SERVIR A LOS DEMÁS Y ACEPTAR LAS ONSECUENCIAS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 16,21-27) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús segueix a Cesarea de Filip, fora del territori de Palestina.

El que Mateu posa avui en boca de Jesús, ni tant sols és acceptable pels seguidors. Jesús acaba de felicitar a Pere prr expressar pensaments divins. Però ara el critica amb duresa per pensar com els homes. La diferència és abismal; i a més, tant sols a unes línies de distància en el mateix evangeli.

Igual que Pere, els cristians de totes les èpoques, ens hem escandalitzat de la creu, i d’haver estat a les nostres mans, ni un sol hauria elegit per a Jesús el camí que ell va seguir. No és la imatge de profeta o de Messies victoriós; menys encare el de Fill de Déu. Ara es presenta com el «Servidor» que es lliure als altres, i així fa present a un Déu que és amor.

Les paraules de Pere i la seva actitud, davant l’anunci del Mestre de la seva mort, demostra que ni ell ni els altres deixebles, havien entès allò que significava Jesús. La major dificultat per a poder acceptar la novetat, fou la seva religió.

Per entendre Jesús, s’ha de deixar de pensar com els humans i començar a pensar com Déu. Pensar com Déu és deixar de ajustar-se a aquest món. Com va escriure Sant Pau: es transfor­mar-se per la renovació de la ment. (Rm 12.2)

En el relat d’avui podem descobrir tres punts importants.

1.- L’anunci de la passió.

La mort de Jesús fou pels primers cristians el punt més impactant de la seva vida.

Jesús anuncia la seva mort fins a quatre vegades en l’evangeli de Mateu. La vida de Jesús va estar en perill constantment, pel que feia i pel que deia.

2.- La vehement protesta de Pere i recriminació de Jesús.

Pere respon a Jesús pensant com un jueu. També el dia que van anar a prendre a Jesús, Pere el defensà amb l’espasa.

El text ens vol transmetre que la idea falsa de Déu que tenien, fa que Jesús sigui un representant de Déu inacceptable.

Ni als fariseus ni als lletrats, ni als sacerdots Jesús els dirigeix paraules tan dures. Això vol indicar que la proposta de Pere era la gran temptació de tot ésser humà. També per a Jesús. La verdadera temptació no no ve de fora sinó de dins.

Jesús no rebutja Pere com a deixeble, però vol que descobreixi el seu messianisme verdader.

3.- La invitació al seguiment amb totes les conseqüències.

El seguiment, és molt important en tots els evangelis. Es tracte de canviar la manera de relacionar-se amb Déu i amb els altres, i entrar en la dinàmica espiritual que Jesús manifesta a la seva vida.

Negar-se a un mateix suposa renunciar a tota ambició personal. L’individualisme i l’egoisme queden fora de Jesús i de qui el vulgui seguir.

Carregar amb la creu és acceptar l’oposició del món. No es tracte de que «la creu que Déu ens envia» ni de la que ens proporciona la vida, sinó de la que ens ve d’altres persones –siguin amics o enemics-- per ser fidels a l’evangeli.

El que cal entendre és que aquesta proposta de via l’ha de fer cadascú personalment.

Si seguim pensant «com els homes» ens seguim equivocant. El missatge de Jesús no pretén deshumanitzar-nos, sinó portar-nos a la plenitud humana verdadera.

* Veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 22 durant l’any (Mt 16,21-27)

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16,24)

Jesús fa una proposta de servei: «negar-se a si mateix». per obrir-se als altres, assumint les conseqüències. Aquest és l’exemple de vida que ens va deixar. «Jesús es presenta «com el "Servidor" que es lliure als altres, i així fa present un Déu que és amor.» (Pagola).

«Per entendre Jesús, s’ha de deixar de pensar com els humans i començar a pensar com Déu.» (Fray Marcos) Pau recomanava als romans: «No us emmotlleu a aquest món, sinó transformeu-vos per la renovació de la vostra ment, perquè pugueu discernir quina és la voluntat de Déu: allò que és bo, agradable i perfecte.» (Rm 12,2)

«Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.» (Mt 16,25) Jesús busca gent que sigui fidelitat al seu seguiment. Parafrasejant a Fray Marcos: «La creu no l’envia Déu, és una conseqüència inevitable d’aquesta fidelitat que s’oposa al pensament que ens ve del món.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

¿QUÉ DICE TU VIDA DE MÍ?*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 16,13-19) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús va amb els seus deixebles a la regió de Cesarea de Filip.

La raó, segons Mateu, són els temes que a tractar, que desborden la problemàtica jueva, i per això Mateu col·loca l’escena en territori gentil, fora d’una concepció messiànica massa nacionalista, per donar a entendre que estem en un apropament als gentils. Un jueu normal no podia acceptar ni el que es diu sobre Jesús, ni el que diu sobre l’església.

El fragment de l’evangeli d’avui ens proposen dues lectures: Qui és Jesús i el poder de les claus.

Sobre qui és Jesús

El primer que cal tenir en compta és que els evangelis estan escrits molt després de la mort de Jesús, i per tant no reflecteixen el que Jesús va pensar, va dir i va fer, sinó allò que les primeres comunitats pensaven d’ell.

També és lògic que es preocupessin per l’estructura de la nova comunitat: Qui seria el seu representant, amb quina assistència contaven, etc.

El text expressa idees que, només es desenvolupaven després de l’experiència pasqual. Això no li treu sinó que l’hi dona importància, perquè es tracte de l’experiència de la primera comunitat que vol expressar d’aquesta manera la seva fe en Jesús.

És significatiu que es vulgui diferenciar l’opinió de la gent de la dels deixebles. La gent entén Jesús des de la perspectiva de l’AT: un gran profeta. És veritat que demostren una gran estimació per la figura de Jesús, però no s’han adonat de la novetat que aporta la figura de Jesús.

Als deixebles els costà Déu i ajut donar el pas d’una interpretació nacionalista del Messies, a la del verdader messianisme que encarnava la figura de Jesús. Només després de Pasqua van donar el pas.

Abans d’aquesta experiència, Pere no podia haver dit que Jesús era el Fill de Déu. (Marc només diu: tu ets el Messies i Lluc: el Messies de Déu).

A l’AT la idea de fill de Déu, expressava proximitat. Se li deia al rei, als àngels i inclús al poble jueu en el seu conjunt.

Quan el cristianisme s’instal·là a la cultura grega, van voler situar Jesús al màxim: Fill de Déu. Si els jueus van fer servir alguna vegada la paraula fill, hauria d’haver estat amb el significat d’imitador, rèplica, còpia exacta del que era el Pare.

Per altre banda, Jesús no podia dir a Pere, «sobre aquesta pedra edificaré la meva església»; perquè a Jesús no li va passar mai pel cap fundar una església Ell era jueu de soca-rel i no podia pensar en una religió diferent. El que volia fer amb la seva predicació, era purificar la religió jueva de totes les adherèn­cies que la feien incompatible amb el Déu verdader.

Els primers seguidors de Jesús tampoc podien apartar-se del judaisme. Fou el rebuig frontal de les autoritats jueves, sobretot els fariseus després de la destrucció del temple, el que els obligà a emprendre el seu camí propi.

La resposta a la pregunta, «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?» (Mt 16,13) no va ser fàcil. La prova és la diversitat de respostes.

La resposta que Mateu posa en boca de Pere, sembla a primera vista, encertada, tot i que no suposa cap novetat, perquè tots els evangelistes ho donen per suposat des de les primeres línies. Per tant queda clar que l’objectiu del relat és el de refermar una professió de fe pasqual.

Mentre que van conviure amb Jesús, ni Pere ni els altres deixebles van poder pensar en el «Fill de Déu» del dogma.


* Veure l’original: (clicar): MATEO

APRENDER Y RECTIFICAR COMO JESÚS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 15,21-28) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui les tres lectures i fins i tot el salm, van en la mateixa direcció: la salvació universal de Déu.

L’apertura als gentils va ser molt important per la primera comunitat. Molts cristians (que eren jueus) pretenien mantenir la pertinença al judaisme com la marca i senyal de la nova comunitat, conservant la fidelitat a la Llei.

El diumenge passat Jesús deia a Pere: «Home de poca fe.» (Mt 14,31) Avui li diu a una pagana: «Dona, és gran la teva fe!» (Mt 15,28). Mateu vol que quedi molt clar que allò que importa verdaderament és la fe-confiança, i no la pertinença a un poble o religió. El relat és molt semblant al de la curació del criat del centurió. En aquell relat, Jesús diu: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe.» . (Jn 8,10)

Aquest és un relat magistral que planteja el problema des de dues perspectives possibles. La dels cristians, que han de mantenir una actitud oberta i la dels pagans, que haurien de venir amb unes disposicions adequades de reconeixement i humilitat.

L’evangelista no pretén satisfer la nostra curiositat sobre un esdeveniment més aviat anodí. La seva intenció és aclarir la tasca difícil de l’apertura als pagans. Deixar clar, que si una persona té fe en Jesús, no se li pot impedir la seva pertinença a la comunitat encare que sigui «pagana.»

L’al·lusió de Jesús als gossos és més dura del que podem pensar. Els gossos encara avui són considerats impurs per moltes cultures.

Però, hi ha una gran diferència entre els gossos salvatges i els de companyia, que es poden considerar com de la família. A aquests s’agafa la dona per sortir airosa.

Jesús, com bon jueu, tenis bons motius per no fer cas a la cananea; però ens trobem amb un Jesús disposat a aprendre, fins i tot d’una dona i a més, pagana. D’una postura oberta a la veritat, podem aprendre molt.

A l’AT hi ha moments que ens porten en aquesta direcció d’obertura total per part de Déu a tot aquell que el busca amb sinceritat. La primera lectura ho confirma: «Als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor... jo els faré entrar a la meva muntanya santa,» (Is 56,6-7)

En aquest relat no hi ha dubta de que Jesús participa de la mentalitat general del seu poble, que avui podríem qualificat de racista, però que, en temps de Moisès, era l’única manera de defensar la subsistència com a poble.

Gràcies a que per Jesús la religió no era una programació, fou capaç de respondre vivencialment davant de situacio­ns noves. La seva experiència de Déu i les circumstàncies (la petició de la Cananea) li van fer veure que només es pot estar amb Déu si estàs amb els humans, home i dona.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L'EVANGELI

Solemnitat de l'Assumpció de la benaurada verge Maria (Lc 1,39-56) 

«Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: --Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!» (Lc 1,41-42) 

La vocació de Maria és de servei: servei a Déu en acceptar l’encàrrec d’engendrar el Fill. I servei a la humanitat (representada per Elisabet) quan aquesta necessitava ajuda.

Maria és portadora d’un infant, la proximitat del qual, no deixa ningú indiferent: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes.» (Ibid 44) 

La gratitud és senyal de reconeixement: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.» (Ibid,46-48) 

A Déu se’l troba en les coses petites que es fan amb gran decisió i lliurament. Com deia Teresa de Calcuta: «Qui no viu per servir, no serveix per viure.» 

Hem d’agrair a Maria el seu SÍ a la voluntat de Déu d’apropar-se al món a través de Jesús. Sigui per sempre Beneïda!

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

FE-CONFIANZA VS SEGURIDADES*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 14, 22-33) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En el relat de l’evangeli d’avui, el que va passar té poca importància, però tot ell està ple de símbols que ens volen portar més enllà d’una informació de successos puntuals.

Elies a la primera lectura, i Pere a l’evangeli, reben una lliçó magistral. Els dos s’havien fet un Déu a la seva imatge i semblança. Però l’experiència ensenya que Déu sempre és més del que creiem.

Aquesta narració de Mateu, també està en els evangelis de Marc i Joan. En els tres va després de la multiplicació dels pans. Els tres presenten Jesús pujant a la muntanya per resar. En els tres relats, Jesús camina sobre l’aigua. També els tres coincideixen a assenyalar la por dels deixebles; Mateu i Marc diuen que van cridar. La resposta de Jesús es la mateixa: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!» (Mt 14,27). El resultat de la presència de Jesús és la calma.

«Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell.» (Ibid 22) Ell es retira sol, a resar,allunyant-se de la gent, que segons que explica Joan en el seu evangeli el volien aclamar com a rei. .

Avui l’exegesi és molt important per a poder arribar al missatge. A tot l’AT, la muntanya és el lloc de la divinitat. Jesús, després d’un dia atrafegat, s’eleva a l’àmbit del diví, que és el lloc que li pertoca.

Com Moisès la segona vegada que puja al Sinaí, va sol. La multitud només pensa en menjar. Els apòstols només pensen en medrar. Per a defensar-se d’aquestes temptacions, Jesús es posa a pregar.

Jesús, com ésser humà entestat en la vida, té necessitat de contrarestar aquesta inèrcia de la naturalesa amb moments d’autèntica contemplació.

Jesús puja al més alt. Els deixebles baixen al nivell del mar. Creuen que allà trobaran les seguretats que Jesús els nega en no acceptar la glòria humana. En realitat el que troben és foscor, sotsobre i por. Les aigües turbulentes representen les forces del mal; el caos, la destrucció, la mor... Jesús camina per sobre d’aquestes aigües.

En aquest relat podem apreciar la visió encertada que aquella primera comunitat tenia de Jesús. Era verdader home i per tant, tenia necessitat de l’oració per a descobrir el que era i superar la temptació de quedar-se en allò material. Al caminar sobre el mar, està demostrant que també és verdaderament Déu, fent referència al llibre de Job, que diu, en relació a Déu: «Ell sol desplega els cels i camina sobre les onades del mar.» (Job 9:8). Aleshores: «Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu.» (Mt 14,33) Confessió que apunta a un relat pasqual, perquè els apòstols, només després de l’experiència de la resurrecció, van descobrir la seva divinitat.

La mana de l’article en la confessió dels apòstols: «Realment ets Fill de Déu», deixa oberta la possibilitat de que ells també poden ser fills.

La barca és símbol de la nova comunitat. Les dificultats per les que passen els apòstols, són conseqüència de l’allunyament de Jesús. Això queda molt clar a l’evangeli de Joan, en el que es diu que van ser ells, els apòstols, els qui decidiren marxar sense esperar Jesús. S’allunyaren malhumorats en veure que Jesús no va acceptar les aclamacions de la gent saciada. .

Però Jesús no els abandona, i va a buscar-los. Però ells només veuen un «fantasma»; algú que està en els núvols i no trepitja la terra. No respon als seus interessos i és incompatible amb les seves pretensions. El seu apropament, no obstant, els fa descobrir el Jesús verdader.

La por és el primer efecte de tota teofania. L’ésser humà no es troba bé en presència del diví. Hi ha quelcom en aquesta presència de Déu que els inquieta. La presència del Déu autèntic no dona seguretats, sinó sotsobra; segurament perquè el Déu verdader no es deixa manipular, és incontrolable i ens desborda.

La resposta de Jesús als crits de por, és una clara al·lusió a l’episodi de Moisès davant l’esbarzer. El «sóc jo. No tingueu por!» (Ibid 27) en boca de Jesús és una clara al·lusió a la seva divinitat.

L’episodi de Pere, mereix una menció especial. Només el relata Mateu, i és molt probable que sigui una tradició, segurament llegendària, exclusiva d’aquesta comunitat. No obstant, encara que fos així, te molta importància.

Pere sent una gran curiositat al descobrir que el seu amigo Jesús es presenta amb poders divins, i vol participar d’aquest privilegi. «mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.» (Ibid 28) Ell vol participar del mateix poder diví que té Jesús. Però Pere ho vol aconseguir per art de màgia, no per una transformació personal. Jesús l’invita a entrar a l’esfera del diví i participar-hi, i Jesús li diu: «Vine»,

Estem parlant de l’aspiració més profunda de tot ésser humà conscient. En totes les èpoques hi han hagut persones que han descobert aquesta presència de Déu. Pere representa aquí, a cada un d’aquests deixebles que encare no han compres les exigències del seguiment.

Jesús no reivindica per sí mateix aquesta presència divina, sinó que dona a entendre que tots estem invitats a aquesta participació. Pere camina sobre l’aigua mentre mira a Jesús; quan el que mira són les onades, s’enfonsa. No està preparat per accedir a l’esfera del diví perquè no és capaç de prescindir de les seguretats.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

 

EL MILAGRO DE COMPARTIR ENTRE TODOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 14, 13-21) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Avui Mateu ens narra el miracle dels pans i els peixos. Jesús fa que mengin una multitud considerable en un despoblat. És segur que alguna cosa semblant va pasar més d’una vegada.

Es molt important per a nosaltres que ens apropem a la realitat dels fets; només des de la història podrem penetrar en el sentit verdader del fet.

Amb els coneixements exegètics que avui tenim dels textos bíblics, no podem seguir entenent aquest relat en sentit literal. Es més, entenent-lo com un miracle material, ens quedem sense el verdader missatge de l’evangeli.

El punt d’inflexió del relat està en les paraules de Jesús: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» (Mt 14,16) Jesús sabia que això era impossible. Sembla que els apòstols no s’havien plantejat aquestes necessitats materials, ni tenien els diners per fer-ho.

Cal tenir en compta que en aquell temps, tothom qui sortia de casa per un un temps, duia provisions. Per tant, el miracle en sentit estricta, que és com avui s’entén, va ser que un grup tant nombrós de persones compartissin tot el que duien fins aconseguir que ningú quedés amb gana.

Si el contacte amb Jesús i l’exemple dels apòstols va induir a compartir el que cadascú tenia, estem davant d’un exemple de resposta a la compassió i generositat que Jesús predicava. Aquest és el miracle verdader.

Hem de prendre consciència de la importància que tenen, en els relats bíblics, els menjars. Amb molta freqüència, els temps messiànics, es relacionen amb la imatge d’un banquet. Jesús mateix es deixava invitar per les persones importants. Alguns exegetes creuen que les paràboles són xerrades de sobretaula.

L’últim sopar és un moment d’intimitat amb els que considerava més amics per acomiadar-se d’ells i comunicar-los-hi la manera de recordar-lo. El que és la cerimònia més important del nostre culte cristià. Per tant, no és d’estranyar que un dia de seguiment acabés amb un menjar. El sorprenent és que el qui tenia alguna cosa compartís amb qui no duia res, o duia poc, sentint-se fraternalment acollit.

Si tenim «ulls» i «orelles» obertes, trobarem les claus per a una interpretació correcta, en el relat mateix.

Els deixebles s’adonen del problema i actuen amb lògica. Com diem o pensem sovint, és el seu problema. Però Jesús no accepta aquesta postura, i proposa una solució molt menys sensata: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Jesús sabia que els apòstols no tenien menjar per a tantes persones. Aquí comença la necessitat d’entendre el problema d’una altre manera. Moisès, Elies i Eliseu van donar menjar a la multitud en el desert o en períodes de sequera i fam. Aquesta paràbola sugereix que Jesús compleix plenament amb les figures de l’AT. També cal tenir present que l’Escriptura era el menjar espiritual del poble.

Doctrina en arameu es diu «hamira». Pa es diu «amira». Al costat del llac, els aliments bàsics de la gent, eran el pa i els peixos. Els llibres de la Llei eren cinc; i do la resta de l’Escriptura: Profetes i Escrits. El número set (5+2) és símbol de plenitud (segurament el més utilitzat a la Bíblia. També el número dels que menjaren (cent grups de cinquanta) és simbòlic. Els dotze cistells al·ludeixen a les dotze tribus. És el pa compartit el que ha d’alimentar al nou poble de Déu. La mirada al cel, l’asseure’s a l’herba... Ja tenim els elements que ens permeten interpretar el relat, més enllà de la lletra.

L’evangeli ens dona exemples contínuament de com es preocupa Jesús de les necessitats materials de la gent. Però també lamenta que l’entenguin malament i acabin creient que ha vingut per això. «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats.» (Jn 6,26) .

El verdader missatge de l’evangeli d’avui és que cada vegada que es comparteix el pa, es fa present Déu que és amor.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO