LA ORACIÓN DEL PADRENUESTRO*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 11.01-13) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El «Parenostre» és com un resumen de la relació que un ésser humà pot tenir amb l’absolut, amb ell mateix i amb els altres. La primera part del Parenostre mira a Déu, la segona mira l’home.

El Parenostre ens posa en contacte amb la manera que tenia Jesús d’entendre Déu. En el llenguatge religiós de l’època, Jesús ens transmet tota la novetat de la seva experiència de Déu.

La base d’aquest missatge va ser experimentar que Déu és «Abba», i l’experiència de ser un «Fill de l’Home», connectat amb tots els altres ‘essers humans.

El missatge de les paraules no és en les lletres sinó en l’esperit. Assolir l’esperit suposa sempre anar més enllà de les formulacions literàries.

Diuen que santa Teresa quan es posava a resar el Parenostre, a la primera paraula ja quedava en èxtasi. Efectivament quan pronunciem la paraula «Pare», dirigint-nos a Déu, ja estem entrant en l’experiència de Jesús.

«Pare».- Anomenar Déu «Abba» va ser la gran revelació de Jesús. És la pedra mestre de tot el seu missatge. Descobrir Déu com a Pape és situar-se al balbuceig del nen que comença a parlar i encara no sap el que vol i manifesta confiança absoluta en el seu protector..

Diem que Déu és Pare en el sentit d’origen i fonament del nostre ésser, no de dependència biològica. El seu significat cal buscar-lo més enllà de la paraula..

Procedim d’Ell i no perdem mai aquesta dependència, sense que això limiti les meves possibilitats de ser jo mateix. Ben al contrari, les fonamenta. El pare natural, dona la vida, biològica, en un moment determinat. Déu ens està donant la Vida, constantment.

Però, a la vegada, Déu també és Mare. S’ha d’eliminar la idee d’un Déu dominador i repressor com algunes vegades se’l presenta, projectant-li trets negatius del pare natural..

«Que esteu en el cel».- Joan Pau II va deixar dit que el cel no era un lloc, sinó un estat. La traducció correcta seria: «Que estàs en tu mateix». En Déu, SER i ESTAR s’identifiquen.

«Sigui santificat el vostre nom».- Aquí «nom» significa persona, ésser. La frase vol dir que nosaltres hem de descobrir Déu i donar a conèixer als altres, tal com és, segons la nostra pròpia existència.

«Vingui a nosaltres el vostre Regne».- El Regne és el símbol clau de la predicació de Jesús. Però va ser el mateix Jesús qui ens va dir que no ha de venir d’enlloc, ja és dins nostre. Traduïm «que vingui» per «descobrim-lo» i manifestem-lo a l’exterior amb la nostra manera de viure i amb allò que fem.

«Faci's la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel».- Cel fa referència a un lloc contrari a la terra, on es fa la seva voluntat. En Déu la voluntat no és una facultat, com en l’ésser humà. La voluntat de Déu és el seu propi ser que es representa i es manifesta en cada persona i en cada cosa.

«El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui».- Déu no pot deixar de donar-nos tot el que necessitem per a poder ser nosaltres mateixos. Fora ridícul un déu que només es preocupés del que se li demana. Però en demanar-li el pa (li demanem també tot el que necessitem per a viure), estem manifestant que li fem confiança.

«Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors».- Nosaltres no podem ser exemples de perdó per a Déu. Més aviat hauríem d’aprendre a perdonar d’aquest Déu, que ens perdona sempre sense condicions: Déu és perdó.

Només és capaç de perdonar aquell que se sent perdonat. Descobrir que Déu m’estima sense que jo ho mereixi és la clau de la relació amb Ell. Si perdonem és senyal de que hem descobert i acceptat el perdó de Déu.

«No permeteu que nosaltres caiguem a la temptació»,- Pensar que Déu ens pot deixar caure en temptació no té sentit. Però és veritat que l’única manera d’evitar la temptació és precisament pregant, és a dir, prenent consciència (coneixement) de què sóc, verdaderament, i què és Déu per a mi.

«Deslliureu-nos del qualsevol mal».- Una vegada més una frase que va més enllà de la lletra. L’única manera d’alliberar-nos del mal es el coneixement. Tot el missatge de Jesús va encaminat a alliberar-nos del mal, és a dir, de l’engany, de l’error, de la mentida. No ens podem alliberar del mal sense saber què és el bé, segons la predicació de Jesús..

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

 EL MENSAJE FEMINISTA DE JESÚS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 10.38-42) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El text d’avui s’emmarca en el viatge de Jesús cap a Jerusalem, i intenta determinar el perfil d’aquells que volen seguir-lo. Jesús aprofita aquesta pujada per anar formant als seus deixebles.

És un relat propi de Lluc i no és casualitat que aprofiti per a destacar la importància de la dona en la vida pública de Jesús.

Las dues dones representen dos classes de seguidors de Jesús.

Marta té com a primer objectiu l’acció, el compliment de la Llei; i vol que els altres entenguin la religió d’acord amb l’AT. Es tracte d’una religiositat extrema; d’un estira i arronsa en les relacions amb Déu, que no exigeix el canvi interior, sinó tan sols la fidelitat extrema a una aliança.

Maria simbolitza als seguidors que no provenen del judaisme. Els qui no estan condicionats per les institucions a la manera d’entendre Déu i reben el missatge de Jesús sense prejudicis.

Marta rep a Jesús a casa seva. Maria el rep en el seu cor i s’obre totalment a les ensenyances de Jesús. Maria, que està en un segon pla, és la que li dispensa l’acollida verdadera, la que intenta captar les actituds profundes de Jesús, que transformen el seu ésser i això la fa feliç.

No es correcte interpretar aquest evangeli com a proclamació de dos classes de cristians, uns dedicats a la vida activa i altres a la contemplativa (elit privilegiada), com ho va fer Orígens,

És errònia la idee de que no es podia viure l’evangeli en mig del món, com creien els primers cristians, i que s’havia d’optar pel monacat o anar al desert. Això no té cap sentit. L’evangeli no invita a una separació de la vida, sinó a viure-la en plenitud dins de les situacions normals per la majoria.

No hem d’entendre la manca de vocacions a la vida religiosa com un desastre. El que ens ha de preocupar és que els cristians batejats desenvolupin verdaderament la seva vida cristiana, com ens ha dit avui sant Pau a la segona lectura.

No pot haver-hi autèntica contemplació que no es manifesti en l’acci9ó. Tampoc no hi pot haver acció verdaderament espiritual que no surti de la contemplació.

Naturalment que hi poden haver bones accions sense contemplació, però no ens enriqueixen espiritualment. També hi pot haver contemplació sense acció, però sempre serà una il·lusió falsa.

En un altre lloc Jesús diu que «qui escolta les meves paraules i no les posa en pràctica, s’assembla a aquell homes neci, que va edificar la seva casa sobre sorra». Edificar sobre roca és escoltar i obrar en conseqüència.

Marta, al queixar-se, no té en compte el que Maria està fent. Només té en compte les conseqüències d’aquesta actitud que la perjudiquen. Jesús no critica a Marta per estar ocupada, sinó per estar preocupada i inquieta per realitats materials. Tampoc diu que sigui dolent el que fa. Fixem-nos que li diu: «Maria ha escollit la millor part». Però aixó no significa que el que està fent Marta no sigui bo. El missatge és que toya acció verdaderament cristiana ha de néixer de la contemplació.

*.- Veyre original: https://www.feadulta.com › 3.

 LA CREACIÓN ES LA MANIFESTACIÓN DE DIOS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 10.25-37) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui, la primera lectura, ens dona la clau per entendre el sentit profund de tota norma o llei:

 - La voluntat de Déu no ens ve de fora, sinó que és una exigència del més profund del nostre ésser.

 - La «voluntat» de Déu, és que despleguem totes les nostres qualitats i potències (exigències) que neixen dins nostre.

Tenim l’obligació de descobrir aquestes exigències per nosaltres mateixos, i en no ser capaços per la nostre indolència, necessitem percebre-ho a través de manaments.

Jesús pregunta al mestre de la Llei perquè sigui ell mateix qui contesti, i contesta bé. La qüestió és: qui és Déu per nosaltres, i qui és aquest «altre» a qui s’ha d’estimar com a un mateix.

Jesús parla de superar la Llei, com si fos vinguda d’un Déu exter que ens exigeix normes de conducta contràries al nostre interès. Jesús parla d’una llei no escrita que tots portem dins i que cal descobrir.

Lluc narra aquesta meravellosa paràbola del «bon samarità». Una paràbola que no necessita explicació. El que necessita és «implicació».


Se’ns invita a ser humans. No n’hi ha prou de ser religiós i tenir bones relacions amb el Déu del temple. Siguis sacerdot o levita, cal anar més enllà, ser humans d’una altre manera; apropant-se al proïsme.

La paràbola proposa deixar l’egoisme i i posar l’amor al centre de la vida.

Complint la llei, sense involucrar-se en la situació de l’altre, o fer-ho «per amor a Déu», és una de les trampes a les que caiem els cristians.

El samarità va fer el contrari d’aquesta actitud que deixa els sentiments fora de l’acció.

Pel sacerdot i el levita, el primer de tot era complir la Llei. Pel samarità, el primer era l’amor que el va empenya a actuar (va sentir llàstima).

La «misericòrdia» que en el NT, s’atribueix a Déu i a Jesús, la Vulgata la tradueix per «misericordia motus est». La paràbola ens indica que el samarità es va deixar portar per allò que sentia en el seu interior, i naturalment, potser sense saber-ho, va acabar actuant com actua Déu.

Jesús ens ve a dir que el proïsme no el determinem nosaltres, sinó que ens ve imposat. El que si depèn de nosaltres és la decisió d’acceptar-lo o d’ignorar-lo.

Si Déu està en totes les coses, està clar que en qualsevol ésser humà es manifesta la seva presència. Si de debò estem interessats en descobrir i reconèixer Déu, ja sabem que ho hem de fer estimant-lo a Ell i a les seves criatures.

Passa com amb la llum, de la que només en podem veure els seus efectes; a Déu només el podem veure reflectit en tota la creació.

Per tant, no podem pensar en un Déu al marge de la creació, La mesura de l’amor a Déu és equivalent a l’amor que manifesto a tot el que trobo en el meu camí, siguin coses o persones.

Si tinc clara aquesta idea, ja sé que és falsa la creença de que sóc una individualitat aïllada, que tinc existència i consistència pròpia. Jo, separat del creador i de les altres criatures, no sóc res en absolut. Això no és una metàfora, sinó la pura realitat, encare que sigui dur reconèixer-ho.

L’error consisteix en creure’ns que som uns individus aïllats. El dia que descobrim el què som realment, haurem descobert l’amor verdader.

El proïsme el tenim sempre al costat. Descobrir-lo i acceptar-lo només depèn de mi.

*.- Veure origina: https://www.feadulta.com › 3.

PREDICAR EL REINO ES PROCLAMAR QUE DIOS NOS AMA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 10.1-20) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Lluc és l’únic evangelista que narra la missió dels 72, (o dels 70 segons alguns codis). Abans ha parlat dels dotze. Segurament ha volgut accentuar el caràcter universal de la predicació de la nova comunitat. Dotze era el número de les tribus d’Israel. Setanta era el número de las nacions gentils, segons el Gènesi.

Possiblement Lluc vol destacar l’èxit de la missió d’aquests setanta, en contrast del fracàs dels Dotze en el seu intent de preparar el camí a Jesús en la seva pujada a Jerusalem.

Els envia «de dos en dos», perquè pels jueus l’opinió d’un de sol no té cap valor en un judici, i els missioners són, sobre tot, testimonis. També pot voler significar que que el missatge ha de ser proclamat per la comunitat.

L’evangeli no parla d’especialistes en comunicació. Només diu: «El Senyor en designà uns altres setanta-dos» Tampoc diu que fossin deixebles. Es dona per suposat que tot cristià, pel fet de ser-ho, té la missió de proclamar la bona notícia en la que viu.

Viure com un cristià és la millor predicació i la que convenç. En cada instant estem predicant, sigui per bé o per mal.

El simbolisme del número 12 i 70 ens invita a pensar que són relats elaborats per les comunitats. Per altre banda, per predicar El Regne, es necessita haver-lo comprès i experimentat. Els evangelis s’encarreguen de manifestar que abans de l’experiència pasqual, els dotze tampoc, no s’havien assabentat de res.

Les recomanacions de Jesús són la clau de tot l’anunci del missatge cristià. Són les condicions mínimes que ha de tenir un cristià per a portar la Bona Notícia als altres. Es tracte de comunicar comunicar allò que és Déu per a tots, sense condicions ni excepcions.

Aquesta tasca la va complir la primera comunitat i és la tasca principal que han de seguir realitzant cada un dels cristians en qualsevol temps i lloc.

1.- Itinerància. «Posar-se en camí».

Es la classe de vida que va elegir Jesús quan es va decidir a proclamar la seva bona notícia. En el fragment anterior deia que no tenia on reposar el cap. Aquest desaferrament de tota classe de seguretats és l’actitud bàsica i fonamental que ha d’adoptar tot enviat.

Seguir a Jesús exigeix una dinàmica continuada. No es pot comunicar res des d’una instal·lació personal còmoda. La disponibilitat i mobilitat són exigències bàsiques.

2.- Dificultat. «Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops».

Quan es van escriure els evangelis, les primeres comunitats cristianes estaven vivint una oposició ferotge, des del món jueu i des del món pagà.

El dolent va venir quan el cristianisme va adquirir cotes altes de poder; aleshores, es van convertir en llops enmig d’ovelles; això sí, amb pell d’ovella. Des del poder és impossible endevinar allò que seria bo per l’altre.

3.- Pobresa. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies».

Es imprescindible la pobresa material, però només com a signe de la superació de seguretats materials. Significa no confiar en els mitjans externs per a portar a terme la missió. El perill està en fer de la predicació de l’evangeli un assoliment humà.

Es tracte de confiar només amb Déu i en el missatge

4.- Urgència. «no us atureu a saludar ningú pel camí»..

No es tracte de negar la salutació als qui es trobin pel camí. «Saludar», pels jueus, tenia un significat diferent al que li donem nosaltres. La salutació anava acompanyada d’un llarg cerimonial.

Aquesta recomanació segurament fa referència a l’arribada immediata del final dels temps, en el què creien, de totes totes, els primers cristians.

5.- Pau. «digueu primer: "Pau en aquesta casa."»,

La pau pels jueus d’aquell temps, no significava només absència de de problemes i conflictes, sinó las condicions en les que un ésser humà pot aconseguir la seva plenitud humana.

6.- Humilitat. «menjant i bevent el que tinguin».

Aquesta és una de les actituds més difícils. Posar-se al nivell de l’altre. Acceptar els seus costums, la seva cultura, la seva idiosincràsia... Es tracte d’estar disponible per a tothom sense esperar res a canvi, però acceptant amb humilitat allò que et donin: sempre que sigui indispensable, menjar, allotjament, etc.

7.- Cureu. «Cureu els malalts que hi hagin».

Naturalment que no es refereix només ni principalment a les malalties físiques. Malaltia és tot allò que impedeix que l’ésser humà sigui ell mateix.

Curar significa allunyar l’ésser humà de tot allò que li impedeix ser ell, siguin malalties fisiològiques, psíquiques o sentimentals

8.- Bona noticia (evangeli). «digueu a la gent: "El Regne de Déu és a prop vostre"».

Res de discursos teològics, ni apologètics, ni propaganda ideològica, ni doctrines, ni rituals, ni normes morals... L’únic que un ésser humà ha de saber és que Déu l’estima.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.
P/S.- S’ha respectat la numeració establerta per l’autor.