DARSE A LOS DEMÁS, SIN TRUCOS DE MAGIA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 6,51-58) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’eucaristia és una realitat profund i complexa, que forma part de la tradició més antiga. És possible que sigui la realitat cristiana més difícil de comprendre i d’explicar.

De la meva experiència amb la jerarquia puc explicar.

- El primer em van dir: «T’exigim que no afegeixis res al text de la celebració de l’eucaristia.»

- Un segon em va dir: «has de fer com el farmacèutic, que dispensa pastilles al client sense explicar-li el procés del laboratori.» A aquest li vaig replicar: «l’aspirina té un efecte ràpid comprovable encara que qui la pren no sàpiga res de l‘àcid acetilsalicílic; però la comunió no produeix aquest efecte automàtic.»

Es precís superar aquesta visió raquítica o errònia dels sagraments.

1.- Cap cristià acceptaria que l’eucaristia com un fet màgic. Tot i que el fet litúrgic guardi una certa relació amb el que els diccionaris defineixen com màgia.

Trento va afirmar que a l’eucaristia es produeix una «transsubstanciació.» Però cal advertir que «substància» i «accident» són conceptes metafísics.

2.- No hem de confondre eucaristia amb comunió. La comunió és només la darrera part del ritu i sempre referida a la celebració d’una eucaristia. Una eucaristia sense comunió, igual que una comunió sense eucaristia, deixarien el sagrament incomplet.

Joan parla del pa de vida com aliment. Però compta, alimentar-se és sinònim de «creure en mi» i «el qui ve a mi.»

3.- A les paraules de la consagració, «cos» no significa cos; «sang» no significa sang. No es tracte pas del sagrament de la carn i la sang físiques de Crist.

M’explico. A l’antropologia jueva, el ser humà no està constituit per ànima i cos (concepció grega). L’home és una unitat indivisible, però podem descobrir en ell quatre aspectes: Home-carn, home-cos, home-ànima, home-esperit.

Home-cos, pels jueus del temps de Jesús, és el ser humà en tant que subjecte de relacions amb els altres. El que avui en diem persona. Per tant, quan Jesús diu: «aquest és el meu cos», a llenguatge d’avui, està dient: això sóc jo, aquesta és la meva persona, estic aquí per deixar-me menjar.

En el cas de la sang: Pels jueus la sang era la vida. ¡Compta! No símbol de vida, sinò la mateixa vida. Per això, quan Jesús diu: «això és la meva sang vessada», està dient que la seva vida, no la seva mort, és lliurada als altres. Tot ell és al servei de tots.

4.- L’eucaristia no la celebra el sacerdot, sinó la comunitat. El capellà pot dir missa. Només la comunitat pot fer present el do de si mateix que Jesús va significar al darrer sopar.

L’eucaristia és el sagrament de l’amor. No hi pot haver signe d’amor en absència de l’altre. Per això diu Mateu: «on dos o tres estan reunits en el meu nom, allà estic jo, enmig d’ells.»

5.- La comunió no és un premi pels bons, «els qui estan en gràcia», sinó un remei pels desgraciats que necessitem descobrir l’amor gratuït de Déu. Només si em considero pecador tinc necessitat de celebrar el sagrament.

6.- El que signifiquen el pa i el vi no és Jesús en ell mateix, sinó Jesús com a do. El do d’ell mateix que ha manifestat al llarg de la seva vida i que l’ha dut a la plenitud, identificant-se amb el Pare.

Queda clar que l’eucaristia no és un producte més de consum que em proporciona seguretats a canvio de res. Podem oir missa sense que això no ens obligui a res, però no es pot celebrar l’eucaristia i quedar-se igual. Si la celebració no canvia la meva vida, en alguna cosa, és que la he reduït a un simple ritus folklòric.

7.- «Feu això», no fa referència a perpetuar un acte de culte. Jesús vol dir que repetim el significat del que ell acaba de fer. Això sóc jo que em trossejo i em dono per a ser menjat...

8.- Els signes de l’eucaristia no són el pa i el vi, sinó el pa partit i el vi vessat. Als primers segles, l’eucaristia rebia per nom «la fracció del pa.». No es tracte del pa com a cosa, sinó del gest de partir i menjar.

Al partir-se i deixar-se menjar, Jesús fa present Déu, perquè Déu és do infinit, lliurament total a tots i sempre. Això heu de fer vosaltres si voleu ser cristians: partir-vos, repartir-vos, deixar-vos menjar, és a dir, desaparèixer a benefici dels altres.

El signe del vi encara és més radical. Quan Jesús diu: això és la meva sang, està dient: això és la meva vida que s’està vessant, consumint, a benefici de tots.

Això d’apropiar-se de la vida (la sang) d’un altre, pels jueus era un horror, Però Jesús pretén això: Heu de fer vostra la meva pròpia vida. Heu de viure igual com jo he viscut.

Celebrar l’eucaristia és comprometre’s a fomentar la unitat, l’harmonia, l’amor, la pau.

L’eucaristia és un sagrament, que es produeix quan el signe (una realitat que entra pels sentits) connecta amb la realitat transcendent que no podem veure ni tocar. Trento, va definir l’eucaristia com sagrament, és a dir, igual que els altres sagraments, com a cosa sagrada. Una realitat significada que és el que li dona sentit.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com