¿QUÉ DICE TU VIDA DE MÍ?*

Reflexions sobre l’evangeli d’avui (Mt 16,13-19) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu situa el fragment d’evangeli d’avui fora del territori de Palestina. Es reuneix amb els deixebles a Cesarea de Filip.

Els temes que van a tractar desborden la problemàtica jueva, i Mateu canvia d’escenari per a donar a entendre que hi ha una obertura cap als gentils. Un jueu no podia acceptar mai el que es diu sobre Jesús, ni el que es diu sobre l’Església.

Les lectures d’avui ens proposen dos temes: Qui és Jesús i el poder de les claus.

Qui és Jesús

El primer que cal tenir en compta és que els evangelis no transcriuen el que va dir Jesús, sinó el que molts anys després de la seva mort, les primeres comunitats pensaven d’ell. És normal que aquestes comunitats es preguntessin, qui era aquest home.

També és normal que es preocupessin per l’estructura de la nova comunitat: Qui havia de ser el seu representant, amb quina assistència comptava, etc.

El text expressa idees que, només es van desenvolupar després de l’experiència pasqual. Això no li treu importància, tot el contrari, la importància li dona el fet de que prové de l’experiència de la primera comunitat, que vol expressar d’aquesta manera la seva fe en Jesús.

És significatiu que es vulgui diferenciar l’opinió de la gent de la dels deixebles. La gent entén Jesús des de la perspectiva de l’AT: Un gran profeta. Tot i la gran estima que li demostren, no s’han adonat de la novetat que aporta la figura de Jesús.

Als deixebles també el va costar Déu i ajut donar el pas d’una interpretació nacionalista del Messies, a la del messianisme verdader que encarnava la figura de Jesús. No van poder donar el pas fins després de la Pasqua.

Abans d’aquesta experiència, Pere no hagués pogut dit mai que Jesús era el Fill de Déu. (Marc només diu: tu ets el Messies i Lluc: el Messies de Déu).

Els jueus no tenien el concepte de Fill de Déu, en sentit estricte. El més que podia dir un jueu d’un ésser humà és que era Ungit, és a dir Messies. Els grecs (i altres cultures) sí que tenien el concepte de Fill de Déu.

Quan el cristianisme va passar a la cultura grega es va voler dir el màxim de Jesús: Fill de Déu. Si els jueus haguessin fet servir alguna vegada la paraula fill, li haurien d’haver donat el significat de imitador, rèplica, còpia exacta del que era el Pare.

A l’AT la idea de fill de Déu, s’emprava per expressar un apropament especial a Déu. Se li deia al rei, als àngels, i fins i tot al poble jueu com a conjunt.

Jesús no va poder dir a Pere, «sobre aquesta pedra edificaré la la meva Església»; perquè a Jesús no li va passar mai pel cap el fundar una Església. Ell era jueu pels quatre costats i no podia pensar en una religió diferent. El que va voler fer amb la seva predicació, va ser purificar la religió jueva de tots els afegits que la feien incompatibles amb el Déu verdader.

Tampoc els primers seguidors de Jesús van pensar en apartar-se del judaisme. Van ser les autoritats jueves, sobretot els fariseus, els que els van rebutjar de ple, després de la destrucció del temple, i això els va obligar a emprendre un camí propi.

La resposta a la pregunta: qui és Jesús? no va ser fàcil; Les primeres comunitats van donar respostes diferents. Cada una va anar descobrint el que era Jesús des de les seves característiques i peculiaritats.

Unes comunitats destacant l’aspecte de futur i definitiu salvador; la parusia seria la plenitud de la seva obra.

Altres comunitats es van fixar més en l’aspecte taumatúrgic: la força de Déu que es manifestava en les meravelloses obres que va realitzar.

Altres comunitats es van fixar més en ell com a Mestre, missatger de la Saviesa, comunicador de la ciència que pot portar l’home a la verdadera salvació.

Les cristologies que es van fixar en ell com el crucificat-ressuscitat, reben el nom de cristologies pasquals. Poc a poc, totes es van anar integrant en aquesta, i així es va anar elaborant una cristologia única, que és la que ens ha arribat a nosaltres. A través del NT.

La resposta de Pere a la pregunta de: Qui dieu que sóc? A primera vista sembla correcta. Però si l’hagués pronunciat abans de l’experiència pasqual, hagués dit un «fill de Déu» en el sentit que ho entenien els jueus

El poder de les claus

Respecta d’aquesta segona qüestió cal aclarir alguns punts.

En primer lloc, en els textos de Marc i de Lluc no es diu res de la promesa de Jesús a Pere. És una dada molt interessant que ens ha de fer pensar. Marc és anterior a Mateu. Lluc és posterior. Per tant, la confessió de «Fill de Déu» i la promesa de Jesús a Pere, exclusiva del text de Mateu.

Si tenim en compta que Mateu i Lluc copien de Marc, descobrirem on vol arribar Mateu. Aquest afegit té una intenció determinada. Revestir a Pere d’autoritat enfront dels altres apòstols. Segurament pensant en la situació peculiar de la seva comunitat judeocristiana.

Per altre banda, utilitza per primera vegada el terme «Església» per a determinar la nova comunitat cristiana. Utilitza la paraula que en la traducció dels setanta s’utilitza per designar l’assemblea (ekklesian).

El text intenta refermar a Pere en la presidència d’aquesta organització, però es exagerat deduir del mateix l’absoluta infal·libilitat dels successors de Pere. Sobretot tenint en compta que hi ha un text paral·lel, també de Mateu, que llegirem d’aquí a dos diumenges, que pot aclarir una mica el tema. En ell es diu:

«Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis . Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.» (Mt 18,15-18).

Aquesta doble responsabilitat no és contradictòria; és complementària. L’última paraula la té la comunitat, però aquesta necessita d’algú que la representi.

Pere, o el seu successor, quan parla en nom de la comunitat i expressa allò que es pensa en comú, té la garantia d’encertar en les qüestions importants que afecten a la mateixa comunitat.

Per tant, no és la comunitat la que s’ha de doblegar al que digui una persona, sinó que és aquest representant de la comunitat la que ha de saber expressar el que sent i creu aquesta, en comú. És aquest el sentit verdader del dogma de la infal·libilitat, encara que alguns pensin el contrari

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › evangelios-y-comentarios