió. Però si ara Jesús assistís a alguna de les nostres misses sentiria la mateixa indignació que va sentir en veure l’actuació des sacerdots del temple. I és que ens oblidem de l’esencial, de fer present en nosaltres tot allò que va significar Jesús amb la seva vida de lliurament total envers els altres.

A la missa s’hi va, en general, perquè està manat i perquè no volem cometre un pecat mortal. Sense adonant-se que el pecat és assistir-hi sense que això canvii en res la nostra actitud vital.

Participar d’un sagrament és unir-se a un signe amb una realitat significada, que no es dona si no es té la ment oberta. Sense aquesta connexió amb el significat, el ritu queda en pur folclor.

L’eucaristia, en tant que sagrament, és un signe. És la comunitat reunida que celebre la seva fe, encara que una majoria dels assistents segueixi pensant que la missa la celebra el sacerdot. Aquest despiste generalitzat és conseqüència de creure que el sacerdot té poders especials per a realitzar un miracle. Jesús va dir: on dos o més es reuneixen en el meu nom, jo estaré enmig d’ells. És la comunitat reunida la que recorda a Jesús i el fa present.

És molt important recordar que el signe no és el pa, només, sinó el pa partit i repartit, preparat per a ser menjat. El fet de partir el pa forma part de l’essència del signe. Jesús es fa present en aquests gest, no en la materia del pa. Si comprenguéssim bé això, s’evitarien tots els malsentesos sobre la presència real de Jesús en l’eucaristia. El pa consagrat sempre fa referència a una fracció del pa, é a dir, a una celebració eucarística. Sense auquesta referència no té cap sentit.

Passa el mateix amb la copa. El signr no és el vi, sinó el vi begut, és a dir, compartit. Pels jueus la sang és la vida, (no signe de la vida, com és per nosaltres, sinó la mateixa vida). La copa vessada és la vida de Jesús posada al servei de tots, la seva vida que es dona perquè tots en participem.

La realitat significada no és Jesús sinó Jesús com a do, és dir, és l’AMOR que és Déu, manifestat en Jesús.

Comencem per aclarir que en l’antropologia jueva del temps de Jesús, el concepte home cos no feia referència a la carn, només, sinó a la persona persona en tant que subjecte de relacions.

El «soma» grec té diversos significats però al traduir-lo al llatí per «corpus», ha acabat imposant-se el significat material de cos físic i això ha distorsionat el missatge original. Jesús no va dir: Aquest és el meu cos (físic) sinó això sóc jo, això és la meva persona que s’ha lliurat als altres. Aquesta èrsèctiva ens obra una nova comprensió del sagrament.

L’eucaristia és el resum de l’actitud vital de Jesús, que va consistir en manifestar què és Déu. Com a bon fill fa present el Pare allà on és ell. Aquesta realitat significada, per ser espiritual, no està sotmesa al temps ni a l’espai.. Sempre hi és. Fem el signe no per a crear-la sinó per a desconrir la seva presència, i poder viure conscientment la nostra més impressionant profunditat del ser. Sortir de la dinàmica del miracle i de la màgia, no resulta fàcil: exigeix un esfuerç mental que no tots estan disposats a ferr.

Els primers cristians van agafar del grec , com a mínim sis paraules per indicar realitats diferents. Nosaltres ho posem tot en la paraula «amor». que

Àgape: seria el mateix Déu com a do pur de sí mateix, però sense donar-se, sinó atrayent l’home vers el seu «amor».

Caritas, síntesi de l’Eros informat per l’Àgape. Seria l’Amor cristià.

Filia: amor amistat. Satisfacció de desitjos, aferraments, ideals.

Eros: amor purament humà. Plaer proper.

Libido: plaer sensible que sigueix l’Eros. Impuls sexual.

Nomos: relació amb l’altre a través del compliment estricte de la llei.

L’«amor» del que parla l’evangeli, referit a Déu, seria l’«àgape»; ReferiT A L’home seria la «caritas».

L’amor humà és la relació entre dues persones; Quan més profunda i estreta sigui aquesta relació, més amor hi haurà entre elles. Aquest amor no anul·la la persona, sinó que la fa més humana. Però a Déu no se’l pot estimar d’aquesta manera perquè no estem fora d’ell. L’«àgape» significa estar en Déu, en la seva realitat. Déu no és un ser que estima, sinó que és l’amor. Imaginem que Déu és la calor que fon tot el que toca fent del divers una sola realitat. Tota la creació és una sola cosa en Déu.

En els evangelis Jesús ens diu «el Pare i jo som u», i «qui em veu a mi, veu el Pare» Aquesta és l’experiència dels místics. Sant Joan de la Creu ho expressa bellament: «¡Oh noche que guiaste! ¡Oh noche amable más que la alborada! ¡Oh noche que juntaste amado con amada, amada en el amado transformada!.»

Déu no es pot fer present en un lloc acotat, senzillament perquè no pot deixar d’estar a tot arreu. Però els humans no tenim més remei que ubicar-lo en un lloc concret per tal de poder-ne tenir consciència.

Quan Jesús proposa un manament nou, està parlant de les conseqüències que s’haurien de produir en les nostres vides, això és: entrar en l’amor (àgape) del Pare. L’única finalitat de la celebració d’una eucaristia, és fer present amb signes, aquest àgape que ens hauria de fondre amb Déu, és a dir: obrir-nos als altres, fins a fondre’ns amb Déu. L’home té el privilegi de de poder prendre consciència d’aquest fet i viure’l. Tanmateix, qui ho descobreix i ho viu no està més fos en Déu que el que no se n’adona. Però en ser-ne conscient fa que es descobreixi a sí mateix i sigui més feliz

*.- Veure original: https://www.feadulta.com