EL CORATGE D'UNA RENÚNCIA

Potser el seu alt nivell intel·lectual no li ha permès ser el papa que molts esperàvem -o creiem que corresponia-, per aquests anys d’inici del segle XXI. Parlo de Benet XVI, naturalment. La història el presentarà –segurament- com un papa de transició entre un Joan Pau II amb molta força i carisma –engrescador de masses- i un Francesc que inicialment té gestos que el fan proper i valent, trencant esquemes de protocol excessiu si es compara amb Jesús i Pere als quals serveix i representa respectivament.

Tornant a Benet XVI, circula per la xarxa un vídeo ja antic, de la tercera visita de Benet XVI a Alemanya (Berlín) el 22/09/11, en que uns bisbes i cardenals saluden efusivament al representant polític i neguen (encara que no tots) estrènyer la ma que el papa els ofereix.  En el vídeo no es concreta el motiu d’aquesta acció, però és la representació externa dels conflictes en que viu la nostra Església entre els progressistes -que volen canvis necessaris- i els conservadors que volen mantenir l’estatus de poder.          

Benet XVI ha decebut en algunes de les coses que ha fet, però sobretot en aquelles que no ha fet. Encara està en la ment de molts aquella cita sobre l’Islam feta el 12 de setembre de 2006 a la Universitat de Ratisbona -on Ratzinguer havia estat professor-, en que va repetir allò que havia dit Manouēl II Palaiologos, emperador bizantí (1391 to 1425): Mostra’m també allò que Mahoma a dut de nou i trobaràs solament coses malvades i inhumanes, com la seva directiva a difondre per mitjà de l’espasa la fe que ell predicava. Tot i estar en un entorn acadèmic la cita era absolutament inoportuna i no va agradar als alemanys i molt menys al musulmans.  Tampoc va semblar encertat haver fet retirar de la llista oficial de títols que acumula el papat el de Patriarca d’Occident (2006) que va provocar malestar a les esglésies ortodoxes. Tanmateix. la seva fal·lera per a introduir novament el llatí a la litúrgia i el ritus tridentí s’ha rebut com un intent de deixar enrere la reforma litúrgica introduïda pel concili Vaticà II.

El fet d’haver estat prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la fe, des del 25/11/81 i haver actuant com un inquisidor contra teòlegs rellevants no ha estat la millor condició per fer d’ell l'impulsor de les reformes d'estructura de l'Església que avui s'ens presenten com a més constantinianes que evangèliques.

En la línia de renovació necessària de l’estructura de l’Església catòlica, el jesuïta Víctor Codina, ha escrit una relació de qüestions pendents per tal de sintonitzar amb els signes dels temps. Allò que Joan XXIII en deia ajornamento. Qüestions pendents que cal que s’afronti amb valentia: Reforma del ministeri petri. Joan Pau II, va esbrossar el camí en la seva encíclica Ut unum sint. Revisar l’estructura jeràrquica: cardenals, nuncis (el mateix Estat del Vaticà). Donar una major participació dels laics en el nomenament del seus bisbes. Fer efectiva la col·legialitat episcopal (redimensionant l’àmbit). Millorar les relacions entre la Congregació de la fe i els teòlegs. Obrir-se a altres formes de ministeri (dones, homes casats).  Revisió del paper de la dóna. Promoció del laïcat (formació, ministeris...). Fer una profunda revisió de la doctrina oficial sobre control de natalitat i anticonceptius. Rellançament de l’ecumenisme. Donar pas al pluralisme de formes litúrgiques i Renovació del llenguatge eclesial (inculturar). Prendre seriosament la proposta de Juan XXIII de que l’Església certament universal, ha de ser sobretot l’Església del pobres. (cf. V.Codina, Quaderns CJ, nº 182, ps. 25-27).

Que ningú s’escandalitzi si dic que Benet XVI no ha estat efectiu en res de tot això. Però ha tingut el coratge d’adonar-se’n; de dir: jo no estic en condicions físiques per emprendre cap d’aquestes reformes urgents. I és un gest de sinceritat que l’honora i cal agrair. No té cap sentit que el cap de l’Església hagi de morir en el càrrec com s’ha fet durant tants de segles. Si està establert que un bisbe s’ha de jubilar com a dinamitzador en la fe d’una diòcesi als 75 anys, perquè no ho ha de poder fer el bisbe de Roma, que això sí que el fa vertaderament successor de l’apòstol Pere.

Ara ens toca esperar la dinàmica del papa Francesc. Cal dir que ha començar bé. És proper, cordial, auster. Ha dit als bisbes i cardenals que l’Església s’ha de significar en la pobresa. Ha deixat les estances vaticanes per anar a viure a una residència amb gent de la Cúria. No ha canviat la seva creu pectoral per la d’or que fins ara han dut els papes... Són gestos que apunten a un nou estil, menys ostentós, més evangèlics. Cal esperar, però el papa Francesc ens omple d’esperança.   

Salvador Sol