PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 11 durant l’any (Mateu 9,36–10,1-8)

«Aneu... í prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.» (Mt 10,6-8).

Aquest evangeli és una crida a l’acció. «Escoltant les paraules de Jesús, redescobrim la veritable missió dels creients enmig d’aquesta societat.» (Pagola) «Déu vol que la salvació arribi a tothom, a través de la predicació i el testimoni dels qui ja estan salvats.» (Fray Marcos -Fe adulta)

Actualitzant conceptes, Pagola creu que avui:

 «Curar malalts», és alliberar els qui tenim a l’entorn, de tot allò que els crea inquietud i patiment.

- «Ressuscitar morts», és alliberar les persones d’allò que bloqueja les seves vides i mata la seva esperança.

- «Purificar leprosos», és netejar aquesta societat de tanta mentida, hipocresia i convencionalisme.

- «Expulsar dimonis», és alliberar les persones de tants ídols que ens esclavitzen, ens posseeixen i perverteixen la nostra convivència.

Jesús va establir el que Pagola en diu un «Programa alliberador.» Déu vol que les seves criatures tinguin vida: «La collita (tasca) és abundant, i els segadors (apòstols) són pocs.» (Mt 9,37)

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 - Veure claus d'interpretació per Fray Marcos:

 https://www.feadulta.com .

REFLEXIONS

Gaudí, d’arquitecta genial a líder espiritual. La seva filosofia era senzilla: «Per fer les coses bé cal: primer, l'amor; segon, la tècnica.» Per a ell, l’amor era el motor de l’activitat. Amor a la feina, amor als companys: «El treball és el fruit de la col·laboració, i aquesta només es pot basar en l'amor.»

Seguint els versos de Maragall: «Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,» (Cant espiritual), Gaudí entenia l’arquitectura com una obra de col·laboració amb l’Arquitecta del món. Una obra perfecta per qui el contemple com ho van fer Maragall i Gaudí.

«L’arquitecta de Déu» creia que: «L'originalitat consisteix a tornar a l'origen.», I ell entenia que l’origen és l’obra de Déu. La bellesa del món és immillorable i només cal observar i transformar en pedra allò que veiem: les formes, els colors i la llum de la naturalesa.

Tal com deia Miquel Àngel Buonarroti: «L'estàtua ja és dins del bloc de marbre; jo només m'he de limitar a treure'n el que sobra», Gaudí entenia que les formes ja existien a la pedra. Ell només buscava les lleis que li permetessin unir-les de forma resistent, i aconseguir l’encaix de les unes amb les altres (com qui construeix un trencaclosques) i convertir el conjunt en casa, parc o temple.

El secret consisteix en prescindir de la pressa. Als qui li assenyalaven que el temple que havia dissenyat trigaria molt de temps en acabar-se, els deia: «El meu client no té pressa.»

El venerable Antoni Gaudí era un home de religió cristiana, i va dissenyar el que avui ja és considerada Basílica menor, una obra per mirar al cel. I des d’on, en sentit descendent, és van explicant els trets més importants de la Bíblia. Per això es diu d’aquest temple, que és la Bíblia explicada en pedra. .

La paradoxa de, la Sagrada Família (que és un temple expiatori, això vol dir, que s’ha de construir a base de donacions), s’estigui construint gràcies al turisme (gairebé 5 milions de visitants, el 2025). Turistes que paguem per veure una obra inacabada, en construcció. No deixa de ser un fet extraordinari.

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

REFLEXIONS

Una formulació molt coneguda de la personalitat (relacionada amb la teoria del «jo mirall», és aquesta: «Hi ha tres persones en mi: el que jo crec que sóc, el que els altres creuen que sóc, i el que realment sóc.» : Deia un psiquiatre que el fet que més el preocupava és que la majoria de pacients als qui demana que defineixin la seva personalitat, per enfocar la teràpia correctament, no tenen resposta, no saben qui són. .

Sense saber mínimament quin és el nostre jo, és pràcticament impossible progressar humanament. Deia Confuci: «Qui es conquista a sí mateix és el guerrer més poderós.» Construir la nostra personalitat és el que dona sentit a la vida. Som el que pensem, i pensem segons el que «sentim». Entenent per sentir: el que escoltem, el que parlem, el que llegim (o veiem) i el que escrivim. Desenvolupant aquestes activitats és com anem incorporant els valors ètics i morals i anem configurant la nostra personalitat (el nostre creixement humà), i a la vegada, contribuïm a que el el nostre enton millori. Com va escriure Paulo Coelho: «Quan ens esforcem a ser millors del que ja som, el nostre entorn també millora.»

Reflexionar sobre «el que els altres creuen (o diuen) que som», pot ser el mirall o l’antídot per no repetir allò que hem fet o hem dit que no ha obtingut la resposta positiva que buscàvem, en termes de relació personal o de progrés social. «La persona que comet un error i no el corregeix, comet un altre error.» (Confuci).

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

DARSE A LOS DEMÁS, SIN TRUCOS DE MAGIA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 6,51-58) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


L’eucaristia és una realitat profunda i complexa, que forma part de la tradició més antiga. Potser sigui la realitat cristiana més difícil de comprendre i d’explicar. Fàcilment ens podem quedara a la superficialitat del ritu i perdre així la seva riquesa verdadera.

Ens cal superar moltes visions raquítiques o errònies sobre aquest sagrament.

1º.- L’eucaristia no és màgia. Tot i que la definició de màgia, en qualsevol diccionari, ens ho podria fer pensar:

El Concili de Trento va establir el terme transubstanciació, a la conversió del pa i el vi eucarístics. Però cal advertir que «substància» i «accident» són conceptes metafísics; no fan referència a cap realitat física.

2º.- No hem de confondre eucaristia amb comunió. La comunió és nomé l’última part del ritu eucarístic. L’eucaristia sense comunió, com la comunió sense eucaristia deixen el sagrament incomplet. Anar a missa i no combregar, és senzillament un absurd. Com anar a missa només per combregar, sense cap referència al significat del sagrament, només buscant una religiositat intimista, és un autoengany.

La distinció entre eucaristia i comunió explica la diferencia de llenguatge entre els sinòptics de l’últim sopar i Joan en el discurs del pa de vida. Joan fa referència a l’aliment, però alimentar-se vol dir: el qui creu en mi, el qui ve a mi.

3º.- A les paraules de la consagració, «cos» no signific cos; «sang» no significa sang. No es tracte del sagrament de la carn i de la sang físiques de Crist. A l’antropologia jueva, l’ésser humà no està compost d’ànima i cos (concepció grega). L’home és una unitat indivisible, però podem descobrir en ell quatre aspectes: Home-carn, home-cos, home-ànima i home-esperit.

L’home-cos, pels jueus del temps de Jesús, és l’ésser humà com subjecte de relacions amb els altres. Avui, el concepte més proper seria el que nosaltres en diem persona. Quan Jesús diu: «això és el meu cos», està dient: això sóc jo, això és la meva persona, estic aquí per deixar-me menjar.

En el caso de la sang: Pels jueus la sang era la vida. Copta! No es tracte de que fos el símbol de la vida. Era la vida mateixa. Quan Jesús diu: «això és la meva sang vessada», està dient que la seva vida, no la seva mort, és lliurada als altres. Tot el que ell és, està al servei de tots.

4º.- L’eucaristia no la celebra el sacerdot, sinó tota la comunitat. El capellà pot dir missa. Però només la comunitat pot fer present el do d’un mateix, com va fer Jesús a l’últim sopar i que és el que significa el sagrament.

L’eucaristia és el sagrament de l’amor. No hi pot haver signe d’amor en absència de l’altre. Per això diu Mateu»: «on dos o més es reuneixin en el meu nom, allí estic enmig d’ells.» (Mt 18,20).

5º.- La comunió no és un premi pels bons «que estan en gràcia», sinó un remei pels desgraciats que necessitem descobrir l’amor gratuït de Déu. Només sentin-me pecador estic necessitat de celebrar aquest sagrament.

Necessitem el signe de l’amor de Déu quan estem més separats d’Ell.

6º.- El significat del pa i del vi no és Jesús en sí mateix, sinó Jesús com a do. El do de sí mateix que ha manifestat durant tota la seva vida i que l’ha dut a la seva plenitud, identificant-se amb el Pare.

Queda clar que l’eucaristia no és un producte més de consum que em proporciona seguretats a canvi de res. No es pot celebrar l’eucaristia i sortir igual que s’ha entrat, sense que hagi canviat, en algun aspecte, la meva vida.

7º.- Feu aixó, no vol dir que perpetuem un acte de culte. Jesús no va donar importància al culte. Jesús va voler dir que repetim el significat del que acaba de fer. Això sóc jo que em parteixo i em reparteixo, que em deixo menjar... Feu-ho també vosaltres. Entregueu la pròpia persona i la pròpia vida als altres com jo he fet.

8ª.- Els signes de l’eucaristia no són el pa i el vi sinó el pa partit i el vi vessat. Durant molts de segles de l’eucaristia se’n deia «la fracció del pa». No es trate del pa com a cosa, sinó del gest de partir i menjar.

Al partir-se i deixar-se menjar, Jesús està fent present a Déu, que és do infinit, lliurament total a tots i sempre. Això és el que hem de fer nosaltres, si voleu ser cristians.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Santíssim Cos i Sang de Crist (Jn 6,51-58)

«Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.» (Jn 6,51)

«La eucaristia és una realitat» (Fray Marcos – Fe adulta) i, a la vegada, un gran misteri. Jesús parla de pa que alimenta, que dona vida i el vi que redimeix. Ell és l’enviat que viu en el Pare, i es dona perquè també nosaltres puguem viure segons la voluntat de Déu.

Eucaristia i comunió són indissociables. El sagrament de l’amor necessita de l’altre: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20)

El diumenge, pels primers cristians era el Dia del Senyor!. Avui, la secularització l’ha convertir en un cap de setmana, dedicat al lleure. Però, com diu Pagola: «l’assemblea eucarística» (la missa) encara avui «pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana,»

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Veure claus d'interpretació per Fray Marcos:  https://www.feadulta.com

REFLEXIONS

«Només hi ha un bé, el coneixement, i un mal, la ignorància.» (Sòcrates). El pitjor d’un ignorant, és que ignora que ho és. Per això afirma allò que no sap, a deferència del savi que dubta, investiga i proposa, sobre allò que ja sap. Ho va dir Aristòtil: «L'ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona.»

La ignorància es combat escoltant. Escoltar és més important que parlar. Com ha dit el Dalái Lama: «Si parles, només estàs repetint el que ja saps. Però si escoltes, potser podràs aprendre alguna cosa nova.». S’aprèn, escoltant el que es diu a casa, a l’escola al carrer... Però també, «escoltant» el que ens diu un llibre, una obra d’art, la conferència d’un savi.....

«La resposta està en el vent.» cantava Bob Dylan. Però només hi ha resposta si abans hi ha hagut pregunta. Perquè les respostes sense pregunta es perden en el vent.

Com diu el refranyer: «Qui res no sap, de res no dubta» I també diu: «L’ignorant és atrevit». El mal de la societat és que aquests són els que tenen més audiència en els mitjans de comunicació i els qui més prenen la paraula en els fòrums polítics, repetint sempre els quatre tòpics de la seva ignorància,

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

DIOS ES EL QUE AMA, EL AMADO Y EL AMOR*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 3,16-18) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta)

La Trinitat és una festa, significa el misteri de l’AMOR-VIDA de Déu que se’ns comunica.

Se’ns diu que és el dogma més important de la nostra fe catòlica. Però, només en la mesura de la nostra capacitat d’estimar podrem conèixer Déu. La Trinitat ens ensenya que només vivim, si convivim.

Per arribar al Déu de Jesús, hem de superar el nostre déu falç, que ens fa creure en:

- Un déu interessat per la seva glòria,

- Un déu totpoderós que si no elimina el mal es porque no vol.

- Un déu que salva a un d’una malaltia o perill si algú resa per ell, sinó, no.

- Un déu ofès que exigeix la mort del seu fill per a poder perdonar a l’ésser humà.

- Un déu que premia als qui fan el que ell vol i condemna als que no.

- Un déu gelós de la moral sexual, però a qui no li preocupa la injustícia.

- Un déu que ens exigeix estimar l’enemic però que als seus els envia l’infern.

Jesús va experimentar el Déu verdader, però els seus deixebles no van saber veure la seva vivència. No van poder aguantar el canvi profund que es produïa entre el Déu de l’AT i el que presentava Jesús. Amb el de l’AT se sentien més segurs.

El Déu de Jesús no s’entén si np s’experimenta la seva presència a l’interior d’un mateix. Si no es viu com el va viure Jesús. Això va més enllà del dogma. La mística és més important que la teologia.

Avui els cristians estan preparats, millor que mai, per intentar, una nova espiritualitat que posi en el centre l’Esperit-Déu. És a dir, cercar la manera de tenir un encontra viu amb Déu.

Res del que puguem pensar o dir sobre Déu és adequat al seu ésser. No podem definir ni qualificar Déu amb cap atribut. Tot el que sabem racionalment de Déu és una nosa per a viure la seva presència vivificadora en nosaltres.

Déu no té atributs ni «accions». Ell és, i tot el que fa és ell mateix. Si estima, és amor. Però no el que nosaltres entenem per amor. L’AMOR de Déu no el podem comprendre, només el podem experimentar.

Els primers cristians a l’amor que és Déu li deien «àgape». L’amor humà és una qualitat, que podem tenir o no. En Déu, l’amor és la seva essència, no pot no tenir-lo, perquè deixaria de ser.

Viure l’experiència de Déu Tri, seria conviure.. Estem fets per l’encontre i la comunicació. El podem experimentar:

1) Com Déu, ésser absolut,

2) Com Déu al costat nostra, present en l’altre.

3) Com Déu dins nostre, com fonament del nostre ésser.

Apropar-se a Déu és descobrir la Trinitat. L‘experiència del Déu cristià (el que es revelà en Jesús) ens portaria a se com Ell: Pare, Fill i Esperit a la vegada. En cadascun de nosaltres s’ha de reflectir sempre la Trinitat.

Avui no té sentit la disjuntiva entre creure en Déu o no creure-hi. Tots tenim el nostre Déu o déus. Avui la disjuntiva és creure en el Déu de Jesús o creure en un ídol. El qui avui rebutge Déu,n els ateus, el que rebutgen és la nostra idea de Déu, el nostre teisme interessat.

El Déu revelat per Jesús, és amor. Aquesta és l’essència de l’evangeli. La millor notícia que podia rebre un ésser humà és que Déu no pot apartar-lo del seu amor. Aquesta és la salvació verdadera que ens hem d’apropiar. És també el fonament de la nostra confiança en Déu. En aquesta confiança consisteix la nostra fe. Perquè Déu ÉS amor; és incapaç de condemnar. Només pot salvar. No confiar en la salvació de Déu, és el que condemna.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com