DIOS ES EL QUE AMA, EL AMADO Y EL AMOR*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 3,16-18) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta)

La Trinitat és una festa, significa el misteri de l’AMOR-VIDA de Déu que se’ns comunica.

Se’ns diu que és el dogma més important de la nostra fe catòlica. Però, només en la mesura de la nostra capacitat d’estimar podrem conèixer Déu. La Trinitat ens ensenya que només vivim, si convivim.

Per arribar al Déu de Jesús, hem de superar el nostre déu falç, que ens fa creure en:

- Un déu interessat per la seva glòria,

- Un déu totpoderós que si no elimina el mal es porque no vol.

- Un déu que salva a un d’una malaltia o perill si algú resa per ell, sinó, no.

- Un déu ofès que exigeix la mort del seu fill per a poder perdonar a l’ésser humà.

- Un déu que premia als qui fan el que ell vol i condemna als que no.

- Un déu gelós de la moral sexual, però a qui no li preocupa la injustícia.

- Un déu que ens exigeix estimar l’enemic però que als seus els envia l’infern.

Jesús va experimentar el Déu verdader, però els seus deixebles no van saber veure la seva vivència. No van poder aguantar el canvi profund que es produïa entre el Déu de l’AT i el que presentava Jesús. Amb el de l’AT se sentien més segurs.

El Déu de Jesús no s’entén si np s’experimenta la seva presència a l’interior d’un mateix. Si no es viu com el va viure Jesús. Això va més enllà del dogma. La mística és més important que la teologia.

Avui els cristians estan preparats, millor que mai, per intentar, una nova espiritualitat que posi en el centre l’Esperit-Déu. És a dir, cercar la manera de tenir un encontra viu amb Déu.

Res del que puguem pensar o dir sobre Déu és adequat al seu ésser. No podem definir ni qualificar Déu amb cap atribut. Tot el que sabem racionalment de Déu és una nosa per a viure la seva presència vivificadora en nosaltres.

Déu no té atributs ni «accions». Ell és, i tot el que fa és ell mateix. Si estima, és amor. Però no el que nosaltres entenem per amor. L’AMOR de Déu no el podem comprendre, només el podem experimentar.

Els primers cristians a l’amor que és Déu li deien «àgape». L’amor humà és una qualitat, que podem tenir o no. En Déu, l’amor és la seva essència, no pot no tenir-lo, perquè deixaria de ser.

Viure l’experiència de Déu Tri, seria conviure.. Estem fets per l’encontre i la comunicació. El podem experimentar:

1) Com Déu, ésser absolut,

2) Com Déu al costat nostra, present en l’altre.

3) Com Déu dins nostre, com fonament del nostre ésser.

Apropar-se a Déu és descobrir la Trinitat. L‘experiència del Déu cristià (el que es revelà en Jesús) ens portaria a se com Ell: Pare, Fill i Esperit a la vegada. En cadascun de nosaltres s’ha de reflectir sempre la Trinitat.

Avui no té sentit la disjuntiva entre creure en Déu o no creure-hi. Tots tenim el nostre Déu o déus. Avui la disjuntiva és creure en el Déu de Jesús o creure en un ídol. El qui avui rebutge Déu,n els ateus, el que rebutgen és la nostra idea de Déu, el nostre teisme interessat.

El Déu revelat per Jesús, és amor. Aquesta és l’essència de l’evangeli. La millor notícia que podia rebre un ésser humà és que Déu no pot apartar-lo del seu amor. Aquesta és la salvació verdadera que ens hem d’apropiar. És també el fonament de la nostra confiança en Déu. En aquesta confiança consisteix la nostra fe. Perquè Déu ÉS amor; és incapaç de condemnar. Només pot salvar. No confiar en la salvació de Déu, és el que condemna.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Solemnitat de la Santíssima Trinitat - (Jn 3,16-18)

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.» (Jn 3 16)

Reflexió: 

Com va dir el germà Roger de Taizé: «Déu no pot fer altre cosa que estimar.» Va en el seu «ADN». Altrament no seria el Déu de Jesús.

«Déu no és propietat dels cristians. Ni de cap religió.» (Pagola) El seu amor ho abasta tot. «Déu no estima només aquelles comunitats cristianes que segueixen el missatge de Jesús.» (Ibid). Ningú queda abandonat per ell: « «fa sortir el sol sobre bons i dolents.» (Mt 5,45)

Déu és en tu, és en mi, és en tots. Jesús no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Ell és: «camí, veritat i vida.» (Jn 14,6). Qui no accepta l’amor de Déu, és ell mateix qui renuncia a la Vida.

Salvador Sol

*.- Veure evangeli i comentari de J.A.Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 

REFLEXIONS

El refranyer era el calendari del pagès, quan encara no s’havia creat la tecnologia digital; quan tot anava al compàs del temps atmosfèric: «Per Pasqua Granada, l'espiga daurada, per Sant Joan, segada, i per Sant Pere, a l'era.»

Pasqua Granada. Cinquanta dies després de la Pasqua Florida, (per la floració de la primavera), els jueus celebraven la festa del «Xavuot». Era quan les espigues ja «granaven» i s’iniciava la sega del blat i els cereals , que s’havia plantat després de les pluges de tardor: «Pel novembre, qui no sembri que no esperi.»

Les festes populars amb el temps van canviant de sentit, i les religions sempre acaben apropiant-se-les. Aquesta segona pasqua (pasqua de pas) es va associar al record de quan Moisès va lliurar la Llei als israelites de l’Èxode i aquests van passa de nòmades a poble.

A partir del segle II dC. van ser les esglésies cristianes que li van donar el sentit de Pentecosta: el dia en que l’Esperit Sant va donar l’impuls de sortida al cristianisme.

Els deixebles de Jesús, després de cinquanta dies de reflexió, «reunits amb les portes tancades» (vg Jn 20,19) van rebre L’Esperit Sant, que és la saviesa de Jesús, i com ha escrit Fray Marcos (Fe adulta) és la saviesa de Déu». Ela apòstols, plens d’aquest Esperit, van sortir a predicar per carrers i places, que Jesús: aquell que els líders jueus i Roma havien crucificat, Déu l’havia ressuscitat.

Pasqua Granada o de Pentecosta, significa l’esclat primaveral d’una església que naixia, amb l’aval del mateix Déu. El Déu que Jesús ens va descobrir com a Pare,

Paradoxes de la vida, aquells que van denunciar en nom de Déu, la injustícia de la mort de Jesús i l’amor pels germans, van haver de segellar la seva fe, donant la vida, davant d’aquells que no van entendre, ni han entès encara, l’amor de Déu que representen els 7 dons de l’Esperit, que portarien, si es complissin, la convivència en pau entre iguals.

Confiem en que el pas del temps ens ajudi, als humans, a madurar.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta )

Si superem la interpretació de la resurrecció com la reanimació d’un cadàver, entendrem que l’experiència pasqual és una vivència, no un fet.

Els seguidors de Jesús van experimentar una altre manera de veure Jesús i veure Déu. Sense fe, el sepulcre buit ens pot portar a considerar --com li va passar a la Magdalena--, que algú s’havia endut el cos, i les aparicions, sense els ulls de la fe, serien com veure un fantasma.

La resurrecció és el concepte amb el que els primers cristians van voler transmetre’ns una nova manera de veure Jesús després de la seva mort. Una manera de dir-nos que experimentaven la presència de Jesús, que seguia viu i els comunicava Vida. Van deixar de veure Jesús com un jutge escatològic que tornaria al final del temps per a jutjar-nos, per veure’l com u taumaturg que va demostrar amb fets que Déu estava amb ell. Que els miracles eren la clau per comprendre Jesús.

L’experiència pasqual també s’explica pel reconeixement de que Jesús, el Mestre, és la Saviesa de Déu, preexistent de l’AT. Saviesa que ens condueix pel camí que porta a Déu.

La fusió d’aquestes consideracions van donar peu a la cristologia per explicar l’experiència pasqual dels deixebles, de que Jesús seguia viu després de la seva mort. Entendre l’experiència pasqual dels deixebles només és possible des de la nostre pròpia experiència de fe.

El relat de la Magdalena, Pere i Joan en el sepulcre se situa el primer diumenge, després de la mort de Jesús i de les cerimònies del sàbat. L’evangeli d’avui també se situa al primer dia.

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles» estaven reunits. Pels jueus el diumenge era el primer di de la setmana. La creació del món havia durat sis dies. El dia setè Déu va descansar. Jesús comença una altre creació –la definitiva--, el primer dia d’una nova setmana. Aquesta interpretació teològica ve després de la pràctica que molt aviat es feu comú entre els cristians La de reunir-se després d’acabar la celebració del Sàbat, quan es ponia el sol, i comença-va el diumenge.

«Tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Tenien por dels jueus, tot i que ells també eren jueus. En molts dels textos de Joan, quan diu jueus vol dir fariseus. Quan es va escriure aquest evangeli, els cristians ja havien estat expulsats de la sinagoga, Per tant, el lloc on es reunia la comunitat estava enmig d’un món hostil.

«Es posà al mig.» La presència fou directa. Jesús ja havia dit: «On dos o més es reuneixin en el meu nom, jo estic amb ells.» Per la comunitat ell és font de vida, referència i factor d’unitat. La comunitat cristiana està centrada en Jesús i només amb ell es manifesta.

«Els va mostrar les mans i el costat.» Els signes del seu amor evidencien que és ell mateix, el que va morir a la creu. No hem de tenir por a la mort. A Jesús ningú li pot prendre la vida verdadera, Ni ell prendrà la dels seus seguidors. La permanència de les senyals, indica la permanència del seu amor. La comunitat té l’experiència de que Jesús comunica vida.

«Rebeu l'Esperit Sant.» I va «alenar» damunt d’ells. Alenar és el verb emprat a Gn 2,7. Amb aquesta alenada, l’home de fang, es convertí en ésser vivent. Ara Jesús els comunica l’Esperit que dona Vida verdadera. Acaba així la creació de l’home. «De l’Esperit neix l’esperit.» Això significa néixer de Déu. La condició d’home-carn queda transformada en home-esperit.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Pentecosta - /Jn 20,19-23) 

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres.» (Jn 20,19)

Reflexió:

Els deixebles tenen por, Jesús els porta pau (confieu). «Aleshores alenar damunt d’ells, i els digué: Rebeu l'Esperit Sant.» (Ibid 22)

- Rebre l’Esperit vol dir, seguir Jesús pels camins de Galilea i trobar-se amb ell a Jerusalem.

- Qui rep i segueix l’Esperit viu la vida de Jesús, que és la vida que Déu ha dissenyat pels humans.

Ens cal una nova Pentecosta que ens porti a l’«aggiornamento» que demanava el Papa Joan, i «aprenguem a mirar com Jesús mirava els qui pateixen, els qui ploren, els qui cauen, els qui viuen sols i oblidats.» (Pagola)

«Veniu, oh Esperit Sant, Aura divina, / baixeu del cel als cors que haveu creat; / Pentecostes l'obra del Crist culmina: / Veniu, Amor sagrat.»

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 REFLEXIONS

El benefici de les companyies. El refranyer castellà ho diu clarament: «Dime con quién andas y te dirè quién eres.» Els humans som éssers influenciables i per tant hem de saber escollir amb qui ens relacionem, si volem progressar en la nostra condició humana.

S’ha dit que el més normal és que ens relacionen amb els qui compartim els mateixos gustos. Però una frase que divulguen els psicòlegs dedicats al desenvolupament personal, contradiu aquest criteri. La frase és aquesta: «No busquis persones amb els mateixos gustos, busca persones que tinguin els teus mateixos valors.»

Compartir gustos és optar per una manera superficial o emotiva de passar-s’ho bé. El gust, entès com plaer o satisfacció que ens produeix una cosa, és extern i momentani.

Els «valors» venen de dins d’un mateix i condicionen el caràcter; el què som realment. Tenen a veure amb les actituds, amb com reaccionem o actuem davant dels fets dels que som protagonistes, o d’allò que és la nostra activitat habitual. La manera de treballar, pensant en l’ús social del que fem, estimula el valor de la qualitat, allò que en català en diem «la feina ben feta.» A la vegada dona sentit a la vida, «som útils», socialment parlant.

Els valors s’adquireixen per contagi o per osmosi. Per això és important relacionar-se amb qui compartir valors universals que ens ajudin a desenvolupar-nos personalment i ajudin a millorar les condicions de vida del coetanis d’avui i del futur.

En la línia d’un escrit de Paulo Coelho: «Qui té l’actitud de «plantador», sap que haurà de tenir cura del seu creixement d’allò que planta i possiblement no n’arribarà a veure’n el fruit.» Però algú, com també s’ha escrit: «Gaudirà de l’ombre de l’arbre plantat.» Això justifica amb escreix, una vida centrada en els valors.

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

REFLEXIONS.-

«No hi ha pau sense justícia, no hi ha justícia sense perdó:» (Joan Pau II)

Un dia com avui (18 de maig) de 1920, va néixer a Wadowice (Polonia) Karol Józef Wojtyła, sacerdot catòlic que el 16 d'octubre de 1978 va ser elegit Papa de l’Església catòlica, amb el nom de Joan Pau II, i es convertí en el pontificat més llarg de la història; 26 anys, 5 mesos i 17 dies

Joan Pau II va ser el primer papa no italià (després de 455 anys). Un papa d’una personalitat complexa, amb una forta capacitat de presència (havia estat actor de teatre en la seva joventut), de conviccions doctrinals fermes i a la vegada, amb una gran capacitat d’empatia que el feia proper a la gent i als pobles. Recordem el petó que feia a la terra del país que visitava (en visità 120) en els seus 104 viatges apostòlics.

Al llarga del seu pontificat (del 16 octubre 1978 al 2 abril 2005) va tenir una intervenció decisiva (lideratge moral) per acabar amb la Guerra Freda i la consegüent caiguda del Mur de Berlín el 1989. Això ho va reconèixer el president rus Gorbatxov quan va declarar: «Tot el que ha passat a l'Europa de l'Est en els últims anys hauria estat impossible sense l'esforç d'aquest Papa i el paper formós que va exercir en l'escena mundial.»

També recordarem Joan Pau II per ser el Papa que va patir un greu atemptat, el 13 de maig de 1981, a la plaça de Sant Pere a mans del turc Ali Ağca, el dia que se celebrava la festivitat de la Mare de Déu de Fàtima. Fet que s’ha relacionat amb un dels Tres Misteris de Fàtima; la que parlava de la mort a trets d'un «Bisbe vestit de blanc.»

Joan Pau II va morir a Roma, el 2 d’abril de 2005. Les seves restes reposen al a la basílica de Sant Pere del Vaticà.

El reconeixement de santedat de Karol Józef Wojtyła ha estat unànime i accelerat: el mateix any de la seva mort va ser declarat pel papa Benet XVI, Servent de Déu (2005), Venerable (2009) i Beat (2011). Després el papa Francesc el 2014 el va canonitzar Sant, establin la seva festivitat pel 22 d’octubre.

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.