Pilat fa palès un dubte, que encara ens neguiteja als homes i dones d’avui: «I què és la veritat?» (Jn 18,37). Jesús li havia confirmat la seva reialesa, i que la seva vinguda al món tenia per objectiu «donar testimoni de la veritat».
La veritat de Jesús és que el Déu de la promesa s’ha encarnat en la seva persona. Que el Déu que parlava des d’un núvol ara s’ha manifestat en ell. Aquestes són veritats de fe, que no són empíriques i que només acceptem els cristians. En canvi si que és demostrable l’espectre de la llum, que podent resistir l’assaig del laboratori esdevé una veritat científica.
Les que alguns han definit com a veritats privades o personals tenen com a característiques que no són demostrables, i difícilment comunicables. Però no per això deixen de tenir la mateixa força. Unes i altres tenen les mateixes possibilitats de ser modificades en el temps. Que el sol girava entorn de la terra va ser veritat científica durant molts segles fins que va deixar de ser-ho. També allò que un creu per la fe pot deixar de creure-ho en qualsevol moment. Descartes va escriure que al llarg de la seva vida havia considerat certes qüestions que després el temps demostrava la seva falsedat. Per José Ignacio González Faus, la veritat pública és coneixement i la veritat personal o privada és convicció; per la veritat pública ningú dona la vida mentre que per la privada són molts els que l’han donat i els que estan disposats a fer-ho.
Que Jesús és el Crist cap cristià ho posa en dubte; però es tracta d’una veritat personal de fe. «Jesús vingué per a ser i viure a Crist» (Leonardo Boff. Jesucristo y la liberación del hombre), Això no priva que Caifàs, gran sacerdot del temple en temps de Jesús, no l’accepti com a Messies, per bé que l’interroga en nom de Déu, i en devia conèixer les obres que feia. (Mt 26,62-65).
Descartes tenia com a veritat indubtable de la seva existència el pensament: . Cogito ergo sum. La constatació del Jo no permet dubtes; es tracta d’una veritat evident. També és una veritat pública l’existència de Jesús de Natzaret, cap historiador la nega. Però no ho és la seva condició divina, que entra en l’àmbit de la fe i per tant de la veritat personal o privada. «Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu...» Joaquim Ruyra ho expressa així en el seu poema Fe. A l’escriptor no li calen demostracions empíriques. Ho creu i en té prou.
La raó no pot explicar les veritats personals, siguin o no siguin religioses; les conviccions no tenen discurs fàcil. Però com deia el teòleg José María Castillo, els cristians necessitem viure de conviccions. El coneixement ens fa savis, però les conviccions ens duen a l’amor i a ll’acció, i no convé desestimar-les.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada