El papa Benet
XVI va renunciar, 598 anys que ho hagués fet el papa Gregori XII (que ho va fer
el 1415 com a conseqüència del tumultuós cisma d’Occident). El més curiós, és
que la seva renúncia, és produís pels mateixos escàndols que comportaren la
mort del papa Luciani 35 anys enrere: la
mafiosa gestió de la banca vaticana. El papa Ratzinger, tot i el seu tarannà
conservador i força permissiu amb les trifulgues dels cardenals, hauria volgut
intentar resoldre el que ja coneixia tothom (el desordre instal·lat en la cúria
amb la corrupció pels casos de pederàstia i per la gestió de les finances),
però l’edat i les amenaces rebudes el van atemorir i, probablement sense proposar-s’ho,
va prendre una de les més importants decisions del seu pontificat: renunciar a
la seu de Pere (bisbe de Roma i papa de l’Església Catòlica). Una renúncia que hauria
de propiciar, a partir d’ara: que el papa no continuï en el càrrec, quan les
condicions físiques o psíquiques no siguin les idònies per la missió que fou
elegit, cosa que evitaria reviure el deplorable final del papa Wojtyla.
Després d’un
any de pontificat del papa Bergoglio, els cristians tornem a reviure una nova
primavera, un nou aggiornamento en el si de l’Església. La seva senzillesa, la
seva humanitat, el seu insistent desig que l’Església doni testimoni de
l’Evangeli i que les persones i els problemes que aquestes pateixen, estiguin per
damunt del Dret Canònic o de qualsevol norma eclesial fins ara irrefutable pels
dos anteriors papes i també per la major part dels bisbes, és un gran motiu
d’esperança. Són, certament, gestos importants, alguns d’ells, fins i tot molt
importants, però encara caldrà, a partir del seu segons any de pontificat, veure
concretar aquests gestos en polítiques o en modificacions estructurals que suposin
canvis reals de modernització de l’Església, com podrien ser l’adequació de la
institució eclesial als temps actuals; desballestar tota la pompa dels rituals
i del mateix col·legi cardenalici, a unes maneres
que concordin amb l’esperit de pobresa evangèlica que pregona. Caldrà que
l’Església sigui més propera als pobres i als desvalguts, però sense caure en
la temptació de voler influir en el debat polític, en temes com el dret a
decidir dels pobles (dret a l’autodeterminació) o l’avortament que, tan sovint
cau o ha caigut l’episcopat espanyol.
Durant la
foscor dels 35 anys d’estancament de l’Església, hem vist com cada cop més es
degradava la cúria vaticana i com li era impossible amagar les seves corrupteles;
com es reduïen les vocacions sacerdotals; com entre els clergues plana com una
insuportable llosa, el greu problema del celibat obligatori i com l’Església
Catòlica persisteix en el greu pecat de discriminar a les dones,
sense l’aval de cap argument teològic consistent. Aquests i d’altres problemes,
els creients de qualsevol confessió cristiana, voldríem que l’Església hi fes
front i els aconseguís resoldre.
Jaume Rocabert i Cabruja, Publicat a la revista Recull, Girona, 15
de març del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada