Avui, la imatge del pastor no es valora. Però en el temps de Jesús, s'aplicava al rei de la vila, i era tingut com a guia i protector. Semblant al pastor que cuida del ramat, el rei tenia la responsabilitat de conduir el poble i vetllar per ell.
Avui, però, no tenim el pastor com a model. Per la majoria dels nostres contemporanis, comparar els líders polítics o religiosos amb un pastor, resulta anacrònic.
¿Perquè, doncs, aquella figura del pastor que en la tradició bíblica, i cristiana, resulta tant entranyable, ara resulta anacrònica i menystinguda?.
Això ens obliga a fer un esforç per entendre, tant la causa per la qual va arribar a ser tan estimada en la tradició cristiana, com el motiu pel qual avui suscita indiferència o fins i tot rebuig.
Traspassada a Yhwh, el salmista podrà cantar: «El Senyor és el meu pastor, no em manca res» (Salm 23,1), i donarà origen a una percepció del diví que cuida amorosament, i permet viure en una confiança indestructible.
En el quart evangeli veiem com la primera comunitat cristiana aplica aquesta figura del pastor a Jesús. Considera que –com a pastor--, carrega sobre les seves espatlles l'ovella trobada (amb el rerefons de la paràbola de Lc 15,4-7). Serà presentat com a guia que condueix, alimenta i protegeix ..., fins l'extrem de lliurar la pròpia vida en favor de les ovelles, tal com ho afirma el text que llegim avui: «Jo dono la vida per les ovelles». (Jn 10,15)
No és estrany que aquesta al·legoria hagi donat peu a una espiritualitat i una devoció extensa i profunda al llarg de tota la història cristiana. Guia, cura i protecció connecten profundament amb necessitats bàsiques de l'ésser humà. És innegable, també, que aquesta devoció va produir fruits abundants de confiança i de compromís.
La imatge de pastor arribaria a adquirir tal entitat, des del inici mateix del cristianisme, que tota la tasca de l'Església hauria de rebre la denominació de «pastoral», inclosos els responsables de la mateixa, als que es designaria «pastors».
Però com ja s’ha dit, el canvi sociocultural, ha fet que avui es rebutgin les actituds de domini i paternalisme. I, encara més, que puguin evocar submissió o «borreguisme».
Poder i submissió són realitats correlatives, que es reclamen i se sostenen mútuament. José Antonio Marina ho expressa amb claredat:
«En les societats orientals antigues --Egipte, Assíria, Judea--, l'arquetip del governant és el pastor, que guia i condueix les seves ovelles. Només cal que el pastor desaparegui perquè el bestiar es dispersi. El seu paper consisteix a salvar el ramat. Aquesta figura del monarca implica una figura correlativa del súbdit. És una ovella que no pot dirigir els seus actes, no sap on són les pastures i, si no fos pel pastor, es perdria i se la menjaria el llop. Resulta si més no anacrònic que la figura de pastor segueixi essent usat en la pastoral cristiana».
Per altre banda, «donar la vida», com equivalent d'un amor sense mesura, és l’extrem oposat de veure els altres, i les coses, com objectes per a satisfer el seu egoisme. Ben al contrari del qui ha transcendit el seu jo i no busca sinó oferir, «donant la vida» cada dia.
És un amor que anhela la unitat.
Però l'expressió de l’evangeli: «hi haurà un sol ramat».(Jn 10,16) sovint s’entén com a mandat proselitista per a «convertir» els altres a les pròpies creences. Una lectura d'aquest tipus només pot ser mítica.
És propi de l'estadi mític creure’s en possessió de la veritat absoluta i sentir-se urgits per a portar-ho, imposant-la, als altres, fins i tot «per a fer-los-hi un bé»: per treure'ls de la «mentida» i portar-los a la llum. Però, com ha escrit lúcidament Raimon Panikkar, «la imatge de “l’únic pastor i l'únic ramat” és una imatge escatològica que no s'ha d'aplicar en la història».
Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 10,11-18) escrit per: Enrique Martínez Lozano
Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada