LA LECCIÓN DE LA EUCARISTÍA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 9,11-17) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

És molt difícil fer un anàlisi verdader del sagrament més important de la nostra fe. Després de intentar tota la vida profunditzar en el missatge de Jesús, us puc assegurar –diu Fray Marcos--, que tal com celebrem aquesta festivitat no segueix el sentit de l’evangeli. L’hem converti en ineficaç per a una vida espiritual.

Tony de Melo, va explicar que, una tribu de primitius éssers humans, van descobrir la manera de fer foc. L’inventor va voler que altres tribus participessin de les avantatges i els va donar els estris i va ensenyar la manera de fer-ho.

Al cap d’una anys va anar a veure com els anava, i quina va ser la seva sorpresa en veure que havien construït al cim d’un pujol, una plataforma i a sobre una fornícula on tenien tots els estris per encendre el foc, reservats, sense atrevir-se a fer-los servir.

La gent d’aquella tribu, de tant en tant s’aplegaven per adorar i beneir aquells estris, amb un gran recolliment, però sense utilitzar-los.

Amb el que avui sabem podem assegurar que l’última cosa que se li hagués ocorregut a Jesús, és demanar que els altres éssers humans es posessin de genolls davant seu i l’adoressin.

Ell si que es va agenollar davant dels seus deixebles per rentar-los els peus; i en acabar aquesta tasca pròpia dels esclaus, els va dir: «Vosaltres em dieu Mestre i Senyor. Doncs, si jo que sóc el Mestre i el Senyor us he rentat els peus, vosaltres heu de fer el mateix.».

Hem de convenir que hem après aquesta lliçó. És més còmode convertir Jesús en objecta d’adoració que imitar-lo en el servei i disponibilitat per a tots els marginats.

L’eucaristia, per les primeres comunitats era l’acte més subversiu que ens puguem imaginar. Els cristians, en celebrar-la, se sentien compromesos a viure allò que significa el sagrament. Eren conscients de que els recordava allò que Jesús havia estat al llarg de la seva vida i es comprometien a viure com va viure Jesús.

El problema és que hem oblidat totalment l’essència de l’eucaristia, que és el sagrament més gran de la nostra fe, i hem donat massa importància a aspectes secundaris (sacrificis, adoració...).

L’eucaristia és un sagrament. I els sagrament no són rituals màgics, sinó la unió d’un signe amb una realitat significada.

El signe.

El Pa partit i preparat per ser menjat, és el signe del que va ser Jesús tota la seva vida. Però el signe no és el pa sense més: el signe és el fet de partir-lo i repartir-lo, és a dir, en la disponibilitat de ser menjat. Jesús va estar sempre preparat per tal que aquell que se li apropés pogués fer seu tot el que ell era. Es va deixar partir, es va deixar menjar, és a dir, es va deixar assimilar... malgrat les conseqüències.

La sang vessada. Pels jueus, la sang era la vida. No era només un signe de vida, com ho pot avui per nosaltres, sinó que per a ells era tota la vida. Tant és així, que tenien prohibit menjar la sang dels animals, perquè la vida era propietat exclusiva de Déu. Des d’aquesta perspectiva, la sang vessada fa al·lusió a la vida de Jesús, que va estar sempre a disposició dels altres.

No és la mort de Jesús la que ens salva, sinó la seva vida humana que va estar sempre disponible per a tot aquell que el necessitava. El valor sacrificial que se li ha donat a l’eucaristia (al sagrament) no és l’essencial. És, senzillament, una connotació secundària que no afegeix res al sentit verdader del signe.

La realitat significada.

Es tacte d’una realitat transcendent, que està fora de l’abast dels sentits; per aquesta raó, sempre que volem fer-la present, hem d’emprar signes. D’aquí ve la necessitat que tenim dels sagraments. Déu no els necessita, però nosaltres sí, perquè no tenim altre manera d’accedir mentalment a aquestes realitats.

En allò que va ser la vida de Jesús podem descobrir aquesta realitat: Déu era present en ell. En el do total de si mateix a Déu, que és Do absolut i etern.

El primer i principal objectiu quan celebrem el sagrament de l’eucaristia, és prendre consciència de la realitat divina que hi havia en la persona de Jesús, i hi ha en la nostra. Una consciència que ens ha de portar a viure aquesta realitat com la va viure Jesús

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3

 ÉS NECESARIO CREER EN LA TRINIDAD?*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 16,12-15), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

De Déu no en sabem ni en podem saber res.

Va ser quan el primer cristianisme es va trobar amb la filosofia grega, que aquells pensador van voler «explicar» l’evangeli des de la seva filosofia. Però l’evangeli no necessitava elucubracions metafísiques per referir-se a les veritats més senzilles, que acceptant-les transmetien Vida.

El diumenge passat parlàvem de les llengües que tothom podia entendre. Doncs bé, podem dir que el llenguatge teològic dels primers concilis, avui no l’entén ningú. Distingir entre «substància», «naturalesa, persona», etc. no diuen res al cristià d’avui. Per entendre el missatge de Jesús hem de tornar a la simplicitat del llenguatge evangèlic i utilitzar la paràbola, la al·legoria, la comparació i l’exemple senzill, com feia Jesús.

En el tema de la Trinitat, la distinció de les tres «persones», només fa referència a la seva relació interna (ab intra), però no hi ha distinció quan es relaciona amb la creació (ad extra); Déu és U.

L’explicació trinitària de Déu ens ve a través d’una sèrie d’imatges útils per la nostra imaginació, però no hem d’oblidar mai que només són imatges. La nostra relació personal amb Déu sempre serà com una realitat única.

El que van experimentar els primers cristians és que Déu podia ser, a la vegada, sense contradicció:
- Déu que està per sobre nostre (Pare);
- Déu que és un de nosaltres (Fill);
- Déu que s’identifica amb cada un de nosaltres (Esperit).

Déu es relaciona lliurant-se totalment a tots, i a la vegada, seguint sent Ell mateix. Un Déu que està per sobre d’allò que és u, i d’allò que és múltiple.

El Déu de Jesús no és una veritat per a pensar, sinó una realitat que s’ha de Viure. El poble jueu era un poble vitalista, no filosòfic. La manera que Jesús ens va transmetre per aprendre a experimentar Déu, va ser:
- mirar dins d’un mateix (Esperit),
- mirar als altres (Fill)
- mirar el transcendent (Pare).

El més important d’aquesta festa que estem celebrant, seria: purificar la nostra idea de Déu i ajustar-la cada vegada més a allò que d’Ell ens va voler transmetre Jesús.

L’evangeli ens diu que Déu és amor incondicional per a tothom. No ens estima perquè nosaltres siguem bons, sinó perquè Ell és bo.

El que Joan va escriure és l’experiència dels cristians de la seva comunitat que portaven setanta anys vivint la realitat de l’Esperit en cada un d’ells. Sabien que gràcies a l’Esperit tenien la mateixa Vida de Jesús. Era l’Esperit el qui fent-los viure, els ensenyava allò que és la Vida. Una Vida que desemmascara tota classe de mort (injustícia, odi, opressió).

L’experiència pasqual va consistir en arribar a la mateixa vivència interna de Déu que va tenir Jesús.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

El relat de Lluc no és la narració d’un succés, sinó teologia experiencial de la comunitat de Joan. Cal descobrir la intencionalitat del relat.

Pau ens parla dels òrgans al servei del cos. Un exemple del que fa l’Esperit amb tots els humans: tots formem part d’una unitat major i més forta de la que expressa qualsevol forma de vida biològica.

Un exemple el tenim en el nostre propi cos. Quan algunes cèl·lules s’entesten en desenvolupar-se al marge de la resta, ocasionen la mort de totes i de la seva pròpia (càncer).

En els evangelis de Joan i Lluc es parla d’un altre vinguda de l’Esperit. Però el que cal entendre és que, en realitat, Déu-Esperit-Vida no han de venir d’enlloc, perquè estan sempre en nosaltres.

No estem celebrant una festa en honor de l’Esperit Sant ni recordant un fet que va succeir en el passat. El que fem és tractar de descobrir i viure una realitat que és tant present avui, com ho va ser dos mil anys abans. La festa de la Pentecosta és l’expressió última de l’experiència pasqual.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Vivien la presència de Jesús d’una manera més real que quan convivien amb ell físicament. Ara és quan Jesús està realitzant, veritablement, la seva obra de salvació en cada un dels seus fidels i en la comunitat. Recordem que una vegada mort, Jesús, Déu i l’Esperit són una única realitat.

D’acord amb la teologia més tradicional, la distinció entre les tres persones de la Trinitat només tenen efecte en les seves relacions «ad intra» és a dir, entre elles. Quan es relacionen «ad extra», és a dir, amb la resta de la creació, es comporten sempre com U, com Déu.

Quan diem «Esperit Sant», hem d’entendre que ens estem referint a Déu-Esperit, no a una entitat diferent, separada del Pare i del Fill.

La meva relació amb Déu no és la d’un jo amb un tu, sinó la del meu jo amb el JO, que és la quinta essència del meu propi jo. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tan important en la nostra vida espiritual, que no podem fer ni dir res que no sigui per ell. Ni tant sols podem dir «Jesús és el Senyor» ni dir «Abba», si no som moguts des d’ell.

Però s’ha de dir, amb la mateixa rotunditat, que no ens faltarà mai l’acció de l’Esperit, perquè Déu no ens faltarà mai, en cap moment. L’Esperit no és un privilegi ni pels qui creuen.

El fonament del mostre ésser és Déu-Esperit. Però els dons que reben perquè puguem ser, ens els dona Déu, no l’Esperit.

L’Esperit de Déu que Jesús va prometre, impregna la vida dels creients, Les institucions i comunitats també s’impregnen d’aquest Esperit-Déu, però només en la mesura dels éssers humans que les constitueixen. És per això que hem de parlar de l’Esperit en les persones, i adonar-nos de que sense ell no som res.

Ser cristià no consisteix en acceptar unes veritats teòriques, ni el compliment d’una sèrie de normes morals, sinó d’arribar a una vivència personal de la realitat de Déu-Esperit que ens empeny des de dins a la plenitud del nostre ésser.

Jesús va viure aquesta relació personal amb Déu-Esperit, fins l’extrem d’atrevir-se a dir-li Abba --cosa inusitada en aquella època i en la nostra--; fa la seva voluntat; l’escolta sempre, etc.

Tot el missatge de Jesús es redueix a manifestar la seva experiència de Déu com l’Esperit que el mou. L’únic objectiu de la seva predicació va ser fer-nos saber que nosaltres també hem d’arribar a aquesta mateixa experiència.

L’Esperit ens fa lliures: «No heu rebut un esperit d’esclaus, sinó de fills de Déu.» Per això la relació dels cristians amb Déu és la d’un fill que s’adreça al Pare.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com 

 UNA PRESENCIA REAL PERO NO CORPÓREA*

Reflexions sobre l’evangeli de la Vetlla Pasqual (Lc 24,35-47) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Seguim en temps pasqual. El tema d’aquest diumenge segueix sent Jesús que viu i dona Vida.

El pecat és l’única mort a la que hauríem de tenir por, perquè és l’única realitat que aniquila la verdadera Vida. El pecat és sempre el mal que es fa als altres o a una mateix. Només quan hi ha injustícia i opressió podem parlar pròpiament de pecat.

El que va passar amb Jesús després de la mort no pot ser objecta de la ciència ni de la història.

Una realitat no pot ser material i espiritual a la vegada. Pau diu que Jesús té un cos espiritual, i si no té cos la seva presència no es pot constatar pels sentits ni pot formar part de la història.

Només podem constatar la seva existència per l’efecte que va causar en els seus seguidors.

L’aparició als onze consta a tots els evangelis. Amb tot, són Lluc i Joan els qui en fan un relat verdader.

(ôphthè) significa «deixar-se veure». Pau la utilitza a 1Co 15 per dir que Crist es va aparèixer a Cefes a Jaume i també a ell mateix; i a 1Tim 3,16, per dir que es va aparèixer als àngels.

També es fa servir aquesta paraula per dir que Moisès i Elies van aparèixer al costat de Jesús, i per designar les llengües de foc que van aparèixer sobre els caps dels apòstols.

En el discurs d’Esteve, Déu s’«apareix» al nostre pare Abraham. (Ac 7,2)

És en els relats més tardans que comença a aparèixer la materialització de la presència, Tal vegada per contrarestar el dubte que anava creixent.

La materialització i el dubte estan relacionats entre si. Quan els testimonis de la vida de Jesús van desapareixent, els qui segueixen cauen en la trampa en la que caiem nosaltres. Confondre el real amb el que es pot constatar pels sentits. Avui sabem que la verdadera realitat no és el sensible, sinó allò espiritual.

A l’evangeli de Lluc, Jesús «s’apareix» de sobta enmig dels deixebles. No ve d’enlloc. En el relat anterior, es fa present en el camí d’Emaús, Jesús es fa present en el camí de la vida, en l’Escriptura i en la fracció del pa. En el relat d’avui, es fa present enmig de la comunitat reunida.

«Ells, esglaiats i plens de por». Els deixebles ja havien rebut l’anunci de les dones, la confirmació del sepulcre buit de part de Pere, i una aparició al mateix Pere que l’evangeli menciona, però no relata. En aquest mateix moment en que Jesús s’apareix, els d’Emaús els estaven explicant el que els acabava de passar.

Si a pesar de tot, segueixen tenint por, vol dir que no va ser fàcil comprendre que la Vida pot vèncer la mort. També ens adverteix de que, el que se’ns diu no pot ser inventat, perquè els deixebles no estaven predisposats a esperar el que va succeir.

«Es pensaven que veien un esperit». El text s’entesta en que prenguem consciència del difícil que va ser reconèixer a Jesús. Els qui acabaven d’arribar d’Emaús no el van conèixer ni al llarg del camí ni en el sopar. La Magdalena el va confondre amb l’hortolà..

Què ens volen dir aquestes acotacions?

En el relat’ d’avui se’ns diu: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres.» És que ara no estava amb ells?

Aquestes incongruències ens han de fer obrir els ulls. Són textos que volen dir molt més del que diuen i sovint la materialitat s’interfereix en el relat. Què significa que Jesús ressuscitat els demana menjar?. Què va passar amb el tros de peix que li van donar quan va desaparèixer?

Són detalls quasi obligats per a donar garanties d’autenticitat a allò que ens volen transmetre. Però correm el perill de quedar-nos en la materialitat de la narració.

«Així ho diu l'Escriptura.» És una característica de Lluc que insisteix en que s’havien de complir les Escriptures. Això és molt interessant, perquè tots els salms que parlen del servent sofren, acaben amb la intervenció de Déu que es posa de la seva part i reivindic la seva justícia.

A les primeres comunitats, tots eren jueus; no tenien altre univers religiós per a interpretar Jesús que les Escriptures. La insistència en que s’havien de complir ens està dient que tot el que va succeir, estava sota el control de Déu.

El que pretenien dir-nos és que els enemics de Jesús no es van sortir amb la seva, sinó que es va complir el pla de Déu, tot i les adversitats. Però avui sabem que aquest afany per a descobrir en les Escriptures tot el que va succeir, és pura interpretació acomodatícia.

«Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres.» Això indica amb tota claredat que ara no està amb ells físicament. Són aquestes les pistes que ens alerten per no caure en la trampa d’una interpretació literal.

Jesús és present en mig de la comunitat, però no com abans; quan el van gaudir vivint amb ells.

*.- Veure Original: https://www.feadulta.com › 3.

 EL VERDADERO DIOS ES SIEMPRE UN DIOS ESCONDIDO*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14, 23-29) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El diumenge passat varem acabar dient que aquest amor de donació era la conseqüència d’una experiència interior, que et relaciona amb el Déu que està en el fons del teu ésser. Avui l’evangeli ens parla d’allò que significa aquesta vivència intima. Allò que passa dins de cadascú de nosaltres ha de ser l’iceberg del que només se’n veu una petita part que és l’amor manifestat en el servei als altres.

Recordem que el discurs de comiat de l’evangeli de Joan s’extreu de l’experiència de la comunitat en el transcurs de setanta anys. Això el fa encara més interessant que si l’hagués dit Jesús. Ens parla de com s’entenia i es practicava en aquella comunitat el seguiment de Jesús.

El cristianisme, en els seus orígens, consistia en viure la presència de Déu, seguint el model de Jesús.

No és fàcil per l’ésser humà expressar l’experiència interior. Per cada afirmació que trobem en els textos d’avui, en trobem a l’evangeli d’altres que diuen el contrari. I és que les expressions sobre Déu no s’han d’interpretar literalment, perquè sempre són aproximacions. Cal una interpretació perquè els conceptes no són adequats per expressar realitats transcendents.

Una cosa és el llenguatge i una altre la realitat que volem expressar. Sigui el que sigui el que llegim, quedem-nos en que ni Déu ni Jesús han de venir d’enlloc perquè ja estan en el més pregon del nostre ésser.

Déu és el que fa possible la meva existència. Soc jo el qui em fonamento en Ell des del primer instant del meu ésser. Descobrir-lo en mi, prendre consciència d’aquesta presència, és com si vingués. Aquesta veritat és la font de tota religiositat. Perquè Déu està al fons del meu ésser, és pel que puc descobrir i viure la seva presència.

En L’A.T. la presència de Déu estava a la tenda de l’encontre o al temple. Des de Jesús, el lloc de la presència de Déu és l’home. L’has d’experimentar dintre teu, però també dins de cada un dels altres éssers humans

«L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.» (Jn 14,26). Aquesta referència a l’Esperit s’ha d’entendre en termes de divinitat com a força (ruai).

«Sant» significa separat; però no de Déu, sinó del món. Separat i separador de les actituds del món. Si aquesta Força de Déu no ens separa del món (opressió), no podrem comprendre el sentit del verdader amor (servei).

En tant que l’Esperit no ens separi del món no podrem comprendre les ensenyances de Jesús. Les paraules i les actituds de Jesús no ens poden portar a comprendre allò que Jesús predicava. L’Esperit els portarà a experimentar dins de cada un d’ells el que Jesús els explicava.

«Pau». Aquesta era la salutació ordinària dels semites no només en acomiadar-se, sinó que també al trobar-se. El «shalom» Jueu era molt més ric que el nostre concepte de pau. La pau de la que parla Jesús té el seu origen en l’interior de cadascú. Es la harmonia total, no només dins de cada persona, sinó que també amb els altres i amb tota la creació.

La pau no es pot buscar directament. Es fruit de l’amor. Només l’Amor que descobreixo a dintre meu i manifesto a l’exterior, em porta a la pau verdadera.

*.- Veure original. https://www.feadulta.com

DAREMOS GLORIA A DIOS AMANDO A TODOS SUS HIJOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 13, 31-35) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Aquest passatge evangèlic Joan el situa després que Jesús ha donat mostres de servei, des de l’amor, rentant-los-hi els peus.

El manament de l’amor segueix tant nou, que avui encara està per estrenar. L’amor no és quelcom important, és l’essencial. Sense amor, no hi ha cristians. Nietzsche es va atrevir a dir: «Només hi va haver un cristià, i aquest va morir a la creu», precisament perquè ningú ha estat capaç d’estimar com ell ho va fer.

El tema és eminentment pasqual. Recordem el que va escriure Joan: «nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort.» (1 Jn 3,14)

Arribats a aquest punt la pregunta és obligada: Estimo de veritat als altres? Em distingeixo com a cristià per l’amor.» La resposta no ha de ser amb un si circumstancial, sinó en forma de servei per a tot aquell que em necessita.

L’última frase de la lectura d’avui més que interpel·lar-nos ens denuncia, perquè no se’ns reconeix als cristians, per l’amor que ens tenim. Les nostres comunitats estan molt més a prop del desamor que de l’amor veritable.

Hem insistit massa en allò que és accidental: el compliment de normes, creure en determinades veritats i en la celebració d’uns rituals, més que en l’amor que és el verdaderament essencial,.

D’on ens ve el fracàs?. Probablement de considerar l’amor com un precepte. Estimar és un acte voluntari, amb un únic objectiu, que és el bé de l’altre. Això és molt important, perquè si no descobreixo la raó del bé perseguit, és impossible que la voluntat ens surti de dins.

Si em limito a complir amb un manament, no tinc necessitat de descobrir la raó del bé que es persegueix. Es converteix en un acte d’obediència, sense saber el perquè ha estat ordenada.

Anant al text de l’evangeli d’avui, llegim: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. (Jn 13,31-32) Jesús ha rentat els peus als deixebles. Judes acaba de sortir del Cenacle i la mort de Jesús està decidida. On és la glòria? La glòria es manifesta en l’amor que representa la donació de Jesús. Aquest amor manifestat, és a la vegada, la glòria de Déu i la glòria de l’home Jesús.

El concepte de glòria, glorificació, pels hebreus (kabod) tenia un significat diferent a la paraula grega «doxa». El kabod hebreu tenia un significat de transcendència i santedat (majestat) de Déu que l’home ha de reconèixer. Per altre banda, és la manifestació d’aquest ser de Déu en accions portentoses a favor del seu poble.

En el NT es manté aquest significat, Joan manté el sentit de «glòria» de Déu preexistent que també atribueix al Fill. L’original de Joan es que aquesta glòria no es manifesta només en els actes espectaculars de poder, també es manifesta en els que expressen sense ambigüitats l’amor total de Déu. La glòria de Déu és l’Amor manifestat.

La glòria de la que parla Joan no és fruit d`una consideració externa, (La glòria, no la rebo dels homes.» (Jn 5,41) sinó que està en la mateixa essència de la persona. Morir pels altres és la major glòria, perquè és la major manifestació possible d’amor. La glòria de Jesús no és conseqüència de la seva mort, és la mateixa mort per amor. L’única glòria que podem oferir a Déu és estimar com Ell estima.

«Fills meus» (Jn 13,33) En la versió grega es diu (teknia) que és un diminutiu que es traduiria per fillets. Jesús està en un moment de intimitat anunciant la pròpia mort. Per això les paraules «Us dono un manament nou.» (Jn 13,34) tenen caràcter de testament.

«Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat», aquest «com jo» és la novetat de Jesús. L’amor de Déu és difícil de descobrir, però el de Jesús, queda reflectit en les seves obrers.

Jesús planteja un manament nou, oposat al manament antic de la Llei, que es basava en termes jurídics. Ara s’estableix una nova aliança entre Déu i el poble, La nova aliança va més enllà del compliment de les normes. El més important de la nova aliança, l’únic exigibles, és l’actitud de servei als altres. L’amor que Jesús ens demana és aquell que surt de dins, no aquell que ve imposat.

No es tracte de l’amor humà més o menys perfecte. Es tracte d’entrar en la dinàmica de l’amor de Déu. Cosa impossible, si primer no experimentem aquesta AMOR.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com 

 DAR LA VIDA EN VIDA, TRANSFORMÁNDOLA EN VIDA DEFINITIVA*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 10, 27-30) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Seguim en un relat profundament pasqual, igual que els relats de les aparicions. Joan ens parla de Vida definitiva.

És una pena seguir pensant que després de la mort tornarem a tenir la mateixa vida biològica d’abans. Si fem cas a l’evangeli de Joan: «Hem de tornar a néixer.» Perquè: «El que neix de la carn és carn, però el que neix de l’Esperit, és Esperit.»

Per a poder entendre els quatre versicles que hem llegit avui, s’ha que tenir en compta tot el discurs que segueix a la curació del cec de naixement: Jesús és el model de pastor, que dona la vida per les ovelles. Aquesta és una de les claus del relat.

En el ben entès que «donar la vida», aquí no significa deixar-se matar, sinó «matar-se» a benefici dels altres. Aquí la vida es refereix a la «psykhê», a la personalitat psicològica; lliurar-se amb tota la personalitat, durant tota la vida.

La imatge del pastor a l’AT, --molt repetida---, designa la sol·licitud de Déu pel seu poble. També es refereix als dirigents que actuen en el seu nom. Jesús diu als jueus el mateix que llegim a Ezequiel: «Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat?» (Ez 34,2)

Sempre ha passat el mateix; s’ha utilitzat Déu en benefici propi. Cal tenir en compta, però, que a l’evangeli de Joan qui parla no és Jesús, sinó els cristians de finals del segle primer, que expressen allò que en aquella comunitat es pensava de Jesús. No és plausible que Jesús es considerés pastor de ningú.

Les verdaderes relacions humanes només són possibles entre iguals. Jesús no va considerar mai que fos més que ningú, sinó que va estar al servei de tothom. Avui l’hem de veure com un model de relacions humanes; entranyable amb la gent. Un autèntic pastor que es preocupa per cada una de les seves ovelles.

Però, tanmateix, com a model de relació entranyable amb Déu, manifestada en aquest lliurament total al servei de cada una de les ovelles.

«Jo les conec, i elles em segueixen.» (Jn 10,27) No n’hi ha prou d’escoltar i acceptar el que diu Jesús. Es tracte de seguir-lo. Seguir Jesús vol dir donar-se als altres, tal com Jesús i Déu es donen. És acceptar que els altres són el més important. En això consisteix la bona notícia de Jesús. Hi ha una nova manera de afrontar l’existència humana, una manera de viure que està més d’acord amb les profundes exigències de l’ésser humà. Aquesta serà la manera de complir el que Déu espera de nosaltres. La voluntat de Déu ja és en mi. Si l’escoltem i el seguim, ell ens donarà la Vida definitiva. La Vida que transcendeix i que està per sobre de les limitacions del que és terrenal. La Vida que el mateix Jesús demostra haver desenvolupat en ell mateix; la Vida en l’Esperit.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com