EN PERMANENTE ADVIENTO*
Reflexions sobre l’evangeli d’avui (Mt 24,37-44) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Comença Advent. Comença un nou any litúrgic. A l’AT hi ha textos bellíssims sobre l’expectativa del Messies. Va ser un temps de promeses que no s’acabaven de complir. S’esperava una intervenció directa de Déu a favor d’un poble. I va aparèixer Jesús.

Aquest és el punt de partida. Jesús va venir per encarnar el Regne de Déu, en la seva persona; a través de la seva trajectòria humana.

Tot el que sabem de Déu ens ho ha manifestat el «Jesús històric», que amb les seves paraules i fets ens ha permès confeccionar un coneixement teològic de Déu.

Jesús va fer present el Regne de Déu, i va fer una oferta de salvació universal. Celebrar el seu adveniment avui, ens hauria de portar a prendre consciència d’aquesta proposta d’autèntica salvació i fer-la realitat.

Jesús, vivint a tope una vida humana, va desplegar totes les possibilitats enterrades en cada ésser humà i va proposar aquesta mateixa meta per a tothom.

Veient que les expectatives del poble d’Israel, no es complien, es va anar endarrerint el moment pensat pel seu compliment. Això va donar peu a l’escatologia, a posar la vinguda al final dels temps.

El sorprenent és que el naixement de Jesús no es va considerar com la vinguda definitiva. Per això els cristians van sentir la necessitat de inventar-se una segona vinguda, que aquesta sí que ens portaria la salvació que tots esperem.

Però avui, considerem que el més urgent, és centrar-nos en el missatge de Jesús, fer-lo nostra i viure aquesta possibilitat de plenitud que ell va viure i va proposar. Partint de la seva vida, hem de donar sentit a la nostra; trobar el camí que ens va marcar amb el seu missatge i que és l’únic que ens pot motivar per seguir caminant vers la meta que ell va aconseguir.

La visió d’Isaïes (primera lectura) és fantàstica, però encara és lluny de ser una realitat. Tpt i això, no hem de perdre l’esperança, centrada en la utopia, de que un altre món és possible.

L’evangeli ens invita a estar vigilants. Està desperts és la condició mínima indispensable per a desenvolupar la nostra humanitat.

Advent no és només la preparació per celebrar dignament un esdeveniment que es va produir fa més de vint segles. L’Advent ha de ser un temps de reflexió profunda, que em porti a veure més clar el sentit que he de donar a tota la meva existència.

Avui comença la preparació de Nadal, però menys d’un 15 % de la nostra societat, escoltarà cada diumenge, durant uns minuts, uns fragments del leccionari, anunciant el naixement de Jesús. Per contra, escoltarà moltíssimes hores de propaganda consumista, diàriament. La pregunta pertinent és, si uns minuts de lectura sapiencial, seran suficients per contrarestar l’efecte devastador del comerç?

*-. Veure l'original: 

www.feadulta.com › es › evangelios-y-comentariosMATEO - Feadulta

 UN REINO DISTINTO PERO NO PARA EL MÁS ALLÁ*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 23,35-43) extretes de l’escrit de Fray Marcos

Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic i va dedicat a Jesús. L’any litúrgic ens recorda la trajectòria humana de Jesús. Comença a l’Advent amb la preparació del seu naixement i acaba amb la festa que celebrem avui.

Com tot ésser humà Jesús va néixer amb un projecte que va anar realitzant al llarg de la seva vida i culmina amb la plenitud del seu ésser que expressem amb el títol de Rei. Però cal tenir present que la resposta de Jesús a Pilat, va ser: el meu Regne no és d’aquest món. Malgrat això, nosaltres el proclamem Rei de l’univers.

Però, amb l’evangeli a la ma, podem seguir parlant de «Jesús rei de l’univers?».

- Un Jesús que va lluitar contra tota classe de poder- .
- Un Jesús que va rebutjar com una temptació l’oferta de posseir tots els regnes del món..
- Un Jesús que va dir: Si no us feu com els infants no entrareu en el Regne de Déu.
- Un Jesús que va invitar als seus seguidors a no sotmetre’s a ningú.
- Un Jesús que va dir que no venia a ser servit , sinó a servir.
- Un Jesús que va dir a Zebedeu: «Qui vulgui ser gran que sigui el servidor i qui vulgui ser primer que sigui l’últim.
- Un Jesús que quan el volien fer rei, s’escapolí i va marxar a la muntanya; per cert, amb gran enuig dels apòstols que van anar a les barques sense esperar-lo.

Podríem seguir, però crec que ja ha quedat clar qui era Jesús segons els evangelis.

Les paraules Rei, Pare, Fill, Messies, Pastor, tenen gran riquesa de significats simbòlics, en l’AT i en el Nou. En totes les èpoques, hi han hagut grups religiosos que s’han entestat en interpretar-les literalment. Però cal anar al sentit metafòric o simbòlic d’aquestes paraules perquè ens obrin un nou horitzó; una nova manera d’entendre el sentit d’aquells conceptes.

La idea d’un «rei», a Israel no va ser l’arribada a Canaan, i van sentir la necessitat de copiar les seves estructures socials. Per això van demanar a Déu un rei. Petició que va fer aixecar la veu dels profetes que ho consideraven una heretgia; l’únic rei havia de ser Jahvè. Aleshores van trobar la solució convertir el rei en representant de Déu.

Una clau per entendre avui aquesta festa la podem trobar en l’evangeli d’aquest diumenge. En primer lloc el retol que Pilat va fer posar sobre la creu, era una manera de mofar-se, no de Jesús, sinó de les autoritats jueves que l’havien lliurat. Es curiós que nosaltres hàgim ampliat l’àmbit d’aquesta reialesa a tot l’univers. A qui volem escarnir?

Els soldats també li col·locaren una corona i un ceptre per a riure’s d’ell. Creieu que Jesús s’hagués trobat més còmode amb una corona d’or i brillants i amb un ceptre ple de pedres precioses?

Les autoritats, el poble, els soldats, un dels criminals, li demana que se salvi ell mateix; però Jesús no va baixar de la creu. Des del desert fins a la creu el va perseguir la temptació de poder. Jesús es va salvar des de la creu, no com esperaven que ho fes els qui tenia al voltant; Jesús es va salvar morint per nosaltres.

La plenitud dels humans és el servei fins la mort.

Per entendre correctament la festa que celebrem em d’entendre que el centre de la predicació i actuació de Jesús va ser «el Regne de Déu». Sempre referint-se a Déu.

Però, ni Déu ni Jesús poden fer res per implantar el Regne al marge de la nostra actuació. Som nosaltres els qui hem de fer-lo present ara i aquí. Tal com ho va fer Jesús mentre va viure entre nosaltres.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 VIVIR EL MOMENTO PRESENTE*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 21,05-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adult


A l’evangeli d’avui se’ns presenta uns deixebles més interessats per la qüestió de «quan» i «com» els vindrà la salvació, que pel missatge.

Ells saben que la «salvació» només pot venir de Déu. Des de Noè, passant per Abraham i l’èxode, els jueus viuen en l’esperança de que Déu els donaria una cosa millor.

Els profetes els ajuden a mantenir viva aquesta esperança, però ja comencen a anunciar el dia de tenebres; el dia en que Jahvè castigarà els infidels. L’objectiu era urgir-los a la conversió, per escapar de la ira de del Senyor.

Jesús no va tenir cap inconvenient en utilitzar les imatges de la tradició jueva i l’àmbit religiós del seu temps, per a dona la seva interpretació de l’esdeveniment salvífic, cridant-los a la conversió urgent. En aquell temps es creia que la intervenció de Déu seria imminent. Però,a la vista de que els esdeveniments no arribaven, les comunitats es van anar preparant per la permanència.

Déu ha volgut la nostra contingència com a criatures que som. El dolor, el pecat i la mort no són una fallada de l’home, sinó que pertanyen a la seva naturalesa. La salvació no consistirà en que Déu ens alliberi d’aquestes limitacions, sinó: perquè ens adonem de que Ell està sempre amb nosaltres, i podem assolir la plenitud del nostre ésser, malgrat les limitacions.

El que de debò ens hauria de preocupar és el que fem malament per culpa nostre. L’ésser humà està causant tant de mal a d’altres éssers humans i al món, que hauríem d’estar aterrits. Tanta injustícia i tant deteriorament de la naturalesa ens hauria de preocupar de veritat, perquè és aquí on la nostra tasca podria canviar la vida sobre el planeta.

No ens ha d’estranyar la referència a la destrucció del temple. Per a un jueu, la destrucció del temple era la «fi del món»; per a ells, el temple era la seguretat total. Era impensable l’existència sense el temple. D’aquí la pregunta: Quan succeirà això? Però la resposta de Jesús fa referència a la fi del temps, no del temple.

A Jesús no li impressiona tan el final, com l’actitud de cadascú davant de la realitat actual («abans d’això»). És el present del creient el que li interessa a Jesús.

«Que ningú us enganyi!». Tota la predicació de Jesús es podia resumir en aquesta idea. Ni el final ni les catàstrofes no tenen cap importància, si sabem mantenir l’actitud adequada. La realitat no ens ha de pertorbar: «no tingueu por».

L’actitud ha de ser constant. «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19).

La seguretat no la pot donar la falta de conflictes (sempre n’hi haurà), ni la promesa de felicitat, sinó la confiança en Déu. Tampoc hem de seguir edificant «temples» que ens donin seguretats. Ni organigrames ni doctrines ni un cristianisme sociològic garanteixen la nostra salvació. Ben al contrari, pot ser que la desaparició d’aquestes seguretats ens ajudi a buscar la nostra verdadera salvació.

Jesús va vèncer la mort, morint. Però no per recuperar la mateixa vida que va perdre, sinó per l’acceptació total de la seva limitació; això va ser el que el va projectar a l’absolut.



*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.