PREDICAR EL REINO ES PROCLAMAR QUE DIOS NOS AMA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 10.1-20) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Lluc és l’únic evangelista que narra la missió dels 72, (o dels 70 segons alguns codis). Abans ha parlat dels dotze. Segurament ha volgut accentuar el caràcter universal de la predicació de la nova comunitat. Dotze era el número de les tribus d’Israel. Setanta era el número de las nacions gentils, segons el Gènesi.

Possiblement Lluc vol destacar l’èxit de la missió d’aquests setanta, en contrast del fracàs dels Dotze en el seu intent de preparar el camí a Jesús en la seva pujada a Jerusalem.

Els envia «de dos en dos», perquè pels jueus l’opinió d’un de sol no té cap valor en un judici, i els missioners són, sobre tot, testimonis. També pot voler significar que que el missatge ha de ser proclamat per la comunitat.

L’evangeli no parla d’especialistes en comunicació. Només diu: «El Senyor en designà uns altres setanta-dos» Tampoc diu que fossin deixebles. Es dona per suposat que tot cristià, pel fet de ser-ho, té la missió de proclamar la bona notícia en la que viu.

Viure com un cristià és la millor predicació i la que convenç. En cada instant estem predicant, sigui per bé o per mal.

El simbolisme del número 12 i 70 ens invita a pensar que són relats elaborats per les comunitats. Per altre banda, per predicar El Regne, es necessita haver-lo comprès i experimentat. Els evangelis s’encarreguen de manifestar que abans de l’experiència pasqual, els dotze tampoc, no s’havien assabentat de res.

Les recomanacions de Jesús són la clau de tot l’anunci del missatge cristià. Són les condicions mínimes que ha de tenir un cristià per a portar la Bona Notícia als altres. Es tracte de comunicar comunicar allò que és Déu per a tots, sense condicions ni excepcions.

Aquesta tasca la va complir la primera comunitat i és la tasca principal que han de seguir realitzant cada un dels cristians en qualsevol temps i lloc.

1.- Itinerància. «Posar-se en camí».

Es la classe de vida que va elegir Jesús quan es va decidir a proclamar la seva bona notícia. En el fragment anterior deia que no tenia on reposar el cap. Aquest desaferrament de tota classe de seguretats és l’actitud bàsica i fonamental que ha d’adoptar tot enviat.

Seguir a Jesús exigeix una dinàmica continuada. No es pot comunicar res des d’una instal·lació personal còmoda. La disponibilitat i mobilitat són exigències bàsiques.

2.- Dificultat. «Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops».

Quan es van escriure els evangelis, les primeres comunitats cristianes estaven vivint una oposició ferotge, des del món jueu i des del món pagà.

El dolent va venir quan el cristianisme va adquirir cotes altes de poder; aleshores, es van convertir en llops enmig d’ovelles; això sí, amb pell d’ovella. Des del poder és impossible endevinar allò que seria bo per l’altre.

3.- Pobresa. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies».

Es imprescindible la pobresa material, però només com a signe de la superació de seguretats materials. Significa no confiar en els mitjans externs per a portar a terme la missió. El perill està en fer de la predicació de l’evangeli un assoliment humà.

Es tracte de confiar només amb Déu i en el missatge

4.- Urgència. «no us atureu a saludar ningú pel camí»..

No es tracte de negar la salutació als qui es trobin pel camí. «Saludar», pels jueus, tenia un significat diferent al que li donem nosaltres. La salutació anava acompanyada d’un llarg cerimonial.

Aquesta recomanació segurament fa referència a l’arribada immediata del final dels temps, en el què creien, de totes totes, els primers cristians.

5.- Pau. «digueu primer: "Pau en aquesta casa."»,

La pau pels jueus d’aquell temps, no significava només absència de de problemes i conflictes, sinó las condicions en les que un ésser humà pot aconseguir la seva plenitud humana.

6.- Humilitat. «menjant i bevent el que tinguin».

Aquesta és una de les actituds més difícils. Posar-se al nivell de l’altre. Acceptar els seus costums, la seva cultura, la seva idiosincràsia... Es tracte d’estar disponible per a tothom sense esperar res a canvi, però acceptant amb humilitat allò que et donin: sempre que sigui indispensable, menjar, allotjament, etc.

7.- Cureu. «Cureu els malalts que hi hagin».

Naturalment que no es refereix només ni principalment a les malalties físiques. Malaltia és tot allò que impedeix que l’ésser humà sigui ell mateix.

Curar significa allunyar l’ésser humà de tot allò que li impedeix ser ell, siguin malalties fisiològiques, psíquiques o sentimentals

8.- Bona noticia (evangeli). «digueu a la gent: "El Regne de Déu és a prop vostre"».

Res de discursos teològics, ni apologètics, ni propaganda ideològica, ni doctrines, ni rituals, ni normes morals... L’únic que un ésser humà ha de saber és que Déu l’estima.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.
P/S.- S’ha respectat la numeració establerta per l’autor.