LA VIDA ÉS UNA FESTA ... PER A TOTS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 22,1-14) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.
CONTEXT
Avui Mateu interpreta un càntic d’Isaïes, que així com diumenge passat posava el simbolisme en la viña, aquest diumenge avui la imatge és la d’un banquet. e.
També és un relat polèmic que intenta acusar als dirigents jueus d’haver rebutjat la oferta de salvació que Déu els havia fet per mitjà de Jesús.
Mateu es dirigeix a una comunitat que tenia de superar el trauma de la separació de la religió jueva, i el perill de repetir els mateixos errors. Insisteix en proclamar la universalitat, que tants problemes va produir a les primeres comunitats.
EXPLICACIÓ
El text d’Isaïes és una joia. El profeta per definició ha de parlar a un poble que està passant per la pitjor crisi de la seva història. Ho fa amb una visió de futur increïblement lúcida.
Naturalment que és un llenguatge simbòlic. La prova està en que no només parla de bons menjars, també parla de vins generosos i de que retira el vel (dol) de tots els pobles, d’allunyar l’oprobi i eixugar las llàgrimes de tots els rostres, d’aniquilar la mort per a sempre.
Es tracte d’una salvació total per part d’un Déu en el que el profeta confia. a pesar de les circumstàncies adverses. L’intent d’Isaïes és que tot el poble soporti la dura prova, confiant en un futur que està en mans de Déu.
El més important del relat d’Isaïes, el flax que hem de descobrir, és que aquest: Déu salva a tothom. A l’AT es parla del temps messiànic. Jesús ho fa referint-se al Regne de Déu.
Un banquet no significa molt per qui necessita satisfer la gana cada dia; però pels qui passen gana cada dia pot ser una ocasió única per treure la gana momentàniament. En concret, el banquet de noces era l’única ocasió que tenia el poble senzill de celebrar una festa i oblidar-se de la dura realitat d’una vida que té com a primer objectiu la subsistència. Això és naturalment una metàfora per indicar que Déu sacia tots els anhels de l’ésser humà. Déu crida a tots a la màxima felicitat possible, dins de les nostres limitacions i malgrat aquestes limitacions. Tots som cridats al banquet.
El relato és una interpretació del text d’Isaïes des de la perspectiva de la primera comunitat. Mateu, avuii, també al·legoritza el relat i l’enriqueix amb la segona part (vestit de noces) que no està en Lluc.
És el Pare el que invita a la boda del seu Fill.
Els invitats que es van negar a acceptar el missayge de Jesús, són els caps religiosos jueus.
Quan es parla de prendre foc a la ciutat es refereix a la destrucció de Jerusalem.
Els invitats nous són gentils, és a dir, tots els éssers humans, sense tenir en compta la raça, ni la condició social, i el més escandalós, és no tenir en compta si són bons o dolents.
Podem pensar que en el relat, llegit superficialment. Hi ha una distorsió del missatge de Jesús. El Déu de Jesús no és un senyor que s’enutja i vol acabar amb aquells assassins. Això no té res a veure amb la idea que Jesús té de Déu, tot i que respon al Déu que tenia l’’home de l’AT. Es una pena que siguem, encara avui, amb aquesta idea de Déu.
Tampoc l’afegit de l’home que no duia vestit de festa té res a veure amb l’evangeli.
Si surten a les cruïlles a buscar gent, quina importància té com vagin vestits?. Éa que la gent va pel carrer vestits de boda?
Potser fa referència a la túnica blanca que s’entregava als batejats. Probablement la intenció de l’evangelista va ser bona, però s’ha entès literalment i ens ha posat en un carreró sense sortida.
També està clar que no n’hi ha prou de pertànyer nominalment a una comunitat per a sentir-se salvat. Només qui de veritat es revesteix de Crist (Pau), pot estar segur d’haver entrat en el regne.
Però no es tracta de que Déu prengui represàlies contra el dolent, sinó de que el qui es negui a entrar es quedi fora, al no acceptar las condiciones del Regne.
Es tracte, una vegada més d’evitar males interpretacions de pertinença a la comunitat. Era molt fàcil entrar a formar part de la comunitat i aprofitar-ne totes les avantatges, inclús socials, que això comportava, però sense canviar les actituds i viure d0acord amb l’evangeli. Res més fàcil que confessar-se creient però res més difícil que entrar en la din’amica del verdader cristianisme. Una vegada més, Mateu avisa als cristians d’una pertinença formal però sense compromís a la comunitat..
*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO
