DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20, 19-23) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquests dies ens parlaran de l’Esperit. Però ho faran de diferents maneres.

El que en dirà Lluc no és una crònica periodística. És teologia que hem de descobrir més enllà de la literalitat del discurs.

Pau ens aporta una idea genial al parlar dels òrgans al servei del cos. Tots els éssers humans formem una unitat encara més gran i més forta que la que s’estableix per la biologia.

A l’evangeli de Joan s’escenifica una altre tipus de vinguda de l`Esperit, molt més senzilla que la de Lluc.

Aquestes «vingudes» diferents de l’Esperit ens indiquen que en realitat Déu-Esperit-Vida no han de venir d’enlloc. Estan sempre entre nosaltres.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Ara era quan Jesús estava realitzant verdaderament la seva obra de salvació en cada un dels fidels i a la comunitat. Recordem que mort Jesús, Déu i Esperit són una única realitat.

Quan ens referim a l’Esperit ens estem referint a Déu.

La meva relació amb Déu no és la d’un jo amb un tu. Es tracte més aviat d’un jo amb el Jo, que és la quinta essència del meu jo propi. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tant important en la nostra vida espiritual que no podem fer ni dir res sense ell. Ni tant sols podem dir «Jesús és el Senyor» Ni «Abba», si no som moguts des de l’Esperit.

Però amb la mateixa rotunditat s’ha de dir que no ens faltarà mai l’acció de l’Esperit, perquè mai, en cap moment, ens pot faltar Déu. L’Esperit no és cap privilegi ni tant sols pels que creuen.

Ser cristiano no vol dir acceptar una sèrie de veritats teòriques, ni complir una sèrie de normes morals, ni tant sols haver de celebrar uns quants ritus sagrats. Tot això no serveix de res si no arribem a una vivència personal de la realitat de Déu-Esperit que ens empenyi des de dins a la plenitud de l’ésser.

És el que va viure Jesús. L’evangeli no deixa cap dubta sobre la relació de Jesús amb Déu-Esperit: fou una relació «personal». Es va atrevir a dir-li «papà», cosa inusitada a la seva època i també a la nostra. A més, va fer sempre la seva voluntat, i el va escoltar, etc.

Tot el missatge de Jesús es redueix a manifestar la seva experiència de Déu com a Esperit. L’únic objectiu de la seva predica­ció va ser que també nosaltres arribéssim a aquesta experiència.

Si tenim clar que tots els membres de la comunitat són una sola cosa amb Déu-Esperit, no hi pot haver una estructura de poder o domini que es pugui justificar amprant-se en ell. Jesús ho va deixar clar: «Qui vulgui ser primer que sigui el servidor de tots.»

*.- Veure original: https://www.feadulta.com 

 JESÚS ALCANZÓ LA VIDA ANTES DE MORIR*

Reflexions sobre l’evangeli del Diumenge de Pasqua (Jn 20,1-9) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En aquest dia de Pasqua hem de recordar aquelles paraules de Pau: «Si Crist no ha ressuscitat, és en va la nostra fe, som els més desgraciats de tots els homes.» Tanmateix cal fer un petit aclariment. La formulació condicional (si) ens pot despistar i fer-nos entendre que Jesús podia ressuscitar o no, perquè de totes maneres Jesús ja havia aconseguit la VIDA abans de morir. I ell n’era conscient.

El primer que cal tenir en compte és que estem celebrants fets teològics, no històrics ni científics. La mort de Jesús si que va ser un fet històric, però la resurrec­ció no és constatable perquè es produeix en un pla que està fora de la història. Això no vol dir que no hagi ressuscitat, el que vol dir és que per arribar a entendre la resurrecció cal anar per un altre camí.

Ningú no pot veure ni demostrar la resurrecció amb cap classe d’arguments. No és un esdeveniment que es pugui constatar pels sentits ni comprendre per la raó. Aquesta és una de les claus per sortir del carreró sense sortida en el que ens trobem per haver interpretat els textos de forma literal.

Quan parlem en un contexts religiós, de mort i resurrecció o de mort i vida, les paraules tenen un sentit analògic. No estem parlant de la mort ni de la vida biològica. La mort i la vida física no són objectes de teologia, sinó de ciència. La teologia parla d’una altre realitat que no pot ser mesurada en conceptes.

En cap cas poden entendre la resurrecció com l’animació d’un cadàver. Aquesta interpretació ens ve de l’antropologia grega (ànima - cos), però que no té res a veure amb el que els jueus entenien per «ser humans».

Què li va passar a Jesús després de la seva mort? Res. Absolutament res. La trajectòria històrica de Jesús acaba en el mateix instant de la seva mort. En aquest moment passa a un altre pla en el que el temps no transcorre. En aquest pla no pot «succeir» res. En els apòstols sí que els va succeir quelcom molt important.

Ells no van comprendre qui era Jesús, perquè estaven en el seu jo falç, enganxats a allò que és terrenal i esperant una salvació que potenciés el seu ésser contingent. Fins la mort del Mestre, no van arribar a l’experiència pasqual. Però no per raonaments, sinó per la vivència de que Jesús seguia viu i els comunicava Vida. Això és el que van intentar comunicar als altres utilitzant el llenguatge humà del seu temps, que sempre és insuficient per expressar allò que és transcendent.

Tots estaríem encantats si se’ns comuniqués aquesta Vida, la mateixa Vida de Déu. El problema consisteix en que no hi pot haver Vida, si abans no hi ha mort. És aquesta exigència de mort el que no estem disposats a acceptar. «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda sense fecundar, però si mor, dona molt de fruit.».

Aquesta exigència d’haver d’anar més enllà del biològic, és el que ens deixa a anys llum del missatge d’aquesta festa de Pasqua; perquè no estem disposats a donar més valor a la Vida que a la vida.

Però no hem de quedar-nos en la resurrecció de Jesús. Hem de descobrir que estem cridats a aquesta mateixa Vida.

Jesús diu a la samaritana: «el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.» (Jn 4,14)

A Nicodem li diu, cal néixer de nou: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit.» (Jn 3,5-6).El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que el qui em mengi, (el qui m’assimili), viurà per mi. Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que hagi mort, viurà, i tot el qui viu i creu en mi, no morirà per sempre.

Ho creus, això? Aleshores, què ens importa la resta?

Jesús, abans de morir, havia assolit, en tant que home, la plenitud de Vida en Déu, perquè havia mort a tot el que és terrenal, al seu egoisme, i s’havia lliurat totalment als altres, després d’haver descobert que aquesta era la meta de tot ésser humà; que aquest era el camí per tal d’arribar a fer present el que és diví. Això era possible, perquè havia experimentat Déu com a Do absolut i total.

Una vegada que s’arriba a la meta, és inútil seguir preocupant-se del vehicle que ens hi ha portat. Tot l’esforç de Jesús va consistir en fer veure als seus seguidors que també ells tenien les mateixes possibilitats d’assolir aquesta Vida.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

JESÚS ALCANZÓ LA VIDA ANTES DE MORIR*

Reflexions sobre l’evangeli de la Vetlla Pasqual (Lc 24,1-12) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Cal prendre consciència de que a la Vetlla Pasqual se celebre la litúrgia més important de tot l’any.

Celebrem la VIDA que en l’experiència pasqual els deixebles van descobrir en el mestre Jesús. Els símbols centrals de la celebració són el foc i l’aigua, perquè són els dos elements imprescindibles perquè hi pugui haver vida biològica. La vida biològica és el millor símbol que ens pot ajudar a entendre allò que és la Vida transcendent.

Les realitats transcendents no es poden percebre pels sentits, per això s’ha de fer present mitjançant sigmes que ens provoquin la presència d’una realitat que ni ens ve ni ens porta, ni es crea ni es destrueix, sinó que sempre hi és..

Eecordar i renovar el nostre baptisme, apunta en la mateixa direcció. Jesús va dir a Nicodem que s’havia de néixer novament de l’aigua i de l’Esperit. Aquest és un missatge clau per a descobrir de quina Vida estem parlant.

En el pròleg de l’evangeli de Joan es diu: «Al principi existia el qui és la Paraula.» i en la Paraula «hi havia la vida i la vida era la llum dels homes.» (Jn 1,1-4) Estem recordant aquesta Vida i aquesta llum en la humanitat de Jesús. Al desenvolupar, en tot el temps que va durar la seva vida terrena, la mateixa Vida de Déu que el travessava, ens obrí el camí de la plenitud a la que tots podem accedir.

El que celebrem aquesta nit, és l’arribada de Jesús a aquesta fita. Jesús, en tant que home, assolí la plenitud de Vida. Estava en possessió de la Vida definitiva que és la Vida de Déu. Una vida que no es pot perdre perquè ja és eterna.

Podem seguir emprant el terme «resurrecció», però evitant aplicar-la a la vida biològica i psicològica, què és el que nosaltres podem sentir, és a dir, podem descobrir pels sentits. Però el que hi ha de Déu en Jesús no es pot descobrir mirant, escoltant, o palpant. Ni viu ni mort ni ressuscitat, ningú no pot descobrir la seva divinitat.

Tampoc pot ser el resultat d’alguna demostració lògica. El diví no forma part de la nostra raó. A la convicció de que Jesús està viu, no podem arribar-hi amb raonaments. El diví que hi ha en Jesús, i per tant la seva resurrecció, només pot ser objecta de fe.

Pels apòstols, i també per a nosaltres, es tracte d’una experiència interior. A través del convenciment de que Jesús els estava donant VIDA, els apòstols descobrixen que Jesús ha d’estar VIU. Nosaltres, a l’igual que ells, només podem comprendre la resurrecció a través de la vivència personal.

Creure en la resurrecció exigeix haver passat de la mort a la vida. És per això que en aquesta vetlla té tanta importància el record del nostre baptisme. El cristià és aquell que està constantment morint i ressuscitant. Morint al que és terrenal, caduc, i a l’egoisme, i naixent a la Vida verdadera, la divina.

Del baptisme en tenim una concepció estàtica que ens impedeix viure’l. Creiem que hem sigut batejats un dia a una hora determinada i que allà es va realitzar un miracle que roman per si mateix. Per tal de descobrir l’error, cal prendre consciència del que és un sagrament.

Tots els sagraments estan constituïts per dues realitats: un signe i una realitat significada. El signe és allò que podem veure, oir, tocar. La realitat significada no es veu, ni s’escolta ni es palpa, però hi és sempre perquè depèn de Déu que està fora del temps.

En el baptisme, la realitat significada és aquesta Vida divina que «signifiquem» per fer-la present i viure-la. En tal dia i a tal hora, han fet el signe sobre meu, però l’assolir-la i viure allò que significa, és tasca de tota la vida. Tots els dies he d’estar fent meva aquesta Vida. I l’únic camí per a fer meva la Vida de Déu que és AMOR, és superant l’ego-isme, és a dir, estimant.

*.- Comentari evangeli: https://www.feadulta.com › 3.

 MUERTE, POR AMOR, EQUIVALE A VIDA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 19, 28-44), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

La litúrgia d’aquest diumenge és desconcertant. Comença amb l’entrada «triomfal» (Lc 19,28-40), i acaba recordant una mort ignominiosa (Lc 22,14 a 23,56). És francament difícil harmonitzar aquests dos moments de la vida de Jesús. Es podria dir que ni el triomf va ser triomf, ni la mort va ser mort. Tots els evangelistes plantegen la pujada a Jerusalem com la meta última, el resum, de tota la vida pública de Jesús.

En la vida de Jesús es reviu l’Èxode, el pas de l’esclavitud a la llibertat, de la mort a la vida (pasqua vol dir pas). Aquí quedaria palès l’amor incondicional de Déu a l’home, manifestat en el servei fins la mort.

Per què va fracassar Jesús? Perquè la salvació que ell ofereix no coincideix amb la salvació que esperem la majoria dels humans. Jesús va pretendre portar-nos a la plenitud del nostre ésser verdader. Nosaltres ens empenyem a salvar el nostre ésser enganyós, el nostre «ego».

No ens interessa acomodar-nos a la voluntat de Déu; preferim que sigui Déu qui s’acomodi al que nosaltres volem. Déu no vol el més bo, «vol» el millor per a nosaltres. Vol que siguem exigents en nosaltres mateixos, que arribem al més pregon del nostre ésser verdader.

El fracàs humà de Jesús en l’intent d’instaurar el Regne de Déu, ens invita a reflexionar sobre el sentit verdader de les limitacions humanes. Si el nostre objectiu primer és evitar el dolor, costi el que costi, i buscar el màxim plaer possible, mai podrem acceptar la predicació de Jesús. Ell va confiar plenament amb Déu, però Déu no el va lliurar del dolor ni de la mort. Interpretar aquest abandó aparent, absolut, de Déu a Jesús, seria la clau del nostre apropament a la seva passió i mort, i també seria la clau per interpretar el dolor humà i tractar de donar-li el sentit verdader.

Es un disbarat pensar que Déu va exigir, planificar, voler o permetre la mort de Jesús. Però encara fora pitjor si la considerem condició per a perdonar els nostres pecats. La mort de Jesús no fou voluntat de Déu, sinó fruit de la imbecil·litat dels homes. Fou el desig de poder i l’afany de sotmetre als altres, el que va fer inacceptable el missatge de Jesús. El pecat del món és l’opressió.

El que Déu esperava de Jesús va ser la seva fidelitat total, és a dir, que una vegada aconseguida l’experiència del que era Déu, no deixés de manifestar-la al preu que fos. La mort de Jesús no fou un accident; fou la conseqüència de la seva vida.

Déu no està només en la resurrecció, està sempre en l’home, també en el dolor i la mort. Si no el sabem trobar en aquests moments, és que seguim pensant com els homes, no com Déu. Seguim associant l’amor de Déu amb tot el que ens és plaent, agradable, allò que ens satisfà. El dolor, el sacrifici, l’esforç... seguim associant-los al càstig de Déu. Les celebracions de Setmana Santa ens han de portar a la conclusió contrària. Déu està sempre en nosaltres, però necessitem descobrir-lo, sobretot en el dolor i la limitació.

Els textos de la Passió no són una crònica de successos, sinó teologia extreta d’uns fets, que no tenen com objectiu principal informar-nos, sinó transmetre la teologia sobre la mort de Jesús que van anar elaborant els primers cristians. Malgrat les diferències entre els quatre evangelis, el relat de la passió és on més coincideixen. Això és perquè va ser el primer que es va escriure, segurament com a catequesi. És per això que molt aviat van quedar fixats els trets generals que relaten els evangelistes, tot i que en la seva pròpia manera de redactar i amb els matisos corresponents a la tradició que van rebre.

La passió narrada per Lluc té una clara tendència catequètica, Amb un toc d’humanització molt significatiu. Suavitza molt la relació dels qui estan al voltant de Jesús. No tot és negatiu. Inclús els pagans queden justificats d’alguna manera. Hi ha molts personatges que estan amb Jesús i pretenen ajudar-lo. Jesús mateix es relaciona amb alguns d’ells i els ajuda a comprendre el que està passant.

Al llarg de la història hi han hagut moltes persones, d’abans i després de Jesús, que han patit sofriments inclús majors que els seus. La importància de la figura de Jesús no és tant el sofriment que va patir sinó la seva actitud ferma en la manera de viure i la coherència amb el que va predicar, fins les últimes conseqüències. Per a nosaltres, el més important, és descobrir per què el van matar, per què va morir i quines van ser les conseqüències de la seva mort, per a ell, pels seus deixebles i per nosaltres.

Per què el van matar? La mort de Jesús és la conseqüència directa del rebuig, que els caps religiosos del seus poble van fer, del que ell predicava i d’ell mateix No pensem que fos un rebuig gratuït, ni malèvol. Els sacerdots, els escribes i els fariseus... no eren gent depravada que van anar en contra de Jesús perquè era bona persona. Eren gent religiosa que pretenien, de bona fe, ser fidels a la voluntat de Déu, seguint la Llei de Moisès.

Jesús anava contra la Llei i el temple, signes inequívocs de l’antiprofeta. Però per altre banda, el que feia eren signes de que Déu estava amb ell.

Per què va morir? No era ni un innocent ni un boig. Era conscient del perill, però devia tenir raons molt poderoses per seguir dient el que havia de dir i fer el que havia de fer. I també devia saber que els caps religiosos no es conformarien, només, a no fer-li cas. Conscient d’això, Jesús va prendre la decisió d’anar a Jerusalem. Va preferir ser fidel abans que salvar la vida. Això és el que Déu esperava de Jesús, i això és el que ell va tenir sempre molt clar.

Quines conseqüències va tenir la seva mort? Pels apòstols va ser el revulsiu imprescindible que els va portar al descobriment del Jesús verdader. L’havien seguit com amic, mestre, profeta, però estaven molt lluny de conèixer el significat verdader de la seva persona. Descobrir qui era Jesús, no podia venir només d’escoltar o veure; va ser necessari un procés de maduració interior. La mort de Jesús els va obligar a aprofundir en la seva persona i a descobrir en aquell Jesús de Natzaret, al Senyor, Messies o Crist, i al Fjll.

Aquesta va ser l’experiència pasqual dels apòstols. Si volem entendre la mort i la resurrecció de Jesús, tots hem de seguir aquest mateix camí de vivència interior. No hi ha explicació racional possible davant de l’esdeveniment que celebrem.

*.- Comentari evangeli: https://www.feadulta.com › 3.

 QUIEN SE ATREVE A CONDENAR, NO HABLA EN NOMBRE DE DIOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 8,01-11) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

 

INTRODUCCIÓ

Les lectures d’avui ens presenten: Isaïes que parla de l’opressió del desterro i promet alguna cosa nova pel seu poble. Pau que vol oblidar el seu passat i va corrent cap a una meta nova. Jesús que obra a l’adúltera un horitzó de conversió.

L’encontra amb el Déu verdader ens empeny sempre cap a un nou concepte de la vida. En nom de Déu no podem mirar mai enrere. A Déu. el nostre passat no li interessa. A mi, el passat, només m’hauria d’interessar si em permet descobrir el meu futur i el que he de rectificar. En aquest temps de quaresma, que és camí cap a la Pasqua (plenitud), és interessant que ho recordem.

CONTEXT

El que avui llegim a l’evangeli, es desenvolupa en un context artificial. Cap altre evangelista el cita. Tanmateix, es tracte d’un relat molt antic i el seu missatge està molt d’acord amb la línia seguida per tots els evangelis.

EXPLICACIÓ

En el relat, es destaca el «fariseisme» dels lletrats i fariseus, acusant la dona i donant-se-les de purs. Si estaven segurs de poder-la acusar, per què no l’executaven? La presenten a Jesús, a qui amb ironia tracten de «Mestre», Tot i que no accepten el seu veredicte.

El text ens diu que li estaven preparant una trampa. Si Jesús consentia apedregar-la, perdria la seva fama de bondat i misericòrdia. Si no consentia, es declararia en contra de la Llei. Com en tantes ocasions, els caps religiosos anaven buscant la manera de justificar la condemna de Jesús.

El fet es planteja com un menyspreu a la dona. Si els van trobar «in fraganti», per què no acusaven també l’home, en compliment del que ordenava la Llei?. La llei considerava adulteri quan la dona era casada, considerant que es «robava» una possessió del marit. En aquest cas, i no si la dona era soltera, la llei també condemnava l’home.

Jesús no podia estar d’acord amb aquesta aberració! No podia venir de Déu una Llei tant desigual i humiliant per la dona. Compta, perquè encara avui es mesura diferent la infidelitat de l’home i de la dona.

Aparentment, Jesús està disposat a que es compleixi la Llei, però posa una simple condició: que tiri la primera pedra qui estigui lliure de pecat. Tirar la primera pedra era obligació o «privilegi» del testimoni. D’aquesta manera qui acusava s’implicava en l’execució i s’evitaven execucions a la lleugera de persones innocents.

És fàcil deduir del text, que aquells homes acusaven però ningú es va voler fer responsable de la mort de la dona. En una ocasió, Jesús va haver d’advertir sobre un mal ús de la llei: «No he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17.BCI)

Jesús perdona a la dona, sense que ella li ho demani. No és el penediment pel que és perdonada, sinó per l’amor incondicional que descobreix en Jesús el que portarà l’adúltera a canviar de vida.

Les lectures d’avui ens porten a un gran marge per la reflexió: El perdó de Déu és primer. Canviar de perspectiva serà la conseqüència d’haver pres consciència de que Déu és Amor i, aquest ja està en mi.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com