NO ES POSIBLE EXPRESAR LO TRASCENDENTE*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mt 28,16-20) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

La festivitat d’avui va dedicada a la Santíssima Trinitat. Una realitat, com l’Eucaristia, que els textos litúrgics ens presenten com realitats externes que van succeir en altre temps.

Quan antigament s’entenia que Déu estava a dalt, l’home al mig i a sota el dimoni, el llenguatge bíblic s’entenia perfectament. Jesús va baixar del cel, es va fer home, va baixar als inferns i va tornar a pujar al cel. Però la nostra forma de pensar ha canviat. Avui, ni el cel ni l’infern són llocs de referència.

Cal entendre que, l’ascensió forma part del misteri pasqual, com la resurrecció, i l'asseure’s a la dreta del Pare, i la glorificació, i la vinguda de l’Esperit, són fet d’una mateixa realitat, única, i que està succeeix en aquest mateix instant.

La realitat transcendent, a diferència de la temporal, no té lloc ni temps; no podem accedir-hi amb els sentits, tot i que no es tracte d’una realitat inventada. .

Hi ha una REALITAT ÚNICA, intangible, que no està subjecta al temps ni a l’espai, que incideix de forma real en la vida dels cristians, i això sí que és perceptible pels sentits i es pot constatar històricament.

Les realitats espirituals, pel fet de ser atemporals, pertanyen a l’avui com a l’ahir, són tan nostres com de Pere o Joan. No van succeir fa dos mil anys, sinó que estan succeint en aquest instant, que estan afectant la nostra vida i les podem viure com les van viure els apòstols..

L’ascensió de l’home Jesús, va començar en el pessebre i va acabar a la creu, quan va exclamar: ·Tot s’ha acomplert.» Havia arribat a la meta que li va marcar el Pare.

El relat que llegim avui de Mateu és un prodigi de síntesi teològica.

Situar l’escena en una muntanya sense nom, és una indicació suficient de que el que li interessa no és el lloc, sinó el simbolisme. La muntanya significa l’àmbit de la divinitat, on hi ha Déu i també Jesús.

Que Mateu situï l’encontra a Galilea, també té un significat molt important. A Galilea és on Jesús va començar la seva predicació. És el lloc on Mateu situa la predicació de l’església que néix. Vol destacar que Judea havia rebutjat Jesús i no era el lloc adequat per trobar-se amb Déu.

1.- La glorificació de Jesús.

«He rebut plena autoritat al cel i a la terra.!.

Jesús no pot dir que se li ha donat plena autoritat, perquè el primer que va fer després de rebre el baptisme, va ser rebutjar tot el poder que se li oferia en les temptacions.

Per tant, no es tracte d’una autoritat, d’un poder coercitiu. Per tant, el que vol afirmar Mateu, és que Jesús va rebre la màxima exaltació possible. Que ha assolit la plenitud absoluta, pel fet d’haver-se identificat amb Déu, en un abandonament total de sí mateix.

2.- A continuació la predicació: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus.» Compta amb l’absolut de l’encàrrec: «a tots els pobles.» .

La fòrmula és senzilla: «Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.» En això se sintetitza tota la teologia pasqual. .

El que Jesús va ensenyar, el que els deixebles han d’ensenyar, no són doctrines ni ritus ni normes morals, sinó una manera d’actuar. És en les les obres, en l’actuació, en el que insisteixen els evangelis, perquè en les obres on Jesús va manifestar la presència de Déu, i això ha de ser la prova de l’adhesió a Jesús. Si el nucli de l’evangeli és l’amor, es compren que a la pràctica, el primer que ha de demostrar el cristià, és aquest amor.

3.- Finalment: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» És l’anunci clau de la Pasqua. També ho llegíem als evangelis dels dos diumenges anteriors: «No us deixaré desamparats.».

Sense aquesta presència seria impossible realitzar la tasca encomanada. Els evangelis deixen clar que tot el que va realitzar Jesús era obra del Pare, perquè era el seu Esperit el que actuava a través d’ell. Ara segueix sent Déu, en les seves tres dimensions, qui continua l’obra de salvació a través dels seus seguidors.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 POR Y CON EL AMOR DE DIOS*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 15,9-17) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

INTRODUCCIÓ

L’evangeli d’avui segueix explicant-nos en que consisteix la pertinença de la vida del cristià a la vinya. Jesús posa de model la seva unió amb el Pare, i concreta el que constitueix l’essència del seu missatge.: L’AMOR, que és a la vegada, la realitat que ens fa més humans.

Jesús els dona les senyals d’identitat que els ha de distingir com a cristians. El nou manament s’oposa a l’antic, a la Llei. Queda establerta la diferència entre las dues aliances. Jesús no mana estimar a Déu, ni estimar-lo a ell, sinó a estimar com ell estima.

No es tracte d’una llei, sinó de donar resposta al que és Déu per a cadascú de nosaltres, i que en Jesús s’ha manifestat de manera contundent. El nostre amor serà «un amor que respon al seu amor.» (Jn 1,16). L’amor que demana Jesús ha de sortir des de dins. Es tracte de manifestar allò que és Déu en el fons del meu ésser, a través les obres.

EXPLICACIÓ

Joan utilitza la paraula àgape en aquest relat. Els primers cristians van utilitzar més de vuit paraules per a designar l’amor, però només àgape expressa l’amor sense cap mena d’interès personal.

A l’utilitzar «agapate» (que us estimeu), està referint-se a l’amor que és Déu, és a dir, al grau més elevat de donació d’un mateix. No està parlant d’un amor d’amistat o de caritat. No és desenvolupant les seves qualitats humanes com el cristià pot complir l’encàrrec de Jesús. Es tracte de desenvolupar una qualitat exclusiva de Déu. Se’ns demana que estimem amb el mateix amor de Déu.

Déu va demostrar el seu amor a Jesús com el do de si mateix. Jesús està en la mateixa dinàmica amb els seus, és a dir, els manifesta el seu amor fins l’extrem. L’amor de Déu és la primera realitat i el fundant.

Joan, a la segona lectura, ens deixa clar que l’amor no consisteix en que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en que ell ens ha estimat.

Però aclarim que Déu no és un ésser que estima, ell és l’amor. L’amor és en Ell la seva essència, no una qualitat com en nosaltres. Jo puc estimar o deixar d’estimar, i segueixo essent jo. Si Déu deixés d’estimar deixaria d’existir.

L’amor a Déu només es manifesta en l’amor als humans. Per això, segons Joan, Jesús s’oblida del primer manament de la Llei: «Estimar a Déu sobre totes les coses.» Per Jesús només n’hi ha un de manament: estimar als altres , però no de qualsevol manera, sinó com Jesús ens ha estimat.

L’amor del que ens parla l’evangeli va més enllà de l’instint o els sentiments. . Per instint o sentiments no podem estimar un terrorista o un violador. El sentiment és instint involuntari i anterior a la intervenció de la nostra voluntat. Per això l’amor va més enllà dels sentiments. I per això, la verdadera prova de foc de l’amor és estimar l’enemic. Si no arribo fins aquest nivell, tots els altres amors són falsos.

L’amor no és sacrifici ni renúncia, sinó elecció joiosa. Això que ens diu l’evangeli no és fàcil d’entendre. Tampoc l’alegria de que ens parla Jesús és un sentiment que s’oblida ràpid. Es tracte més aviat d’un estat de plenitud i benestar permanent, pel fet d’haver trobat el teu ésser verdader i descobrir que aquest ser és immutable i eternament estable. Una vegada que has descobert el teu ésser, desapareix tota classe de pors, inclús la por a la mort. Sense pors, com deia Buda, no hi pot haver sofriment. L’alegria sorgirà espontània i serà el nostre estat natural quan res impedeixi que el nostre ser es desplegui totalment.

Només descobrint allò que ets realment aniràs pel camí segur, sense perdre’t, i estaràs en condicions de viure pels altres sense límits.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com ›…