AMOR SIN COMPASIÓN ES PURO INTERÉS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 16.19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

La paràbola d’avui va dirigida als fariseus i ens diu el mateix que (Mt 25,42) «Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure..." Les dues s’han d’entendre dins d’una visió mitològica del més enllà: premi pels pobres i càstig pels rics, com a solució de les injustícies d’aquí.

Utilitzar aquests textos per seguir parlant de premis i càstigs en el més enllà, no té cap sentit; a no ser que es busqui la resignació dels pobres perquè no es revelin contra la injustícia i els rics puguin seguir gaudint dels seus privilegis. Superant el llenguatge de l’època, el missatge segueix sent vàlid.

Per a poder comprendre per què el ric, que es vestia i menjava del seu el van sepultar (no diu que el vagin tirar a l’infern), hem d’explicar el concepte de ric i pobre a la Bíblia.

Per a nosaltres «ric» i «pobre» són conceptes que fan referència a una situació social. Ric és qui té més del que necessita per viure i pot acumular béns. Pobre és qui no té el necessari per viure i no pot satisfer necessitats vitals.

A l’AT la riquesa era signe del favor de Déu, i se’n donava gràcies. Però els profetes, sobretot Amós, van denunciar la maldat de la riquesa, que sempre s’aconsegueix a costa del pobres. esclavitzant-los. El ric s’erigeix en senyor del pobre. Però per a un jueu l’únic Senyor és Déu, per tant el ric usurpa el senyoriu de Déu.

Pobres, a l’AT, eren aquells que només tenien Déu en qui confiar, eren els desposseïts de la terra. Llàtzer, en hebreu, significa «Déu ajuda».

L’evangeli dona per fet la maldat del diner per l’ús que se’n feia. Si Llàtzer no hagués estat a la porta, no hi hauria res a dir. Però és precisament el pobre, el qui amb la seva presència, omple de maldat el luxe i els banquets del ric. Llàtzer no es posa aquí com model de pobre, sinó com contrapunt de l’opulència del ric.

Per comprendre el verdader sentit de l’evangeli, cal fixar-se en Jesús, que mostra predilecció per tots aquells que necessiten ser alliberats, entre ells els pobres; però també admet la visita de Nicodem, era amic de Llàtzer, acceptà la invitació de Mateu, acollí amb simpatia a Zaqueu, va anar a menjar a casa d’un fariseu ric, etc.

La clau per interpretar aquest relat és la indiferència: el ric no va descobrir al pobre Llàtzer que tenia a la porta. Però si que el veu «quan està al costat d’Abraham».És aquí on hem de prestar atenció al missatge de la paràbola. Vivim tant embrancats en l’hedonisme, que no volem veure la misèria que existeix en el món.

El missatge de l’evangeli no va encaminat a solucionar un problema social, sinó a denunciar una falsa actitud religiosa. La injustícia social desapareixeria si tinguéssim una actitud correcta davant Déu.

El «Regne de Déu» que Jesús predica, consisteix en superar tota classe d’egoisme. I fer de tots els humans una comunitat de germans.

Vivim en un engany si creiem que podem desenvolupar la nostra humanitat o religiositat sense tenir present els pobres.

L’evangeli d’avui ens diu que l’únic pecat que existeix és oblidar-se de la persona humana que ens necessita. El meu grau d’apropament a Déu és el grau d’apropament a l’altre. La resta és idolatria.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 SERVIMOS AL DINERO Y NOS SERVIMOS DE DIOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 16.1-13) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Per comprendre la paràbola d’avui només cal tenir una mica de sentit comú. Jesús parla a la gent senzilla, però la narració d’avui és molt complicada.

Cal tenir en compta que les paràboles no s’han d’agafar al peu de la lletra, sinó intentar captar la intenció del que s’explica. De la paràbola se n’ha de treure un sol ensenyament, una sola moralina, que ens obligui a canviar d’actitud vital. Aquesta paràbola d’avui no ens invita a ser injustos, sinó a reflexionar sobre, de quina manera puc ser millor?, com puc defensar els meus interessos verdaders?...

«Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum». (Lc 16,8). Aquesta frase explica el sentit de la paràbola. No se’ns invita a ser injustos, com l’administrador que busca avantatges materials. A nosaltres se’ns invita a ser espavilats però per obtenir avantatges espirituals, encara que sigui a costa de perdre les seguretats materials. L’evangeli ens invita a ser savis per a treure partit de tot, inclús de les riqueses, per assolir allò que val de debò.

Cadascú, en les seves circumstàncies concretes ha de saber trobar una postura coherent amb el que creu.

En els evangelis --a diferència de l’AT, en que es considerava la riquesa un do de Déu--, la riquesa, sense més, es considera contraria al Regne.

Avui la diferència no està entre els homes del món i els fills de la llum. La diferència està en la manera que tots els cristians hem de tractar els assumptes mundans i els religiosos.

«No podeu servir alhora Déu i el diner». (Lc 16,13), Aclarim, que el text grec diu (mamwna). Mammon era un déu cananeu, el déu del diner. No es tracte per tant de l’oposició entre Déu i el diner, sinó entre dos déus.


No podem pensar que tot aquell que té una determinada quantitat de diner en el banc, o té una finca, ja està condemnat.

Servir al diner significaria que tota la meva existència està orientada als bens materials. Seria tenir com objectiu de la meva vida l’hedonisme, és a dir, buscar el plaer sensorial i les seguretats que proporcionen les riqueses per sobre de tot. Significaria que he posat en el centre de la meva vida, el fals jo i només busco la potenciació i seguretats d’aquest jo; tot el que em permeti estar per sobre de l’altre i utilitzar-ho en el benefici propi.

No es tracte només de diners, sinó de tot allò que potencia el meu egoisme en perjudici de l’altre.

Què significa servir a Déu? No podem entendre-ho en termes d’esclavitud. No som esclaus d’un «Senyor». A Déu no li servim per a res.

Déu no vol servents, sinó persones lliures.

Servir un déu extern que em pot premiar o castigar, és idolatria i en el fons egoisme. Al Déu verdader només se’l pot servir, servint l’home. Aquesta és l’originalitat del missatge cristià. On les religions posen «Déu», Jesús posa l’«home».

Sovint confonem allò que és legal amb allò que és just. Diem: el diner que m’he guanyat legalment és meu. Però el diner guanyat legalment pot ser injust per la manera de gastar-lo.

Les lleis que regeixen l’economia, són fetes pels rics en defensa dels seus interessos. Però no poden ser considerades justes per aquells que queden exclosos dels seus beneficis de progrés.

El que ens diu l’evangeli és una obvietat. La nostra vida només pot tenir una «finalitat última». Tots els altres objectius han d’estar orientats a l’última meta, que és Déu.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 

SALVARSE NO ÉS EVITAR LA CONDENACIÓN*

Algunes claus per interpretar l'evangeli (Jn 3,13-17) --Festa de l'Exaltació de la Santa Creu,--m extretes d'un escrit de Fray Marcos - Fe adulta

Així com «Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat», El que va fer Moisès va ser recordar en un moment difícil, en el desert, al déu Ranenutet (representat per una serp). Als qui havien construït un vedell d’or, a les seves espatlles, Déu els feia construir la imatge de la serp, un altre déu, perquè mirant-la es desinfectessin i tinguessin vida.

Per entendre la comparació d’aquest fet amb la creu, és imprescindible saber que el déu egipci era a la vegada verí i antídot; mort i vida; opressió i salvació. En ser crucificat, Jesús també representa a la vegada, la mort i la vida, la humiliació i l’exaltació.

Al dir «enlairat», va molt més enllà d’una al·lusió a la figura de la serp. La creu és la manifestació suprema de l’amor i la lleialtat de Déu. És el moment de l’exaltació definitiva de Jesús. En l’home enlairat es manifesta la Vida verdadera. Jesús ha arribat al punt més alt; s’ha identificat amb Déu.

«Perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna»: «Vida definitiva». Això denota qualitat de vida pròpia de l’estadi final i definitiu. Traduir-ho per «Eterna» empobreix, el significat, perquè només fa referència a la duració, no a la qualitat.

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Això no va dirigit només als cristians, sinó al món sencer. Jesús és el do de Déu a la humanitat, no només a l’encarnació, sinó que també a la crucifixió.

«Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell». Segons Joan, Jesús va ser enviat al món. Pels sinòptics, a Israel. La salvació està destinada a tothom. No només al poble elegit, sinó a totes les nacions. S’han acabat els privilegis. La Vida de l’Esperit s’ofereix a tothom. Qui no obtingui aquesta Vida, serà perquè rebutja l’oferta, negant la seva adhesió a Jesús.

*.- Veure original:(Jn 3,14-21) https://www.feadulta.com

 EL SEGUIMIENTO EXIGE DISPONIBILIDAD TOTAL*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 14.25-33) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Per poder entendre el sentit de l‘evangeli d’avui és precís recordar que fent camí vers Jerusalem. Jesús adverteix a la multitud de les exigències del seguiment. Només reflexionant sobre el context del seguiment a Jesús, podem entendre les exigències desorbitades que ens proposa (preferir-lo a la família, carregar amb la creu, renunciar a tot).

Fa uns diumenges, Jesús deia al jove ric: Si vols arribar fins al final... Avui ens diu: si no penses arribar fins al final, és millor que no comencis el camí. Si no ets capaç d’acabar l’obra, no és que t’has quedat a la meitat, és que has fracassat.

Jesús no t’exigeix ser cristià, però si decideixes caminar amb ell, no hi ha més remei que deixar de caminar en altres direccions. No es pot anar en doble direcció a la vegada.

El missatge no va dirigit a uns pocs privilegiats, que serien cristians de primera. Jesús es dirigeix a tots els qui el segueixen. Ho fa personalment: «Si vols...». La resposta també ha de ser personal i adulta.

No hi ha doncs cristianisme a dues velocitats. Tots els éssers humans estem cridats a la mateixa meta.

Jesús proposa tres exigències:

1ª.- Estimar-lo a ell més que a tota la família.
2ª.- Carregar amb la creu.
3ª.- Renunciar a tots els bens.

És a dir, disponibilitat total.

Unes exigències que no podem entendre amb la raó, però poden indicar-nos per on va la cosa.

La clau per entendre la primera exigència està en la frase: «fins i tot [estimar-lo més a ell] que a la pròpia vida»,

Però compta amb la literalitat de la frase. L’amor a Déu (a Jesús) no pot anar contra l’amor a la família. L’elecció té sentit si la família s’oposa al seguiment, com li va passar al mateix Jesús. És aleshores que no s’ha de cedir a les exigències de l’instint, perquè està malejat. El tema del rebuig va més lligat a l’acceptació de la creu que a l’amor a la família. Si els familiars, molt estimats, volen apartar-te de la teva meta verdadera, està clar que no pots cedir, encara que això causi un dolor verdader.

Carregar amb la creu fa referència al que va fer Jesús, però a la vegada, és un signe de totes les dificultats que trovarà qui decideixi seguir-lo. Una vegada s’ha emprès el camí de Jesús tot el que pugui impedir seguir endavant s’ha de superar, costi el que costi.

«Renunciar a tots els bens», no resulta fàcil. Recordem que els qui entraven a la primera comunitat cristiana havien de posar tot el que tenien a disposició de la comunitat. L’objectiu era que a la comunitat no hi haguessin pobres ni rics. Tot era de tots.

Avui fora impossible aquest nivell de despreniment. Però podem entendre que l’acumulació de riqueses d’uns, es fa sempre a costa de les carències d’altres. Avui hauríem de descobrir que allò que jo tinc, pot ser causa de pobresa en d’altres éssers humans que són com jo mateix. En realitat es tracte d’elegir entre les seguretats que donen la possessió d’alguns bens o assolir un major grau d’humanitat.

Seguir Jesús no es pot convertir en quelcom negatiu. Es tracte d’una oferta de plenitud, no de renunciar a res. Mentre que seguim parlant de renunciar, voldrà dir que no hem entès el missatge. El que Déu ens exigeix és que siguem autèntics.

Jesús va viure aquesta profunda experiència interior i va comprendre fins on podia arribar l’ésser humà si desenvolupés totes les seves capacitats. Aquesta plenitud va ser l’objectiu de la seva predicació. Jesús ens indica el camí. Ell mateix no va donar una gran importància a la seva família: «Qui és la meva mare...?» «Els qui fan la voluntat del meu pare». Al jove ric: li faltava una cosa... «Deixar-ho tot». En una altre ocasió va dir: Que difícil li serà entrar al regne de Déu, al qui només posa la confiança en el diner.

Jesús s’expressa amb radicalitat. Però radical no vol dir rigorós. Ell mateix ha manifestat que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera.

La radicalitat neix de dins --de la llibertat d’elegir--, una vegada que s’ha conegut allò que és verdaderament bo per a mi.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.