LO QUE ERA Y LO QUE SOY, ES LO QUE SIEMPRE SERÉ*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d'avui (Mc 13,24-32), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Estem en el capítol 13 de Marc, dedicat al discurs escatològic. Capítol que fa pont entre la vida de Jesús i la Passió. Els tres sinòptics relaten un discurs semblant. Això fa suposar que alguna cosa té a veure amb el Jesús històric. Tot i que les diferències entre ells són tan grans, que també és possible que sigui una elaboració de la primera comunitat. És impossible saber si Jesús va fer seves aquestes idees.

 

EXPLICACIÓ

L’evangeli utilitza un llenguatge apocalíptic, que avui ens costa d’entendre. Però si no intentem entrar en el seu simbolisme, ens perdem una part important de l’Escriptura. El que llegim literalment no té sentit, per això cal anar a la interpretació.

El llenguatge apocalíptic i escatològic corresponen a una manera mítica de veure el món, a Déu i a l’home. A l’AT i NT, el poble de Déu està abocat al futur. Actitud que el fa diferent dels pobles de la rodalia. Israel va estar sempre centrada en la salvació futura; vivint sempre amb l’esperança de que Déu els donaria alguna cosa millor, sense poder concretar el què.

Els profetes van ser els encarregats de mantenir viva una expectativa de salvació total. El dia de la salvació hauria de ser d’alegria, de felicitat, de llum; però a causa de les infidelitats del poble, els profetes van anunciar-lo com un dia de sofriment, de tenebres... per a la majoria dels homes que no fan cas a Déu. .

L’apocalíptica és, a la vegada, una actitud vital i un gènere literari. Pretén escodrinyar el futur partint de la paraula de Déu. Desenvolupa una visió pessimista del món, que ha de ser substituït per un altre de nova creació, que no ha de tenir cap relació amb l’actual.

L’escatologia prové de la paraula grega (esjatón), que significa «l’últim». Sempre partint de la paraula de Déu i el seu objectiu, es tracte de descobrir què succeirà al final dels temps. Però no moguts per la curiositat, sinó per un intent de fer créixer la confiança. El futur és en mans de Déu, però és un futur que arribarà com a progressió del present, que també és en mans de Déu, i és positiu malgrat tot.

La referència als temps finals dels evangelis, està escrit en llenguatge apocalíptic, pel fet de ser tant suggerent i impactant, i perquè els evangelistes no es van poder lliurar de la mentalitat d’aquella època. Però la finalitat del que van escriure apunta a l’escatologia, al final del temps, que no serà consumit, sinó consumat.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 EL CORAZÓN APORTA EL VALOR RELIGIOSO A MIS ACTOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Mc 12,38-44), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

 

CONTEXT

Jesús una vegada més, amb un relat senzill però d’una gran profunditat, denuncia la parafernàlia religiosa externa, per la seva manca de valor espiritual; Per Jesús, l’únic que importa és l’interior de cada persona.

Les dues vídues de les lectures, són exemples de fe autèntica, i de confiança absoluta.

(1r Re 17,14) «El pot de farina no es buidarà ni la gerra d'oli s'acabarà,»
(Heb 9,26) «s'ha manifestat una vegada per sempre.»

L’evangeli posa com ideal l’actitud senzilla de la viuda, en contrast a les diverses maneres en que s’ha posat de manifest, en fragments anteriors, l’actitud dels dirigents jueus. Allò que el jove ric, de fa uns diumenges, no va ser capaç de donar, ho ha fet, amb molta senzillesa, la vídua del fragment d’avui. El missatge no pot ser més transparent. El relat ens interpel·la per si sol, no calen explicacions.

EXPLICACIÓ

«Molts rics hi tiraven molt.» Les monedes es dipositaven en una mena d’embuts enormes que hi havia al llarg del mur. Els rics tiraven les monedes des d’una certa distància i així escoltaven amb orgull el dring que feien en xocar contra el metall de l’embut. La viuda va tirar dues monedes del valor més baix de l’època. Avui serien dos cèntims.

Os asseguro, va dir Jesús, que aquesta pobre viuda ha tirat més que ningú. La frase comença amb «amen dico vobis», i això indica que el que va a dir és molt important. La idea de que Déu mira més el cor que les aparences no és nova a la religiositat jueva; L’AT en parla i Jesús profunditza en la idea i la proposa als deixebles com exemple d’actitud religiosa. Aquesta és l’originalitat.

La vídua va donar tot el que tenia per a viure. Per a captar tota la força d’aquesta última frase,hem de tenir en compta que en grec «bios» significa no només vida, sinó també, manera de viure, recursos, suport; seria el conjunt de bens (aliments normalment) imprescindibles per a subsistir. Equivaldria a posar la seva vida en mans de Déu.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 DIOS NO ES UN SER QUE AMA, SINO EL AMOR QUE UNIFICA TODO*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Mc 12,28-34), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Hem canviat d’escenari. Jesús ja fa uns dies que és a Jerusalem. Ha realitzat la purificació del temple; ha discutit amb els caps dels sacerdots, mestres de la llei i ancians sobre l’autoritat de Jesús per a poder fer aquestes coses; amb els fariseus i herodians sobre pagar o no el tribut al cèsar; amb els saduceus sobre la resurrecció.

Hem de separar aquestes discussions dels prejudicis amb els que els hem interpretat fins ara. Les discussions doctrinals eren molt freqüents en aquella època i no pressuposen hostilitat especial contra Jesús; més aviat podrien indicar una valoració important de la persona. El lletrat que avui s’apropa a Jesús, no demostra cap agressivitat, sinó interès per l’opinió del Rabí.

EXPLICACIÓ

La pregunta té sentit, perquè a la Torà, hi ha 613 preceptes. Per a molts rabins tots els manaments tenien la mateixa importància, perquè eren manaments de Déu i només per això s’havien de complir. Alguns però creien que el més important era el compliment del sàbat. I altres consideraven que el primer era l’amor a Déu.

Tot i que Jesús recita la «shemá» (Dt 6,4-5), fa una interpretació diferent d’aquest text, que només parla d’amor a Déu. Hi ha un altre text, a Lv 19,18, que parla d’amor al proïsme. Jesús agafa els dos i en fa un sol manament.

A l’AT l’amor a Déu era absolut, mentre que l’amor al proïsme era relatiu: «com a tu mateix.» A més, per la immensa majoria de lletrats el proïsme era aquell que pertanyia al seu poble, i raça. Segons la Torà, era perfectament compatible un amor a Déu i un menyspreu absolut no només a l’estranger, sinó que també a amplis sectors de la seva pròpia societat jueva. Jesús capgira aquesta manera d’entendre el proïsme, i quan, segons Lluc, és consultat sobre el mateix, respon amb la paràbola del bon samarità.

La paraula manament té un significat diferent quan l’apliquem a Déu. Déu no ens mana res. Ens posa un full de ruta, això si, per la que hem de transitar per tal d’arribar a la plenitud. La seva «voluntat» és que arribem al més alt de les nostres possibilitats. Ell no imposa res des de fora.

En l’evangeli de Joan se’ns parla d’un «nou manament»: «que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». No diu com a tu mateix. Aquest canvi és molt important. Molts cristians no se n’han adonat del canvi. «Déu no és només un ser al que puc estimar, sinó que és l’AMOR amb el que he d’estimar.

Déu és àgape, do absolut, infinit i total. Aquest amor es manifestà en Jesús. És do pur, pura gràcia que se’ns dona i ens capacita per estimar amb aquest Amor. És en realitat l’únic amor. Joan diu: «L’amor no consisteix en que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que en que ell ens ha estimat». Aquesta realitat és el fonament de tota vida espiritual. Es la mateixa essència de Déu en la base de la nostra pròpia existència. En Déu tot és U.

El nostre amor cristià seria «caritas», la síntesi de l’eros humà i l’àgape diví en una manera concreta i singular d’acció relacional amb els altres. Es tracte d’una possibilitat específicament humana. És per això que desenvolupar aquesta capacitat és créixer en humanitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3..