L'ESGLÉSIA NO ÉS DE CAP RELIGIÓ.

El substantiu Església, segons defineix el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “la comunitat de seguidors de Jesucrist”. Després del Concili Vaticà II, va ser molt comú definir als seguidors o fidels cristians, com a Església Poble de Déu, indistintament que fossin membres de determinades religions.                                                                              Aquesta qüestió em porta ha aprofundir en aquesta temàtica.

Tothom sap que Jesús de Natzaret no va ser cap sacerdot, ni tampoc va institucionalitzar cap mena de religió ni que els seus deixebles, s’hi estructuressin. Això si, els va demanar que anessin arreu a explicar la Bona Nova del Regne de Déu. Així va ser durant un cert temps fins que la voluntat de controlar aquell creixent moviment cristià, va motivar a l’emperador romà Constati IV, ha oferir-los-hi una maliciosa proposta de ser la religió oficial de l’imperi romà a canvi de deixar de perseguir-los i d’altres prebendes que en mala hora, van convèncer al dirigents del creixent cristianisme que es van deixar subornar per l’emperador. Així fou com s’inicià el desviament ètic i moral que això comportaria, doncs el poder polític a partir d’aquell moment sempre, d’una manera o d’altre, ha estat omnipresent en l’antiga església cristiana, esdevinguda religió catòlica (aleshores encara indivisa) i que té com a cap visible al papa o bisbe de Roma.

El cisma que promou Martí Luter en el segle XVI, no fou altre cosa que una crítica contra el l'exercici de l'autoritat monàrquica i absolutista del Vaticà i, conseqüentment, el desviament manifest del missatge evangèlic. La resposta immediata i en calent que va promoure Roma, fou la contrareforma dictada pel Concili de Trento la qual va voler apuntalar les maneres gens cristianes del catolicisme totalitari. Amb la contrareforma s’inicia la divisió del catolicisme en forma d’altres religions cristianes desvinculades de Roma, Resta evident, doncs, que el cristianisme esdevingut catolicisme i els seus màxims dirigents (salvant honroses excepcions), a partir d’aquell acord amb l’emperador de Roma, va deixar de difondre amb tota la seva puresa, el missatge de Jesús i que una de les seves conseqüències, foren un reguitzell d’heretgies i d’acusacions mútues d’uns contra els altres i d’excomunions, així com d’una infinitat de divergències teològiques. Malgrat que des de fa temps es parla de la unificació del cristianisme, la realitat és que no és fàcil doncs encara existeixen molts impediments que ho fan pràcticament impossible.

Una vegada feta aquesta petita síntesi històrica de la realitat que envolta al cristianisme, és important no confondre el missatge de Jesús amb el que les diferents institucions religioses han explicat i expliquen, amb l’agreujant inacceptable de voler fer-nos creure que el que ens diuen segons quins jerarques és “la veritat revelada”, una veritat que s’han volgut atorgar i que només Jesús fill de Déu fet home la va poder expressar. Cap papa, cardenal, arquebisbe o bisbe catòlic, ni cap jerarca de cap altre religió, no ha expressat mai cap veritat revelada per Déu. El que si han explicat –i cal tenir-ho clar- és allò que creuen o pensen segons sigui la seva sensibilitat i la seva concepció i/o orientació del cristianisme, ja sigui ultraconservador, conservador o, malauradament no gaire sovint, obert i progressista; unes concepcions cristianes que poden interessar o als grans oligarques, finances i grans empresaris, o a les persones de cor senzill que els pot ser motiu d’esperança, si van orientades a reduir les desigualtats, la pobresa, i també ha adequar les estructures de la institució, carregades d’una parafernàlia allunyada de l’esperit que va voler difondre Jesús, per tal de fer més creïble el missatge que volen trametre.

El Concili Vaticà II, va intentar obrir portes i finestres, per airejar la degradació putrefacta en el si de la cúria vaticana i del col·legi cardenalici i a voltes del mateix papa. El successor del papa Joan XXIII, Pau VI hi va posar més voluntat que encert per donar l’impuls a les conclusions del Concili. A la seva mort, fou elegit el papa Joan Pau I, un italià progressista, que si tenia el perfil idoni per fer les desitjades reformes i eliminar la degradació existent en el si del Vaticà. El seu nomenament va provocar una gran esperança de la gent que desitjava canvis i arraconar l’opulència; tanta, que els seus adversaris ultraconservadors es van confabular i, malgrat sembli impossible, tots els indicis apunten que fou assassinat als 31 dies d’haver estat elegit.

Després de la mort del papa Joan Pau I, el seu successor va escollir anomenar-se Joan Pau II (una formula tranquil·litzant?). El papa Wojtyla, polonès i de tradició molt i molt conservadora, d’entrada es va negar en rodó a que se li apliqués l’autòpsia al seu antecessor... El seu pontificat va tenir el beneplàcit de la gran majoria del membres de la Cúria i del col·legi cardenalici, així com dels sectors més conservadors de les finances i de les grans multinacionals d’arreu del món (?). Malgrat que quan va morir, el seu successor el papa Ratzintger el va canonitzar davant del clam “santo súbito”, en el seu historial sempre hi constarà: 1. la seva negativa a fer l’autòpsia al difunt papa Luciani; 2. el haver enterrat les conclusions del Concili Vaticà II; 3. el d’haver mantingut la parafernàlia medieval en les cerimònies vaticanes i haver posat rumb vers la tesi del Concili de Trento tot allunyant-se de les del recent Concili Vaticà II; i 4. segons fonts documentades, haver participat –directe o indirectament- en el complot que va fulminar el papa Luciani.

El seu successor el papa Ratzinger, va escollir el nom de Benet XVI i el seu nomenament, degut al seu alt poder que li havia atorgat el papa Wojtyla, i també perquè es va auto-postular com a papable, fou pràcticament immediat als inicis del nou conclave. Un nou papa que va seguir la trajectòria conservadora, fins i tot ultraconservadora del seu antecessor. El seu pontificat va ser curt, només 8 anys perquè si bé fou un destacat teòleg agustinià, o dit d’altre manera d’una teologia del segle 5è (?), no tenia ni el caràcter ni el tarannà necessari per resoldre els greus problemes que el van portar a abdicar, dos de molts greus: la cada cop més escandalosa corrupció sexual en el si del Vaticà i també la igualment escandalosa corrupció financera entre els membres de la Cúria. Tot i així, al abdicar, no va voler sortir del Vaticà i com a papa emèrit va mantenir certs privilegis papals durant 9 anys, que d’una manera o altre van condicionar o potser fins i tot hipotecar el pontificat del papa Francesc. Segons el dret canònic, a la renúncia d’un papa, aquest té el sobre nom de papa emèrit, però la seva condició canònica, passa a ser de nou –en tots els aspectes- la de cardenal i, conseqüentment, la seva nova residencia ha de ser a extramurs del Vaticà... Perquè Joseph Ratzinger va poder driblar el Dret Canònic? El més probable és per l’esmentat gran poder acumulat i també pel de la mateixa Cúria que posava difícil la tasca del papa Francesc.

La suma dels dos pontificats, de Wojtyla i de Ratzinger, fou de 35 anys, que encara li podríem sumar els 9 anys de papa emèrit de Ratzinger. Això vol dir que durant aquests 9 anys el papa Bergoglio, no va poder fer res? No, però no ho va tenir gens fàcil. En l’actualitat, sense l’ombra de l’aparentment discret Ratzinger i amb una Cúria i col·legi cardenalici sense el seu poderós valedor, ara el papa, malgrat l’edat i els seus problemes de salut, ja ha pogut posar la directe, tant a nivell de fer canvis i nomenaments en el si de la majoria de dicasteris. Potser el més destacat és l’anunciat “Camí Sinodal”, que ha de comportar una veritable renovació en tots els sentits tant en el si del Vaticà com en tota l’estructura institucional del catolicisme. Els seus moviments no són estridents, però tots porten el mateix segell de l’adequació eclesial no només als temps actuals, sinó i fonamentalment, per eliminar de manera definitiva els greus anacronismes que des de temps immemorials la Institució eclesial no s’ha atrevit ni tan sols a plantejar el que podria ser una desitjada revolució integral en el si del Vaticà i del cristianisme catòlic, per finalment abolir tota mena d’autoritarisme o de discriminació per raó de sexe.

Una revolució que hauria de comportar l’eliminació dels alts privilegis dels cardenals i de tots els alts jerarques, l’eliminació del celibat obligatori, l’ordenació sacerdotal en tots els seus nivells de les dones, que sacerdots i jerarques no constitueixin una elit en front dels laics, que aquests (dones i homes) ja sigui per qualsevol raó, puguin celebrar l’eucaristia dominical en les parròquies on no hi ha cap sacerdot, sense que s’hagi de recorre a ordenar diaques. Com se’ns ha dit per activa i per passiva, és hora que el sacerdoci que ens atorga el baptisme (que presentem a Déu tota la vida), que aquesta expressió, no sigui una frase buida com, per exemple, ho és que homes i dones som iguals en drets i privilegis, però la realitat és que el Vaticà i tota la institució catòlica, ha estat l’exponent més important de la marginació de la dona.

Que el desig del papa Francesc, pel bé del cristianisme i del catolicisme en particular, sigui en aquesta ocasió, una realitat que no vàrem aconseguir que ho fossin les desitjades resolucions del Concili Vaticà II convocat pel papa Joan XXIII i no aplicades per l’expressa voluntat dels papes Wojtyla i Ratzinger.

Girona, 12 de juliol del 2023 Jaume Rocabert i Cabruja