UNA PRESENCIA REAL PERO NO CORPÓREA*

Reflexions sobre l’evangeli de la Vetlla Pasqual (Lc 24,35-47) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Seguim en temps pasqual. El tema d’aquest diumenge segueix sent Jesús que viu i dona Vida.

El pecat és l’única mort a la que hauríem de tenir por, perquè és l’única realitat que aniquila la verdadera Vida. El pecat és sempre el mal que es fa als altres o a una mateix. Només quan hi ha injustícia i opressió podem parlar pròpiament de pecat.

El que va passar amb Jesús després de la mort no pot ser objecta de la ciència ni de la història.

Una realitat no pot ser material i espiritual a la vegada. Pau diu que Jesús té un cos espiritual, i si no té cos la seva presència no es pot constatar pels sentits ni pot formar part de la història.

Només podem constatar la seva existència per l’efecte que va causar en els seus seguidors.

L’aparició als onze consta a tots els evangelis. Amb tot, són Lluc i Joan els qui en fan un relat verdader.

(ôphthè) significa «deixar-se veure». Pau la utilitza a 1Co 15 per dir que Crist es va aparèixer a Cefes a Jaume i també a ell mateix; i a 1Tim 3,16, per dir que es va aparèixer als àngels.

També es fa servir aquesta paraula per dir que Moisès i Elies van aparèixer al costat de Jesús, i per designar les llengües de foc que van aparèixer sobre els caps dels apòstols.

En el discurs d’Esteve, Déu s’«apareix» al nostre pare Abraham. (Ac 7,2)

És en els relats més tardans que comença a aparèixer la materialització de la presència, Tal vegada per contrarestar el dubte que anava creixent.

La materialització i el dubte estan relacionats entre si. Quan els testimonis de la vida de Jesús van desapareixent, els qui segueixen cauen en la trampa en la que caiem nosaltres. Confondre el real amb el que es pot constatar pels sentits. Avui sabem que la verdadera realitat no és el sensible, sinó allò espiritual.

A l’evangeli de Lluc, Jesús «s’apareix» de sobta enmig dels deixebles. No ve d’enlloc. En el relat anterior, es fa present en el camí d’Emaús, Jesús es fa present en el camí de la vida, en l’Escriptura i en la fracció del pa. En el relat d’avui, es fa present enmig de la comunitat reunida.

«Ells, esglaiats i plens de por». Els deixebles ja havien rebut l’anunci de les dones, la confirmació del sepulcre buit de part de Pere, i una aparició al mateix Pere que l’evangeli menciona, però no relata. En aquest mateix moment en que Jesús s’apareix, els d’Emaús els estaven explicant el que els acabava de passar.

Si a pesar de tot, segueixen tenint por, vol dir que no va ser fàcil comprendre que la Vida pot vèncer la mort. També ens adverteix de que, el que se’ns diu no pot ser inventat, perquè els deixebles no estaven predisposats a esperar el que va succeir.

«Es pensaven que veien un esperit». El text s’entesta en que prenguem consciència del difícil que va ser reconèixer a Jesús. Els qui acabaven d’arribar d’Emaús no el van conèixer ni al llarg del camí ni en el sopar. La Magdalena el va confondre amb l’hortolà..

Què ens volen dir aquestes acotacions?

En el relat’ d’avui se’ns diu: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres.» És que ara no estava amb ells?

Aquestes incongruències ens han de fer obrir els ulls. Són textos que volen dir molt més del que diuen i sovint la materialitat s’interfereix en el relat. Què significa que Jesús ressuscitat els demana menjar?. Què va passar amb el tros de peix que li van donar quan va desaparèixer?

Són detalls quasi obligats per a donar garanties d’autenticitat a allò que ens volen transmetre. Però correm el perill de quedar-nos en la materialitat de la narració.

«Així ho diu l'Escriptura.» És una característica de Lluc que insisteix en que s’havien de complir les Escriptures. Això és molt interessant, perquè tots els salms que parlen del servent sofren, acaben amb la intervenció de Déu que es posa de la seva part i reivindic la seva justícia.

A les primeres comunitats, tots eren jueus; no tenien altre univers religiós per a interpretar Jesús que les Escriptures. La insistència en que s’havien de complir ens està dient que tot el que va succeir, estava sota el control de Déu.

El que pretenien dir-nos és que els enemics de Jesús no es van sortir amb la seva, sinó que es va complir el pla de Déu, tot i les adversitats. Però avui sabem que aquest afany per a descobrir en les Escriptures tot el que va succeir, és pura interpretació acomodatícia.

«Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres.» Això indica amb tota claredat que ara no està amb ells físicament. Són aquestes les pistes que ens alerten per no caure en la trampa d’una interpretació literal.

Jesús és present en mig de la comunitat, però no com abans; quan el van gaudir vivint amb ells.

*.- Veure Original: https://www.feadulta.com › 3.

 EL VERDADERO DIOS ES SIEMPRE UN DIOS ESCONDIDO*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14, 23-29) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El diumenge passat varem acabar dient que aquest amor de donació era la conseqüència d’una experiència interior, que et relaciona amb el Déu que està en el fons del teu ésser. Avui l’evangeli ens parla d’allò que significa aquesta vivència intima. Allò que passa dins de cadascú de nosaltres ha de ser l’iceberg del que només se’n veu una petita part que és l’amor manifestat en el servei als altres.

Recordem que el discurs de comiat de l’evangeli de Joan s’extreu de l’experiència de la comunitat en el transcurs de setanta anys. Això el fa encara més interessant que si l’hagués dit Jesús. Ens parla de com s’entenia i es practicava en aquella comunitat el seguiment de Jesús.

El cristianisme, en els seus orígens, consistia en viure la presència de Déu, seguint el model de Jesús.

No és fàcil per l’ésser humà expressar l’experiència interior. Per cada afirmació que trobem en els textos d’avui, en trobem a l’evangeli d’altres que diuen el contrari. I és que les expressions sobre Déu no s’han d’interpretar literalment, perquè sempre són aproximacions. Cal una interpretació perquè els conceptes no són adequats per expressar realitats transcendents.

Una cosa és el llenguatge i una altre la realitat que volem expressar. Sigui el que sigui el que llegim, quedem-nos en que ni Déu ni Jesús han de venir d’enlloc perquè ja estan en el més pregon del nostre ésser.

Déu és el que fa possible la meva existència. Soc jo el qui em fonamento en Ell des del primer instant del meu ésser. Descobrir-lo en mi, prendre consciència d’aquesta presència, és com si vingués. Aquesta veritat és la font de tota religiositat. Perquè Déu està al fons del meu ésser, és pel que puc descobrir i viure la seva presència.

En L’A.T. la presència de Déu estava a la tenda de l’encontre o al temple. Des de Jesús, el lloc de la presència de Déu és l’home. L’has d’experimentar dintre teu, però també dins de cada un dels altres éssers humans

«L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.» (Jn 14,26). Aquesta referència a l’Esperit s’ha d’entendre en termes de divinitat com a força (ruai).

«Sant» significa separat; però no de Déu, sinó del món. Separat i separador de les actituds del món. Si aquesta Força de Déu no ens separa del món (opressió), no podrem comprendre el sentit del verdader amor (servei).

En tant que l’Esperit no ens separi del món no podrem comprendre les ensenyances de Jesús. Les paraules i les actituds de Jesús no ens poden portar a comprendre allò que Jesús predicava. L’Esperit els portarà a experimentar dins de cada un d’ells el que Jesús els explicava.

«Pau». Aquesta era la salutació ordinària dels semites no només en acomiadar-se, sinó que també al trobar-se. El «shalom» Jueu era molt més ric que el nostre concepte de pau. La pau de la que parla Jesús té el seu origen en l’interior de cadascú. Es la harmonia total, no només dins de cada persona, sinó que també amb els altres i amb tota la creació.

La pau no es pot buscar directament. Es fruit de l’amor. Només l’Amor que descobreixo a dintre meu i manifesto a l’exterior, em porta a la pau verdadera.

*.- Veure original. https://www.feadulta.com

DAREMOS GLORIA A DIOS AMANDO A TODOS SUS HIJOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 13, 31-35) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Aquest passatge evangèlic Joan el situa després que Jesús ha donat mostres de servei, des de l’amor, rentant-los-hi els peus.

El manament de l’amor segueix tant nou, que avui encara està per estrenar. L’amor no és quelcom important, és l’essencial. Sense amor, no hi ha cristians. Nietzsche es va atrevir a dir: «Només hi va haver un cristià, i aquest va morir a la creu», precisament perquè ningú ha estat capaç d’estimar com ell ho va fer.

El tema és eminentment pasqual. Recordem el que va escriure Joan: «nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort.» (1 Jn 3,14)

Arribats a aquest punt la pregunta és obligada: Estimo de veritat als altres? Em distingeixo com a cristià per l’amor.» La resposta no ha de ser amb un si circumstancial, sinó en forma de servei per a tot aquell que em necessita.

L’última frase de la lectura d’avui més que interpel·lar-nos ens denuncia, perquè no se’ns reconeix als cristians, per l’amor que ens tenim. Les nostres comunitats estan molt més a prop del desamor que de l’amor veritable.

Hem insistit massa en allò que és accidental: el compliment de normes, creure en determinades veritats i en la celebració d’uns rituals, més que en l’amor que és el verdaderament essencial,.

D’on ens ve el fracàs?. Probablement de considerar l’amor com un precepte. Estimar és un acte voluntari, amb un únic objectiu, que és el bé de l’altre. Això és molt important, perquè si no descobreixo la raó del bé perseguit, és impossible que la voluntat ens surti de dins.

Si em limito a complir amb un manament, no tinc necessitat de descobrir la raó del bé que es persegueix. Es converteix en un acte d’obediència, sense saber el perquè ha estat ordenada.

Anant al text de l’evangeli d’avui, llegim: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. (Jn 13,31-32) Jesús ha rentat els peus als deixebles. Judes acaba de sortir del Cenacle i la mort de Jesús està decidida. On és la glòria? La glòria es manifesta en l’amor que representa la donació de Jesús. Aquest amor manifestat, és a la vegada, la glòria de Déu i la glòria de l’home Jesús.

El concepte de glòria, glorificació, pels hebreus (kabod) tenia un significat diferent a la paraula grega «doxa». El kabod hebreu tenia un significat de transcendència i santedat (majestat) de Déu que l’home ha de reconèixer. Per altre banda, és la manifestació d’aquest ser de Déu en accions portentoses a favor del seu poble.

En el NT es manté aquest significat, Joan manté el sentit de «glòria» de Déu preexistent que també atribueix al Fill. L’original de Joan es que aquesta glòria no es manifesta només en els actes espectaculars de poder, també es manifesta en els que expressen sense ambigüitats l’amor total de Déu. La glòria de Déu és l’Amor manifestat.

La glòria de la que parla Joan no és fruit d`una consideració externa, (La glòria, no la rebo dels homes.» (Jn 5,41) sinó que està en la mateixa essència de la persona. Morir pels altres és la major glòria, perquè és la major manifestació possible d’amor. La glòria de Jesús no és conseqüència de la seva mort, és la mateixa mort per amor. L’única glòria que podem oferir a Déu és estimar com Ell estima.

«Fills meus» (Jn 13,33) En la versió grega es diu (teknia) que és un diminutiu que es traduiria per fillets. Jesús està en un moment de intimitat anunciant la pròpia mort. Per això les paraules «Us dono un manament nou.» (Jn 13,34) tenen caràcter de testament.

«Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat», aquest «com jo» és la novetat de Jesús. L’amor de Déu és difícil de descobrir, però el de Jesús, queda reflectit en les seves obrers.

Jesús planteja un manament nou, oposat al manament antic de la Llei, que es basava en termes jurídics. Ara s’estableix una nova aliança entre Déu i el poble, La nova aliança va més enllà del compliment de les normes. El més important de la nova aliança, l’únic exigibles, és l’actitud de servei als altres. L’amor que Jesús ens demana és aquell que surt de dins, no aquell que ve imposat.

No es tracte de l’amor humà més o menys perfecte. Es tracte d’entrar en la dinàmica de l’amor de Déu. Cosa impossible, si primer no experimentem aquesta AMOR.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com 

 DAR LA VIDA EN VIDA, TRANSFORMÁNDOLA EN VIDA DEFINITIVA*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 10, 27-30) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Seguim en un relat profundament pasqual, igual que els relats de les aparicions. Joan ens parla de Vida definitiva.

És una pena seguir pensant que després de la mort tornarem a tenir la mateixa vida biològica d’abans. Si fem cas a l’evangeli de Joan: «Hem de tornar a néixer.» Perquè: «El que neix de la carn és carn, però el que neix de l’Esperit, és Esperit.»

Per a poder entendre els quatre versicles que hem llegit avui, s’ha que tenir en compta tot el discurs que segueix a la curació del cec de naixement: Jesús és el model de pastor, que dona la vida per les ovelles. Aquesta és una de les claus del relat.

En el ben entès que «donar la vida», aquí no significa deixar-se matar, sinó «matar-se» a benefici dels altres. Aquí la vida es refereix a la «psykhê», a la personalitat psicològica; lliurar-se amb tota la personalitat, durant tota la vida.

La imatge del pastor a l’AT, --molt repetida---, designa la sol·licitud de Déu pel seu poble. També es refereix als dirigents que actuen en el seu nom. Jesús diu als jueus el mateix que llegim a Ezequiel: «Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat?» (Ez 34,2)

Sempre ha passat el mateix; s’ha utilitzat Déu en benefici propi. Cal tenir en compta, però, que a l’evangeli de Joan qui parla no és Jesús, sinó els cristians de finals del segle primer, que expressen allò que en aquella comunitat es pensava de Jesús. No és plausible que Jesús es considerés pastor de ningú.

Les verdaderes relacions humanes només són possibles entre iguals. Jesús no va considerar mai que fos més que ningú, sinó que va estar al servei de tothom. Avui l’hem de veure com un model de relacions humanes; entranyable amb la gent. Un autèntic pastor que es preocupa per cada una de les seves ovelles.

Però, tanmateix, com a model de relació entranyable amb Déu, manifestada en aquest lliurament total al servei de cada una de les ovelles.

«Jo les conec, i elles em segueixen.» (Jn 10,27) No n’hi ha prou d’escoltar i acceptar el que diu Jesús. Es tracte de seguir-lo. Seguir Jesús vol dir donar-se als altres, tal com Jesús i Déu es donen. És acceptar que els altres són el més important. En això consisteix la bona notícia de Jesús. Hi ha una nova manera de afrontar l’existència humana, una manera de viure que està més d’acord amb les profundes exigències de l’ésser humà. Aquesta serà la manera de complir el que Déu espera de nosaltres. La voluntat de Déu ja és en mi. Si l’escoltem i el seguim, ell ens donarà la Vida definitiva. La Vida que transcendeix i que està per sobre de les limitacions del que és terrenal. La Vida que el mateix Jesús demostra haver desenvolupat en ell mateix; la Vida en l’Esperit.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 LA EXPERIENCIA PASCUAL*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 21, 1-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Abans d’anar al relat d’avui, unes reflexions. L’«experiència pasqual», és una experiència interior que, si no s¡assoleix és inútil qualsevol explicació.

És així de senzill. L’experiència interior és la clau per entendre els textos evangèlics. No hi ha paraules ni conceptes que puguin explicar la realitat viscuda. Per això els primers cristians van intentar explicar-se amb relats simbòlics. El nostre problema és que intentem interpretar-los com si fossin cròniques de successos.


L’objectiu d’aquests textos és invitar-nos a assolir les seves mateixes experiències que van fer possible que tinguessin l’absoluta seguretat de que Jesús seguia viu.


Es tracte d’una vivència tant potent, la dels seguidors de Jesús, que els va portar a enfrontar-se al motiu real del perquè va ser condemnat Jesús. La condemna no va ser només a mort, va ser a desprestigiar-lo a la creu, per evitar que ningú s’atrevís a rehabilitar el Mestre i seguir-lo.


El relat d’avui respon a un esquema teològic que es repeteix en totes les aparicions. No pretenen dir-nos el que va passar, sinó transmetre’ns l’experiència d’una comunitat que desitjava que altres cristians, també els d’avui, visquessin la mateixa realitat que ells estaven vivint. En aquella cultura, la manera de transmetre idees, era a través de relats, que podien estar agafats de la vida real o construïts si fos el cas.


La introducció del relat d’avui ja ens posa a la pista: «Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles.» (Jn 21,1) «Aparèixer» (ephanerôsen) té el significat genèric de «sortir de la foscor». Per a Joan implica una manifestació d’allò que és celestial en un marc terrenal.


«Quan va despuntar el dia.» (Jn 21,4) En passar de la nit al dia, set deixebles passen d’una visió terrena de Jesús, sobre la base del que ven poder percebre a través dels sentits, a una experiència interna que els va permetre descobrir en ell quelcom que no es pot veure, ni escoltar, ni tocar.


Seguim en l’esquema del diumenge passat.

1a. Situació.
Els deixebles estan pescant, és a dir, havien tornat a la feina. No buscaven res espiritual: ni esperaven ni buscaven res del que va passar. Estaven junts, és a dir: formaven comunitat. No es fa al·lusió als dotze. Eren set, que és el número de la plenitud, amb clara referència a totes les nacions, incloses les paganes. Missió universal de la nova comunitat.


La pesca és la imatge del resultat de la missió. «Aquella nit no van pescar res.» (Jn 21,3). La nit significa l’absència de Jesús. Sense ell, la labor missionera es infructuosa i estèril.


2n. Jesús es presenta.
Pren la iniciativa i se’ls apareix sense que ells l’esperin.


Al despuntar el dia, a la primera llum del matí és el senyal de la presència de Jesús. Segueix el llenguatge simbòlic: Jesús és la llum que permet treballar i donar fruit.


Jesús no els acompanya; la seva acció en el món es realitza per mitjà dels seus deixebles.


3r. Els saluda.
La salutació és cordial: «Nois, no teniu res per a menjar?» (Jn 21,5) «Nois» (paidion) és un tracte inferior (vg. El noi dels encàrrecs). Al tractar-los de nois, Jesús els està exigint una disponibilitat total pel servei.


Jesús ja té la feina feta. Però ells han de seguir buscant i compartint el pa i el peix. Jesús segueix a la comunitat, però sense actuar directament; ara l’acció són ells els qui l’han de fer.


4r. El reconeixen.
Només un dels deixebles, el qui està més identificat amb Jesús, el reconeix: «Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: És el Senyor.» (Jn 21,7) Només qui té experiència de l’amor de Jesús, sap llegir els senyals que envie.


Pere no s’havia adonat de la presència de Jesús, però, quan Joan li ho comunica, «es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua.» El canvi d’actitud de Pere queda reflectida d’una manera simbòlica amb la paraula «es posa». És la mateixa actitud que l’evangelista Joan observa en Jesús, quan «se cenyí una tovallola.» (Jn 13.4) per a rentar-los-hi els peus, després de l’últim sopar.


Pere es tira a l’aigua en senyal de servei, disposat al lliurament. Només ho fa ell, perquè només ell ha de canviar d’actitud.


Els altres deixebles que estaven a la barca, no estaven lluny de la terra, que és el lloc de la comunitat. Ells no van veure Jesús, però si el foc i el menjar que els preparava, expressió de l’amor que sentia per a ells. Acostant-se «prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.» (Jn 21,13) Són els mateixos aliments que Jesús va donar abans de parlar del pa de vida. En aquella ocasió el pa s’identificava amb la seva carn, lliurada perquè el món tingui vida. És el mateix que ara els ofereix.

5a. La missió.
El diumenge passat el reconeixement després del dubte se centra en Tomàs; avui ho fa en Pere. Havia reconegut a Jesús com a Senyor, però no l’acceptava com a servidor a imitar.


Amb la seva pregunta, Jesús intenta que Pere s’enfronti amb la seva actitud. Només una actitud de lliurament als altres, com la de Jesús, podrà manifestar el seu amor. La resposta és afirmativa, però evita tota comparació. Només ell l’havia negat. Jesús fa servir el verb «agapao» = amor-amor. Pere contesta amb «phileô» =voler, amistat. Pere comença a comprendre. Jesús no és el Senyor, sinó l’amic.


Pasturar = procurar aliment. Jesús li demana la mostra d’aquest amor. Procurar menjar és comunicar vida. Això només es pot fer en unió amb Jesús, que és la Vida.


Li demana que renuncii a la idee de Messies que no coincideix amb el que és Jesús: model de pastor, aquell que es lliure ell mateix per les ovelles. Pere l’havia negat perquè no estava disposat a arriscar la seva vida. Però per a Jesús, la missió, d’ara és comportar-se seguint el model del pastor. Per a la comunitat, és l’únic pastor.


Al preguntar-li per tercera vegada, posa en estreta relació aquest episodi amb les tres negacions de Pere. Jesús espera la rectificació definitiva i total de Pere. Ara és Jesús qui utilitza el verb «phileô» (en el sentit de «m’estimes»), el mateix que havia fet servir Pere: «tu saps que t’estimo». Li fa aquesta tercera pregunta per assegurar-se de que Pere està segur del que afirma.


Ser amic significa renunciar a l’ideal de Messies que Pere s’havia construït. Jesús no pretén ser servit, sinó servir als altres. Pere comprèn que ha de fer el mateix. La pregunta resumeix la seva història d’oposició al designi de Jesús. Amb la tercera pregunta queda clar que hi ha adhesions que no són vàlides.


*.- Veure original: https://www.feadulta.com