LA LECCIÓN DE LA EUCARISTÍA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 9,11-17) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

És molt difícil fer un anàlisi verdader del sagrament més important de la nostra fe. Després de intentar tota la vida profunditzar en el missatge de Jesús, us puc assegurar –diu Fray Marcos--, que tal com celebrem aquesta festivitat no segueix el sentit de l’evangeli. L’hem converti en ineficaç per a una vida espiritual.

Tony de Melo, va explicar que, una tribu de primitius éssers humans, van descobrir la manera de fer foc. L’inventor va voler que altres tribus participessin de les avantatges i els va donar els estris i va ensenyar la manera de fer-ho.

Al cap d’una anys va anar a veure com els anava, i quina va ser la seva sorpresa en veure que havien construït al cim d’un pujol, una plataforma i a sobre una fornícula on tenien tots els estris per encendre el foc, reservats, sense atrevir-se a fer-los servir.

La gent d’aquella tribu, de tant en tant s’aplegaven per adorar i beneir aquells estris, amb un gran recolliment, però sense utilitzar-los.

Amb el que avui sabem podem assegurar que l’última cosa que se li hagués ocorregut a Jesús, és demanar que els altres éssers humans es posessin de genolls davant seu i l’adoressin.

Ell si que es va agenollar davant dels seus deixebles per rentar-los els peus; i en acabar aquesta tasca pròpia dels esclaus, els va dir: «Vosaltres em dieu Mestre i Senyor. Doncs, si jo que sóc el Mestre i el Senyor us he rentat els peus, vosaltres heu de fer el mateix.».

Hem de convenir que hem après aquesta lliçó. És més còmode convertir Jesús en objecta d’adoració que imitar-lo en el servei i disponibilitat per a tots els marginats.

L’eucaristia, per les primeres comunitats era l’acte més subversiu que ens puguem imaginar. Els cristians, en celebrar-la, se sentien compromesos a viure allò que significa el sagrament. Eren conscients de que els recordava allò que Jesús havia estat al llarg de la seva vida i es comprometien a viure com va viure Jesús.

El problema és que hem oblidat totalment l’essència de l’eucaristia, que és el sagrament més gran de la nostra fe, i hem donat massa importància a aspectes secundaris (sacrificis, adoració...).

L’eucaristia és un sagrament. I els sagrament no són rituals màgics, sinó la unió d’un signe amb una realitat significada.

El signe.

El Pa partit i preparat per ser menjat, és el signe del que va ser Jesús tota la seva vida. Però el signe no és el pa sense més: el signe és el fet de partir-lo i repartir-lo, és a dir, en la disponibilitat de ser menjat. Jesús va estar sempre preparat per tal que aquell que se li apropés pogués fer seu tot el que ell era. Es va deixar partir, es va deixar menjar, és a dir, es va deixar assimilar... malgrat les conseqüències.

La sang vessada. Pels jueus, la sang era la vida. No era només un signe de vida, com ho pot avui per nosaltres, sinó que per a ells era tota la vida. Tant és així, que tenien prohibit menjar la sang dels animals, perquè la vida era propietat exclusiva de Déu. Des d’aquesta perspectiva, la sang vessada fa al·lusió a la vida de Jesús, que va estar sempre a disposició dels altres.

No és la mort de Jesús la que ens salva, sinó la seva vida humana que va estar sempre disponible per a tot aquell que el necessitava. El valor sacrificial que se li ha donat a l’eucaristia (al sagrament) no és l’essencial. És, senzillament, una connotació secundària que no afegeix res al sentit verdader del signe.

La realitat significada.

Es tacte d’una realitat transcendent, que està fora de l’abast dels sentits; per aquesta raó, sempre que volem fer-la present, hem d’emprar signes. D’aquí ve la necessitat que tenim dels sagraments. Déu no els necessita, però nosaltres sí, perquè no tenim altre manera d’accedir mentalment a aquestes realitats.

En allò que va ser la vida de Jesús podem descobrir aquesta realitat: Déu era present en ell. En el do total de si mateix a Déu, que és Do absolut i etern.

El primer i principal objectiu quan celebrem el sagrament de l’eucaristia, és prendre consciència de la realitat divina que hi havia en la persona de Jesús, i hi ha en la nostra. Una consciència que ens ha de portar a viure aquesta realitat com la va viure Jesús

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3

 ÉS NECESARIO CREER EN LA TRINIDAD?*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 16,12-15), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

De Déu no en sabem ni en podem saber res.

Va ser quan el primer cristianisme es va trobar amb la filosofia grega, que aquells pensador van voler «explicar» l’evangeli des de la seva filosofia. Però l’evangeli no necessitava elucubracions metafísiques per referir-se a les veritats més senzilles, que acceptant-les transmetien Vida.

El diumenge passat parlàvem de les llengües que tothom podia entendre. Doncs bé, podem dir que el llenguatge teològic dels primers concilis, avui no l’entén ningú. Distingir entre «substància», «naturalesa, persona», etc. no diuen res al cristià d’avui. Per entendre el missatge de Jesús hem de tornar a la simplicitat del llenguatge evangèlic i utilitzar la paràbola, la al·legoria, la comparació i l’exemple senzill, com feia Jesús.

En el tema de la Trinitat, la distinció de les tres «persones», només fa referència a la seva relació interna (ab intra), però no hi ha distinció quan es relaciona amb la creació (ad extra); Déu és U.

L’explicació trinitària de Déu ens ve a través d’una sèrie d’imatges útils per la nostra imaginació, però no hem d’oblidar mai que només són imatges. La nostra relació personal amb Déu sempre serà com una realitat única.

El que van experimentar els primers cristians és que Déu podia ser, a la vegada, sense contradicció:
- Déu que està per sobre nostre (Pare);
- Déu que és un de nosaltres (Fill);
- Déu que s’identifica amb cada un de nosaltres (Esperit).

Déu es relaciona lliurant-se totalment a tots, i a la vegada, seguint sent Ell mateix. Un Déu que està per sobre d’allò que és u, i d’allò que és múltiple.

El Déu de Jesús no és una veritat per a pensar, sinó una realitat que s’ha de Viure. El poble jueu era un poble vitalista, no filosòfic. La manera que Jesús ens va transmetre per aprendre a experimentar Déu, va ser:
- mirar dins d’un mateix (Esperit),
- mirar als altres (Fill)
- mirar el transcendent (Pare).

El més important d’aquesta festa que estem celebrant, seria: purificar la nostra idea de Déu i ajustar-la cada vegada més a allò que d’Ell ens va voler transmetre Jesús.

L’evangeli ens diu que Déu és amor incondicional per a tothom. No ens estima perquè nosaltres siguem bons, sinó perquè Ell és bo.

El que Joan va escriure és l’experiència dels cristians de la seva comunitat que portaven setanta anys vivint la realitat de l’Esperit en cada un d’ells. Sabien que gràcies a l’Esperit tenien la mateixa Vida de Jesús. Era l’Esperit el qui fent-los viure, els ensenyava allò que és la Vida. Una Vida que desemmascara tota classe de mort (injustícia, odi, opressió).

L’experiència pasqual va consistir en arribar a la mateixa vivència interna de Déu que va tenir Jesús.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

El relat de Lluc no és la narració d’un succés, sinó teologia experiencial de la comunitat de Joan. Cal descobrir la intencionalitat del relat.

Pau ens parla dels òrgans al servei del cos. Un exemple del que fa l’Esperit amb tots els humans: tots formem part d’una unitat major i més forta de la que expressa qualsevol forma de vida biològica.

Un exemple el tenim en el nostre propi cos. Quan algunes cèl·lules s’entesten en desenvolupar-se al marge de la resta, ocasionen la mort de totes i de la seva pròpia (càncer).

En els evangelis de Joan i Lluc es parla d’un altre vinguda de l’Esperit. Però el que cal entendre és que, en realitat, Déu-Esperit-Vida no han de venir d’enlloc, perquè estan sempre en nosaltres.

No estem celebrant una festa en honor de l’Esperit Sant ni recordant un fet que va succeir en el passat. El que fem és tractar de descobrir i viure una realitat que és tant present avui, com ho va ser dos mil anys abans. La festa de la Pentecosta és l’expressió última de l’experiència pasqual.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Vivien la presència de Jesús d’una manera més real que quan convivien amb ell físicament. Ara és quan Jesús està realitzant, veritablement, la seva obra de salvació en cada un dels seus fidels i en la comunitat. Recordem que una vegada mort, Jesús, Déu i l’Esperit són una única realitat.

D’acord amb la teologia més tradicional, la distinció entre les tres persones de la Trinitat només tenen efecte en les seves relacions «ad intra» és a dir, entre elles. Quan es relacionen «ad extra», és a dir, amb la resta de la creació, es comporten sempre com U, com Déu.

Quan diem «Esperit Sant», hem d’entendre que ens estem referint a Déu-Esperit, no a una entitat diferent, separada del Pare i del Fill.

La meva relació amb Déu no és la d’un jo amb un tu, sinó la del meu jo amb el JO, que és la quinta essència del meu propi jo. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tan important en la nostra vida espiritual, que no podem fer ni dir res que no sigui per ell. Ni tant sols podem dir «Jesús és el Senyor» ni dir «Abba», si no som moguts des d’ell.

Però s’ha de dir, amb la mateixa rotunditat, que no ens faltarà mai l’acció de l’Esperit, perquè Déu no ens faltarà mai, en cap moment. L’Esperit no és un privilegi ni pels qui creuen.

El fonament del mostre ésser és Déu-Esperit. Però els dons que reben perquè puguem ser, ens els dona Déu, no l’Esperit.

L’Esperit de Déu que Jesús va prometre, impregna la vida dels creients, Les institucions i comunitats també s’impregnen d’aquest Esperit-Déu, però només en la mesura dels éssers humans que les constitueixen. És per això que hem de parlar de l’Esperit en les persones, i adonar-nos de que sense ell no som res.

Ser cristià no consisteix en acceptar unes veritats teòriques, ni el compliment d’una sèrie de normes morals, sinó d’arribar a una vivència personal de la realitat de Déu-Esperit que ens empeny des de dins a la plenitud del nostre ésser.

Jesús va viure aquesta relació personal amb Déu-Esperit, fins l’extrem d’atrevir-se a dir-li Abba --cosa inusitada en aquella època i en la nostra--; fa la seva voluntat; l’escolta sempre, etc.

Tot el missatge de Jesús es redueix a manifestar la seva experiència de Déu com l’Esperit que el mou. L’únic objectiu de la seva predicació va ser fer-nos saber que nosaltres també hem d’arribar a aquesta mateixa experiència.

L’Esperit ens fa lliures: «No heu rebut un esperit d’esclaus, sinó de fills de Déu.» Per això la relació dels cristians amb Déu és la d’un fill que s’adreça al Pare.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com