NO PUEDE HABER VIDA SIN LUCHA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 12.49-53) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta 

Jesús ens parla avui de si mateix, de forma una mica enigmàtica. Quina classe de foc ens porta al món?Què significa aquest baptisme? De quina pau parlem? No és fàcil trobar el context on situar aquestes preguntes perquè siguin significatives per a nosaltres.

Jesús no ens parla d’un foc destructor, sinó d’un foc que purifica i dona vida. A l’AT hi ha moltes imatges en aquest sentit i Jesús es recolza en elles per a transmetre’ns la seva idea de renovació.

No he vingut a posar pau, sinó divisió. Una altre vegada ens trobem amb una flagrant contradicció. Com podem fer compatibles aquestes paraules amb aquestes altres: La pau us dono, la meva pau us deixo?. Sovint la millor manera de comunicar una idea difícil, és la paradoxa, que ens obliga, que ens obliga a reflexionar: Ni totes les guerres són dolentes, ni totes poden ser beneïda sense més.

1.- Hi ha una pau que s’assoleix amb violència, per conquerir un país o per imposar-se en un matrimoni, etc. És una pau que neix de la injustícia, i per tant ni és bona, ni s’aguanta molt de temps.

2.- Hi ha una pau que podríem anomenar justa, És la que es dona entre persones o països que dialoguen, que defensen postures diferents, però es respecten mútuament. És una pau positiva però no suficient.

3.- Hi ha una pau que seria equivalent a l’absència de problemes. Que em deixin en pau! Però, compta. És una pau trampa. Esperar que el temps resolgui els problemes, és una pau que anul·la la vida. Una vida que està envoltada d’obstacles i ens obliga a lluitar per superar-los.

4.- La pau que ens proposa Jesús neix de l’harmonia interna; de l’equilibri que un ésser humà assoleix, quan tot ell és el que ha de ser, quan ha resolt el conflicte amb les exigències pròpies del seu ésser profund. Aquesta és l’autèntica pau, (Shalom) que els jueus es desitjaven en saludar-se i acomiadar-se. Aquesta harmonia amb un mateix, és la que porta a estar amb harmonia amb els altres i amb Déu.

Per altre banda hi ha quatre classes de guerres que cal analitzar bé:

1.- La guerra que es fa contra l’altre per sotmetre’l. És el fruit de l’egoisme més refinat. És el que utilitza la superioritat biològica, mental o sociològica per imposar-se a l’altre. És la guerra més freqüent i la que fa més mal.

2.- La guerra que fa el qui està sotmès, per sortir de la seva situació. És la guerra que s’anomena «justa». Tots els éssers humans tenen l’obligació de lluitar per la seva llibertat, però si utilitza els mateixos mitjans que l’opressor. Utilitzar canons, com ha fet l’Església en altres temps, no té res de cristià.

3.- La guerra que es fa contra un altre pel fet de ser autèntic. Jeremies va patir aquesta guerra per ser fidel als seus principis i denunciar els dirigents corruptes del seu temps. Aquesta és la guerra que s’ha de fer, sense por.

4.- La guerra de la que parla Pau, la que ens hem de fer a nosaltres mateixos. En l’ésser humà hi ha forces i tendències que ens obliguen a estar en tensió. L’objectiu de l’ésser humà és l’amor. L’amor cristià no ve en els gens, cal lluitar per assolir-lo.

Per aconseguir l’objectiu, l’ésser humà ha d’utilitzar la seva capacitat mental per lluitar contra els instints; no té més remei que fer l’esforç d’intentar cada día apropar-s’hi, a desenvolupar-se com persona humana.

El foc i el baptisme de que ens parla l’evangeli són el desig de la nostra purificació; perquè, a través d’ells, obtinguem la pau verdadera. Les tensions i les ruptures violentes no les origina Jesús, sinó aquells que decideixen rebutjar-lo.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 PADRE Y MADRE, LAS DOS METÁFORAS DE DIOS*

Reflexions sobre el dogma de l’Assumpció, extretes de l’escrit (Lc 1,39-56) del teòleg Fray Marcos – Fe adulta

No hem de considerar Maria com una entitat paral·lela a Déu, sinó com un graó de l’escala que ens hi porta.

De Maria cal destacar-ne dos aspectes. Per una banda, la figura històrica, la que va ser Mare de Jesús. Per l’altre, la figura simbòlica que s’ha anat creant a través dels segles; Mare de Déu, Verge, et.

Les dues figures són molt importants però convé no barrejar-les.

De la Maria real no en sabem quasi res. Els evangelis gairebé no en parlen. Recordem que per aquella societat la dona no comptava. Però el que de Maria és realment important és haver estat la mare de Jesús.

I és important, perquè va ser ella la que el va educar durant els primers onze o dotze anys de la seva vida. A la societat jueva d’aquell temps els pares es desentenien totalment dels fills. Era a partir de l’adolescència que els fills entraven en l’àmbit dels pares i aquests els ensenyaven a ser homes.

Tanmateix, del que el subconscient col·lectiu ha projectat sobre Maria, en podem estar parlant setmanes. Maria està envoltada de mites. Compta, els mites no són mentides. Són maneres d’expressar veritats a les que no és possible arribar per la via discursiva. Acostumen a ser intuïcions que sobrepassen la lògica, que es perceben des del més profund del ser. Els mites han estat utilitzats en tots els temps i són formes molt valuoses per apropar-nos a les realitats més misterioses i profundes que afecten els éssers humans.

En una societat masclista en la que Déu és Pare, el subconscient ha trobat en la figura humana de Maria el feminisme de la divinitat. Hi ha aspectes de Déu que només es poden expressar des de categories femenines.

Anomenar a Déu Pare i Mare no té significació de gènere. És una forma metafòrica per a poder expressar allò que és inefable.

Utilitzar la idea de Déu en termes masclistes, és una manera de justificar l’autoritat de l’home sobre la dona. Això que encara passa avui en dia, s’ha de denunciar com una tergiversació de la idea de Déu, i una devaluació del femení, incloent la part de feminitat que existeix en cada ésser humà masculí.

La idea de la Mare Verge és un mite ancestral que no té res a veure amb connotacions sexuals. Es tracte de la Mare primordial que no necessita concurrència de ningú per a produir la vida. Segurament la «Mare» origen de tot el que existeix, fou la primera idea de divinitat que va sorgir entre els humans.

Déu és l’origen i en ell mateix hi ha un Pare-Mare. Com a Pare fa la creació, com a Mare, dona a llum la creació, procrea. La diferència entre aquests dos conceptes es enorme. El Pare es pot desentendre de la creació. La Mare seguirà sempre pendent d’allò que ha nascut de les seves entranyes. En aquest mite s’està afirmant que el gènere primer i primordial és el femení, no el masculí.

Si Déu és el primer, si abans d’ell no hi havia res, no deixa de ser paradoxal que en el concili d’Efes (431) es declarés Maria Mare de Déu.

El fet de que la festivitat de l’Assumpció sigui una de les festes més populars i celebrades de la nostra religió no garanteix que s’hagi entès correctament el significat. Tot el que fa referència a Maria s’ha de matisar amb una mica de sentit comú.

La Assumpció de Maria va ser durant molts anys una veritat de fe acceptada pel poble senzill. No va ser fins a mitjans del segle passat, en que es va proclamar com a dogma de fe.

Però cal tenir en compta, que una cosa és la veritat que es vol definir i una altre, molt diferent, els termes amb que es formula aquesta veritat.

Aquest dogma no es pot entendre tal com està formulat. Pensar que un ser físic, Maria, que es troba en un lloc, la terra, es traslladada a un altre lloc, el cel, no té cap sentit. I encara menys, després que el papa Joan Pau II va dir que el cel no és un lloc sinó un estat. Probablement, la immensa majoria dels cristians no han acceptat l’explicació. Tampoc la doctrina oficial de l’Església ha dit el contrari.

Aquest dogma no pretén afirmar que el cos biològic de Maria està al cel, sinó que tota ella, que tot l’ésser, de Maria --sense entrar en les disquisicions gregues de cos i esperit--, ha arribat a la meta més alta, a la plenitud de la Vida.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

 DESCUBRIENDO EL VERDADERO SENTIDO DE LA CONFIANZA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 12.32-48) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Els temes que avui ens presenta l’evangeli són difícils de comentar. Són pensaments dispersos que l’evangelista organitza al seu aire per anar referint-se a les exigències del seguiment a Jesús.

El llenguatge escatològic ens pot despistar una mica. Com el fet de que ens parli de bosses o tresors en el cel que ningú ens pot robar, o que Déu arribarà com un lladre a la nit.

Avui, un discurs que ens parla d’un déu que passa comptes a l’hora de la nostra mor, no ens serveix. Voldria dir que Déu ens ha abandonat al llarg de la vida, i no és així.

El diumenge passat se’ns demanava no posar la confiança en les riqueses. Tampoc en un déu totpoderós extern a nosaltres, sinó en l’home creat a la seva imatge i que té el mateix Déu com fonament.

Es tracte d’estar sempre atents, desperts, en actitud de recerca. No perquè pugui arribar el judici quan menys s’espera, sinó perquè prendre consciència de la nostra realitat, exigeix estar atents a tot allò que és més enllà dels nostres sentits i no és fàcil descobrir.

Si de veritat hem descobert el tresor que és Déu no hem de témer res.

La por és l’arma de les institucions i els seus dirigents, perquè així, en om de Déu, poden manipular les persones

Déu no és un ésser extern en qui he de confiar. Ell és en el meu propi ser, en allò que té de fonament i em proporciona totes les possibilitats des del meu interior. Això és el que significa: «No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne» (Lc 12,32).

El Déu de Jesús és do total, incondicional i permanent..

Això és el que ens ha de portar a la confiança més absoluta. El que Déu em dona a cada moment, no depèn ni tant sols de mi. La fe consisteix en fiar-se absolutament d’aquest Déu.

El Pare ha tingut a bé confiar-nos el Regne. Aquest és el tresor amagat; és el mateix Déu que està amagat dins nostre. Aquesta és la més gran riquesa per a tot ésser humà .

Déu no té futur. És un continu present. La preocupació pel més enllà, ens impedeix viure en plenitud ara i aquí. La vida present té ple sentit en si mateixa.

L’esperança cristiana no està en la base del que Déu em donarà, sinó en el que ja m’està donant i he de descobrir.


*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

 

VALE MÁS SER DUEÑO DE 1 EURO QUE ESCLAVO DE UN MILLÓN*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 13.13-21) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Les tres lectures d’avui coincideixen en un tema principal: el tenir o el ser. Recordem que Jesús camina cap a Jerusalem i l’evangelista diu que Jesús aprofita per anar formant als seus deixebles.

L’evangeli d’avui té dues parts:

- A la primera, Jesús es nega a ser àrbitre d’un conflicte econòmic.

- A la segona, ens adverteix del risc de buscar seguretats terrenals, oblidant el verdader objectiu de la vida humana.

Cal tenir present que l’evangeli utilitza el llenguatge religiós del seu temps. Quan diu que la vida no depèn dels bens, fa referència a la vida biològica. No tenen importància els anys de més o menys que es visquin, sinó el sentit que es dona a la vida.

La Vida veritable, no depèn de tenir més o menys, sinó de ser. El problema tampoc és que els bens acumulats siguin a benefici d’una altre persona. Si fos així, semblaria que de poder-los gaudir un mateix quedaria justificat.

Tampoc es tracte de proposar ser ric davant Déu, pensant en l’acumulació de mèrits esperant que, al final, ens siguin recompensats. El que proposa Jesús va en la direcció contrària. El seu missatge és que ens oblidem del Jo.

No s’ha d’associar el cristianisme amb una política concreta, ni el missatge evangèlic amb ideologia política. Jesús va al centre de la persona i no està condicionat per cap credo ni doctrina.

El tema de l’evangeli d’avui és el despreniment d’allò que és material, canviar l’escala de valors i orientar la nostra existència a desplegar la nostra humanitat. La possessió de bens del tipus que sigui no pot ser l’objectiu final de cap ésser humà.

Els sants pares ja advertien que l’objectiu no és augmentar les necessitats, sinó aconseguir la seva disminució. Aquest hauria de ser el nostre objectiu personal.

Déu vol que visquem el més dignament possible, però no a costa dels altres. No està malament ocupar-se de les coses materials, millorar el nivell de vida i ser previsors. Jesús no critica la previsió del futur, ni la lluita per una vida més còmoda. El que l’evangeli critica és que ho fem de manera egoista.

Si tots els éssers humans tinguéssim el mateix nivell de vida, no hi hauria problema. El que és nefast és oblidar-se de la humanitat; no ser conscients de que l’excés de consum d’una part deixa l’altre part a la misèria.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

 LA ORACIÓN DEL PADRENUESTRO*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 11.01-13) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El «Parenostre» és com un resumen de la relació que un ésser humà pot tenir amb l’absolut, amb ell mateix i amb els altres. La primera part del Parenostre mira a Déu, la segona mira l’home.

El Parenostre ens posa en contacte amb la manera que tenia Jesús d’entendre Déu. En el llenguatge religiós de l’època, Jesús ens transmet tota la novetat de la seva experiència de Déu.

La base d’aquest missatge va ser experimentar que Déu és «Abba», i l’experiència de ser un «Fill de l’Home», connectat amb tots els altres ‘essers humans.

El missatge de les paraules no és en les lletres sinó en l’esperit. Assolir l’esperit suposa sempre anar més enllà de les formulacions literàries.

Diuen que santa Teresa quan es posava a resar el Parenostre, a la primera paraula ja quedava en èxtasi. Efectivament quan pronunciem la paraula «Pare», dirigint-nos a Déu, ja estem entrant en l’experiència de Jesús.

«Pare».- Anomenar Déu «Abba» va ser la gran revelació de Jesús. És la pedra mestre de tot el seu missatge. Descobrir Déu com a Pape és situar-se al balbuceig del nen que comença a parlar i encara no sap el que vol i manifesta confiança absoluta en el seu protector..

Diem que Déu és Pare en el sentit d’origen i fonament del nostre ésser, no de dependència biològica. El seu significat cal buscar-lo més enllà de la paraula..

Procedim d’Ell i no perdem mai aquesta dependència, sense que això limiti les meves possibilitats de ser jo mateix. Ben al contrari, les fonamenta. El pare natural, dona la vida, biològica, en un moment determinat. Déu ens està donant la Vida, constantment.

Però, a la vegada, Déu també és Mare. S’ha d’eliminar la idee d’un Déu dominador i repressor com algunes vegades se’l presenta, projectant-li trets negatius del pare natural..

«Que esteu en el cel».- Joan Pau II va deixar dit que el cel no era un lloc, sinó un estat. La traducció correcta seria: «Que estàs en tu mateix». En Déu, SER i ESTAR s’identifiquen.

«Sigui santificat el vostre nom».- Aquí «nom» significa persona, ésser. La frase vol dir que nosaltres hem de descobrir Déu i donar a conèixer als altres, tal com és, segons la nostra pròpia existència.

«Vingui a nosaltres el vostre Regne».- El Regne és el símbol clau de la predicació de Jesús. Però va ser el mateix Jesús qui ens va dir que no ha de venir d’enlloc, ja és dins nostre. Traduïm «que vingui» per «descobrim-lo» i manifestem-lo a l’exterior amb la nostra manera de viure i amb allò que fem.

«Faci's la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel».- Cel fa referència a un lloc contrari a la terra, on es fa la seva voluntat. En Déu la voluntat no és una facultat, com en l’ésser humà. La voluntat de Déu és el seu propi ser que es representa i es manifesta en cada persona i en cada cosa.

«El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui».- Déu no pot deixar de donar-nos tot el que necessitem per a poder ser nosaltres mateixos. Fora ridícul un déu que només es preocupés del que se li demana. Però en demanar-li el pa (li demanem també tot el que necessitem per a viure), estem manifestant que li fem confiança.

«Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors».- Nosaltres no podem ser exemples de perdó per a Déu. Més aviat hauríem d’aprendre a perdonar d’aquest Déu, que ens perdona sempre sense condicions: Déu és perdó.

Només és capaç de perdonar aquell que se sent perdonat. Descobrir que Déu m’estima sense que jo ho mereixi és la clau de la relació amb Ell. Si perdonem és senyal de que hem descobert i acceptat el perdó de Déu.

«No permeteu que nosaltres caiguem a la temptació»,- Pensar que Déu ens pot deixar caure en temptació no té sentit. Però és veritat que l’única manera d’evitar la temptació és precisament pregant, és a dir, prenent consciència (coneixement) de què sóc, verdaderament, i què és Déu per a mi.

«Deslliureu-nos del qualsevol mal».- Una vegada més una frase que va més enllà de la lletra. L’única manera d’alliberar-nos del mal es el coneixement. Tot el missatge de Jesús va encaminat a alliberar-nos del mal, és a dir, de l’engany, de l’error, de la mentida. No ens podem alliberar del mal sense saber què és el bé, segons la predicació de Jesús..

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

 EL MENSAJE FEMINISTA DE JESÚS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 10.38-42) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El text d’avui s’emmarca en el viatge de Jesús cap a Jerusalem, i intenta determinar el perfil d’aquells que volen seguir-lo. Jesús aprofita aquesta pujada per anar formant als seus deixebles.

És un relat propi de Lluc i no és casualitat que aprofiti per a destacar la importància de la dona en la vida pública de Jesús.

Las dues dones representen dos classes de seguidors de Jesús.

Marta té com a primer objectiu l’acció, el compliment de la Llei; i vol que els altres entenguin la religió d’acord amb l’AT. Es tracte d’una religiositat extrema; d’un estira i arronsa en les relacions amb Déu, que no exigeix el canvi interior, sinó tan sols la fidelitat extrema a una aliança.

Maria simbolitza als seguidors que no provenen del judaisme. Els qui no estan condicionats per les institucions a la manera d’entendre Déu i reben el missatge de Jesús sense prejudicis.

Marta rep a Jesús a casa seva. Maria el rep en el seu cor i s’obre totalment a les ensenyances de Jesús. Maria, que està en un segon pla, és la que li dispensa l’acollida verdadera, la que intenta captar les actituds profundes de Jesús, que transformen el seu ésser i això la fa feliç.

No es correcte interpretar aquest evangeli com a proclamació de dos classes de cristians, uns dedicats a la vida activa i altres a la contemplativa (elit privilegiada), com ho va fer Orígens,

És errònia la idee de que no es podia viure l’evangeli en mig del món, com creien els primers cristians, i que s’havia d’optar pel monacat o anar al desert. Això no té cap sentit. L’evangeli no invita a una separació de la vida, sinó a viure-la en plenitud dins de les situacions normals per la majoria.

No hem d’entendre la manca de vocacions a la vida religiosa com un desastre. El que ens ha de preocupar és que els cristians batejats desenvolupin verdaderament la seva vida cristiana, com ens ha dit avui sant Pau a la segona lectura.

No pot haver-hi autèntica contemplació que no es manifesti en l’acci9ó. Tampoc no hi pot haver acció verdaderament espiritual que no surti de la contemplació.

Naturalment que hi poden haver bones accions sense contemplació, però no ens enriqueixen espiritualment. També hi pot haver contemplació sense acció, però sempre serà una il·lusió falsa.

En un altre lloc Jesús diu que «qui escolta les meves paraules i no les posa en pràctica, s’assembla a aquell homes neci, que va edificar la seva casa sobre sorra». Edificar sobre roca és escoltar i obrar en conseqüència.

Marta, al queixar-se, no té en compte el que Maria està fent. Només té en compte les conseqüències d’aquesta actitud que la perjudiquen. Jesús no critica a Marta per estar ocupada, sinó per estar preocupada i inquieta per realitats materials. Tampoc diu que sigui dolent el que fa. Fixem-nos que li diu: «Maria ha escollit la millor part». Però aixó no significa que el que està fent Marta no sigui bo. El missatge és que toya acció verdaderament cristiana ha de néixer de la contemplació.

*.- Veyre original: https://www.feadulta.com › 3.

 LA CREACIÓN ES LA MANIFESTACIÓN DE DIOS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 10.25-37) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui, la primera lectura, ens dona la clau per entendre el sentit profund de tota norma o llei:

 - La voluntat de Déu no ens ve de fora, sinó que és una exigència del més profund del nostre ésser.

 - La «voluntat» de Déu, és que despleguem totes les nostres qualitats i potències (exigències) que neixen dins nostre.

Tenim l’obligació de descobrir aquestes exigències per nosaltres mateixos, i en no ser capaços per la nostre indolència, necessitem percebre-ho a través de manaments.

Jesús pregunta al mestre de la Llei perquè sigui ell mateix qui contesti, i contesta bé. La qüestió és: qui és Déu per nosaltres, i qui és aquest «altre» a qui s’ha d’estimar com a un mateix.

Jesús parla de superar la Llei, com si fos vinguda d’un Déu exter que ens exigeix normes de conducta contràries al nostre interès. Jesús parla d’una llei no escrita que tots portem dins i que cal descobrir.

Lluc narra aquesta meravellosa paràbola del «bon samarità». Una paràbola que no necessita explicació. El que necessita és «implicació».


Se’ns invita a ser humans. No n’hi ha prou de ser religiós i tenir bones relacions amb el Déu del temple. Siguis sacerdot o levita, cal anar més enllà, ser humans d’una altre manera; apropant-se al proïsme.

La paràbola proposa deixar l’egoisme i i posar l’amor al centre de la vida.

Complint la llei, sense involucrar-se en la situació de l’altre, o fer-ho «per amor a Déu», és una de les trampes a les que caiem els cristians.

El samarità va fer el contrari d’aquesta actitud que deixa els sentiments fora de l’acció.

Pel sacerdot i el levita, el primer de tot era complir la Llei. Pel samarità, el primer era l’amor que el va empenya a actuar (va sentir llàstima).

La «misericòrdia» que en el NT, s’atribueix a Déu i a Jesús, la Vulgata la tradueix per «misericordia motus est». La paràbola ens indica que el samarità es va deixar portar per allò que sentia en el seu interior, i naturalment, potser sense saber-ho, va acabar actuant com actua Déu.

Jesús ens ve a dir que el proïsme no el determinem nosaltres, sinó que ens ve imposat. El que si depèn de nosaltres és la decisió d’acceptar-lo o d’ignorar-lo.

Si Déu està en totes les coses, està clar que en qualsevol ésser humà es manifesta la seva presència. Si de debò estem interessats en descobrir i reconèixer Déu, ja sabem que ho hem de fer estimant-lo a Ell i a les seves criatures.

Passa com amb la llum, de la que només en podem veure els seus efectes; a Déu només el podem veure reflectit en tota la creació.

Per tant, no podem pensar en un Déu al marge de la creació, La mesura de l’amor a Déu és equivalent a l’amor que manifesto a tot el que trobo en el meu camí, siguin coses o persones.

Si tinc clara aquesta idea, ja sé que és falsa la creença de que sóc una individualitat aïllada, que tinc existència i consistència pròpia. Jo, separat del creador i de les altres criatures, no sóc res en absolut. Això no és una metàfora, sinó la pura realitat, encare que sigui dur reconèixer-ho.

L’error consisteix en creure’ns que som uns individus aïllats. El dia que descobrim el què som realment, haurem descobert l’amor verdader.

El proïsme el tenim sempre al costat. Descobrir-lo i acceptar-lo només depèn de mi.

*.- Veure origina: https://www.feadulta.com › 3.