DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

El relat de Lluc no és la narració d’un succés, sinó teologia experiencial de la comunitat de Joan. Cal descobrir la intencionalitat del relat.

Pau ens parla dels òrgans al servei del cos. Un exemple del que fa l’Esperit amb tots els humans: tots formem part d’una unitat major i més forta de la que expressa qualsevol forma de vida biològica.

Un exemple el tenim en el nostre propi cos. Quan algunes cèl·lules s’entesten en desenvolupar-se al marge de la resta, ocasionen la mort de totes i de la seva pròpia (càncer).

En els evangelis de Joan i Lluc es parla d’un altre vinguda de l’Esperit. Però el que cal entendre és que, en realitat, Déu-Esperit-Vida no han de venir d’enlloc, perquè estan sempre en nosaltres.

No estem celebrant una festa en honor de l’Esperit Sant ni recordant un fet que va succeir en el passat. El que fem és tractar de descobrir i viure una realitat que és tant present avui, com ho va ser dos mil anys abans. La festa de la Pentecosta és l’expressió última de l’experiència pasqual.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Vivien la presència de Jesús d’una manera més real que quan convivien amb ell físicament. Ara és quan Jesús està realitzant, veritablement, la seva obra de salvació en cada un dels seus fidels i en la comunitat. Recordem que una vegada mort, Jesús, Déu i l’Esperit són una única realitat.

D’acord amb la teologia més tradicional, la distinció entre les tres persones de la Trinitat només tenen efecte en les seves relacions «ad intra» és a dir, entre elles. Quan es relacionen «ad extra», és a dir, amb la resta de la creació, es comporten sempre com U, com Déu.

Quan diem «Esperit Sant», hem d’entendre que ens estem referint a Déu-Esperit, no a una entitat diferent, separada del Pare i del Fill.

La meva relació amb Déu no és la d’un jo amb un tu, sinó la del meu jo amb el JO, que és la quinta essència del meu propi jo. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tan important en la nostra vida espiritual, que no podem fer ni dir res que no sigui per ell. Ni tant sols podem dir «Jesús és el Senyor» ni dir «Abba», si no som moguts des d’ell.

Però s’ha de dir, amb la mateixa rotunditat, que no ens faltarà mai l’acció de l’Esperit, perquè Déu no ens faltarà mai, en cap moment. L’Esperit no és un privilegi ni pels qui creuen.

El fonament del mostre ésser és Déu-Esperit. Però els dons que reben perquè puguem ser, ens els dona Déu, no l’Esperit.

L’Esperit de Déu que Jesús va prometre, impregna la vida dels creients, Les institucions i comunitats també s’impregnen d’aquest Esperit-Déu, però només en la mesura dels éssers humans que les constitueixen. És per això que hem de parlar de l’Esperit en les persones, i adonar-nos de que sense ell no som res.

Ser cristià no consisteix en acceptar unes veritats teòriques, ni el compliment d’una sèrie de normes morals, sinó d’arribar a una vivència personal de la realitat de Déu-Esperit que ens empeny des de dins a la plenitud del nostre ésser.

Jesús va viure aquesta relació personal amb Déu-Esperit, fins l’extrem d’atrevir-se a dir-li Abba --cosa inusitada en aquella època i en la nostra--; fa la seva voluntat; l’escolta sempre, etc.

Tot el missatge de Jesús es redueix a manifestar la seva experiència de Déu com l’Esperit que el mou. L’únic objectiu de la seva predicació va ser fer-nos saber que nosaltres també hem d’arribar a aquesta mateixa experiència.

L’Esperit ens fa lliures: «No heu rebut un esperit d’esclaus, sinó de fills de Déu.» Per això la relació dels cristians amb Déu és la d’un fill que s’adreça al Pare.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com