Els mitjans de comunicació ens diuen que Benet XVI, en l’últim viatge a Alemanya va parlar de la necessitat de reformar l’Església. Però una cosa són les paraules i un altre els fets. Que a l’Església li cal una reforma ja es va dir en el Concili vaticà II, (Ecclesia semper reformanda) i abans ja ho havia dit Yves Congar al voltant dels anys 50 en el llibre, Verdaderas y falsas reformas de la Iglesia. Som molts els qui considerem urgent un canvi en profunditat de la nostra església, un full de ruta que ens retorni a l’experiència pasquals del cristianisme. “Desmundanitzar” l’Església, ha dit el papa; cristianitzar-la diem alguns.
Quina és la reforma que l’Església necessita? Abandonar el poder i orientar-se a la societat i a les necessitats de la gent que hi viu. Que se’n ha fet d¡aquell propòsit conciliar en que: «El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verdaderament humà que no ressoni en llur cor». (Pròleg del document del concili, Gaudium Et Spes). És veritat que hi ha una església missionera, al tercer i al quart món, però l’esperit evangèlic d’aquests no es veu reflectida en la jerarquia i en molts catòlics, revestits de parafernàlia i frases sense contingut. Se’ls nota, a uns i altres, un excessiu zel per a mantenir una Església excessivament estructurada i burocratitzada oblidant que el que cal és expandir el Regne? Un regne d’amor, de llibertat de consciència i de pensament, i de pau. Després de Nadal, algú recorda que Jesús vingué al món amb l'anuni de «Pau als homes que estima el Senyo»r?. L’Església és un sagrament que té per finalitat apropar-nos al misteri del Déu fet home. Però tot i que això és molt importat, no és més que un signe del que de debò és important. Congar ho assenyala: la reforma de l’Església s’ha de centrar en el Regne. A l’Església no li escau el poder, ni té sentit en si mateixa si no és transmissora del missatge, si no ens ajuda a tenir més fe.
Ens cal un tipus de reforma que ens retorni a l’esperit del primers cristians. Jesús va iniciar el camí del Regna i va deixar els apòstols (i a tots nosaltres) perquè seguissin vivint i predicant el projecta de Déu sobre els homes. Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. [...] Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. (Jn 17, 1-18).
Després de l’alenada d’aire fresc que ens va dur el Concili, ara bufen vents conservadors que ens recorden aquells sacerdots del temple pendents només de la llei. «La reforma no es pot inspirar en l’Església preconciliar», ha escrit José Antonio Vázquez, a la web Espiritualidad Caminante. «L’Església de Crist ha de ser una església de comunió», va escriure Congar. Una església oberta a l’Esperit, sense dirigismes intencionats ni implicacions polítiques. Que reconegui les singularitats de cada cultura i els drets d’igualtat de la dona, que trenqui el jerarquisme i s’obri de cor al progrés que aporta la investigació .
Si Benet XVI afirma, segons els mitjans, que l’Església s’ha d’estar reformant sempre per tal de servir l’Evangeli, si Joan Pau II, amb l’encíclica Ut unum sint, es va manifestar a favor d’una reflexió profunda per la reforma del papat, si Joan XXIII demanava que a l’Església hi entrés un aire nou -aquesta va ser la idea del Concili Vaticà II-, per què després de tants anys n’hi ha que retornen al concili de Trento? Aquella reforma sí que l’accepten, però no la del Vaticà II. Tots aquells catòlics que s’omplen la boca parlant del papa, per què no fan cas de tot el que diu? Hem escoltat i llegit crítiques a la manera de funcionar de l’Església, de part de teòlegs, bisbes i cardenals. Crítiques perquè aquesta no dóna resposta a les necessitats dels homes i dones d’avui... Les crítiques a la Cúria romana per la seva manera de governar són moltes i fonamentades, doncs per què segueix immutable, tancada en si mateixa, sense escoltar els signes del temps?. Els fets semblen evidenciar que els papes tenen llibertat per dir el que pensen, però el poder real de l’Església el té la Cúria, i a aquesta no li deu agradar perdre poder.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada