CREURE I VEURE

L’evangeli d’avui gira a l’entorn de dues qüestions centrals: l’afirmació de fe de Tomàs i l’anunci que fa Jesús: «Feliços els qui creuran sense haver vist! (Jn 20,29)

L’evangelista Joan uneix «creure» amb «tornar a néixer.» i capgira les seqüències. No es tracta només de «veure» per a «creure», sinó just a la inversa: només quan «creiem» hi podem «veure».

Sabem que «creure» significa «confiar», i és condició humana que de petits confiem sense saber. I, és sobre aquesta confiança natural que construïm la nostra personalitat.

«Creure» o «confiar» ens duu a un estadi de benestar: tot anirà bé!

Si fem callar la ment, i ens distanciem de l’ego, comencem a «veure», prenem consciència, de que fem confiança a algú que ens estima.

Aquesta és la clau de la Benaurança que ens ve de Jesús. Seran feliços, o joiosos, aquells que vagin més enllà de la ment i del jo, i experimentin una confiança radical, que els permeti «veure».

L’autor de l’evangeli sembla que buscava motivar els cristians de la segona generació perquè s’acollissin a la fe en la resurrecció i d’aquesta manera, arribessin a la professió de fe cristiana: «Senyor meu i Déu meu». Perquè la fe no ve del fet d’haver tocat o no les nafres del ressuscitat, sinó de creure en la bondat de Déu que ens salva.

Transcendida la ment i el jo, es percep la Pau que ens promet Jesús: «Pau a vosaltres.» (Jn 20,19), i el Perdó que obra les portes del Regne: «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats...» (Jn 20,23)

Jesús s’apareix dues vegades als apòstols, en diumenge –«el dia del Senyor»--, i en el context de la celebració eucaristia. Amb la qual cosa, l’autor ens transmet un altre missatge: l’eucaristia –o «fracció del pa», o «cena del Senyor»--, és el «lloc» idoni per experimentar al ressuscitat; i qui hi participa té la possibilitat de veure’l. Però no per un fet màgic, sinó perquè l’eucaristia és la celebració de la Unitat de tot; del sagrament que ens uneix.

Tot i tenir les portes tancades, els deixebles tenien por dels jueus. Per això el ressuscitat els saluda amb un missatge de Pau. Un missatge, present a tot el llarg de la vida del Mestre, malgrat els molts conflictes viscuts.

Jesús és pau. Aquella pau que és germana de la confiança que brota en aquell «lloc» on es fa el Silenci. Lluny dels sorolls de tot tipus que ens envaeixen, la confiança i la pau s’uneixen i ens donen una sensació de Goig serè, diferent d’aquelles alegries superficials, efímeres, que acaben en res.

Qui experimenta el goig d’aquesta pau, se sent «enviat». Així ho llegim al text: « Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» (Jn.20,21). Jesús no els envia a fer proselitisme, ni perquè es creguin en possessió  de la veritat, no. És quelcom més profund i gratuït; desinteressat. Sentir-se «enviat» és, senzillament, reconèixer que un és «canal» per on la Vida s’expressa. Però només pot ser canal aquell/a que ha deixat d’identificar-se amb el seu jo. Viure de forma egocèntrica és just el contrari de ser canal.

Deia Teilhard de Chardin que «no som éssers humans que vivim una aventura espiritual, sinó éssers espirituals vivint una aventura humana.»

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 20,19-31) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta