Reflexions
sobre la lectura de 1 Cor.
Primer
comentem lo bo, que és molt:
La
crítica dels àpats comunitaris, tan desiguals (uns menjant molt, i altres, poc).
La
institució de l’eucaristia.
Els
dons de l’Esperit.
La
semblança del cos humà amb el cos de l’Església.
La
preeminència de l’amor.
La
qüestió de les llengües i la profecia (difícil d'entendre i d'acceptar).
La
resurrecció de Crist.
La
resurrecció de totes les persones.
(Tot
això és conegut, ja que surt en les misses regularment.)
Però...
En
els deu primers capítols... Diu disbarats...
Com
que creia que la fi dels temps era imminent: Si no sou casats, millor que no us
caseu...
En
les reunions comunitàries, la dona estigui amb el cap cobert i l’home amb el
cap descobert. És una cosa relativa, però, com a obligació religiosa, no té cap
sentit.
Igualment:
els cabells llargs, en l’home són inadequats, i en la dona estan bé. Hi estic
d’acord, però com a cosa religiosa... no.
Pitjor:
La dona casada que no digui res (en les reunions).
I,
encara, més endavant:
Sobre
l’eucaristia: si prens el cos i la sang de Crist, sense ser conscient de lo que
fas (distracció), menges la teva condemna (exageradíssim).
I...
“per això hi ha entre vosaltres tants malalts i delicats”...
I
pel que fa a la qüestió del sexe, l’argument és molt fluix: Si t’uneixes a una
treballadora del sexe ("prostituta", diu ell), et fas un sol cos amb
ella. Cosa totalment simbòlica. I no hi veig cap mal. Com que no crec que sigui
cap mala dona, sinó al contrari...
Però
tot això NO és lo important.
Hi
ha una revelació teològica fonamental. (Pròxim article.)
Autor: Antoni Ferret
(Aquestes reflexions són estrictament personals de l'autor sense que CSXXIG les comparteixi necessariament)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada