LLAMADOS A PREDICAR NO DE PALABRA SINO CON LA VIDA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 6,7-13) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En l’evangeli de Marc, fins ara tot ho ha fet Jesús. Ha arribat el moment en que han d’actuar els deixebles.

Jesús acaba de tenir un fracàs a la sinagoga del seu poble anunciant la bona nova del Regne. Però no desisteix, sinó que compromet als seus deixeble en aquesta tasca. Cal anar poble a poble i i ensenyar a gent que no estigui malejada pel poder ni per l’oficialitat.

EXPLICACIÓ

Jesús pren la iniciativa, «els va cridar i ara els envia.» En el capítol 1, Marc ja va parlar de dues parelles de germans. En el capítol 3, va parlar dels dotze. En el text d’avui, diu: «Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos.» (Mc 6,7) La intencionalitat de posar junts els dos verbs, vol dir que «la crida» i «la missió» sempre van juntes.

A l’evangelista no li cal precisar ni el lloc ni la durada de la missió. El que vol és establir-ne les condicions. Tothom qui va en nom de Jesús ha de seguir aquestes condicions en tots els temps.

«De dos en dos», apunta al sentit comunitari de tota missió. No es tracte d’actuar en solitari, sinó en nom de la comunitat i amb el missatge comunitari. D’aquesta manera, s’eviten protagonismes i qualsevol classe de jerarquies o superioritat d’un per sobre de l’altre.

«Els dona poder sobre els esperits malignes.». Cal anar amb molt de compta. El text grec no diu «dynamis» sinó «exousia». No els dona un poder màgic, sinó un poder superior al mal; la qual cosa indica que no és només sobre els dimonis dels altres, sinó que també, sobre les pròpies ideologies i prejudicis.

És curiós que el text no parli del missatge i només faci referència a què han de portar i com s’han de comportar.

El «bastó» i les «sandàlies», eren imprescindibles pels viatges; el primer ajuda a caminar i pot ser útil per evitar animals. Les sandàlies era el calçat dels pobres, sense elles no es podien fer grans caminades.

«Ni pa,» Tot i ser l’aliment necessari. «Ni sarró.» Con duen el captaires. «Ni moneda,» Que és símbol de seguretat. «Ni dos vestits.» Com porten els rics. Han d’acceptar el que els ofereixen, a qualsevol casa; just el becessari.

Els jueus no s'allotjaven mai a casa de pagans. Jesús els fa veure que qualsevol casa és bona per allotjat-s’hi i qualsevol aliment digne per ser menjat. Per quedar-s’hi n’hi ha prou amb una bona acollida. Si hi ha rebuig s’ha de marxar del lloc.

«Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.» (Mc 6,11) Treure’s la pols dels peus, era un costum jueu quan sortien d’un lloc de paganisme. A partir d’ara aquest gest es farà a qualsevol lloc en el que no s’accepti la predicació.

«Predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.» (Mc 6.12-13).

La conversió de la que ens parla l’evangeli, no no s’ha d’entendre en termes de moral, sinó de deixar de fer allò que està malament. Es tracta de la «metanoia», és a dir, un canvi que ens porta a una nova manera de viure.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›