Basta con salir al encuentro del hermano que te necesita*

Claus d’interpretació extretes del comentari a l’evangeli (Mt 25,31-46) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

Estem a l’últim diumenge del temps litúrgic amb dues celebracions que se solapen: la festivitat de Crist Rei de l’Univers i el 34é diumenge del temps ordinari, amb la lectura de la paràbola del Judici Final. Ambdós molt complicats

La Festa de Crist Rei la va introduir el papa Pius XI, el 1925 quan l’Església estava perdent poder, prestigi i influència a la societat occidental i la jerarquia seguia oposant-se a la modernitat i somiava en una possible «restauració» instaurant aquesta figura de Jesús.

Però, resulta que Jesús mai havia reivindicat un regne per a ell, tot el contrari. El que deia és: «Qui vulgui ser primer , que sigui el servidor.» I això és el que deia i feia. «No va venir a ser servit sinó a servir.»

És més- Després del dejuni al desert se li presenta com una temptació ser amo i senyor del món, i ho reburja.

També, després de la multiplicació dels pans i els peixos, Joan ens diu: «Veient Jesús que el volien fer rei, es retirà a la muntanya tot sol.»

I, quan Pilat fa posar el títol sobre la creu: «Aquest és el rei dels jueus» ho fa burlant-se d’ell i dels jueus. No serà també una burla anomenar Jesús rei de l’univers?

Jesús es va ocupar del Regne de Déu.

Quan els jueus entren a la terra promesa demanen a Déu un rei. Cosa que els profetes consideren una traïció, però acaba sent la clau de tota l’apocalíptica. El final de la història serà el Regne de Déu el que se sobreposarà a tots el altres.

La característica fonamental del regne que predica Jesús, és que no l’hem d’esperar, ja està aquí, entre nosaltres. De fet, no es tracte d’un regne extern, sinó del que ja tenim dins nostre.

El Regne de Déu és un regne d’AMOR. Un regne d’actituds vitals. Quan ens apropem al que ens necessita, preocupant-nos per ell, fem present el Regne de Déu.

Jesús respon a la pregunta de Pilat: «El meu regne no és d’aquest món.» I, davant de la insistència, afegeix: «Sí, sóc rei, per això he vingut al món, per a ser testimoni de la veritat.»

Ser testimoni de la veritat és ser autèntic. L’única manera de ser amo d’un mateix, de tota la realitat i així aconseguir la plenitud humana i manifestar el Regne de Déu.

Pel que fa a l’evangeli d’avui, Mateu ens diu: els que pertanyen al Regne de Dú són aquells que s’han preocupat pels dèbils.

El Regne, «que és el mateix Déu», es fa plenament present cada vegada que un ésser humà actua des del seu verdader ésser. Ho fa present Jesús i ho va fer Teresa de Calcuta. Que el Regne es faci present, ara i aquí, només depèn de tu. Ni que no reconeguis a Crist. N’hi ha prou en sortir a l’encontra del germà que et necessita.

Aquesta paràbola no parla de religió. La pertinença al Regna no depèn d’una actitud religiosa, sinó d’una actitud vital amb relació als dèbils, la preocupació per l’altre.

*.- Veure oriinal. https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html