CREURE I CONFIAR

Un capellà amic, ja traspassat, em va fer –cito de memòria- aquesta confessió: Crec perquè confio, confio perquè crec. Això que sembla un joc de paraules amaga una profunda meditació i un bany de realisme. I, a la vegada, deixa clara una actitud contrària a aquell que deia: Jo ja crec que Jesús ha dit que tornarà triomfant el darrer dia, però ja veuràs com no ve!

I és que, creure en allò que ens diuen, o llegim o sentim dir... és un exercici mental que ens compromet molt poc, o a guaira bé res. Tot depèn de la confiança que dipositem en la persona o mitjà d’on hàgim rebut la dita, de la seriositat i fiabilitat de qui ens ha dit o comunicat allò que farà o esdevindrà. En última instància, es tracte d’una qüestió de confiança del receptor en l’emissor, i sobretot, que es tracti de quelcom que ens pugui afectar personalment o com a membres de la societat en que vivim.

La confiança, llegim a Viquipèdia, «és un sentiment cap a les altres persones, que indica la creença que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaces de fer una tasca concreta». La creença, per la seva part, és un acte de fe que ens implica d’alguna manera. Si creiem que Jesús és el Fill de Déu, vol dir en primer lloc que creiem en Déu i en l’Encarnació que ens revela el pla de salvació. Aquí és on es planteja aquella mena de sil·logisme: crec perquè Déu m’inspira confiança. Una confiança que no es basa en res tangible, demostrable, sinó en la creença de que Déu existeix i compleix les seves «promeses».    .  

Jesús mereix confiança perquè va segellar les seves dites i fets lliurant-se a la mort per fidelitat en sí mateix i al Pare. Això mateix havia fet Sòcrates en acceptar la mort abans de retractar-se de les seves ensenyances. La nostra fe en Jesús deriva del fet de la seva mort i  resurrecció: «I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida també és la vostra fe» (1Co 14.14). Per tant, els cristians, tenim raons objectives per tenir confiança en el Déu que compleix les promeses, ressuscitant Jesús, i aquest, retrobant-se amb els apòstols i deixebles. La presència del ressuscitat havia d’impactar-los amb tant de realisme que en van sacrificar la seva pròpia vida per a donar-ne testimoni.

Creure en el Déu de Jesús és, per tant, fer confiança a Jesús. Pere va comprendre que Jesús tenia «paraules de vida eterna» (Jn 6,68) en un món on només hi havia falses promeses i egoisme. Els apòstols i deixebles van creure en comprovar que en Jesús es complien les profecies i les seves pròpies paraules: «el Fill de l’home ha de patir molt» (Mt 17,12); «i ha de ser tingut per no res» (Mc 9,12) I, un judici severíssim i injust el va dur a la mort: «Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-nos a Déu» (1Pe 3.18)

Creure és confiar. Ho tenia clar Charles de Foucauld, quan va escriure l’oració de l’abandó: «Poso la meva vida en les teves mans [...] amb tot l’amor del meu cor [...] per mi estimar-te és donar-me, entregar-me a les Teves mans sense mesura, amb confiança infinita». 

El meu amic capellà sabia que fer confiança és tenir fe, i la fe és una virtut teologal; en tant que virtut, es tracte d’una qualitat moral positiva; en tant que teologal, és camí de salvació: creure que Déu és per sobre de totes les coses i que la nostra vida va orientada a Ell.
Salvador Sol