TODOS ESPERAN ALGO DE MÍ*

Reflexions sobre l’evangeli d’avui (Mt 11,02-11) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

L’evangelista avui ens parla de Joan. Està a la presó i fa preguntar a Jesús si és ell a qui esperem a n’hem d’esperar un altre?.
La pregunta és molt concreta, però Jesús respon a dues qüestions diferents:
- De si mateix, diu el que Isaïes va profetitzar sobre el Messies.
- A Joan li respon d’una forma sorprenent..
Joan, el Precursor dubtant que Jesús sigui l’autentic Messies anunciat.
Això és sorprenent:
- No havia dit ell mateix, el diumenge passat: «jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies? (Mt 3,11)
· No havia dit que el seu baptisme era només d’aigua i que el que arribava batejaria amb amb l’Esperit Sant i amb foc?
- No havia dit que era ell el qui hauria de ser batejat per Jesús?
- No havia vist com l’Esperit baixava sobre d’ell en forma de colom?
- No havia escoltat la veu del cel que deia: Aquest és el meu Fill estimat?
Doncs a què ve ara pregunta?
Mateu ja ha deixat molt clar què és el que Jesús predica i què és el que fa. Tot això ja ho coneixia el Baptista.
Diguem una vegada més, que els evangelis no són cròniques de successos. Tot i que fan referència a fets que van succeir realment, la intenció al convertir-los en relats és converteixen en teologia.
S’entén que fos difícil pels primers cristians, que eren jueus, acceptar Jesús com Messies. El seu missatge i la seva manera de comportar-se, no tenia res a veure amb el que esperaven els jueus del seu temps.
És molt important que ens adonem del llenguatge de la Bíblia. Estan escrits en cultura oriental, completament diferent de la grecoromana del nostre cristianisme. En aquella cultura, la manera de comunicar veritats era el relat. A Occident el llenguatge era lògic, discursiu, racional, i les veritat s’explicaven amb sil·logismes.
Aquests dies de Nadal en que es parlarà de pastors de reis mags, d’àngels, etc. etc. hem de tenir present el que acabem de dir sobre diferències culturals. L’objectiu dels evangelis és que ens assabentem del que va passar, més enllà de prendre’ls com fets històrics. Els exegetes porten molt de temps dient que es tracte de relats, no de històries; que aquesta no és la forma d’entendre la Bíblia.
La pregunta és aquesta: «Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?.
esús repon simplement: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu».
No els està dient que la seva missió és curar els invàlids. Jesús els diu el mateix que va anunciar Isaïes, en relació als temps messiànics.
Aneu a dir a Joan... I amb cursiva, Mateu reprodueix les paraules del profeta: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten... (Mt 11,5) És a dir els marginats de la societat.
La qual cosa vol dir que l’arribada del Regne tindrà conseqüències per a tots, però sobretot pels més desfavorits, aquells que han perdut l’esperança.
«els pobres reben l'anunci de la bona nova».
Aquesta bona notícia és la que els cristians hem oblidat: que Déu és Abbà.
La bona notícia és, que no són els qui tenen poder, civil o religiós els que estan més a prop de Déu, sinó els que pateixen... A Déu no se’l trobaran de cara els «bons» sinó les prostitutes i els pecadors.
I Feliços els qui no em rebutjaran». (Mt 11,6)
Ni Joan, ni els rabins, ni els sacerdots, ni els apòstols estaven capacitats per entendre Jesús. No s’ajustava a la figura del Messies que ells –a diferència del que predicava Isaïes-- esperaven. Jesús trenca motlles, desfà totes las expectatives.
Jesús va en la direcció contrària. Per això pot dir: «Feliços els qui no em rebutjaran». Els qui com ell, faran present el Regne ajudant als cecs, als sords o coixos... Aquells que de d’alguna manera són marginats per la societat.

*.- Per veure l’original, clicar: MATEO (Mt 11,2-11)  

EN PERMANENTE ADVIENTO*
Reflexions sobre l’evangeli d’avui (Mt 24,37-44) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Comença Advent. Comença un nou any litúrgic. A l’AT hi ha textos bellíssims sobre l’expectativa del Messies. Va ser un temps de promeses que no s’acabaven de complir. S’esperava una intervenció directa de Déu a favor d’un poble. I va aparèixer Jesús.

Aquest és el punt de partida. Jesús va venir per encarnar el Regne de Déu, en la seva persona; a través de la seva trajectòria humana.

Tot el que sabem de Déu ens ho ha manifestat el «Jesús històric», que amb les seves paraules i fets ens ha permès confeccionar un coneixement teològic de Déu.

Jesús va fer present el Regne de Déu, i va fer una oferta de salvació universal. Celebrar el seu adveniment avui, ens hauria de portar a prendre consciència d’aquesta proposta d’autèntica salvació i fer-la realitat.

Jesús, vivint a tope una vida humana, va desplegar totes les possibilitats enterrades en cada ésser humà i va proposar aquesta mateixa meta per a tothom.

Veient que les expectatives del poble d’Israel, no es complien, es va anar endarrerint el moment pensat pel seu compliment. Això va donar peu a l’escatologia, a posar la vinguda al final dels temps.

El sorprenent és que el naixement de Jesús no es va considerar com la vinguda definitiva. Per això els cristians van sentir la necessitat de inventar-se una segona vinguda, que aquesta sí que ens portaria la salvació que tots esperem.

Però avui, considerem que el més urgent, és centrar-nos en el missatge de Jesús, fer-lo nostra i viure aquesta possibilitat de plenitud que ell va viure i va proposar. Partint de la seva vida, hem de donar sentit a la nostra; trobar el camí que ens va marcar amb el seu missatge i que és l’únic que ens pot motivar per seguir caminant vers la meta que ell va aconseguir.

La visió d’Isaïes (primera lectura) és fantàstica, però encara és lluny de ser una realitat. Tpt i això, no hem de perdre l’esperança, centrada en la utopia, de que un altre món és possible.

L’evangeli ens invita a estar vigilants. Està desperts és la condició mínima indispensable per a desenvolupar la nostra humanitat.

Advent no és només la preparació per celebrar dignament un esdeveniment que es va produir fa més de vint segles. L’Advent ha de ser un temps de reflexió profunda, que em porti a veure més clar el sentit que he de donar a tota la meva existència.

Avui comença la preparació de Nadal, però menys d’un 15 % de la nostra societat, escoltarà cada diumenge, durant uns minuts, uns fragments del leccionari, anunciant el naixement de Jesús. Per contra, escoltarà moltíssimes hores de propaganda consumista, diàriament. La pregunta pertinent és, si uns minuts de lectura sapiencial, seran suficients per contrarestar l’efecte devastador del comerç?

*-. Veure l'original: 

www.feadulta.com › es › evangelios-y-comentariosMATEO - Feadulta

 UN REINO DISTINTO PERO NO PARA EL MÁS ALLÁ*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 23,35-43) extretes de l’escrit de Fray Marcos

Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic i va dedicat a Jesús. L’any litúrgic ens recorda la trajectòria humana de Jesús. Comença a l’Advent amb la preparació del seu naixement i acaba amb la festa que celebrem avui.

Com tot ésser humà Jesús va néixer amb un projecte que va anar realitzant al llarg de la seva vida i culmina amb la plenitud del seu ésser que expressem amb el títol de Rei. Però cal tenir present que la resposta de Jesús a Pilat, va ser: el meu Regne no és d’aquest món. Malgrat això, nosaltres el proclamem Rei de l’univers.

Però, amb l’evangeli a la ma, podem seguir parlant de «Jesús rei de l’univers?».

- Un Jesús que va lluitar contra tota classe de poder- .
- Un Jesús que va rebutjar com una temptació l’oferta de posseir tots els regnes del món..
- Un Jesús que va dir: Si no us feu com els infants no entrareu en el Regne de Déu.
- Un Jesús que va invitar als seus seguidors a no sotmetre’s a ningú.
- Un Jesús que va dir que no venia a ser servit , sinó a servir.
- Un Jesús que va dir a Zebedeu: «Qui vulgui ser gran que sigui el servidor i qui vulgui ser primer que sigui l’últim.
- Un Jesús que quan el volien fer rei, s’escapolí i va marxar a la muntanya; per cert, amb gran enuig dels apòstols que van anar a les barques sense esperar-lo.

Podríem seguir, però crec que ja ha quedat clar qui era Jesús segons els evangelis.

Les paraules Rei, Pare, Fill, Messies, Pastor, tenen gran riquesa de significats simbòlics, en l’AT i en el Nou. En totes les èpoques, hi han hagut grups religiosos que s’han entestat en interpretar-les literalment. Però cal anar al sentit metafòric o simbòlic d’aquestes paraules perquè ens obrin un nou horitzó; una nova manera d’entendre el sentit d’aquells conceptes.

La idea d’un «rei», a Israel no va ser l’arribada a Canaan, i van sentir la necessitat de copiar les seves estructures socials. Per això van demanar a Déu un rei. Petició que va fer aixecar la veu dels profetes que ho consideraven una heretgia; l’únic rei havia de ser Jahvè. Aleshores van trobar la solució convertir el rei en representant de Déu.

Una clau per entendre avui aquesta festa la podem trobar en l’evangeli d’aquest diumenge. En primer lloc el retol que Pilat va fer posar sobre la creu, era una manera de mofar-se, no de Jesús, sinó de les autoritats jueves que l’havien lliurat. Es curiós que nosaltres hàgim ampliat l’àmbit d’aquesta reialesa a tot l’univers. A qui volem escarnir?

Els soldats també li col·locaren una corona i un ceptre per a riure’s d’ell. Creieu que Jesús s’hagués trobat més còmode amb una corona d’or i brillants i amb un ceptre ple de pedres precioses?

Les autoritats, el poble, els soldats, un dels criminals, li demana que se salvi ell mateix; però Jesús no va baixar de la creu. Des del desert fins a la creu el va perseguir la temptació de poder. Jesús es va salvar des de la creu, no com esperaven que ho fes els qui tenia al voltant; Jesús es va salvar morint per nosaltres.

La plenitud dels humans és el servei fins la mort.

Per entendre correctament la festa que celebrem em d’entendre que el centre de la predicació i actuació de Jesús va ser «el Regne de Déu». Sempre referint-se a Déu.

Però, ni Déu ni Jesús poden fer res per implantar el Regne al marge de la nostra actuació. Som nosaltres els qui hem de fer-lo present ara i aquí. Tal com ho va fer Jesús mentre va viure entre nosaltres.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 VIVIR EL MOMENTO PRESENTE*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 21,05-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adult


A l’evangeli d’avui se’ns presenta uns deixebles més interessats per la qüestió de «quan» i «com» els vindrà la salvació, que pel missatge.

Ells saben que la «salvació» només pot venir de Déu. Des de Noè, passant per Abraham i l’èxode, els jueus viuen en l’esperança de que Déu els donaria una cosa millor.

Els profetes els ajuden a mantenir viva aquesta esperança, però ja comencen a anunciar el dia de tenebres; el dia en que Jahvè castigarà els infidels. L’objectiu era urgir-los a la conversió, per escapar de la ira de del Senyor.

Jesús no va tenir cap inconvenient en utilitzar les imatges de la tradició jueva i l’àmbit religiós del seu temps, per a dona la seva interpretació de l’esdeveniment salvífic, cridant-los a la conversió urgent. En aquell temps es creia que la intervenció de Déu seria imminent. Però,a la vista de que els esdeveniments no arribaven, les comunitats es van anar preparant per la permanència.

Déu ha volgut la nostra contingència com a criatures que som. El dolor, el pecat i la mort no són una fallada de l’home, sinó que pertanyen a la seva naturalesa. La salvació no consistirà en que Déu ens alliberi d’aquestes limitacions, sinó: perquè ens adonem de que Ell està sempre amb nosaltres, i podem assolir la plenitud del nostre ésser, malgrat les limitacions.

El que de debò ens hauria de preocupar és el que fem malament per culpa nostre. L’ésser humà està causant tant de mal a d’altres éssers humans i al món, que hauríem d’estar aterrits. Tanta injustícia i tant deteriorament de la naturalesa ens hauria de preocupar de veritat, perquè és aquí on la nostra tasca podria canviar la vida sobre el planeta.

No ens ha d’estranyar la referència a la destrucció del temple. Per a un jueu, la destrucció del temple era la «fi del món»; per a ells, el temple era la seguretat total. Era impensable l’existència sense el temple. D’aquí la pregunta: Quan succeirà això? Però la resposta de Jesús fa referència a la fi del temps, no del temple.

A Jesús no li impressiona tan el final, com l’actitud de cadascú davant de la realitat actual («abans d’això»). És el present del creient el que li interessa a Jesús.

«Que ningú us enganyi!». Tota la predicació de Jesús es podia resumir en aquesta idea. Ni el final ni les catàstrofes no tenen cap importància, si sabem mantenir l’actitud adequada. La realitat no ens ha de pertorbar: «no tingueu por».

L’actitud ha de ser constant. «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19).

La seguretat no la pot donar la falta de conflictes (sempre n’hi haurà), ni la promesa de felicitat, sinó la confiança en Déu. Tampoc hem de seguir edificant «temples» que ens donin seguretats. Ni organigrames ni doctrines ni un cristianisme sociològic garanteixen la nostra salvació. Ben al contrari, pot ser que la desaparició d’aquestes seguretats ens ajudi a buscar la nostra verdadera salvació.

Jesús va vèncer la mort, morint. Però no per recuperar la mateixa vida que va perdre, sinó per l’acceptació total de la seva limitació; això va ser el que el va projectar a l’absolut.



*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 FARISEOS Y PUBLICANOS, PROFETISMO Y FARISEÍSMO*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 18.9-14 extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Conèixer el context social i religiós en el que es desenvolupa la paràbola d’avui és vital.

Un Fariseu, avui pensem que és una persona falsa, artificial i hipòcrita, que vol passar per bona, sense importar-li ser-ho o no. Amb aquesta idea és impossible entendre l’evangeli d’avui.

Doncs no, el fariseu del temps de Jesús, era un home piadós i molt religiós. Era el grup més religiós i més fidel a la Llei. Feia molt més del que la Llei exigia per a garantir el seu compliment. Només tenint això en compta, podem descobrir l’abast de la paràbola en profunditat.

El publicà, en temps de Jesús, era un jueu que es dedicava a cobrar impostos. No era un «moscamorta» com sembla indicar l’evangeli.

Els publicans eren considerats pecadors públics, perquè: col·laboraven amb els romans i cap jueu podia reconèixer més autoritat que la de Déu. I també, perquè cobraven més del que estava establer, a benefici propi. No eren bona gent.

La introducció a la paràbola presenta aquesta advertència: «A uns que...» És a dir, no eren tots. Hi havia jueus, fariseus o no, que complien la Llei però ni se sentien segurs ni menystenien als altres. Igual que no tots els publicans se sentien pecadors i demanaven perdó per les seves culpes.

L’elecció d’un fariseu i un publicà, com en el cas del bon samarità, té la intenció de posar el dit a la llaga dels fariseus. Vol deixar clar que amb el compliment de la Llei, no n’hi ha prou.

El missatge és revolucionari. Capgira la religiositat de qualsevol època. Déu accepta el pecador i no el bo. Cap cristià d’avui seria capaç de presentar un full de serveis com el del fariseu de l’evangeli. I al cap d’avall no li serveix de res.

És evident que el fariseu no és rebutjat pel seu compliment escrupolós de la Llei. És rebutjat per la seva actitud més profunda, que es manifesta en aquests tres punts:

1.- Es creu ser bo.
2.- Menysté els altres, perquè no ho són.
3.- Passa factura a Déu.

Tampoc el publicà és acceptat por obrar malament, sinó per la seva actitud davant Déu:

1.- Reconeix que és pecador.
2.- Demana perdó.
3.- S’adona que necessita la compassió de Déu.
4.- Confia en aquest Déu.

El missatge és clar. Totes les bones obres del món no serveixen de res si em porten a una actitud de supèrbia o simplement fan sentir-me millor que els altres. Aquesta segona actitud ens afecta a tots.

El verdaderament important és descobrir el que cadascú de nosaltres tenim de fariseu i de publicà. Les dues figures conviuen en cadascun de nosaltres. D’entrada, ningú és absolutament bo ni absolutament dolent. Però la majoria no descobrim el que tenim de dolent i ens creiem estar per sobre dels altres. Tanmateix, qui descobreix allò que hi ha de dolent en ell, està en millors condicions per adoptar la postura del publicà que és la que el porta a ser acceptat per Déu.

El més important no és aconseguir ser perfectes complidors sinó tenir una actitud d’humilitat davant de Déu i dels altres.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 NO ES TAREA DE DIOS IMPARTIR JUSTICIA HUMANA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 18.1-8) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Sobre la primera lectura, cal matissar: El Déu de Jesús està a favor de tots i no pot estar en contra de ningú. Els amalequites són tant estimats per Déu com el poble israelita.

A la segona: A Pau se li ha de dir, que no tota l’Escriptura és útil para ensenyar i educar en la virtut. N’hi ha prou en recordar les paraules de l’evangeli: «Heu sentit que es deia... però jo us dic...»

El Déu de Jesús, no és un Déu justicier. L’Escriptura sempre és el reflex d’una experiència religiosa, però està expressada en conceptes que corresponen a una visió mítica del món. Al voler entendre-la i jutjar-la des de la nostra mentalitat que ja no és mítica, distorsionem el missatge, perquè no tenim la capacitat de separar el missatge de l’embolcall en que se’ns ha transmès.

Per això des de Bultmann es parla de desmitologitzar (no desmitificar, perquè el mite no es pot desmitificar sense destruir la seva essència). Però sí que podem i hem, d’extreure la veritat del mite que no és racionalitzable, i tractar de passar-la a un llenguatge que sigui comprensible per a una cosmovisió que ja no és mítica.

Les religions, sobre tot la nostra, segueixen mantenint l’error de no voler prescindir de l’embolcall amb que es presenta la veritat, perquè després de tant de temps insistint-hi, la veritat que havia de presentar ha perdut sentit i ha quedat reduïda quasi a zero.

Tornant a l’evangeli. Avui, com sempre, és imprescindible recórrer al context per entendre el text. Després del relat dels deu leprosos del diumenge passat, els fariseus pregunten a Jesús: quan arribarà el Regne de Déu i Jesús els respon: «El Regne de Déu és enmig vostre». (Lc 17,21) Després afirma la vinguda del Fill de l’home.

Amb la perspectiva d’aquest petit apocalipsi, el relat d’avui adquireix el seu sentit verdader. Avui no fa referència a l’oració en general, sinó aquella que ens porta a l’esperança de l’acció definitiva de Déu al final dels temps.

No oblidem que l’expectativa d’un final immediat, era l’ambient en que es vivia en el primer cristianisme. Estem, doncs, dins d’un clima escatològic. La justícia de la que es parla és la definitiva, la que de veritat està en mans de Déu per aquella mentalitat.

La paràbola del jutge i la viuda no té explicació ni aplicació possible des de la nostra religiositat actual. Avui sabem que Déu no pot tenir dues postures, una per ara i una altre pel final dels temps. Déu sempre és el mateix i no pot canviar per emmotllar-se a una petició.

El missatge per a nosaltres és que no hem de desanimar-nos, tot i saber que Déu no respondrà a les nostres peticions tal com desitjaríem.

Per a comprendre la paràbola, cal tenir en compta que la viuda, en aquell temps, era el prototip de desemparament, tal com el diumenge passat el leprós era el prototip de marginació.

La confiança de la viuda, malgrat que tot estava en contra seva, és la base de la seva actitud, que la porta a aconseguir allò que volia, inclús d’un jutge injust. La paràbola no vol equiparar Déu amb un jutge injust, però la veritat és que, com el jutge, calla una i altre vegada.

«Us asseguro que els farà justícia molt aviat» (Lc 8,8) Es refereix a la creença generalitzada de la proximitat del final. Malgrat tenir-ho tot en contra, els cristians hem de confiar. Déu no ens pot abandonar.

La imatge de Moisès amb les mans aixecades perquè guanyi Israel, ens desorienta perquè està a anys llum de la nostra comprensió de la divinitat. Aquesta idea de Déu «totpoderós» que s’ha mantingut invariable des del paleolíti­c, és la que ha de canviar.

No és tasca de Déu impartir justícia humana i la justícia divina s’està realitzant en tot moment. Per a Ell tot està en ordre a cada instant. El que és injust, en primer lloc, es fa mal a si mateix. Però. amés amés, qui és objecta d’una injustícia, no es veurà afectat en el seu verdader ésser, si no es deixa arrossegar per la mateixa injustícia.

És molt difícil harmonitzar el silenci de Déu amb l’eficàcia de l’oració per molt que insistim. Déu no pot fer justícia, tal com l’entenem els humans. Alguna cosa ha de canviar d’aquest discurs.

No es tracta de l’oració en general, sinó d’una oració molt concreta, aquella amb la que demanem a Déu que faci justícia pels oprimits. No hem d’esperar l’acció puntual de Déu, sinó descobrir la seva presència en tot esdeveniment i en tota situació.

És molt més important saber aguantar la injustícia

que aconseguir la nostra justícia.

És molt més important ser «justos» sempre

que aconseguir justícia dels altres.

La justícia de Déu és una actitud que permet descobrir tot el que puc esperar en el moment actual, sense que Déu hagi de fer res i menys, havent d’utilitzar el seu poder.

L’oració no l’he de fer perquè Déu l’escolti

sinó per escoltar-la jo mateix.

I donar-me l’ocasió de profunditzar en el coneixement del meu ésser profund.

Tot això em portarà a donar sentit al meu sense sentit aparent. El silenci de Déu m’obliga a profunditzar en la realitat que em desborda i a buscar la verdadera sortida. No la sortida fàcil d’una solució externa del problema, sinó la recerca del sentit verdader de la meva vida en aquesta circumstància.

La meva justícia l’he de fer jo en mi.

La injustícia de l’altre no m’ha de fer injust a mi.

Aquest capítol 18 ens parla de fe-confiança, en referència a l’última vinguda del Fill de l’home: «Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».Una vegada més, l’oració i la fe-confiança es manifesten inseparables.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 CREER EN DIOS ES APOSTAR POR LA VIDA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 17.05-10) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquest diumenge ens planteja el mateix dels diumenges anteriors: En qui hem de confiar?.

Confiar en Déu acumulant mèrits propis no és confiar amb Déu sinó en un mateix. La salvació per punts va en contra del que diu l’evangeli; és l’actitud dels fariseus que Jesús criticava.

El compliment de les normes per pura obligació no t’enriqueixen com a ésser humà. Mentre que el que fas per amor verdader no només et salva, sinó que manifesta que ja t’has salvat.

L’evangeli d’avui té dues parts:
1) La petició de fe dels deixebles i la resposta de Jesús amb l’exemple de la figuera.
2) La paràbola del simple servent, l’obligació del qual, és fer el que està manat sense cap mèrit propi.

Es tracte, per tant, de l’etern problema de la fe o les obres.

A l’evangeli de Lluc, Jesús no contesta directament a la petició dels apòstols: «Augmenta'ns la fe». No està ben plantejada. La fe no és un problema de quantitat sinó d’autenticitat.

La fe no es pot augmentar des de fora, ha de créixer des de dins, com el gra de mostassa. Tanmateix, moltes de les homilies encara s’acaben demanant un augment de la fe.

Efectivament la fe és un do de Déu, però és un do que ja se’ns ha donat a tothom.

Jesús no ens anuncia poders màgics. Les imatges de la morera trasplantada al mar i el moviment de la muntanya, son absurdes. Amb aquestes hipèrboles, l’evangelista ens vol transmetre que tota la força de Déu ja és en cadascú de nosaltres. Qui tingui confiança podrà desplegar tota aquesta energia.

La fe no és un acte ni una sèrie d’actes, sinó una actitud personal fonamental i total que imprimeix una direcció definitiva a l’existència.

La fe és una vivència de Déu, que no té res a veure amb la quantitat. El gra de mostassa, malgrat ser petit, té vida exactament igual que la més grans de les llavors. Aquesta és la vida que de veritat importa. El tamany no té importància.

La fe, com a creença en un conjunt de doctrines és completament estranya a l’AT i al NT. A la Bíblia, tenir fe, és fer confiança a una sola persona. Tanmateix, ; suposa fidelitat, suposa esperança i suposa amor. .

Un cop acceptat que la fe és confiança en... encara ens queda un llarg camí per arribar a entendre què vol dir aquesta definició.

La fe que ens demana l’evangeli no és la confiança en un senyor poderós per sobre i fora del món. A qui fem confiança és a un Déu inseparable de cada criatura, que ens travessa i ens sosté en l’ésser.

La «miniparàbola» del servent (no inútil) ens ha de portar a una profunda reflexió. El que pretén dir és que, la nostra relació amb Déu no ha de ser la de servent, ben al contrari. Ens adverteix que mantenir una relació amb Déu com si fóssim esclaus ens deteriora i no ens serveix de res.

És una crítica a la relació que té el poble jueu amb Déu, que es basa en l’acompliment estricte de la Llei i que és aquest compliment el que salva, La paràbola és un al·legat contra l’actitud farisea que plantejava la relació amb Déu com la de l’esclau enfront del seu senyor. Si ells complien, Déu havia de complir; creien tenir dret davant Déu.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.