REFLEXIONS.-

«No hi ha pau sense justícia, no hi ha justícia sense perdó:» (Joan Pau II)

Un dia com avui (18 de maig) de 1920, va néixer a Wadowice (Polonia) Karol Józef Wojtyła, sacerdot catòlic que el 16 d'octubre de 1978 va ser elegit Papa de l’Església catòlica, amb el nom de Joan Pau II, i es convertí en el pontificat més llarg de la història; 26 anys, 5 mesos i 17 dies

Joan Pau II va ser el primer papa no italià (després de 455 anys). Un papa d’una personalitat complexa, amb una forta capacitat de presència (havia estat actor de teatre en la seva joventut), de conviccions doctrinals fermes i a la vegada, amb una gran capacitat d’empatia que el feia proper a la gent i als pobles. Recordem el petó que feia a la terra del país que visitava (en visità 120) en els seus 104 viatges apostòlics.

Al llarga del seu pontificat (del 16 octubre 1978 al 2 abril 2005) va tenir una intervenció decisiva (lideratge moral) per acabar amb la Guerra Freda i la consegüent caiguda del Mur de Berlín el 1989. Això ho va reconèixer el president rus Gorbatxov quan va declarar: «Tot el que ha passat a l'Europa de l'Est en els últims anys hauria estat impossible sense l'esforç d'aquest Papa i el paper formós que va exercir en l'escena mundial.»

També recordarem Joan Pau II per ser el Papa que va patir un greu atemptat, el 13 de maig de 1981, a la plaça de Sant Pere a mans del turc Ali Ağca, el dia que se celebrava la festivitat de la Mare de Déu de Fàtima. Fet que s’ha relacionat amb un dels Tres Misteris de Fàtima; la que parlava de la mort a trets d'un «Bisbe vestit de blanc.»

Joan Pau II va morir a Roma, el 2 d’abril de 2005. Les seves restes reposen al a la basílica de Sant Pere del Vaticà.

El reconeixement de santedat de Karol Józef Wojtyła ha estat unànime i accelerat: el mateix any de la seva mort va ser declarat pel papa Benet XVI, Servent de Déu (2005), Venerable (2009) i Beat (2011). Després el papa Francesc el 2014 el va canonitzar Sant, establin la seva festivitat pel 22 d’octubre.

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

EL PARÁCLITO*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14,15-21) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

En aquest fragment d’evangeli, Joan tracte de fer veure als cristians de finals del secle primer, que no estaven en inferioritat de condicions en relació als que havien conegut Jesús; per això és també important aquest tema, per a nosaltres avui.

Ens posa davant de la realitat de Jesús viu, que ens fa viure a nosaltres amb la mateixa Vida que tenia ell abans i després de la seva mort; i que ara es manifesta amb la mateixa Vida de Déu.

«Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, Els manaments perden el seu caràcter de imposició; són exigència interna de l’amor. No es tracte d’una obediència a normes externes, sinó manifestació d’un impuls interior.

Sels manaments no són com la «Llei». Són «exigències» que no venen de fora, sinó resposta de l’amor a les possibilitats d’arribar a la plenitud humana.

Joan considera que «el pecat del món» és l’opressió, que es manifesta en tota classe d’injustícies. Mentre que l’«amor» és únic, i es desplega en tota classe de solidaritat i lliurament als altres.

«Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Quan Jesús diu que el Pare enviarà un altre defensor, no està parlant d’una realitat diferent d’allò que és ell o del que és Déu. Està parlant d’una nova manera d’experimentar l’amor, que serà molt més propera i efectiva que el que va ser la seva presència física de quan vivia a la terra.

«Defensor» (paraklêtos) = el que ajuda en qualsevol circumstància; advocat defensor quan es tracta d’un judici.

Naturalment es tracta d’una expressió metafòrica. La defensa a la que es refereix, no vindrà d’una altre entitat, sinó que serà la força de Déu-Esperit que actuarà des de dins de cadascú.

L’Esperit serà un altre garant. Mentre estava amb ells, era el mateix Jesús qui els ensenyava i defensava. Quan ell se’n vagi, serà l’Esperit l’únic defensor, però serà molt més eficaç, perquè defensarà des de dins a cadascú.

«Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, . L’ambivalència del terme grec (alêtheia) = veritat i lleialtat, posa la veritat en connexió amb la fidelitat, és a dir amb l’amor.

«De la veritat». L’Esperit que és la veritat, està en Jesús que ha dit d’ell mateix que és la veritat.

«El món» és aquí l’ordre injust que professa la mentida, la falsedat. El món proposa com valorar allò que redueix o suprimeix la vida de l’home. El contrari de Déu.

«No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres.» En grec (órfanoús) = orfes s’utilitza sovint en sentit figurat. En 13,33 havia dit Jesús: fillets meus. A l’AT l’orfe era el prototip d’aquell a qui es pot cometre tota classe d’injustícies impunement. Jesús no deixarà als seus indefensos davant del poder del mal.

El món deixarà de veurem; vosaltres, en canvi, em veureu, perquè jo tinc vida i també vosaltres la tindreu. La profunditat del missatge ens pot deixar en la superficialitat de la lletra.

«D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu,» Jesús no fa referència a la visió física. No es tracte de veure’l ressuscitat, sinó de descobrir que segueix donant-nos Vida.

Aquesta idea és clau per entendre bé la resurrecció. El món deixarà de veure’l, perquè només és capaç de veure’l corporalment. Ells que l’havien vist amb vida terrestre, l’havien vist com el món, externament, ara seran capaços de veure’l d’una manera nova. El seguiran veient i amb més claredat.

Aquell dia descobriran que Jesús està en comunió de Vida amb el Pare. Experimentaran que s’identifica amb ell, i vosaltres amb mi i jo amb vosaltres. Al participar de la mateixa Vida de Déu, de la que el mateix Jesús participa, experimentaran la completa unitat amb Jesús i amb Déu.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L'EVANGELI*

Diumenge 6 de Pasqua (Jn 14,15-21)

«Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre.» (Jn 14,15-16)

La setmana passada Jesús s’identificava: «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Jn 14,9) Avui va més enllà: «Qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell.» (Jn 14,21)

Jesús, el Crist, ja «no és visible amb la llum d’aquest món.» (Pagola). Però ens deixa el seu Esperit --que és l’esperit de Déu--, perquè mantibguem viva «aquesta presència de Jesús ressuscitat» (Íbit), estimulant-nos a treballar per un món més just.

El món no coneix «l’Esperit de la veritat», perquè no creu en la meva paraula ni en les meves obres. «Sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres.» (Jn 14,17).

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola http://cristiansxxigracia.blogspot.com .

 

JESÚS SE IDENTIFICA CON DIOS-VIDA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14,1-12) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El context d’aquest fragment d’evangeli, és el discurs de comiat del sopar pasqual. En el capítol 13 Joan se centre en Jesús. En aquest (14) el centre és el Pare. L’ambient és de inquietud. La traïció de Judes, l’anunci de la negació de Pere, l’anunci del comiat. Jesús invita a la calma i a la confiança. La clau del missatge en aquest capítol és la relació de Jesús i la dels seus deixebles, amb el Pare.

Joan posa en boca de Jesús, allò que, en realitat, són reflexions pasquals de la seva comunitat. Jesús parla d’un futur que per a nosaltres ja és present. Però, a la vegada deixa entreveure un altre futur, que l’Esperit Sant anirà fent realitat.

«Creieu en Déu, creieu també en mi.» (Jn 14,1). La frase grega «Pisteuete eis», no significa creure, en el sentit que li donem nosaltres. En sentit bíblic, l’hem de interpretar com: «Poseu la vostra confiança en...» En aquest cas, posar la confiança en Déu i posar-la en Jesús, és la mateixa cosa.

«A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts.» (Ibis 2). Jesús no es refereix a un lloc, sinó a l’àmbit de l’amor de Déu. També es podria traduir per: «a la família de Déu...»

Tot el llenguatge emprat és mític-simbòlic. «Vaig», «quan hauré anat», «tornaré»... no tenen un sentit literal. És teologia clau per entendre que Jesús marxa però es queda. Segueix al nostre costat, per fer-nos descobrir la seva identificació amb Déu i ensenyar-nos a viure, aquesta realitat, ara i aquí.

«Jo sóc el camí, la veritat i la vida.» (Ibis 6) El concepte de «camí» pressuposa un destí; el destí és el Pare. El concepte de «veritat» pressuposa que el descriu; que la veritat és ell mateix. Dels tres termes, l’únic absolut és «Vida». Jesús posseeix la Vida i per això, és camí i veritat.

Jesús és «el camí» perquè ha realitzat el projecte de Déu arribant a la plenitud humana. El camí de l’amor que duu a la mort. El lliurament total de si mateix fent que a través seu brilli la presència de Déu. Jesús s’ha fet camí perquè nosaltres puguem seguir-lo. A l’AT el camí era la Llei. Jesús substitueix la Llei, no amb una altre llei, sinó amb la seva persona.

«Jo sóc la veritat», és com dir: sóc el que he de ser. No es tracte d’una veritat lògica, sinó d’una veritat ontològica, que fa referència a l’ésser de Jesús, que és l’home autèntic. «Jo sóc» és el nom que es dona Déu a si mateix, en resposta a Moisès. El complement pot ser: pastor, camí, vida, veritat. Qui s’identifica amb Déu ho és tot.

Jo sóc vida, és a dir, l’essencial del meu ésser és l’energia que fa que sigui allò que sóc.

«Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Ibis 9) Felip segueix separant Déu de l’home. No s’ha assabentat de que Déu només és visible en l’home. Per això Jesús pot dir: qui m’ha vista a mi ha vist el Pare.

Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. «És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.» (Ibi 10) Compta amb el que diu: és el Pare qui fa les obres. I si no hem creieu a mi, «creieu en les obres.» Les obres són la manifestació de que Déu és en Jesús.

Però la manifestació de Déu en les obres de Jesús no són una exclusiva seva. Déu actua en ell i seguirà actuant en tot aquell que segueixi els seus passos.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge 5 de Pasqua (Jn 14,1-12)

«Senyor, si ni tant sols sabem on vas, com podem saber quin camí i porta?. Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.» (Jn 14,5-7)

Tomàs raona amb coherència: «Si ni tant sols sabem on vas...» Jesús torna allà d’on ha vingut. Però als apòstols --com a nosaltres--, ens costa reconèixer que venim de Déu i anem cap a ell; som fruit de la Creació. Com passa amb el cercle, després de donar tota la volta, tornem al punt d’on hem sortit.

«Ser cristià és, abans de tot, creure en Crist» (Pagola) Que és igual que creuer en Déu. Perquè Jesús és la imatge humana de Déu: «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Ibis 9)

«Creure en Déu («Pisteuete eis»), en sentit bíblic, és fer confiança en...» (Fray Marcos -Fe adulta). Jesús també demana que creiem en ell, Només ell és «el camí»: «jo estic en el Pare i el Pare està en mi.» (Jn 14,11). Jesús és conscient del difícil que resulta creure en la seva paraula. Per això fa una segona invitació: «Si no creieu en mi, creieu en les meves obres.»

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola http://cristiansxxigracia.blogspot.com

JESÚS NOS COMUNICA SU MISMA VIDA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 10,1-10) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Seguim en el tema pasqual. Jesús afirma: «jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» Aquest és el verdader tema de la Pasqua.

Joan posa en boca de Jesús allò que d’ell pensaven els cristians de finals del segle I en la seva comunitat. Allò que creien i van viure comunitàriament aquells primers cristians, és per a nosaltres molt interessant perquè parla d’una vivència provocada pel record del que deia i feia el Jesús que va viure amb ells i encara els dona Vida.

En realitat els ramats d’ovelles d’aleshores eren de tipus familiar i no passaven de 5 ó 10 ovelles o cabres que eren imprescindibles per a l’economia familiar

Després de portar-les a pasturar, cadascú les seves, es reunien totes en una cleda, que consistia en un tancat de pedres, deixant una entrada molt petita perquè les ovelles entressin i sortissin d’una en una i així poder-les comptar. Les cledes normalment no tenien porta. Feia de porta el pastor que les cuidava durant la nit. Aquest pastor havia de conèixer el propietari de cadascuna, i per a controlar que cadascú s’emportés només les seves..

Al matí cada pastor treia les seves i ho feia amb un xiulet o un crit, que cada ovella identificava per sortir. A més, les ovelles tenien un nom, com avui tenen els gossos.

Amb aquestes dades s’entén que Jesús s’identifiqués amb aquest pastor/amo que cuida de les ovelles, no tant pel rendiment que en treia, sinó per elles mateixes.

Les ovelles en l’evangeli de Joan, són el poble oprimit pels dirigents jueus. Aquests són els lladres i bandolers. Lladres, perquè s’apoderen del que no és seu. Bandolers perquè utilitzen la violència per sotmetre els més dèbils.

A l’ AT hj ha referències molt concretes, sobre tot a (Ez 34,2-5), de pastors que en comptes de cuidar de les ovelles es pasturen ells mateixos i utilitzen les ovelles en benefici propi.

Les ovelles coneixen la seva veu. Escoltar la veu del Senyor i obeir-la, és una frase molt bíblica. Les crida pel seu nom perquè, per a ell no hi ha massa; cada una té nom propi. Cada ésser humà és únic i irrepetible.

Les que escolten la seva veu, surten de la institució opressora i queden en llibertat. No són els membres de la comunitat els qui han d’estar al servei de la institució ni de la autoritat. És la institució i l’autoritat la que ha d’estar al servei de cadascú.

En una mateixa cleda hi havia ovelles d’amos diferents. És per això que diu que treu les seves, Les que coneixen la seva veu i el segueixen. El text vol deixar clar que les ovelles no podien sortir per elles mateixes de l’estat d’opressió. No tenien alternativa per elles mateixes. És Jesús qui els ofereix llibertat i capacitat per a decidir per elles mateixes. Els dirigents jueus són «estranys», que no volen el bé per les ovelles.

Ell camina al seu davant i les ovelles el segueixen. Això vol dir més del que diu. Jesús recorregué de punta a punta una trajectòria humana. Aquesta experiència a nosaltres ens serveix de guia. per a recórrer el mateix camí.

Jo sóc la porta. No es refereix a l’element que gira per tancar o obrir, sinó al lloc per on passen les ovelles. El pastor que les cuidava era l’única porta. Per això diu que és la porta de les ovelles, no de la cleda. Tots els qui han vingut abans, són lladres i bandolers, no han donat la llibertat a les ovelles.

Entrar per la porta que és Jesús, és igual que «apropar-se a ell», «adherir-se a ell»; això implica assemblar-se a ell, és a dir, anar com ell, buscant el bé comú de l’home. Ell dona la vida definitiva i qui la posseeixi quedarà alliberat de l’explotació. Ell és l’alternativa a l’ordre injust.

En Jesús, l’home pot assolir la verdadera salvació. «Podran entrar i sortir», és a dir, tindran llibertat de moviment. «Trobaran pasturatge», que és dir el mateix que «no passaran gana ni set». Així el pastor s’identifica amb el pa de vida, que és ell mateix.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir, El lladre (dirigents) no només roba, pren a la gent allò que és d’ells, sinó que sacrifica a las ovelles, es a dir, els pren la vida. La missió de Jesús es exactament la contrària: les hi dona Vida i lles restitueix en el seu ésser verdader. Els jerarques els arruïnen la vida biològica. Jesús els dona la Vida verdadera i amb ella, la biològica, assoleix el sentit verdader.

Jesús no busca el seu profit, ni el de Déu. El seu únic interès és que cada ovella assoleixi la seva pròpia plenitud

Jesús és per la comunitat i per a nosaltres, l’únic pastor.

Ell mateix lliura la seva vida. En grec hi ha tres paraules per a designar vida: zoê, bios y psukhê; però no signifiquen el mateix. A l’evangeli en grec la paraula és psykhên = vida psicolgica, no biològica. Es tracta, per tant, de possibilitar la vida en tot allò que un és.

La característica del pastor model és que posa tota la seva vida al servei de les ovelles perquè visquin, sense cap tipus de limitació. Fent això, evidencia la seva classe de Vida i manifesta la possibilitat de que tots els qui el segueixen, tinguin accés a aquesta Vida.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 Pels camins de l’evangeli*
Diumenge 4 de Pasqua – A (Joan 10,1-10)

«Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» (Jn 10,9-10)

Jesús diu: «Jo sóc la porta» i més avall puntualitza: «jo sóc la porta de les ovelles.» (Jn 10,7). És a dir: La «porta» en tant que metàfora de l’acció de Jesús, no és un control d’accés i sortida, sinó el transit vital (per on passa la vida), de qui pot dir Com Sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.» (Ga 2,20)

Passar per aquesta porta, és assumir el missatge i l’exemple del Pastor: «Qui el segueix creua un llindar que condueix a un món nou: una manera nova d’entendre i de viure la vida..» (Pagola). Jesús, «que viu de la veritat, promet conduir les ovelles a les ‘pastures’, a les fonts de la vida.» (Benet XVI) d’on brolla la Veritat, que és el bé dels humans.

Jesús crida les ovelles pel seu nom, «camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.» (Jn 10,4). Fray Marcos (Fe adulta) ens recorda que segons la Bíblia: «Escoltar la veu del Senyor és conèixer i obeir.» I que:: «la seva veu és alliberadora.»

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola