LA GENTE ES MÁS IMPORTANTE QUE UNA PROGRAMACIÓN*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 6,30-34) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En l’evangeli d’avui se’ns diu que els apòstols han tornat de la missió (diumenge passat). A l’entretant de l’anada i la tornada, Marc ens explica la mort de Joan, el Baptista.

Jesús recomana als deixebles de retirar-se a un lloc tranquil i apartat, la qual cosa pot tenir dues interpretacions: Una, que els deixebles descansin, L’altre, que es protegeixin d’Herodes, evitant fer-se notar. Però el motiu és més profund. Marc ens està dient que els deixebles necessiten una profunda reflexió sobre l’èxit de la missió, així com Jesús va necessitar de fer-ho sobre el seu messianisme.

EXPLICACIÓ

Sembla que la missió ha anat bé. Els Dotze reunits s’expliquen les experiències. La gent els busca. L’èxit els puja al cap i no els deixa prendre la postura adequada.

«Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.» El mateix Jesús que els ha enviat entre la gent, ara els demana que se n’apartin i es dediquin a ells mateixos. No es tracte només del cansament, sinó de que puguin reflexionar sobre el sentit del que està passant i no s’entusiasmin amb emmirallaments falsos. Se’ls va endur a «un lloc despoblat» El text grec diu «lloc desèrtic», perquè és en el desert on es troba la reconversió que necessiten els apòstols.

«Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada,» El pla es va frustrar. La gent es va avançar i els esperaven. Jesús, compadint-se’n, va manifestar la seva profunda humanitat.

«Eren com ovelles sense pastor.» Es una imatge clàssica a l’AT. En una cultura en que la ramaderia era el principal mitjà de sustent, tots sabien perfectament el que s’estava insinuant amb la imatge del pastor. En la línia de la primera lectura (Jr 23,1-6), Jesús critica als dirigents que, en comptes de cuidar de les ovelles, les utilitzen en benefici propi.

«Se'n compadí.» Avui no es compadeix d’un cec o d’un leprós, sinó de la gent normal, que va desencaminada. La «compassió», com una manera més adequada d’expressar l’amor, superant els malentesos que pot provocar la paraula «llàstima». Una persona ens pot fer llàstima però no ens mou a ajudar-la a sortir de la situació.

«I es posà a instruir-los llargament.» És una manera subtil de dir que per sobre dels plans, Jesús, està atent a les necessitats de la gent. Per cert, el text grec no diu «llargament», sinó «moltes coses». La veritat és que del text se’n dedueix, que es va passar el dia a aquesta tasca, doncs que Marc enllaça aquesta narració amb la primera multiplicació dels pans, en ser advertit de que s’està fent tard..

El temps és el bé més preuat que tenim, perquè és limitat. Tenir temps pels altres és la millor manera de respondre a les exigències de l’evangeli. En realitat, la vocació del cristià és aquesta: donar-se als altres.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 LLAMADOS A PREDICAR NO DE PALABRA SINO CON LA VIDA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 6,7-13) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En l’evangeli de Marc, fins ara tot ho ha fet Jesús. Ha arribat el moment en que han d’actuar els deixebles.

Jesús acaba de tenir un fracàs a la sinagoga del seu poble anunciant la bona nova del Regne. Però no desisteix, sinó que compromet als seus deixeble en aquesta tasca. Cal anar poble a poble i i ensenyar a gent que no estigui malejada pel poder ni per l’oficialitat.

EXPLICACIÓ

Jesús pren la iniciativa, «els va cridar i ara els envia.» En el capítol 1, Marc ja va parlar de dues parelles de germans. En el capítol 3, va parlar dels dotze. En el text d’avui, diu: «Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos.» (Mc 6,7) La intencionalitat de posar junts els dos verbs, vol dir que «la crida» i «la missió» sempre van juntes.

A l’evangelista no li cal precisar ni el lloc ni la durada de la missió. El que vol és establir-ne les condicions. Tothom qui va en nom de Jesús ha de seguir aquestes condicions en tots els temps.

«De dos en dos», apunta al sentit comunitari de tota missió. No es tracte d’actuar en solitari, sinó en nom de la comunitat i amb el missatge comunitari. D’aquesta manera, s’eviten protagonismes i qualsevol classe de jerarquies o superioritat d’un per sobre de l’altre.

«Els dona poder sobre els esperits malignes.». Cal anar amb molt de compta. El text grec no diu «dynamis» sinó «exousia». No els dona un poder màgic, sinó un poder superior al mal; la qual cosa indica que no és només sobre els dimonis dels altres, sinó que també, sobre les pròpies ideologies i prejudicis.

És curiós que el text no parli del missatge i només faci referència a què han de portar i com s’han de comportar.

El «bastó» i les «sandàlies», eren imprescindibles pels viatges; el primer ajuda a caminar i pot ser útil per evitar animals. Les sandàlies era el calçat dels pobres, sense elles no es podien fer grans caminades.

«Ni pa,» Tot i ser l’aliment necessari. «Ni sarró.» Con duen el captaires. «Ni moneda,» Que és símbol de seguretat. «Ni dos vestits.» Com porten els rics. Han d’acceptar el que els ofereixen, a qualsevol casa; just el becessari.

Els jueus no s'allotjaven mai a casa de pagans. Jesús els fa veure que qualsevol casa és bona per allotjat-s’hi i qualsevol aliment digne per ser menjat. Per quedar-s’hi n’hi ha prou amb una bona acollida. Si hi ha rebuig s’ha de marxar del lloc.

«Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.» (Mc 6,11) Treure’s la pols dels peus, era un costum jueu quan sortien d’un lloc de paganisme. A partir d’ara aquest gest es farà a qualsevol lloc en el que no s’accepti la predicació.

«Predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.» (Mc 6.12-13).

La conversió de la que ens parla l’evangeli, no no s’ha d’entendre en termes de moral, sinó de deixar de fer allò que està malament. Es tracta de la «metanoia», és a dir, un canvi que ens porta a una nova manera de viure.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 EL MIEDO A CAMBIAR ARRUINA CUALQUIER «BUENA NOTICIA»

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 6,1-6) seguint l’escrit de Fray Marcos* – Fe adulta

CONTEXT

Les tres lectures d’avui ens parlen de les limitacions de l’ésser humà. Som humans, potser massa humans, com deia Nietzsche. Però la plenitud d’humanitat, que podem aconseguir, és una cosa increïblement grandiosa i més que suficient per donar sentit a una vida.

Marc no té relats de la infància de Jesús. Per això pot narrar sense prejudicis aquesta trobada amb el seu «poble.» Això és un avís de cara als qui el divinitzen. Els qui més el coneixien el consideren un més del poble. No el poden acceptar més que com una persona normal. Eren companys d’infàcia, havien jugat i treballat junts... De què li venia, ara, aquest coneixement?

EXPLICACIÓ

Jesús torna al seu poble (el text grec i la Vulgata diuen «pàtria»). Ni nombra el poble ni fa referència al lloc geogràfic. Marc es refereix a l’ambient social on es desenvolupa la seva vida. Hi arriba amb els deixebles, és a dir, convertit en rabí. Ningú no surt a rebre’l. Va haver d’esperar el dissabte i anar a la sinagoga per a poder-los parlar. Els qui van anar a la sinagoga no hi van anar a escoltar-lo a ell, sinó a complir amb el precepte «sabàtic». Va ser Jesús qui va haver d’anar a ensenyar-los sense que ells li ho demanessin.

Marc ja ens havia advertit (3,21) de la relació amb la seva família. Ara ens diu que els seus veïns van quedar parats amb els que els deia.

El text grec no diu que «desconfiessin d’ell», sinó «que es van escandalitzar» (exkandalizonto), fins l’extrem que no van pronunciar el seu nom, sinó que despectivament diuen, «aquest», no és el fill de Maria...?

Fixem-nos que aquest coneixement excessiu de Jesús, és el que els impedeix que ara el reconeguin. En aquell temps qualsevol podia sortir a llegir.i comentar la lectura davant de l’assemblea. Si no accepten l’ensenyament de Jesús és perquè no es va presentar com fill del fuster, sinó com a mestre

Tampoc el van rebutjar per ensenyar com un Rabí, sinó per ensenya coses noves. La religió jueva estava massa segura d’ella mateixa, com per admetre novetats.

Jesús no ha estudiat amb cap rabí ni té títols oficials. Doncs la saviesa només li pot venir Déu (profeta) o del diable (màgia). Jesús parla en nom de Déu. Aquesta és la característica del profeta. En no acceptar-lo a ell, estan rebutjant Déu.

Jesús se n'estranya, no per veure’s rebutjat, sinó perquè qui el rebutja és el seu poble. Rebutjat pels qui estan sotmesos i ell intenta alliberar.

Ens queda, encara, un punt interessant d’aquest relat. La desconfiança fa que Jesús allà no pugui fer cap miracle. El diumenge passat Jesús deia a la dona que patia d’hemorràgies: «La teva fe t’ha curat», i a Jaire: «tingues només fe.» La fe o la falta de fe, són determinants a l’hora de produir-se un miracle. Un és, doncs, la divinitat de Jesús?

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›