DIOS NO ES UN SER QUE AMA, SINO EL AMOR QUE UNIFICA TODO*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Mc 12,28-34), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Hem canviat d’escenari. Jesús ja fa uns dies que és a Jerusalem. Ha realitzat la purificació del temple; ha discutit amb els caps dels sacerdots, mestres de la llei i ancians sobre l’autoritat de Jesús per a poder fer aquestes coses; amb els fariseus i herodians sobre pagar o no el tribut al cèsar; amb els saduceus sobre la resurrecció.

Hem de separar aquestes discussions dels prejudicis amb els que els hem interpretat fins ara. Les discussions doctrinals eren molt freqüents en aquella època i no pressuposen hostilitat especial contra Jesús; més aviat podrien indicar una valoració important de la persona. El lletrat que avui s’apropa a Jesús, no demostra cap agressivitat, sinó interès per l’opinió del Rabí.

EXPLICACIÓ

La pregunta té sentit, perquè a la Torà, hi ha 613 preceptes. Per a molts rabins tots els manaments tenien la mateixa importància, perquè eren manaments de Déu i només per això s’havien de complir. Alguns però creien que el més important era el compliment del sàbat. I altres consideraven que el primer era l’amor a Déu.

Tot i que Jesús recita la «shemá» (Dt 6,4-5), fa una interpretació diferent d’aquest text, que només parla d’amor a Déu. Hi ha un altre text, a Lv 19,18, que parla d’amor al proïsme. Jesús agafa els dos i en fa un sol manament.

A l’AT l’amor a Déu era absolut, mentre que l’amor al proïsme era relatiu: «com a tu mateix.» A més, per la immensa majoria de lletrats el proïsme era aquell que pertanyia al seu poble, i raça. Segons la Torà, era perfectament compatible un amor a Déu i un menyspreu absolut no només a l’estranger, sinó que també a amplis sectors de la seva pròpia societat jueva. Jesús capgira aquesta manera d’entendre el proïsme, i quan, segons Lluc, és consultat sobre el mateix, respon amb la paràbola del bon samarità.

La paraula manament té un significat diferent quan l’apliquem a Déu. Déu no ens mana res. Ens posa un full de ruta, això si, per la que hem de transitar per tal d’arribar a la plenitud. La seva «voluntat» és que arribem al més alt de les nostres possibilitats. Ell no imposa res des de fora.

En l’evangeli de Joan se’ns parla d’un «nou manament»: «que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». No diu com a tu mateix. Aquest canvi és molt important. Molts cristians no se n’han adonat del canvi. «Déu no és només un ser al que puc estimar, sinó que és l’AMOR amb el que he d’estimar.

Déu és àgape, do absolut, infinit i total. Aquest amor es manifestà en Jesús. És do pur, pura gràcia que se’ns dona i ens capacita per estimar amb aquest Amor. És en realitat l’únic amor. Joan diu: «L’amor no consisteix en que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que en que ell ens ha estimat». Aquesta realitat és el fonament de tota vida espiritual. Es la mateixa essència de Déu en la base de la nostra pròpia existència. En Déu tot és U.

El nostre amor cristià seria «caritas», la síntesi de l’eros humà i l’àgape diví en una manera concreta i singular d’acció relacional amb els altres. Es tracte d’una possibilitat específicament humana. És per això que desenvolupar aquesta capacitat és créixer en humanitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3..