LA CREACIÓN ES LA MANIFESTACIÓN DE DIOS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 10.25-37) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui, la primera lectura, ens dona la clau per entendre el sentit profund de tota norma o llei:

 - La voluntat de Déu no ens ve de fora, sinó que és una exigència del més profund del nostre ésser.

 - La «voluntat» de Déu, és que despleguem totes les nostres qualitats i potències (exigències) que neixen dins nostre.

Tenim l’obligació de descobrir aquestes exigències per nosaltres mateixos, i en no ser capaços per la nostre indolència, necessitem percebre-ho a través de manaments.

Jesús pregunta al mestre de la Llei perquè sigui ell mateix qui contesti, i contesta bé. La qüestió és: qui és Déu per nosaltres, i qui és aquest «altre» a qui s’ha d’estimar com a un mateix.

Jesús parla de superar la Llei, com si fos vinguda d’un Déu exter que ens exigeix normes de conducta contràries al nostre interès. Jesús parla d’una llei no escrita que tots portem dins i que cal descobrir.

Lluc narra aquesta meravellosa paràbola del «bon samarità». Una paràbola que no necessita explicació. El que necessita és «implicació».


Se’ns invita a ser humans. No n’hi ha prou de ser religiós i tenir bones relacions amb el Déu del temple. Siguis sacerdot o levita, cal anar més enllà, ser humans d’una altre manera; apropant-se al proïsme.

La paràbola proposa deixar l’egoisme i i posar l’amor al centre de la vida.

Complint la llei, sense involucrar-se en la situació de l’altre, o fer-ho «per amor a Déu», és una de les trampes a les que caiem els cristians.

El samarità va fer el contrari d’aquesta actitud que deixa els sentiments fora de l’acció.

Pel sacerdot i el levita, el primer de tot era complir la Llei. Pel samarità, el primer era l’amor que el va empenya a actuar (va sentir llàstima).

La «misericòrdia» que en el NT, s’atribueix a Déu i a Jesús, la Vulgata la tradueix per «misericordia motus est». La paràbola ens indica que el samarità es va deixar portar per allò que sentia en el seu interior, i naturalment, potser sense saber-ho, va acabar actuant com actua Déu.

Jesús ens ve a dir que el proïsme no el determinem nosaltres, sinó que ens ve imposat. El que si depèn de nosaltres és la decisió d’acceptar-lo o d’ignorar-lo.

Si Déu està en totes les coses, està clar que en qualsevol ésser humà es manifesta la seva presència. Si de debò estem interessats en descobrir i reconèixer Déu, ja sabem que ho hem de fer estimant-lo a Ell i a les seves criatures.

Passa com amb la llum, de la que només en podem veure els seus efectes; a Déu només el podem veure reflectit en tota la creació.

Per tant, no podem pensar en un Déu al marge de la creació, La mesura de l’amor a Déu és equivalent a l’amor que manifesto a tot el que trobo en el meu camí, siguin coses o persones.

Si tinc clara aquesta idea, ja sé que és falsa la creença de que sóc una individualitat aïllada, que tinc existència i consistència pròpia. Jo, separat del creador i de les altres criatures, no sóc res en absolut. Això no és una metàfora, sinó la pura realitat, encare que sigui dur reconèixer-ho.

L’error consisteix en creure’ns que som uns individus aïllats. El dia que descobrim el què som realment, haurem descobert l’amor verdader.

El proïsme el tenim sempre al costat. Descobrir-lo i acceptar-lo només depèn de mi.

*.- Veure origina: https://www.feadulta.com › 3.