TOTS SON SANTS

L’amiga de Facebook, Teresa Ugas, ens ha regalat unes reflexions del pare Evangelista Vilanova, sobre els que en diu: «sants anònims». que són aquells que han passat per la vida fent el bé sense que es notés massa. Tots Sants és la seva festa.
 

En realitat només Déu és sant. Isaïes escriu que va veure el Senyors i uns serafins que es deien entre sí: «Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria». (cf Is 6, 1-3). Jesús invoca la santedat de Déu en instruir als apòstols en la pregària del Parenostre. La paraula sant deriva de l’arrel indoeuropea SAK i manifesta allò o algú que compleix totes les regles i d’aquest punt de vista mereix una veneració i pot intercedir davant Déu per tots nosaltres. Des de l’experiència religiosa, sant és tot allò que s’oposa al profà. L’Església catòlica té una obsessió per canonitzar persones i omplir el santoral de noms, que poden ser invocats per a demanar-los-hi una gràcia o un miracle. Perquè, un sant canònic és aquell (o aquella) que és capaç de traueres menjar de la butxaca per a donar-lo a un que passa gana, o tallar la seva capa per a donar-la a qui té fred, o ha fundat una orde religiosa... Però també ho és, aquell o aquella, que en la vida terrena ha creat espais de pau i esperança al seu voltant. Ho resava sant Francesc d’Assís, demanant ser instrument de pau: «On hi ha odi, que jo hi porti amor, / on hi ha ofensa, que jo hi porti perdó...». Sants són les persones anònimes que, com diu Vilanova, han fet el «miracle sensacional de ser fidels». Podríem dir, en llenguatge popular, que són «bones persones».
 

Pels que van escriure el Nou Testament, sant és tota persona, pel valor infinit que representa ser «la presència del misteri de Déu» (X,Pikaza), sense que això signifiqui una meritació pròpia. La persona és santa «pel fet que Déu estima a cadascú i habita en el seu interior» (X.Pilaza). I, de manera especial, amb els més humils i pobres.  
 

Pau recomana acollir la diaconessa Febes en nom del Senyor «com correspon als qui són del poble sant» (Rm 16, 2) i, és per aquests, pels qui s’ha establert la festa de Tots Sants (o festa de tots els sants); per tots aquells que ens han precedit i gaudeixen de la visió de Déu. Es tracte d’una festa que es va instituir el 609 i, engloba sants i benaurats, distinció innecessària, doncs que si la celebració es fa a honor dels que no estan als altars, aquesta classificació sembla sobrera. Establir nivells en la santedat, en persones anònimes, és com volgué posat portes al camp. S’hauria de clarificar que aquesta festa no és pels sants del calendari, que ja tenen la seva, sinó per a tots aquells i aquelles que no han gaudit d’aquests privilegi terrenal.
 

Ara bé, aquell Déu tres vegades sant, que manifestava en l’A.T. el seu poder a través dels elements còsmics, s’ha transformat, en la predicació de Jesús. en pare misericordiós, que estima de manera especial els més desfavorits de la terra. I, a partir d’aquí, aquells conceptes grandiloqüents de la santedat «com una majestat que s’imposa», ja no consten en els evangelis. No es tracte pas de reivindicar els sants innocents, en la línia de la novel·la de Delibes, sinó en aquells que Vilanova encaixa en el programa de les Benaurances; «els forts en la mansuetud». Gent que no puja als altars, perquè fer-ho és molt car -i perquè no han destacat en res important, sinó en una vida tranquil·la sense enveges ni rancúnies-. però dels qui en recordem el seu exemple, que ens són vàlids en els moments importants de la nostra vida.
 

Potser per això, la doble diada de Tots Sants i el dia de la Commemoració dels Fidels Difunts -establerta pels monjos del monestir de Cluny el s. XI-, i el fet que, amb la industrialització aquest dia deixés de ser festiu, s’hagin acabat celebrant el mateix dia. El dia dels difunts (o dels morts) es troba en totes les religions; és un costum ancestral. Tenir un record pels qui ens han precedit forma part del procés històric. Ells han contribuït, d’alguna manera, a que el món progressi, i ens han passat el testimoni. Recordar-los ens situa en el que transcendeix de la humanitat, que ve de Déu i a Déu retorna. Com ha escrit Javier Velasco-Arias, és una forma -que tenim els cristians- de viure en comunió amb els «sants», als qui ens unim per mitjà de l’oració. «La sentedat anònima –ha escrit el pare Vilanova-, és l`únic camí per a construir una Església esperançada».

Salvador Sol

RELLEU AL BISBAT DE BARCELONA, QUI I QUAN?.

Una de les coses que sembla que el papa Francesc no pot esmenar de les males praxis vaticanes, és el nomenament de bisbes, Enguany, les diòcesis de Madrid i València han canviat de bisbe, i s’ha fet pel procediment tradicional: el bisbe que no ha quallat aquí el porto allà. Talment un intercanvi de cromos, que poc o res té a veure amb les necessitats pastorals d’una diòcesi. La titularitat diocesana no pot ser ni un premi ni un joc d’interessos diplomàtics. Per aquesta mena d’intercanvis, de posar i treure, a Madrid li han adjudicat el bisbe de València Carlos Osorio Sierra, natural de Cantàbria i a València Antonio Cañizares Llovera, valencià d’origen, cessant-lo dels seus càrrecs al Vaticà.

Els nostres bisbes són clergues situats en el que s’anomena “carrera eclesiàstica”. Osorio, nascut a Castañéda (Santander) el 16 de maig de 1945, ha estat prelat de les diòcesis d’Ourense (1997), arquebisbe metropolità d’Oviedo (2002) i arquebisbe metropolità de València  (2009). I, pel què sembla, sense haver destacat per la seva sintonia amb els catòlics d’aquells bisbats. Cañizares, va néixer a Utiel (València) el 15 d’octubre de 1945, ha estat bisbe d’Àvila (1992-1996), arquebisbe de Granada, (1996-2002), arquebisbe de Toledo, i primat d’Espanya, (2002-2008). El 2006 és promogut a cardenal, per Benet XVI i el 2008 es trasllada a Roma per fer-se càrrec de la Sagrada Congregació pel Culte Diví i Disciplina dels Sagraments (2008-2014), El 2013, és confirmat prefecte de la Congregació per els Bisbes i el 2014 conseller en la Pontifícia comissió per a Amèrica llatina. El 2006 va ingressar com a membre de la Real Academia de la Historia. Entre 2006-2008 va ser Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola. Es tracte d’un bisbe tot terreny, que finalment, segons l’expressió catalana, ha fet allò de: «volta el món i torna al born».

Ara queda pendent Barcelona. Lluís Martínez Sistach ha superat els setanta-cinc anys i consta que ha presentat la seva disponibilitat a ser jubilat. Però, de moment, el Vaticà calla. En certa ocasió, aquest arquebisbe va dir que parlar de la seva successió era perdre el temps. Sembla que ell no té pressa, el papa potser tampoc. Entretant, Martínez Sistach ha endegat el Congrés Internacional de pastoral de les Grans Ciutats, que és un projecte de llarga durada i el nostre arquebisbe n’espera resultats positius de cara a frenar la secularització creixent, especialment en les grans ciutats occidentals, i, a més, té en marxa el Pla pastoral de la diòcesi, 2011-2015.

A les últimes dècades, la seu de Barcelona només ha tingut dos bisbes d’origen i cultura catalanes. Nacís Jubany i Arnau, (1971-1990), procedent del bisbat de Girona i  Lluís Martínez i Sistach (des de 2004) procedent de Tarragona, després d’haver exercit de bisbe de Tortosa. Tots els demés han estat: Gregòrio Modrego Casaus (1942-1967 aragonès, addicta al règim; Marcelo González Martín, (1967-1971), castellà, procedent de la diòcesi d’Astorga, que fou l’origen de la campanya: Volem bisbes catalans; Ricard Maria Carles (1990-2004) valencià, procedent del bisbat de Tortosa, artífex de la divisió de la diòcesi.

La pregunta, qui i quan? espera resposta. Es deia que Rouco, com a membre de la comissió pontifícia pel nomenament i trasllat de prelats, havia tingut molta influència al Vaticà i que d’acord amb el nunci, era qui col·locava bisbes aquí i allà. Els experts diuen que "De Roma ve el que a Roma va". I, des d’Espanya es veu amb preocupació el proper relleu episcopal de Barcelona. El moment polític que es viu a Catalunya ho deu fer més complicat. A Martínez Sistach se l’acusa de moure’s a l’entorn dels que defensen el dret  a decidir, sospitós, per tant, de nacionalista. Per això Cañizares, l’home que ha dit: “la unidad de España es un Bien moral a preservar”, era un bon candidat pels «unionistes ultraconservadors de la caverna eclesiàstica».

Fracassat aquell intent, segueixen les especulacions. Descartat el cardenal Cañizares, ara es torna a parla de Jaume Pujol (bisbe de Tarragona i membre (que és o ha estat) de l’Opus Dei), Sebastià Taltavull. (bisbe auxiliar de Barcelona, ben vist pels cristians progressistes i els jesuïtes), Joan Enric Vives (bisbe de la Seu d’Urgell, copríncep d’Andorra), Josep Àngel Saiz Meneses (bisbe de Terrassa, i titllat de conservador). Algú posa també a la llista el teòleg barceloní Armand Puig, actual degà-president de la facultat de Teologia de Catalunya, molt vinculat a totes les activitats diocesanes i consiliari de la Comunitat de Sant’Egidio...

El Vaticà deu tenir nomenament d'arquebisbe per Barcelona com una patata calenta, pressionat pels uns i pels altres, esperant que passi el 9-N i veure com queda tot plegat. La diplomàcia vaticana és molt fina i sap com i quan actuar. Però, el nomenament d’un bisbe no hauria de tenir res a veure amb qüestions polítiques. Ja no són temps de mantenir la unió de la corona i l’altar. Avui necessitem una església lliure, que decideixi per raons pastorals i de fe.

A veure si el papa Francesc trenca, per Barcelona, les costums vaticanistes, i ens nomena un prelat arrelat a la terra; idoni, com diu el Dret Canònic, però pels cristians de la diòcesi, no pas per les conveniències entre estats.

Salvador Sol

PERE I PAU, PIONERS DE LA FE CRISTIANA

Pere va viure al costat del Mestre els anys en que aquest va deixar sentir la veu de Déu als homes i dones, des de la seva concepció humana. Pere era un pescador de trets primaris, que vivia del seu art de la pesca quan Jesús el va cridar perquè fos testimoni, en primera persona «de la misericòrdia de Déu». Home de fortes contradiccions, va rebre els millors elogis: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! (Mt 16,17) I, a la vegada, les recriminacions més dures: «davant els deixebles, (Jesús) renyà Pere dient-li: --Vés-te'n d'aquí, Satanàs!». (Mc 8, 33 / Mateo 16,23). Alterós en negar per tres vegades que era seguidor de qui acabave de ser apressat: «es posà a maleir i a jurar dient: --Jo no conec aquest home!» (Mt 26,74), s’humilia i «s’entristeix» en ser interpel·lat per Jesús ressuscitat, quan li demana per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». (Jn 21,17)

El cronista de la primera comunitat apostòlica, Lluc, té cura de presentar-nos Pere com el portaveu del grup dels dotze. El més decidit. El primer en proclamar la seva fe en aquell que mort per voluntat dels jueus del Sanedrí, «Déu l’ha ressuscitat». Malgrat tractar-se d’un «fet que ningú va veure»,(E. Charpentier, Para leer el nuevo evangelio, pàg. 53), ell tingué el privilegi de «veure», després de Maria Magdalena i les dones, que aquell que havia mort era viu. També sabem per Lluc, que va estar el primer en curar un invàlid de naixement. Fet que es va produir a la porta Bonica de Jerusalem, en presència de l’apòstol Joan. (cf Ac 3,2). Això dóna força a l’afirmació de Mateu, segons la qual, Jesús el va considerar «la pedra» de la seva església (cf Mateo 16,18). Malgrat que alguns estudiosos catòlics dubten de la seva veracitat, pel fet que cap altre evangelista se n’ocupa. (cf. Hans Kung, La Iglesia Católica).

Del que no podem dubtar és que amb Jaume, Cefes (Pere) i Joan, són els «tres pilars» de la primera comunitat cristiana d’Israel (Ga 2,9). Això situa la primera església en termes de col·legialitat. La qual cosa no nega el reconeixement del lideratge que Pere va exercir, «gaudint d’una autoritat especial»: per la proclamació que va fer de Crist entre els seus correligionaris, jueus com ell, i seguidors de la llei sagrada de Moisés (se’l considera «l’apòstol dels circumcisos»), (Ga 2, 8) i pel paper decisiu que va tenir al primer concili de la història de l’Església; el de Jerusalem. Però passats els primers temps la figura de Pere va anar-se fonent. S’ha documentat, discretament, que va estar a les comunitats de Jerusalem, d’Antioquia i de Corint, i hi ha dues cartes suposadament «escrites» per ell. Però no sembla estar documentada la seva estada a Roma i els arqueòlegs no han pogut determinar l’autenticitat de les seves suposades restes que es guarden a la cripta de la basílica vaticana. Hi ha però una gran tradició que afirma la seva estada en la capital de l’Imperi, i que hi va ser martiritzat fins la mort, quan Neró va culpar als cristians de l’incendi d’aquella ciutat. La documentació que en fa referència són: l’«epístola de Climent (anys 90 d.C.) i del bisbe Ignasi d’Antioquia, als voltants del 110 (H.Kung, llibre citat).

Per tot plegat, en termes d’eclesiologia, és qüestionable considerar Pere com a primer papa i que els papes siguin els seus successors. En tot cas, la vida d’aquell apòstol pobre amb els pobres, i perseguit amb els perseguits per la seva fe, no té res a veure amb la fastuositat i prerrogatives que Lleó I, dit el «Magne» (440-461) es va atribuir. L’Església del s.V va caure en la temptació de voler assimilar la grandiloqüència de l’Imperi Romà, atribuint al papa la supremacia de les funcions, apropiant-se, fins i tot, del títol pagà pontifex maximus. No va ser fins Joan XXIII que es va iniciar el camí de retorn als orígens i el papa Francesc sembla disposat a acabar amb tota aquesta parafernàlia d’origen netament pagà..

Pau és l’apòstol que més s’assembla a nosaltres, en el sentit que no va ser company del Jesús històric, ni fou testimoni de la seva resurrecció. Ell va creure l’evangeli que li havien predicat, però a diferència de Pere, va entendre que «l’accés a la fe en el Déu universal d’Israel s’havia de facilitar als gentils sense que prèviament s’haguessin de sotmetre a la circumcisió ni a les observances dels manaments jueus». Convertit en «apòstol», per la misericòrdia de Déu, es va sentir «autoritzat» a proclamar que el Messies d’Israel esdevenia Senyor del món en el que vivien jueus i gentils. (cf H.Kung, llibre citat)

Pau era un erudit del judaisme de la branca dels fariseus (gent preocupada per l’estricta compliment de la llei), que va perseguir els cristians considerant-los heretges. Però, paradoxalment, es considera que sense la seva intervenció avui els cristians serien, probablement, una secta del judaisme. Sentint-se l’últim dels apòstols (i avergonyit del seu passat) desenvolupa una gran activitat apostòlica, viatjant i escrivint. A través de les seves cartes (catorze entre les escrites per ell i les que se li atribueixen), exhorta als cristians a considerar errònia la creença (dels fariseus) que se salvaran pels seus propis medis, sense confiar en la infinita gràcia de Déu, guanyada pels mèrits de Jesús. «La gràcia de Déu, s’ha convertit en paraula clau en la seva teologia. Ha descobert que és estimat per Déu gratuïtament, misericordiosament; «Déu no ens estima perquè som bons, sinó perquè ho siguem». (E.Charpentier, llibre citat)    

En la teologia de Pau, el Regne, la justícia i la paraula de Déu signifiquen la desintegració de l’home vell per tal que pugui néixer l’home nou. (Ef 4,24). Predica que per la resurrecció, Crist va rebre els poders de Fill de Déu, segons l’Esperit santificador. (Ro 1,4) I, estableix com a doctrina, que ja des d’ara, per la nostra pertinença a Crist estem sota l’influx de la resurrecció. Això vol dir que hem «ressuscitat» a una nova vida, a la vida de Crist. Ell és present en nosaltres i ha elevat la nostra vida quotidiana al pla dels ressuscitats. Per això l’apòstol manifesta viure una nova realitat i ens invita a seguir-lo en allò que per a ell és la màxima identificació amb aquell en qui creu: «Ja no visc jo, sinó que és Crist que viu en mi» (Ga 2,20).

Salvador Sol

Article publicat al web: ESGLÉSIA PLURAL

L’ESPERANÇA NO IMMOBILITZA EL CREIENT..

Reflexió de Pentecosta
 

L’esperança és una virtut teologal que com la fe i la caritat es rep gratuïtament però cal treballar per aconseguir-la. Els primers cristians esperaven que s’esdevindria la fi dels temps d’un moment a l’altre. Jesús havia anunciat que aquella mateixa generació veuria «el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel, ple de glòria i majestat». (Mt 24,27) I, afegia. «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.» (Mt 24,33). Per tant la imminència d’aquell esdeveniment condicionava el seu comportament. L’angoixa d’aquella pobra gent podria ser també la nostra, doncs que, de la fi del món, de la Parusia, només sabem, que no en sabem ni el dia ni l’hora. (cf. Mt 24,36).

 

Tot està en mans de Déu! Teilhard de Chardin va definir la Parusia com el punt Omega; com el final de l’evolució darwiniana de la humanitat, que haurà arribat a la seva plenitud. I, en aquests procés les lleis natural seguiran el seu curs, en ordre o en desordre (segons alguns, el món es regeix pel caos). Però, mentre això no arribi, els homes i les dones han de seguir realitzar la seva missió de «dominar la terra» (Ge 1,28), per fer possible que la vida sigui millor per a tots, des del més estricta respecta ecològic.

 

El savi jesuïta, malgrat els seus estudis, tampoc va poder determinar ni el dia ni l'hora de la fi del món. Però sí que sabem per sant Pau, que en la vida i després de la mort estarem sempre en el senyor (1Te 4.17). Aquesta és l’esperança cristiana!

 

A causa de la indeterminació escatològica, però interpretant que la fi s’apropava, alguns tessalonicencs van entrar en estat abúlic, deixant de treballar i d’esforçar-se per mantenir una actitud digna i ajudar als altres. Com escriu E. Charpentier, aquells tessalonicencs es demanaven: perquè treballar? (Para leer el NT, pág.60). I, aquesta situació dóna motiu a Pau per a iniciar la seva correspondència. I ho fa, precisament per aquella comunitat cristiana desorientada. A la primera carta els exhorta: «tingueu com un honor de viure en pau: ocupar-vos cadascú de la seva feina i treballar amb les pròpies mans, tal com us varem ensenyar. Així el vostre comportament serà ben vist dels qui no creuen i no caldrà que depengueu de ningú» (1Te 4,11-12). I en una segona carta es posa ell mateix d’exemple: «Entre vosaltres no vivíem desvagats ni demanàvem que ens alimentéssiu de franc, sinó que amb penes i fatigues treballàvem nit i dia per no ser una càrrega a ningú.» (2Te 3, 7-8). I, endurint el to els repetia la norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» (2Te 3,10). És important destacar aquests dos aspectes: l’esforç necessari per a poder viure d’un mateix, i el bon exemple. Viure d’esperança i esforç! I, podríem afegir: de pregària i predicació en la fe i la caritat. Aquest és el contingut de las cartes de Pau per tal de donar resposta teològica a les angoixes puntuals del creients.

 

En el pla de Déu tots som cridats a ser apòstols, a difondre la paraula que Jesús ens va deixar i que se’ns ha transmès en forma d’evangeli (bona nova) en el Nou (o segon) Testament. Aquest és el sentit de la Pentecosta, o celebració (vinguda) de l’Esperit Sant. I, és oportú recordar-ho ara que estem en temps pasqual. Els apòstols van rebre els carismes necessaris per a poder engrandir i fortificar una comunitat de fe universal, responent a l’encàrrec: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19). Aquelles primeres comunitats, embrió de l’Església, determinen l’actitud dels cristians. Avui, als desencisats, l’apòstol Pau, probablement els diria: tingueu fe en la paraula i obreu segons us dicti l’Esperit. Perquè, passi el què passi, sigui quina sigui l’opinió que ens poden merèixer determinats comportaments d’alguns dels constituïts com a jerarquia eclesial, sabem que Jesús ressuscitat complirà la seva promesa: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). I per tant, tot s’ajustarà, a la curta o a la llarga, al Pla de Déu.

 

Malgrat que tinguem angoixes, com els tessalonicencs, ens cal entrar en el que Charpentier en diu: «el projecte d’amor a Déu», per tal què, sense saber ni el dia ni l’hora, ens puguem «presentar sense temor davant el Fill de l’home». (Lc 21,36) «no fos cas que arribés sobtadament i (ens) trobés dormint». (Mc 13,36)

Salvador Sol

ROUCO VARELA, PROTOTIP DEL FEIXISME EPISCOPAL

El cardenal de Madrid, tot i que dintre de poc –com a retirat- haurà d’instal·lar-se en qualsevol convent de la capital on, per sort dels creients, perdrà el nefast protagonisme que li ha proporcionat la seva carrera eclesiàstica en la que mai, ha deixat de servir la causa i els principis del nacionalcatolicisme franquista, per damunt de l'evangeli de Jesús de Natzaret, car per comptes de predicar l'amor i el lliurament i solidaritat amb el pobres, s'ha dedicat a predicar l'ordre, la por i l'obediència incondicional dels creients, mentre per altre part, ell servia, políticament, els seus interessos i els del lobby de poder i de la casta i elit oligàrquica de la capital del cada cop més tronat imperi castellà.

Com a clergue d’una església abominable que només hi poden creure els sectors ultres i adinerats de la societat, ha preconitzat amb la subtilesa d'un professional, la por, el temor i el pànic com a instrument útil per aquella església deplorable de la dictadura franquista que encara enyora trenta set anys desprès de la mort del dictador, on l'amenaça i el terror a les plagues bíbliques, eren els únics arguments de l'Església oficial espanyola. En el més que probable, darrer acte coma arquebisbe de Madrid (funerals d’Estat pel desaparegut president de la mal anomenada transició espanyola, Adolfo Suárez) va tornar ser protagonista, i no va perdre l’oportunitat, una vegada més –tot separant-se de la doctrina de l’Església- per, des de la trona fer, no un sermó exequial (que és el que corresponia), sinó un miserable míting polític en el qual, amb aquella seva endimoniada subtilesa i sense esmentar directament el procés català, va voler alertar del perill que l’esmentat procés, podria comportar una nova guerra civil entre els espanyols. Patètic, funest i pervers fins el final!!!

Com pot ser que, en ple segle XXI, aquests personatges encara puguin tenir protagonisme en el món d’avui? A ben segur que un personatge tant nefast i recargolat com el Rouco Varela, només es pot trobar en una societat com l’espanyola, doncs en el context occidental, Espanya és l’Estat on la cultura democràtica, encara és una assignatura no aprovada pels seus governants, polítics i alts càrrecs de l'Església i la Judicatura. Tot i el seu relleu al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola, pel nou president dels bisbes espanyols, el moderat Ricardo Blázquez, és força difícil capgirar la malèfica inèrcia d’un personatge que ha estat president de la CEE, durant dos mandats els darrer dels quals, substituint precisament l’ara nou president. Quan els bisbes espanyols, després del primer mandat del Blázquez, van tornar a decantar-se per Rouco Varela, és una demostració, potser no determinat, però força il·lustrativa, del tarannà carca i conservador de la majoria dels bisbes que, precisament Rouco Varela va promoure... 

Tot i això, benvinguda sigui la seva jubilació, com benvingut sigui el gest del papa Francesc en reunir-se a Roma, el passat mes de març, exclusivament amb els bisbes catalans. Aquesta trobada, per separat, amb la resta de bisbes espanyols, és un motiu d’esperança en el sentit que en l’elecció del bisbe per qualsevol de les diòcesis catalanes, molt probablement, no influirà, com darrerament passava, la ma negra del Rouco Varela o de la CEE. Aquesta probabilitat, no obstant, l’han de saber aprofitar els nostres bisbes per desmarcar-se progressivament de la línia oficial de l’episcopat espanyol i per marcar la pròpia estratègia i línia pastoral, més en comunió amb la direcció que està marcant el papa Begoglio que amb la que puguin tenir o deixar de tenir els bisbes espanyols.

Jaume Rocabert, Girona, abril del 2014
Publicat a la revista: Recull

CATALUNYA INDEPENDENT?, COMPTA AMB ELS GOVERNS D’ESPANYA!

Quan les decisions d’un govern no es regulen per principis ètics, aquest govern va en contra dels ciutadans encara que faci gal·la de complir les lleis. Temps era temps que els governs d’Espanya dirimien els seus conflictes amb Catalunya a canonades. Des del setge ordenat per Felip V, que durà del 25 de juliol de 1713 a l’11 de setembre de 1714 -que va ser una massacrada- ha estat una pràctica que va durar fins la primera meitat del s.XX. Baldomero Espartero -duque de la Victoria-, va bombardejar Barcelona el 3 de desembre de 1842 -durant 13 hores-, per sufocar una revolta contra l’exèrcit d’Isabel II. I, a més, va dir que: «Para que España vaya bien hay que bombardear Barcelona cada 50 años.» Joan Prim, un altre general, i polític liberal progressista (que era català, de Reus) va reprimir la «revolta de la jamància» atacant la ciutat des de les bateries de Montjuic, (de 22/09 a 16/10 de 1843) amb un balanç de 335 morts. També la Guerra Civil es va despatxar a gusta amb canonades llençades des del Port (13 de febrer i 29 de maig de 1937; 7, 19 i 30 de gener de 1938), i amb el primer «bombardeig de saturació» contra una ciutat (16,17 i 18 de març de 1938) en el que, després de Guernica, l’aviació va provocar més morts.

 

Catalunya ha estat sempre una pedra a la sabata pels governants espanyols. Fracassada la voluntat castellanitzadora del Comte-Duc d’Olivares (s.XVII) i no acabant d’integrar-se del tot dins l’Espanya de Felip V, l’assetjament militar o polític ha esdevingut com un degoteig de repressió per impedir el seu desenvolupament.

 

Amb bombes no es resolen els problemes. Però, entre Catalunya i Espanya tampoc intentant dialogar. A finals del s.XIX els polítics, intel·lectuals i empresaris catalans van presentar al rei Alfons XII un Memorial de Greugues, que va servir de ben poc. L’«Adéu Espanya» del poeta Joan Maragall a principis del s.XX ho va deixar molt clar. Quan Alfons XIII, espantat perquè les cancelleries europees anunciaven la possible expansió de la revolució soviètica (1917) sobre Europa, cridà Francesc Cambò per a demanar-li un estatut d’autonomia per evitar que si a Catalunya esclatava una revolta, aquesta no es propagués a la resta d’Espanya. Quan Cambó presentà l’esborrany, la por s’havia esvaït, i les Corts i el Rei el van desestimar. Pocs anys més tard, el general Primo de Rivera, d’acord amb el Rei, feia cremar llibres escrits en català, anticipant-se al que unes dècades després faria el franquisme. 

   

Tampoc la Constitución del 1978, amb el «café para todos» va solucionar del tot el «propblema catalán», que ara, amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i la cadena humana de 2013 ha reviscolat. Una persona tant poc sospitosa de ser independentista com l’expresident Montilla, quan encara exercia de president, va advertir a Rodríguez Zapatero –aleshores president del govern central- del creixent «desfecto» dels catalans vers l’Estat pel tracte discriminatori que rebien. El govern socialista no en va fer cas. Corria novembre de 2007 i d’aleshores ençà les coses han anat a pitjor. Avui, fars de promeses que no es compleixen, molts catalans creuen que només hi ha un camí: la independència!

 

Gregorio Peces Barba -ponent de la Constitución y expresident del Congrés dels diputats-, ho va dir sense embuts: si el Comte-Duc d’Olivares hagués optat per donat llibertat a Catalunya en comptes d’haver-la donat a Portugal, potser hagués estat millor per Espanya. Perquè el tarannà dels catalans, estretament vinculats a una llengua i una cultura que els configura com a poble, molesta als qui no pensen en termes de país plurinacional. És un  problema de comprensió. Explica Albert Manen que quan el seu para va demanar permís per fer una nova edició d’El llibre de la jungla, el director general de Propaganda del Régimen, que es deia Pedro Rocamora, manifestà a Dámaso Alonso, que hi havia intercedit: «Mi querido amigo Vd. que conoce la maravilla de los versos de Kipling, The jungle book, y Vd. Que es maestro de castellano, ¿no gozaría más con que esa edición se hiciese en esa admirable lengua  en vez de en catalán?» Tota aquesta elucubració per denegar el permís. Igual que Suárez -a qui per altre banda se li ha d’agrair la democràcia-, però que va menystenint la llengua català com a vehicle de coneixements científics.

 

A veure si ens entenem. «El problema catalán» no ha estat generat pels catalans, sinó pels governs de Madrid. El va crear el primer borbó i l’han mantingut com a problema, els republicans, els militars i els polítics, tant si actuen sota les sigles del PSOE com del PP. És un problema de manca d’encaix d’una nació (la catalana) convertida en província per la força de les armes i que en tres-cents anys no se li ha permès ser allò que per la seva història li correspon. Pesa massa l’economia. Quin govern de Madrid es pot atrevir a prescindir de la riquesa que es genera en aquests territori? Avui no cauen bombes sobre la capital catalana, però sí, incomprensió i menyspreu.

 

Malgrat tot, mantenim l’esperança. Catalunya esdevindrà lliura i viurà agermanada amb Espanya i amb la resta de ciutadans d’Europa i del món. Només ens manca saber el dia i l’hora.

 

Salvador Sol

UN ANY DEL PAPA FRANCESC

El 13 de març del 2013, ara tot just fa un any, el cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio fou elegit papa, després de la sorprenen i inesperada renúncia del papa Ratzinger, amb la qual es va posar fi, també inesperadament, a 35 anys d’un cru hivern eclesial que van significar els pontificats de Wojtyla i Ratzinger, successors del papa Luciani que mori, probablement enverinant als 33 dies d’haver iniciat el seu pontificat. Tot apunta, que alguns sectors del poder vaticà els molestava que el nou papa, desitgés resoldre les corruptes finances vaticanes i preferiren (protegits per les lleis vaticanes que impedeixen aplicar l’autòpsia als papes), treure-se’l del damunt, com hom es desprèn d’un objecte que li fa nosa...

 

El papa Benet XVI va renunciar, 598 anys que ho hagués fet el papa Gregori XII (que ho va fer el 1415 com a conseqüència del tumultuós cisma d’Occident). El més curiós, és que la seva renúncia, és produís pels mateixos escàndols que comportaren la mort  del papa Luciani 35 anys enrere: la mafiosa gestió de la banca vaticana. El papa Ratzinger, tot i el seu tarannà conservador i força permissiu amb les trifulgues dels cardenals, hauria volgut intentar resoldre el que ja coneixia tothom (el desordre instal·lat en la cúria amb la corrupció pels casos de pederàstia i per la gestió de les finances), però l’edat i les amenaces rebudes el van atemorir i, probablement sense proposar-s’ho, va prendre una de les més importants decisions del seu pontificat: renunciar a la seu de Pere (bisbe de Roma i papa de l’Església Catòlica). Una renúncia que hauria de propiciar, a partir d’ara: que el papa no continuï en el càrrec, quan les condicions físiques o psíquiques no siguin les idònies per la missió que fou elegit, cosa que evitaria reviure el deplorable final del papa Wojtyla.

 

Després d’un any de pontificat del papa Bergoglio, els cristians tornem a reviure una nova primavera, un nou aggiornamento en el si de l’Església. La seva senzillesa, la seva humanitat, el seu insistent desig que l’Església doni testimoni de l’Evangeli i que les persones i els problemes que aquestes pateixen, estiguin per damunt del Dret Canònic o de qualsevol norma eclesial fins ara irrefutable pels dos anteriors papes i també per la major part dels bisbes, és un gran motiu d’esperança. Són, certament, gestos importants, alguns d’ells, fins i tot molt importants, però encara caldrà, a partir del seu segons any de pontificat, veure concretar aquests gestos en polítiques o en modificacions estructurals que suposin canvis reals de modernització de l’Església, com podrien ser l’adequació de la institució eclesial als temps actuals; desballestar tota la pompa dels rituals i del mateix col·legi cardenalici, a unes maneres que concordin amb l’esperit de pobresa evangèlica que pregona. Caldrà que l’Església sigui més propera als pobres i als desvalguts, però sense caure en la temptació de voler influir en el debat polític, en temes com el dret a decidir dels pobles (dret a l’autodeterminació) o l’avortament que, tan sovint cau o ha caigut l’episcopat espanyol.

 

Durant la foscor dels 35 anys d’estancament de l’Església, hem vist com cada cop més es degradava la cúria vaticana i com li era impossible amagar les seves corrupteles; com es reduïen les vocacions sacerdotals; com entre els clergues plana com una insuportable llosa, el greu problema del celibat obligatori i com l’Església Catòlica persisteix en el greu pecat de discriminar a les dones, sense l’aval de cap argument teològic consistent. Aquests i d’altres problemes, els creients de qualsevol confessió cristiana, voldríem que l’Església hi fes front i els aconseguís resoldre.

Jaume Rocabert i Cabruja, Publicat a la revista Recull, Girona, 15 de març del 2014