¿QUÉ DICE TU VIDA DE MÍ?*

Reflexions sobre l’evangeli d’avui (Mt 16,13-19) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu situa el fragment d’evangeli d’avui fora del territori de Palestina. Es reuneix amb els deixebles a Cesarea de Filip.

Els temes que van a tractar desborden la problemàtica jueva, i Mateu canvia d’escenari per a donar a entendre que hi ha una obertura cap als gentils. Un jueu no podia acceptar mai el que es diu sobre Jesús, ni el que es diu sobre l’Església.

Les lectures d’avui ens proposen dos temes: Qui és Jesús i el poder de les claus.

Qui és Jesús

El primer que cal tenir en compta és que els evangelis no transcriuen el que va dir Jesús, sinó el que molts anys després de la seva mort, les primeres comunitats pensaven d’ell. És normal que aquestes comunitats es preguntessin, qui era aquest home.

També és normal que es preocupessin per l’estructura de la nova comunitat: Qui havia de ser el seu representant, amb quina assistència comptava, etc.

El text expressa idees que, només es van desenvolupar després de l’experiència pasqual. Això no li treu importància, tot el contrari, la importància li dona el fet de que prové de l’experiència de la primera comunitat, que vol expressar d’aquesta manera la seva fe en Jesús.

És significatiu que es vulgui diferenciar l’opinió de la gent de la dels deixebles. La gent entén Jesús des de la perspectiva de l’AT: Un gran profeta. Tot i la gran estima que li demostren, no s’han adonat de la novetat que aporta la figura de Jesús.

Als deixebles també el va costar Déu i ajut donar el pas d’una interpretació nacionalista del Messies, a la del messianisme verdader que encarnava la figura de Jesús. No van poder donar el pas fins després de la Pasqua.

Abans d’aquesta experiència, Pere no hagués pogut dit mai que Jesús era el Fill de Déu. (Marc només diu: tu ets el Messies i Lluc: el Messies de Déu).

Els jueus no tenien el concepte de Fill de Déu, en sentit estricte. El més que podia dir un jueu d’un ésser humà és que era Ungit, és a dir Messies. Els grecs (i altres cultures) sí que tenien el concepte de Fill de Déu.

Quan el cristianisme va passar a la cultura grega es va voler dir el màxim de Jesús: Fill de Déu. Si els jueus haguessin fet servir alguna vegada la paraula fill, li haurien d’haver donat el significat de imitador, rèplica, còpia exacta del que era el Pare.

A l’AT la idea de fill de Déu, s’emprava per expressar un apropament especial a Déu. Se li deia al rei, als àngels, i fins i tot al poble jueu com a conjunt.

Jesús no va poder dir a Pere, «sobre aquesta pedra edificaré la la meva Església»; perquè a Jesús no li va passar mai pel cap el fundar una Església. Ell era jueu pels quatre costats i no podia pensar en una religió diferent. El que va voler fer amb la seva predicació, va ser purificar la religió jueva de tots els afegits que la feien incompatibles amb el Déu verdader.

Tampoc els primers seguidors de Jesús van pensar en apartar-se del judaisme. Van ser les autoritats jueves, sobretot els fariseus, els que els van rebutjar de ple, després de la destrucció del temple, i això els va obligar a emprendre un camí propi.

La resposta a la pregunta: qui és Jesús? no va ser fàcil; Les primeres comunitats van donar respostes diferents. Cada una va anar descobrint el que era Jesús des de les seves característiques i peculiaritats.

Unes comunitats destacant l’aspecte de futur i definitiu salvador; la parusia seria la plenitud de la seva obra.

Altres comunitats es van fixar més en l’aspecte taumatúrgic: la força de Déu que es manifestava en les meravelloses obres que va realitzar.

Altres comunitats es van fixar més en ell com a Mestre, missatger de la Saviesa, comunicador de la ciència que pot portar l’home a la verdadera salvació.

Les cristologies que es van fixar en ell com el crucificat-ressuscitat, reben el nom de cristologies pasquals. Poc a poc, totes es van anar integrant en aquesta, i així es va anar elaborant una cristologia única, que és la que ens ha arribat a nosaltres. A través del NT.

La resposta de Pere a la pregunta de: Qui dieu que sóc? A primera vista sembla correcta. Però si l’hagués pronunciat abans de l’experiència pasqual, hagués dit un «fill de Déu» en el sentit que ho entenien els jueus

El poder de les claus

Respecta d’aquesta segona qüestió cal aclarir alguns punts.

En primer lloc, en els textos de Marc i de Lluc no es diu res de la promesa de Jesús a Pere. És una dada molt interessant que ens ha de fer pensar. Marc és anterior a Mateu. Lluc és posterior. Per tant, la confessió de «Fill de Déu» i la promesa de Jesús a Pere, exclusiva del text de Mateu.

Si tenim en compta que Mateu i Lluc copien de Marc, descobrirem on vol arribar Mateu. Aquest afegit té una intenció determinada. Revestir a Pere d’autoritat enfront dels altres apòstols. Segurament pensant en la situació peculiar de la seva comunitat judeocristiana.

Per altre banda, utilitza per primera vegada el terme «Església» per a determinar la nova comunitat cristiana. Utilitza la paraula que en la traducció dels setanta s’utilitza per designar l’assemblea (ekklesian).

El text intenta refermar a Pere en la presidència d’aquesta organització, però es exagerat deduir del mateix l’absoluta infal·libilitat dels successors de Pere. Sobretot tenint en compta que hi ha un text paral·lel, també de Mateu, que llegirem d’aquí a dos diumenges, que pot aclarir una mica el tema. En ell es diu:

«Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis . Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.» (Mt 18,15-18).

Aquesta doble responsabilitat no és contradictòria; és complementària. L’última paraula la té la comunitat, però aquesta necessita d’algú que la representi.

Pere, o el seu successor, quan parla en nom de la comunitat i expressa allò que es pensa en comú, té la garantia d’encertar en les qüestions importants que afecten a la mateixa comunitat.

Per tant, no és la comunitat la que s’ha de doblegar al que digui una persona, sinó que és aquest representant de la comunitat la que ha de saber expressar el que sent i creu aquesta, en comú. És aquest el sentit verdader del dogma de la infal·libilitat, encara que alguns pensin el contrari

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › evangelios-y-comentarios

 LA LECCIÓN DE LA EUCARISTÍA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 9,11-17) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

És molt difícil fer un anàlisi verdader del sagrament més important de la nostra fe. Després de intentar tota la vida profunditzar en el missatge de Jesús, us puc assegurar –diu Fray Marcos--, que tal com celebrem aquesta festivitat no segueix el sentit de l’evangeli. L’hem converti en ineficaç per a una vida espiritual.

Tony de Melo, va explicar que, una tribu de primitius éssers humans, van descobrir la manera de fer foc. L’inventor va voler que altres tribus participessin de les avantatges i els va donar els estris i va ensenyar la manera de fer-ho.

Al cap d’una anys va anar a veure com els anava, i quina va ser la seva sorpresa en veure que havien construït al cim d’un pujol, una plataforma i a sobre una fornícula on tenien tots els estris per encendre el foc, reservats, sense atrevir-se a fer-los servir.

La gent d’aquella tribu, de tant en tant s’aplegaven per adorar i beneir aquells estris, amb un gran recolliment, però sense utilitzar-los.

Amb el que avui sabem podem assegurar que l’última cosa que se li hagués ocorregut a Jesús, és demanar que els altres éssers humans es posessin de genolls davant seu i l’adoressin.

Ell si que es va agenollar davant dels seus deixebles per rentar-los els peus; i en acabar aquesta tasca pròpia dels esclaus, els va dir: «Vosaltres em dieu Mestre i Senyor. Doncs, si jo que sóc el Mestre i el Senyor us he rentat els peus, vosaltres heu de fer el mateix.».

Hem de convenir que hem après aquesta lliçó. És més còmode convertir Jesús en objecta d’adoració que imitar-lo en el servei i disponibilitat per a tots els marginats.

L’eucaristia, per les primeres comunitats era l’acte més subversiu que ens puguem imaginar. Els cristians, en celebrar-la, se sentien compromesos a viure allò que significa el sagrament. Eren conscients de que els recordava allò que Jesús havia estat al llarg de la seva vida i es comprometien a viure com va viure Jesús.

El problema és que hem oblidat totalment l’essència de l’eucaristia, que és el sagrament més gran de la nostra fe, i hem donat massa importància a aspectes secundaris (sacrificis, adoració...).

L’eucaristia és un sagrament. I els sagrament no són rituals màgics, sinó la unió d’un signe amb una realitat significada.

El signe.

El Pa partit i preparat per ser menjat, és el signe del que va ser Jesús tota la seva vida. Però el signe no és el pa sense més: el signe és el fet de partir-lo i repartir-lo, és a dir, en la disponibilitat de ser menjat. Jesús va estar sempre preparat per tal que aquell que se li apropés pogués fer seu tot el que ell era. Es va deixar partir, es va deixar menjar, és a dir, es va deixar assimilar... malgrat les conseqüències.

La sang vessada. Pels jueus, la sang era la vida. No era només un signe de vida, com ho pot avui per nosaltres, sinó que per a ells era tota la vida. Tant és així, que tenien prohibit menjar la sang dels animals, perquè la vida era propietat exclusiva de Déu. Des d’aquesta perspectiva, la sang vessada fa al·lusió a la vida de Jesús, que va estar sempre a disposició dels altres.

No és la mort de Jesús la que ens salva, sinó la seva vida humana que va estar sempre disponible per a tot aquell que el necessitava. El valor sacrificial que se li ha donat a l’eucaristia (al sagrament) no és l’essencial. És, senzillament, una connotació secundària que no afegeix res al sentit verdader del signe.

La realitat significada.

Es tacte d’una realitat transcendent, que està fora de l’abast dels sentits; per aquesta raó, sempre que volem fer-la present, hem d’emprar signes. D’aquí ve la necessitat que tenim dels sagraments. Déu no els necessita, però nosaltres sí, perquè no tenim altre manera d’accedir mentalment a aquestes realitats.

En allò que va ser la vida de Jesús podem descobrir aquesta realitat: Déu era present en ell. En el do total de si mateix a Déu, que és Do absolut i etern.

El primer i principal objectiu quan celebrem el sagrament de l’eucaristia, és prendre consciència de la realitat divina que hi havia en la persona de Jesús, i hi ha en la nostra. Una consciència que ens ha de portar a viure aquesta realitat com la va viure Jesús

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3

 ÉS NECESARIO CREER EN LA TRINIDAD?*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 16,12-15), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

De Déu no en sabem ni en podem saber res.

Va ser quan el primer cristianisme es va trobar amb la filosofia grega, que aquells pensador van voler «explicar» l’evangeli des de la seva filosofia. Però l’evangeli no necessitava elucubracions metafísiques per referir-se a les veritats més senzilles, que acceptant-les transmetien Vida.

El diumenge passat parlàvem de les llengües que tothom podia entendre. Doncs bé, podem dir que el llenguatge teològic dels primers concilis, avui no l’entén ningú. Distingir entre «substància», «naturalesa, persona», etc. no diuen res al cristià d’avui. Per entendre el missatge de Jesús hem de tornar a la simplicitat del llenguatge evangèlic i utilitzar la paràbola, la al·legoria, la comparació i l’exemple senzill, com feia Jesús.

En el tema de la Trinitat, la distinció de les tres «persones», només fa referència a la seva relació interna (ab intra), però no hi ha distinció quan es relaciona amb la creació (ad extra); Déu és U.

L’explicació trinitària de Déu ens ve a través d’una sèrie d’imatges útils per la nostra imaginació, però no hem d’oblidar mai que només són imatges. La nostra relació personal amb Déu sempre serà com una realitat única.

El que van experimentar els primers cristians és que Déu podia ser, a la vegada, sense contradicció:
- Déu que està per sobre nostre (Pare);
- Déu que és un de nosaltres (Fill);
- Déu que s’identifica amb cada un de nosaltres (Esperit).

Déu es relaciona lliurant-se totalment a tots, i a la vegada, seguint sent Ell mateix. Un Déu que està per sobre d’allò que és u, i d’allò que és múltiple.

El Déu de Jesús no és una veritat per a pensar, sinó una realitat que s’ha de Viure. El poble jueu era un poble vitalista, no filosòfic. La manera que Jesús ens va transmetre per aprendre a experimentar Déu, va ser:
- mirar dins d’un mateix (Esperit),
- mirar als altres (Fill)
- mirar el transcendent (Pare).

El més important d’aquesta festa que estem celebrant, seria: purificar la nostra idea de Déu i ajustar-la cada vegada més a allò que d’Ell ens va voler transmetre Jesús.

L’evangeli ens diu que Déu és amor incondicional per a tothom. No ens estima perquè nosaltres siguem bons, sinó perquè Ell és bo.

El que Joan va escriure és l’experiència dels cristians de la seva comunitat que portaven setanta anys vivint la realitat de l’Esperit en cada un d’ells. Sabien que gràcies a l’Esperit tenien la mateixa Vida de Jesús. Era l’Esperit el qui fent-los viure, els ensenyava allò que és la Vida. Una Vida que desemmascara tota classe de mort (injustícia, odi, opressió).

L’experiència pasqual va consistir en arribar a la mateixa vivència interna de Déu que va tenir Jesús.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

El relat de Lluc no és la narració d’un succés, sinó teologia experiencial de la comunitat de Joan. Cal descobrir la intencionalitat del relat.

Pau ens parla dels òrgans al servei del cos. Un exemple del que fa l’Esperit amb tots els humans: tots formem part d’una unitat major i més forta de la que expressa qualsevol forma de vida biològica.

Un exemple el tenim en el nostre propi cos. Quan algunes cèl·lules s’entesten en desenvolupar-se al marge de la resta, ocasionen la mort de totes i de la seva pròpia (càncer).

En els evangelis de Joan i Lluc es parla d’un altre vinguda de l’Esperit. Però el que cal entendre és que, en realitat, Déu-Esperit-Vida no han de venir d’enlloc, perquè estan sempre en nosaltres.

No estem celebrant una festa en honor de l’Esperit Sant ni recordant un fet que va succeir en el passat. El que fem és tractar de descobrir i viure una realitat que és tant present avui, com ho va ser dos mil anys abans. La festa de la Pentecosta és l’expressió última de l’experiència pasqual.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Vivien la presència de Jesús d’una manera més real que quan convivien amb ell físicament. Ara és quan Jesús està realitzant, veritablement, la seva obra de salvació en cada un dels seus fidels i en la comunitat. Recordem que una vegada mort, Jesús, Déu i l’Esperit són una única realitat.

D’acord amb la teologia més tradicional, la distinció entre les tres persones de la Trinitat només tenen efecte en les seves relacions «ad intra» és a dir, entre elles. Quan es relacionen «ad extra», és a dir, amb la resta de la creació, es comporten sempre com U, com Déu.

Quan diem «Esperit Sant», hem d’entendre que ens estem referint a Déu-Esperit, no a una entitat diferent, separada del Pare i del Fill.

La meva relació amb Déu no és la d’un jo amb un tu, sinó la del meu jo amb el JO, que és la quinta essència del meu propi jo. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tan important en la nostra vida espiritual, que no podem fer ni dir res que no sigui per ell. Ni tant sols podem dir «Jesús és el Senyor» ni dir «Abba», si no som moguts des d’ell.

Però s’ha de dir, amb la mateixa rotunditat, que no ens faltarà mai l’acció de l’Esperit, perquè Déu no ens faltarà mai, en cap moment. L’Esperit no és un privilegi ni pels qui creuen.

El fonament del mostre ésser és Déu-Esperit. Però els dons que reben perquè puguem ser, ens els dona Déu, no l’Esperit.

L’Esperit de Déu que Jesús va prometre, impregna la vida dels creients, Les institucions i comunitats també s’impregnen d’aquest Esperit-Déu, però només en la mesura dels éssers humans que les constitueixen. És per això que hem de parlar de l’Esperit en les persones, i adonar-nos de que sense ell no som res.

Ser cristià no consisteix en acceptar unes veritats teòriques, ni el compliment d’una sèrie de normes morals, sinó d’arribar a una vivència personal de la realitat de Déu-Esperit que ens empeny des de dins a la plenitud del nostre ésser.

Jesús va viure aquesta relació personal amb Déu-Esperit, fins l’extrem d’atrevir-se a dir-li Abba --cosa inusitada en aquella època i en la nostra--; fa la seva voluntat; l’escolta sempre, etc.

Tot el missatge de Jesús es redueix a manifestar la seva experiència de Déu com l’Esperit que el mou. L’únic objectiu de la seva predicació va ser fer-nos saber que nosaltres també hem d’arribar a aquesta mateixa experiència.

L’Esperit ens fa lliures: «No heu rebut un esperit d’esclaus, sinó de fills de Déu.» Per això la relació dels cristians amb Déu és la d’un fill que s’adreça al Pare.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com