CONTRA L’EXCLUSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 1,40-45) VI de durant l’any

Evangeli: 

En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s'agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar». Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur». A l'instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d'anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n'anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

Comentari:

A la societat jueva, el leprós no era només un malalt. Era, primer de tot, un impur. Un ésser estigmatitzat, sense lloc a la societat, sense acollida enlloc, exclòs de la vida. El vell llibre del Levític ho deia en termes clars: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: Impur, impur!… Com a impur, viurà aïllat fora del campament» (13,45-46).

L’actitud correcta, sancionada per les Escriptures, és clara: la societat ha d’excloure els leprosos de la convivència. És el millor per a tothom. Una postura ferma d’exclusió i rebuig. Sempre hi haurà a la societat persones que sobren.

Jesús es rebel·la davant aquesta situació. En certa ocasió se li acosta un leprós avisant segurament tothom de la seva impuresa. Jesús està sol. Potser els deixebles han fugit horroritzats. El leprós no demana «ser guarit», sinó «ser purificat». El que cerca és veure’s alliberat de la impuresa i del rebuig social. Jesús queda commogut, estén la mà, «toca» el leprós i li diu: «Ho vull, queda pur».

Jesús no accepta una societat que exclou leprosos i impurs. No admet el rebuig social envers els indesitjables. Jesús toca el leprós per alliberar-lo de pors, prejudicis i tabús. El purifica per dir a tothom que Déu no exclou ni castiga ningú amb la marginació. És la societat la que, pensant només en la seguretat, aixeca barreres i exclou del seu si els indignes.

Fa uns anys vam poder sentir tots la promesa que el responsable màxim de l’Estat feia als ciutadans: «Escombrarem el carrer de petits delinqüents». Pel que sembla, a l’interior d’una societat neta, composta per gent de bé, hi ha unes «escombraries» que cal retirar perquè no ens contaminin. Una brossa, per cert, no reciclable, ja que la presó actual no està pensada per rehabilitar ningú, sinó per castigar els «dolents» i defensar els «bons».

Que fàcil és pensar en la «seguretat ciutadana» i oblidar-nos del patiment de petits delinqüents, drogoaddictes, prostitutes, rodamóns i desarrelats. Molts no han conegut la calor d’una llar ni la seguretat d’una feina. Atrapats per sempre, ni saben ni poden sortir del seu trist destí. I a nosaltres, ciutadans exemplars, només se’ns acudeix escombrar-los dels nostres carrers. Pel que sembla, tot molt correcte i molt «cristià». I també molt contrari a Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contra l’exclusió”, té com a fonament els fragments (40-45) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

L’exclusió, una vergonya col·lectiva que tot i els grans avenços de la societat en molts aspectes, segueix malauradament ben present en ple segle XXI. Una problemàtica amb la qual l’homilia del proper diumenge, en fa un toc d’atenció contundent. En primer lloc, ens descriu l’aberrant situació d’aquella època: A la societat jueva, el leprós no era només un malalt. Era, primer de tot, un impur. Un ésser estigmatitzat, sense lloc a la societat, sense acollida enlloc, exclòs de la vida. El vell llibre del Levític ho deia en termes clars: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: Impur, impur!… Com a impur, viurà aïllat fora del campament» (13,45-46).

En l’actualitat, ja no es titlla d’impurs als leprosos que quasi no n’hi han, però segueix havent-hi una marginació per als que per la causa que sigui (bàsicament per la injustícia social d’uns poders polítics que, majoritàriament, permeten un enriquiment altament desmesurat a la banca i les grans multinacionals), però que es despreocupen dels que no tenen sostre ni dels moltíssims que es juguen la vida per arribar a Europa, però que aquí son tractats pitjor que si fossin vesties. L’homilia en diu que Jesús es rebel·la davant aquesta situació. En certa ocasió se li acosta un leprós avisant segurament tothom de la seva impuresa. Jesús està sol. Potser els deixebles han fugit horroritzats. El leprós no demana «ser guarit», sinó «ser purificat». El que cerca és veure’s alliberat de la impuresa i del rebuig social. Jesús queda commogut, estén la mà, «toca» el leprós i li diu: «Ho vull, queda pur». 

Aquesta marginació d’avui és diferent de la d’aquell temps, però potser és més fins i tot més injusta: Jesús no accepta una societat que exclou leprosos i impurs, però tampoc als immigrants d’avui sense papers . No admet el rebuig social envers els indesitjables. Jesús toca el leprós per alliberar-lo de pors, prejudicis i tabús. El purifica per dir a tothom que Déu no exclou ni castiga ningú amb la marginació. És la societat la que, pensant només en la seguretat, aixeca barreres i exclou del seu si els indignes.

Per tal que prenem consciència d’aquesta trista i injusta situació, l’homilia ens descriu una situació del nostre temps: Fa uns anys vam poder sentir tots la promesa que el responsable màxim de l’Estat deia als ciutadans: «Escombrarem el carrer de petits delinqüents». Pel que sembla, a l’interior d’una societat neta, composta per gent de bé, hi ha unes «escombraries» que cal retirar perquè no ens contaminin. Una brossa, per cert, no reciclable, ja que la presó actual no està pensada per rehabilitar ningú, sinó per castigar els «dolents» i defensar els «bons». 

Dissortadament, potser la nostra societat és de les més insensibles d’Europa i la raó té orígens històrics, però també per manca de cultura social i de preocupació pels que tenen que fugir de la fam i de les guerres tribals o de les convencionals. L’homilia conclou amb una mena de crit d’alerta vers la nostra passivitat. Que fàcil és pensar en la «seguretat ciutadana» i oblidar-nos del patiment de petits delinqüents, drogoaddictes, prostitutes, rodamóns i desarrelats.

Malauradament, però, Molts no han conegut la calor d’una llar ni la seguretat d’una feina. Atrapats per sempre, ni saben ni poden sortir del seu trist destí. I a nosaltres, ciutadans exemplars, només se’ns acudeix escombrar-los dels nostres carrers. Pel que sembla, tot molt correcte i molt poc «cristià». I també molt contrari a Déu...

Al·leluia Lc 7,16

Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta,

Déu ha visitat el seu poble.

Dissortadament, vivim en una societat cada cop més deshumanitzada pel neocapitalisme i pels avenços de l’extrema dreta, on la sensibilitat social i el valors evangèlics, han estat arraconats no només pels que ostenten els poders econòmics, sinó que també per aquells que haurien de ser-ne els seus principals avaladors. Malgrat pugui semblar una utopia impossible, el camí per reconduir aquesta trista i vergonyant situació, només passa per retornar a la puresa del missatge evangèlic que Jesús ens va ensenyar.