DARSE A LOS DEMÁS, SIN TRUCOS DE MAGIA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 6,51-58) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


L’eucaristia és una realitat profunda i complexa, que forma part de la tradició més antiga. Potser sigui la realitat cristiana més difícil de comprendre i d’explicar. Fàcilment ens podem quedara a la superficialitat del ritu i perdre així la seva riquesa verdadera.

Ens cal superar moltes visions raquítiques o errònies sobre aquest sagrament.

1º.- L’eucaristia no és màgia. Tot i que la definició de màgia, en qualsevol diccionari, ens ho podria fer pensar:

El Concili de Trento va establir el terme transubstanciació, a la conversió del pa i el vi eucarístics. Però cal advertir que «substància» i «accident» són conceptes metafísics; no fan referència a cap realitat física.

2º.- No hem de confondre eucaristia amb comunió. La comunió és nomé l’última part del ritu eucarístic. L’eucaristia sense comunió, com la comunió sense eucaristia deixen el sagrament incomplet. Anar a missa i no combregar, és senzillament un absurd. Com anar a missa només per combregar, sense cap referència al significat del sagrament, només buscant una religiositat intimista, és un autoengany.

La distinció entre eucaristia i comunió explica la diferencia de llenguatge entre els sinòptics de l’últim sopar i Joan en el discurs del pa de vida. Joan fa referència a l’aliment, però alimentar-se vol dir: el qui creu en mi, el qui ve a mi.

3º.- A les paraules de la consagració, «cos» no signific cos; «sang» no significa sang. No es tracte del sagrament de la carn i de la sang físiques de Crist. A l’antropologia jueva, l’ésser humà no està compost d’ànima i cos (concepció grega). L’home és una unitat indivisible, però podem descobrir en ell quatre aspectes: Home-carn, home-cos, home-ànima i home-esperit.

L’home-cos, pels jueus del temps de Jesús, és l’ésser humà com subjecte de relacions amb els altres. Avui, el concepte més proper seria el que nosaltres en diem persona. Quan Jesús diu: «això és el meu cos», està dient: això sóc jo, això és la meva persona, estic aquí per deixar-me menjar.

En el caso de la sang: Pels jueus la sang era la vida. Copta! No es tracte de que fos el símbol de la vida. Era la vida mateixa. Quan Jesús diu: «això és la meva sang vessada», està dient que la seva vida, no la seva mort, és lliurada als altres. Tot el que ell és, està al servei de tots.

4º.- L’eucaristia no la celebra el sacerdot, sinó tota la comunitat. El capellà pot dir missa. Però només la comunitat pot fer present el do d’un mateix, com va fer Jesús a l’últim sopar i que és el que significa el sagrament.

L’eucaristia és el sagrament de l’amor. No hi pot haver signe d’amor en absència de l’altre. Per això diu Mateu»: «on dos o més es reuneixin en el meu nom, allí estic enmig d’ells.» (Mt 18,20).

5º.- La comunió no és un premi pels bons «que estan en gràcia», sinó un remei pels desgraciats que necessitem descobrir l’amor gratuït de Déu. Només sentin-me pecador estic necessitat de celebrar aquest sagrament.

Necessitem el signe de l’amor de Déu quan estem més separats d’Ell.

6º.- El significat del pa i del vi no és Jesús en sí mateix, sinó Jesús com a do. El do de sí mateix que ha manifestat durant tota la seva vida i que l’ha dut a la seva plenitud, identificant-se amb el Pare.

Queda clar que l’eucaristia no és un producte més de consum que em proporciona seguretats a canvi de res. No es pot celebrar l’eucaristia i sortir igual que s’ha entrat, sense que hagi canviat, en algun aspecte, la meva vida.

7º.- Feu aixó, no vol dir que perpetuem un acte de culte. Jesús no va donar importància al culte. Jesús va voler dir que repetim el significat del que acaba de fer. Això sóc jo que em parteixo i em reparteixo, que em deixo menjar... Feu-ho també vosaltres. Entregueu la pròpia persona i la pròpia vida als altres com jo he fet.

8ª.- Els signes de l’eucaristia no són el pa i el vi sinó el pa partit i el vi vessat. Durant molts de segles de l’eucaristia se’n deia «la fracció del pa». No es trate del pa com a cosa, sinó del gest de partir i menjar.

Al partir-se i deixar-se menjar, Jesús està fent present a Déu, que és do infinit, lliurament total a tots i sempre. Això és el que hem de fer nosaltres, si voleu ser cristians.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Santíssim Cos i Sang de Crist (Jn 6,51-58)

«Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.» (Jn 6,51)

«La eucaristia és una realitat» (Fray Marcos – Fe adulta) i, a la vegada, un gran misteri. Jesús parla de pa que alimenta, que dona vida i el vi que redimeix. Ell és l’enviat que viu en el Pare, i es dona perquè també nosaltres puguem viure segons la voluntat de Déu.

Eucaristia i comunió són indissociables. El sagrament de l’amor necessita de l’altre: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20)

El diumenge, pels primers cristians era el Dia del Senyor!. Avui, la secularització l’ha convertir en un cap de setmana, dedicat al lleure. Però, com diu Pagola: «l’assemblea eucarística» (la missa) encara avui «pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana,»

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Veure claus d'interpretació per Fray Marcos:  https://www.feadulta.com

REFLEXIONS

«Només hi ha un bé, el coneixement, i un mal, la ignorància.» (Sòcrates). El pitjor d’un ignorant, és que ignora que ho és. Per això afirma allò que no sap, a deferència del savi que dubta, investiga i proposa, sobre allò que ja sap. Ho va dir Aristòtil: «L'ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona.»

La ignorància es combat escoltant. Escoltar és més important que parlar. Com ha dit el Dalái Lama: «Si parles, només estàs repetint el que ja saps. Però si escoltes, potser podràs aprendre alguna cosa nova.». S’aprèn, escoltant el que es diu a casa, a l’escola al carrer... Però també, «escoltant» el que ens diu un llibre, una obra d’art, la conferència d’un savi.....

«La resposta està en el vent.» cantava Bob Dylan. Però només hi ha resposta si abans hi ha hagut pregunta. Perquè les respostes sense pregunta es perden en el vent.

Com diu el refranyer: «Qui res no sap, de res no dubta» I també diu: «L’ignorant és atrevit». El mal de la societat és que aquests són els que tenen més audiència en els mitjans de comunicació i els qui més prenen la paraula en els fòrums polítics, repetint sempre els quatre tòpics de la seva ignorància,

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

DIOS ES EL QUE AMA, EL AMADO Y EL AMOR*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 3,16-18) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta)

La Trinitat és una festa, significa el misteri de l’AMOR-VIDA de Déu que se’ns comunica.

Se’ns diu que és el dogma més important de la nostra fe catòlica. Però, només en la mesura de la nostra capacitat d’estimar podrem conèixer Déu. La Trinitat ens ensenya que només vivim, si convivim.

Per arribar al Déu de Jesús, hem de superar el nostre déu falç, que ens fa creure en:

- Un déu interessat per la seva glòria,

- Un déu totpoderós que si no elimina el mal es porque no vol.

- Un déu que salva a un d’una malaltia o perill si algú resa per ell, sinó, no.

- Un déu ofès que exigeix la mort del seu fill per a poder perdonar a l’ésser humà.

- Un déu que premia als qui fan el que ell vol i condemna als que no.

- Un déu gelós de la moral sexual, però a qui no li preocupa la injustícia.

- Un déu que ens exigeix estimar l’enemic però que als seus els envia l’infern.

Jesús va experimentar el Déu verdader, però els seus deixebles no van saber veure la seva vivència. No van poder aguantar el canvi profund que es produïa entre el Déu de l’AT i el que presentava Jesús. Amb el de l’AT se sentien més segurs.

El Déu de Jesús no s’entén si np s’experimenta la seva presència a l’interior d’un mateix. Si no es viu com el va viure Jesús. Això va més enllà del dogma. La mística és més important que la teologia.

Avui els cristians estan preparats, millor que mai, per intentar, una nova espiritualitat que posi en el centre l’Esperit-Déu. És a dir, cercar la manera de tenir un encontra viu amb Déu.

Res del que puguem pensar o dir sobre Déu és adequat al seu ésser. No podem definir ni qualificar Déu amb cap atribut. Tot el que sabem racionalment de Déu és una nosa per a viure la seva presència vivificadora en nosaltres.

Déu no té atributs ni «accions». Ell és, i tot el que fa és ell mateix. Si estima, és amor. Però no el que nosaltres entenem per amor. L’AMOR de Déu no el podem comprendre, només el podem experimentar.

Els primers cristians a l’amor que és Déu li deien «àgape». L’amor humà és una qualitat, que podem tenir o no. En Déu, l’amor és la seva essència, no pot no tenir-lo, perquè deixaria de ser.

Viure l’experiència de Déu Tri, seria conviure.. Estem fets per l’encontre i la comunicació. El podem experimentar:

1) Com Déu, ésser absolut,

2) Com Déu al costat nostra, present en l’altre.

3) Com Déu dins nostre, com fonament del nostre ésser.

Apropar-se a Déu és descobrir la Trinitat. L‘experiència del Déu cristià (el que es revelà en Jesús) ens portaria a se com Ell: Pare, Fill i Esperit a la vegada. En cadascun de nosaltres s’ha de reflectir sempre la Trinitat.

Avui no té sentit la disjuntiva entre creure en Déu o no creure-hi. Tots tenim el nostre Déu o déus. Avui la disjuntiva és creure en el Déu de Jesús o creure en un ídol. El qui avui rebutge Déu,n els ateus, el que rebutgen és la nostra idea de Déu, el nostre teisme interessat.

El Déu revelat per Jesús, és amor. Aquesta és l’essència de l’evangeli. La millor notícia que podia rebre un ésser humà és que Déu no pot apartar-lo del seu amor. Aquesta és la salvació verdadera que ens hem d’apropiar. És també el fonament de la nostra confiança en Déu. En aquesta confiança consisteix la nostra fe. Perquè Déu ÉS amor; és incapaç de condemnar. Només pot salvar. No confiar en la salvació de Déu, és el que condemna.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Solemnitat de la Santíssima Trinitat - (Jn 3,16-18)

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.» (Jn 3 16)

Reflexió: 

Com va dir el germà Roger de Taizé: «Déu no pot fer altre cosa que estimar.» Va en el seu «ADN». Altrament no seria el Déu de Jesús.

«Déu no és propietat dels cristians. Ni de cap religió.» (Pagola) El seu amor ho abasta tot. «Déu no estima només aquelles comunitats cristianes que segueixen el missatge de Jesús.» (Ibid). Ningú queda abandonat per ell: « «fa sortir el sol sobre bons i dolents.» (Mt 5,45)

Déu és en tu, és en mi, és en tots. Jesús no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Ell és: «camí, veritat i vida.» (Jn 14,6). Qui no accepta l’amor de Déu, és ell mateix qui renuncia a la Vida.

Salvador Sol

*.- Veure evangeli i comentari de J.A.Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 

REFLEXIONS

El refranyer era el calendari del pagès, quan encara no s’havia creat la tecnologia digital; quan tot anava al compàs del temps atmosfèric: «Per Pasqua Granada, l'espiga daurada, per Sant Joan, segada, i per Sant Pere, a l'era.»

Pasqua Granada. Cinquanta dies després de la Pasqua Florida, (per la floració de la primavera), els jueus celebraven la festa del «Xavuot». Era quan les espigues ja «granaven» i s’iniciava la sega del blat i els cereals , que s’havia plantat després de les pluges de tardor: «Pel novembre, qui no sembri que no esperi.»

Les festes populars amb el temps van canviant de sentit, i les religions sempre acaben apropiant-se-les. Aquesta segona pasqua (pasqua de pas) es va associar al record de quan Moisès va lliurar la Llei als israelites de l’Èxode i aquests van passa de nòmades a poble.

A partir del segle II dC. van ser les esglésies cristianes que li van donar el sentit de Pentecosta: el dia en que l’Esperit Sant va donar l’impuls de sortida al cristianisme.

Els deixebles de Jesús, després de cinquanta dies de reflexió, «reunits amb les portes tancades» (vg Jn 20,19) van rebre L’Esperit Sant, que és la saviesa de Jesús, i com ha escrit Fray Marcos (Fe adulta) és la saviesa de Déu». Ela apòstols, plens d’aquest Esperit, van sortir a predicar per carrers i places, que Jesús: aquell que els líders jueus i Roma havien crucificat, Déu l’havia ressuscitat.

Pasqua Granada o de Pentecosta, significa l’esclat primaveral d’una església que naixia, amb l’aval del mateix Déu. El Déu que Jesús ens va descobrir com a Pare,

Paradoxes de la vida, aquells que van denunciar en nom de Déu, la injustícia de la mort de Jesús i l’amor pels germans, van haver de segellar la seva fe, donant la vida, davant d’aquells que no van entendre, ni han entès encara, l’amor de Déu que representen els 7 dons de l’Esperit, que portarien, si es complissin, la convivència en pau entre iguals.

Confiem en que el pas del temps ens ajudi, als humans, a madurar.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta )

Si superem la interpretació de la resurrecció com la reanimació d’un cadàver, entendrem que l’experiència pasqual és una vivència, no un fet.

Els seguidors de Jesús van experimentar una altre manera de veure Jesús i veure Déu. Sense fe, el sepulcre buit ens pot portar a considerar --com li va passar a la Magdalena--, que algú s’havia endut el cos, i les aparicions, sense els ulls de la fe, serien com veure un fantasma.

La resurrecció és el concepte amb el que els primers cristians van voler transmetre’ns una nova manera de veure Jesús després de la seva mort. Una manera de dir-nos que experimentaven la presència de Jesús, que seguia viu i els comunicava Vida. Van deixar de veure Jesús com un jutge escatològic que tornaria al final del temps per a jutjar-nos, per veure’l com u taumaturg que va demostrar amb fets que Déu estava amb ell. Que els miracles eren la clau per comprendre Jesús.

L’experiència pasqual també s’explica pel reconeixement de que Jesús, el Mestre, és la Saviesa de Déu, preexistent de l’AT. Saviesa que ens condueix pel camí que porta a Déu.

La fusió d’aquestes consideracions van donar peu a la cristologia per explicar l’experiència pasqual dels deixebles, de que Jesús seguia viu després de la seva mort. Entendre l’experiència pasqual dels deixebles només és possible des de la nostre pròpia experiència de fe.

El relat de la Magdalena, Pere i Joan en el sepulcre se situa el primer diumenge, després de la mort de Jesús i de les cerimònies del sàbat. L’evangeli d’avui també se situa al primer dia.

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles» estaven reunits. Pels jueus el diumenge era el primer di de la setmana. La creació del món havia durat sis dies. El dia setè Déu va descansar. Jesús comença una altre creació –la definitiva--, el primer dia d’una nova setmana. Aquesta interpretació teològica ve després de la pràctica que molt aviat es feu comú entre els cristians La de reunir-se després d’acabar la celebració del Sàbat, quan es ponia el sol, i comença-va el diumenge.

«Tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Tenien por dels jueus, tot i que ells també eren jueus. En molts dels textos de Joan, quan diu jueus vol dir fariseus. Quan es va escriure aquest evangeli, els cristians ja havien estat expulsats de la sinagoga, Per tant, el lloc on es reunia la comunitat estava enmig d’un món hostil.

«Es posà al mig.» La presència fou directa. Jesús ja havia dit: «On dos o més es reuneixin en el meu nom, jo estic amb ells.» Per la comunitat ell és font de vida, referència i factor d’unitat. La comunitat cristiana està centrada en Jesús i només amb ell es manifesta.

«Els va mostrar les mans i el costat.» Els signes del seu amor evidencien que és ell mateix, el que va morir a la creu. No hem de tenir por a la mort. A Jesús ningú li pot prendre la vida verdadera, Ni ell prendrà la dels seus seguidors. La permanència de les senyals, indica la permanència del seu amor. La comunitat té l’experiència de que Jesús comunica vida.

«Rebeu l'Esperit Sant.» I va «alenar» damunt d’ells. Alenar és el verb emprat a Gn 2,7. Amb aquesta alenada, l’home de fang, es convertí en ésser vivent. Ara Jesús els comunica l’Esperit que dona Vida verdadera. Acaba així la creació de l’home. «De l’Esperit neix l’esperit.» Això significa néixer de Déu. La condició d’home-carn queda transformada en home-esperit.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com