Pels camins de l’evangeli*
Diumenge 4 de Pasqua – A (Joan 10,1-10)

«Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» (Jn 10,9-10)

Jesús diu: «Jo sóc la porta» i més avall puntualitza: «jo sóc la porta de les ovelles.» (Jn 10,7). És a dir: La «porta» en tant que metàfora de l’acció de Jesús, no és un control d’accés i sortida, sinó el transit vital (per on passa la vida), de qui pot dir Com Sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.» (Ga 2,20)

Passar per aquesta porta, és assumir el missatge i l’exemple del Pastor: «Qui el segueix creua un llindar que condueix a un món nou: una manera nova d’entendre i de viure la vida..» (Pagola). Jesús, «que viu de la veritat, promet conduir les ovelles a les ‘pastures’, a les fonts de la vida.» (Benet XVI) d’on brolla la Veritat, que és el bé dels humans.

Jesús crida les ovelles pel seu nom, «camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.» (Jn 10,4). Fray Marcos (Fe adulta) ens recorda que segons la Bíblia: «Escoltar la veu del Senyor és conèixer i obeir.» I que:: «la seva veu és alliberadora.»

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola

CÓMO LLEGAR A LA EXPERIENCIA PASCUAL*
Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 24,13-35) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


En la narració d’avui Lluc ens presenta dos deixebles que passen de creure en un Jesús profeta que ha estat condemnat a una mort destructora, a descobrir-lo viu i donant-los Vida. De la desesperança, passen a viure la presència de Jesús. Deixaven Jerusalem tristos i decebuts; ara van corrent , tornen a corre cuita, contents i il·lusionats. El pessimisme els va fer abandonar el grup, l’optimisme els obliga a tornar per explicar la gran notícia.

Els dos deixebles d’Emaús no són persones concretes, sinó personatges. No volen informar-nos d’un fet passat, sinó del que està passant cada dia als seguidors de Jesús. La importància del relat consisteix en que tots nosaltres som en ells.

Els dos deixebles s’allunyaven d’un malson. No anaven a trobar Jesús; és ell que els va a l’encontra. Perquè, malgrat el desengany, anaven parlant de Jesús.

El primer que fa Jesús és invitar-los a que es desfoguin, que manifestin tota la decepció i amargor que acumulaven en el seu interior. La utopia havia acabat malament. Però en el cor encara hi havia Jesús.

Després d’anar amb ell uns quants kilòmetres, el reconeixen en el gest de partir el pa..

No és Jesús qui ha de fer miracles perquè el reconeguem. Som nosaltres els qui l’hem de descobrir en aquells moments i llocs on es fa present Jesús.

1) En el camí de la vida.
Després de la seva mort, Jesús va sempre amb nosaltres en el nostre camí. Però, com ens diu aquest episodi, és possible anar amb ell i no reconèixer-lo.

2) En l’Escriptura.
Si volem trobar-nos amb el Jesús que dona Vida, l’Escriptura és un instrument d’aproximació. Però el gran perill és que ens quedem en la literalitat de l’escrit, sense arribar a descobrir el missatge, que no està en la lletra. sinó en la vivència espiritual que ens possibilita el relat.

3) En partir el pa.
No és tant una eucaristia, sinó de la manera personal de partir el pa i repartir-lo. Fa referència als àpats en comú i a la multiplicació dels pans i els peixos... També, per descomptat, a l’eucaristia. Quan es va escriure aquest relat ja hi havia una llarga tradició d’aquesta celebració per la comunitat.

Al veure els signes, se’ls obren els ulls i el reconéixen.

4) A la comunitat reunida.
Jesús està present després de la mort, en la comunitat i en les experiències de cadascú, compartides.

L’ésser humà només desenvolupa les seves possibilitats de ser en la relació amb els altres. Jesús va fer present Déu estimant, és a dir, donant-se als altres.

Jesús és el nostre company de viatge, encara que que és molt difícil reconèixer-lo en tot aquell que es creua en el mau. Unes vegades serem caminants decebuts i altres el "Jesús" que ens anima, explicant les Escriptures i partint i repartint el pa. En ambdós casos fem comunitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 Pels camins de l’evangeli*
Diumenge 3 de Pasqua – A (Lluc 24,13-35)

«Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat.  Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.» (Lc 24,13-16)

El grup es disgrega i els deixebles tornaven a casa decebuts, amb sentiment de frustració. Però encara segueixen pensant en el Mestre, que tenen al costat sense reconèixer-ho. «Al Ressuscitat no se’l reconeix pels sentits.9 (Fray Marcos).

No obstant, els deixebles, estan oberts a l’acollida. Li diuen: «Queda't amb nosaltres,» (Ibis 29). I acaben descobrint Jesús, que s’identifica, amb aquell que parteix el pa i el dona.

Jesús es posa al costat d’aquells que fan camí, «Es fa present allà on es comenta el seu Evangeli, on hi ha interès pel eu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte.» (Pagola)

Els dos deixebles han reconegut Jesús i tornen al grup, a la comunitat. Fora de la comunitat, trobar Jesús és més difícil.

Sakvador Sol Bachs
*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola

JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’experiència pasqual és una vivència que afectà vitalment als seguidors de Jesús, i per tant canvià la seva manera de veure Jesús i Déu. El que deixen entendre els evangelis és que per «veure» Jesús després de la seva mort, s’ha de tenir fe. El sepulcre buit, sense fe, només porta a la conclusió de que s’han endut el cos, com li passà a la Magdalena, i les aparicions, a pensar que estem davant d’un fantasma.

La resurrecció és la manera com els primers cristians van transmetre l’experiència de que Jesús seguia viu després de la seva mort, i els estava comunicant Vida. Abans de parlar de resurrecció, a les primeres comunitats es parlava d’exaltació i glorificació. O com el taumaturg que amb el seu poder demostrà que Déu estava en ell.

Les primeres comunitats cristianes van anar explicant de maneres diferents les seves experiències del Jesús que sentien viu i els donava Vida. La cristologia pasqual, va trobar en la idea de resurrecció, el marc més adequat per explicar aquesta vivència dels seguidors de Jesús una vegada mort.

La resurrecció no és constata­ble empíricament; l’experiència pasqual si: és un fet històric. El que no sabem és com els primers cristians van arribar a aquesta experiència. Íntima i intransferible. Avui, per entendre el missatge verdader que ens volen transmetre, hem de fer-ho a través de la nostra pròpia vivència de resurrecció. Es impossible saber que va passar en l’interior de cada un d’ells. Però si que podem saber que passa en el nostre interior amb la resurrecció de Jesús.

Analitzem algunes claus del relat:

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, Estaven reunits el diumenge que era el primer dia de la setmana. La creació del món va durar sis dies. El setè Déu va descansar. Jesús comença la nova creació el primer dia d’una setmana nova. és a dir, el temps de la creació definitiva. La interpretació teològica va venir de la pràctica: els qui seguien Jesús, tots jueus, es reunien després de la celebració del Dissabte.

«Per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Ells també eren jueus, però Joan escriu aquest text uns setanta anys després, quan els seguidors de Jesús ja els havien exclòs de la sinagoga. Per això: «el lloc» on es trobaven era dins d’un món hostil.

«Es posà al mig» No hi ha recorregut; enmig d’ells. Talment com havia dit: on dos o més es reuneixin en el meu nom, allí estaré jo. La comunitat cristiana està centrada en Jesús.

«Els va mostrar les mans i el costat.» Aquests signe evidencien que es tracte d’ell mateix; el que va morir a la creu. No hi ha lloc per la mort. La Vida verdadera ningú no ens la pot prendre.

«Rebeu l'Esperit Sant.» Jesçus «va alenar damunt d'ells.» El verb usat a Gn 2,7 quan Déu creà l’home. Així s’acaba la creació de l’home: comunicant l’Esperit que dona Vida. «De l’Esperit neix esperit», que significa, néixer de Déu.

«Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb ells.» Aquest aclariment prepara una lliçó per a tots els cristians: separat de la comunitat no té l’experiència de Jesús viu.

«Hem vist el Senyor.». Aquesta exclamació significa l’experiència de la presència de Jesús que els ha transformat. Segueix donant-los la Vida, de la que els ha parlat tantes vegades. Els ha comunicat l’Esperit i els omple de l’amor que ara brilla a la comunitat. Jesús no és un record del passat, sinó que està viu i actiu entre els seus.

«Al cap de vuit dies,» És a dir, la propera vegada que es reuneix la comunitat. Jesús es fa present en cada celebració comunitària. El dia vuitè és el primer de la creació definitiva. La creació, que té la màxima expressió a la creu, arriba a la seva plenitud amb la Pasqua. Tomàs s’ha reintegrat a la comunitat, ja pot experimentar l’Amor.

«Porta el dit aquí i mira'm les mans.» En aquest relat, el dubte és personalitza en Tomàs. Els senyals són inseparables del nou Jesús perquè són el símbol de l’amor total. Gràcies a que té l’Esperit en plenitud, ara el pot comunicat als seus seguidors. La resurrecció no l’ha separat de la condició humana anterior.

«Senyor meu i Déu meu!» La resposta de Tomàs és tan extrema com la seva incredulitat. En dir-li Senyor i Déu, reconeix la grandesa, i al dir-li meu, l’amor de Jesús. Ara l’accepta donant-li la seva adhesió.

«Feliços els qui creuran sense haver vist!» La reprimenda de Jesús es refereix a la negativa a creure el testimoni de la comunitat. Tomà no dona la seva adhesió al Jesús del passat, sinó al Jesús del present. Només l’experiència de la comunitat fa possible experimentar que Jesús viu, que ha ressuscitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 PELS CAMINS DE L'EVANGELI*
Diumenge 2 de Pasqua – A (Joan 20,19-32)

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. Dit això, els va mostrar les mans i el costat.» (Jn 20 19-20)

Els apòstols van passen de la por: «tenien les portes tancades per por dels jueus», a sortir a donar testimoni, de que Jesús era viu: «Nosaltres vam menjar i beure amb ell, després que hagués ressuscitat d'entre els morts.» (Ac 10, 40-41)

«Res ni ningú no ens pot aportar avui la força, l’alegria i la creativitat que necessitem per enfrontar-nos a una crisi sense precedents, com pot fer-ho la presència viva de Crist ressuscitat.» (Pagola)

Aquest Jesús ressuscitat que viu entre nosaltres, nomé el podem «veure» amb els ulls de la fe.

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola
http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 

DIUMENGE DE PASQUA
JESÚS ALCANZÓ LA VIDA YA ANTES DE MOEIR*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,1-9) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Aquest dia de Pasqua hem de recordar aquelles paraules de Pau: «Si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria,[...] som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1 Co 15,17-19)

Jesús va aconseguir la Vida abans de morir. I ell n’era conscient.

Primer de tot, tinguem en compta que estem celebrant fets teològics. La mort de Jesús és un esdeveniment històric, però la resurrec­ció no és constatable perquè es realitza en un altre pla, fora de la història. Això no vol dir que no ha ressuscitat, el que vol dir és que per arribar a la resurrecció s’ha d’anar per un altre camí.

Quan parlem en un context religiós, de mort i resurrecció, o de mort i vida, aquestes paraules tenen un sentit analògic. No estem parlant de la mort ni de la vida biològica. La mort i la vida física no són objectes de teologia, sinó de ciència. La teologia parla d’una altre realitat que no pot ser mesurada en conceptes.

La resurrecció no és la reanimació d’un cos. La realitat és que la mort torna el cos a l’univers de la matèria d’una manera irreversible. La possibilitat de reanimació d’un cadàver, és la mateixa que hi ha per fer un ésser humà partint dels elements moleculars dispersos en la naturalesa, la qual cosa no té cap sentit ni pels homes ni per Déu.

Jesús va acabar la seva trajectòria històrica a l’instant de la seva mort. En aquest moment passa a un altre pla en el que no pot «succeir» res. En els apòstols sí que els va succeir una cosa molt important.

Ells no havien comprès qui era Jesús. Seguien en el jo falç, enganxats a la terra. Va ser després de la mort del Mestre, que van arribar a l’experiència pasqual. Van descobrir, no per raonaments, sinó per vivència que Jesús seguia viu i que els comunicava Vida. Això és el que van intentar comunicar als altres utilitzant el llenguatge humà del seu temps, sempre insuficient per expressar allò que és transcendent.

Tots estaríem encantats de que se’ns comuniqués aquesta Vida, la mateixa Vida de Déu. El problema és que pot haver-hi Vida, si abans no hi ha mort. «Si el gra de blat no cau a terra i mort, no es fecunda. Però si mort dins de la terra, dona molt de fruit.»

Però no ens hem de quedar en la resurrecció de Jesús. Hem de descobrir que nosaltres som cridats a viure aquesta mateixa Visa.

A la Samaritana Jesús li diu: El que begui d’aquesta aigua mai més tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font fins la Vida eterna.

A Nicodem li diu: S’ha de néixer de nou; el que néix de la carn és carn, el que neix de l’esperit és Esperit. El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que qui em mengi (m’assimili) viurà per mi. Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi encara que hagi mort viurà, i tot el qui viu i creu en mi no morirà per sempre.

Si creus això, la resta no importa. Jesús, abans de morir, havia aconseguit, com a home, la plenitud de Vida en Déu, perquè havia mort a tot el terrenal, al seu egoisme, s’havia lliurat als altres enterament després d’haver descobert que aquesta era la meta de tot ésser humà, que aquest era el camí per arribar a fer present el diví. Això va ser possible, perquè havia experimentat Déu com Do absolut i total.

*.- veure l’original: https://www.feadulta.com

Ha ressuscitat. Al·leluia!

Diumenge de Pasqua (Jn 20,1-9)

Jesús ha ressuscitat i això ens obra a l’esperança de ser ressuscitats en ell. De no ser així, diu Sant Pau als corintis: «La vostra fe és il·lusòria. Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1 Co 15,17-19)

Passar de mort a vida és alliberar-se del cos i deixar que l’essència de l’ésser visqui sense els patiments i angoixes que van units a la vida en el món. Teresa de Jesús ho plantejava en termes de plenitud: «I tant alta vida espero, que muero por que no muero.»

L’àngel, que és la veu de Déu, ho diu amb tota claredat: «No busqueu entre els morts aquell que es viu.» (Jn 20:6-7)

La resurrecció no és un fet històric demostrable, però Pere és testimoni de la seva realitat: «...nosaltres, que hem menjat i begut amb ell després que ressuscités d’entre els morts.» (Ac 10,41)

La resurrecció de Jesús, el Crist, fecunda la nostra vida humana: La paràbola del gra de blat és una metàfora d’aquesta fecunditat. «si el gra de blat no cau a terra i mor, queda ell tot sol; però si mor, dóna molt de fruit.» (Jn 12,24) Si morim en Crist, el fruit és la Vida eterna.

Salvador Sol Bachs

http://cristiansxxigracia.blogspot.com