L'esca del pecat

Per Antoni Ferret

El pecat al qual al·ludeixo en el títol no és pas el que pugui fer una persona pel fet d'intentar obtenir plaer del seu cos o compartir-lo amb una altra persona que ho accepti voluntàriament, i que tots dos estiguin lliures de compromís, sinó justament el contrari: l'enorme pecat que han fet secularment tots els components de la part docent de l'Església (i després de les altres Esglésies) al prohibir, amb ensenyaments, incitacions i amenaces de condemnació, que les persones no casades compartissin el seu cos i en traguessin plaer.

Però aquest concepte de pecat dels docents s'ha de relativitzar extremament, perquè totes aquestes persones responsables de la «moral» ho creien així, perquè també elles havien sigut «educades» en els mateixos principis repressius. D'on va venir aquest corrent contra el cos i el seu plaer?

Sense negar que hi pugui haver altres principis i/o persones, podem dir que l'inici d'aquest concepte tan negatiu de la vida ens ve, principalment, de l'apòstol Pau i els seus escrits. Però també aquí hem de ser justos.  Pau no va pas minusvalorar el cos, i el sexe, de manera gratuïta. Tenia un motiu poderós per fer-ho, no del tot justificant, però sí molt. Pau tenia un fort problema amb el seu cos, no sabem quin, perquè no ho diu, però sabem que era un problema que el feia patir molt. Ho diu a  2 Cor 12: 7: «I perquè no m'enorgulleixi de les revelacions extraordinàries que he tingut, m'ha estat clavada una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m'enorgulleixi.»

Pau no vivia còmode en el seu cos, que li creava forts problemes, perquè l'incitava a coses que ell creia que eren pròpies del dimoni, i l'obligava a grans sacrificis. El menystenia, doncs, hi vivia com en una presó. La terrible desgràcia va ser que aquest sentiment de menyspreu que tenia pel «seu» cos el va vessar, a través dels seus escrits, sobre el cos dels altres, de tots/es.

Si bé té diverses exhortacions en el sentit de «abandonar les obres de la carn [o les obres terrenals] i dedicar-se amb gran preferència a les obres de l'esperit», sense mai definir quines són les unes i les altres, crec que el text clau d'aquesta problemàtica és 1 Cor 6: 13-20. Comença dient: «El cos no és per a la immoralitat, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos.» També aquí, amb gran sorpresa, usa la paraula «immoralitat» sense abans haver dit què vol dir, en què consisteix. Naturalment, hem de suposar que vol dir «el cos no és ni per gaudir-ne ni per compartir-lo» (només pot ser això, perquè del menjar n'ha parlat en versets anteriors, i no li ha donat gaire importància). I, què deu ser que el cos sigui «per al Senyor»? Doncs deu voler dir, per a la pràctica de la virtut, virtut que en aquest cas deu ser una vida ascètica, sense (o amb el mínim de) plaer. És mal afer, això d'haver de suposar sempre lo que vol dir, però no ens deixa altre remei. Un xic més endavant precisa més, i diu: «No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? ¿Puc agafar, doncs, els membres de Crist per fer-ne membres d'una prostituta? De cap manera! ¿O és que no sabeu que el qui s'uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella? Perquè diu l'Escriptura: "Tots dos formen una sola carn."»

Anem a pams: 1) En aquella època, l'única possibilitat real de compartir el cos amb una dona que no fos la pròpia era amb una treballadora del sexe. Avui seria més complicat.

2) La referència a «ser membres de Crist» és per la idea que tots formem un sol cos espiritual entre nosaltres i amb Crist. Però perquè això impedís que poguéssim compartir el cos amb una altra persona i/o gaudir-ne, caldria demostrar que tal activitat fos dolenta. La Sagrada Escriptura només havia declarat dolents l'adulteri (i el seu desig), l'incest i la relació sexual amb animals (Ex 20, Dt 5, Lv 18, i Mt 5). Doncs...? 3) Que el fet de tenir una relació sexual amb una treballadora del sexe impliqui formar un sol cos amb ella és molt dir. Però suposem... Perquè el fet de formar un sol cos amb ella sigui una cosa indecent, pecaminosa, com sembla insinuar, caldria que la tal treballadora fos una mala persona, un ésser indesitjable... Però la Sda Escriptura no havia dit mai res d'això (si bé és cert que tampoc l'havia elogiat mai). Ni el mateix Pau ho diu. Però si és una persona que fa una cosa que no és pas prohibida per la Llei divina, per què se l'ha de menysprear fins al punt de no poder formar un sol cos (totalment simbòlic) amb ella??  4) Finalment ve la més gran raó: «¿No sabeu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant que heu rebut de Déu i que habita en vosaltres?» Figura simbòlica i espiritual meravellosa, però igualment no sembla que això impliqui prohibir quelcom que la Llei de Déu no havia mai prohibit.  /  5) I encara, per acabar-ho de rematar: «No sabeu que no sou vostres? Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos!»  Aquesta era una prova sublim per a l'apòstol Pau, perquè segurament és la seva més gran aportació al cristianisme: Crist, amb la seva mort, ens havia redimit, és a dir, ens havia perdonat els pecats (de tothom), i, doncs, és com si ens hagués comprat. Qüestió extremament complexa, que comento llargament en els articles  «El mite del rescat», 1 i 2, als quals em remeto ara.

En conclusió, sembla que aquesta doctrina de Pau sigui excessivament espiritual, i en canvi no natural, ja que impedeix que les persones exerceixin els impulsos que el Creador ha posat en la seva naturalesa (de manera raonable, amb certes condicions, com fidelitat matrimonial, família, edat convenient...), i per tant molt poc humana.

Però tot i així ha sigut creguda, impulsada, imposada, durant molts segles. Pau va exposar els seus escrúpols en relació a uns principis molt espirituals. Però no va arribar a dictar lo que podríem dir una «moral executiva»: no va imposar cap manament formal. Això ho van fer altres dirigents posteriors. Però ell havia posat la base, els elements essencials. I va ser una de les quatre males influències que Pau ens va portar dins el llarg camí de l'Església (i després de les Esglésies).

I entre tots han causat un gran sofriment, físic i espiritual, a milions de persones. Físic per haver-se d'abstenir de lo que exigia el propi cos de manera natural. I espirituals perquè cedir era incórrer en pecat i... l'amenaça de condemnació.

Nota: Les altres tres males influències, les expresso simplement amb cites de frases:

Tota autoritat ve de Déu,   les que de fet tenim han estat posades per ell,   qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu. (Rm 13: 1-7)

L'home] és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l'home. No és l'home que va ser tret de la dona, sinó la dona de l'home. Ni tampoc l'home va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l'home. (...) D'altra banda, per al Senyor no hi ha dona sense home ni home sense dona; perquè si bé la dona va ser treta de l'home, també és cert que l'home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu. (1 Cor 11: 7-12)

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures  (1 Cor 15: 3)