DECIR «SÍ» Y LUEGO SER COHERENTE*

Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 21,28-32) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


A l’episodi anterior,els summes sacerdots pregunten a Jesús amb quina autoritat actua. Ell els respon amb una altre pregunta: El baptisme de Joan era cosa de Déu o dels humans? No hi ha resposta.

CONTEXT
Mateu tracte d’advertir amb aquesta i amb les dues paràboles que seguiran --la dels vinyaters suïcides i la del banquet de noces--, perquè les tres constitueixen una provocació intolerable per la casta religiosa del seu temps.

De cara a la societat, segueixen les advertències, a la comunitat.

És molt perillós creure’s perfecte. El que és important és descobrir on fallem i rectificar el que hem fet malament.

Només salva la vida. El que diem o proclamem, si no van acompanyades d’una actitud vital que es manifesti amb les obres. només són paraules buides, A l’evangeli de Joan, quan Jesús discuteix amb els jueus posa com a testimoni definitiu les seves obres: «Si no em creieu a mi, creieu en les meves obres.».

EXPLICACIÓ
El diumenge passat, Mateu ens parlava dels jornalers enviats a la vinya. Avui ens parla de fills. Aquesta diferència és molt important per a valorar el que ens vol dir el text.

A l’AT, el poble, en el seu conjunt, es considerava fill de Déu. Jesús, ara distingeix dos fills, considerats israelites verdaders (bons) tot i que els caps religiosos els considerin «pecadors».

Per a descobrir la profunditat del relat hem de recordar que ser fill significava obeir la voluntat del pare. Per tant, qui no feia la voluntat del pare, deixava de ser fill?. Preguntar «Qui va fer la voluntat del pare?» és igual que pregunta «Qui dels dos és fill verdader?»

Jesús s’enfronta als caps religiosos, en resposta a l’oposició radical que ells li han manifestat. Això està a tots els evangelis.

No obstant, d’aquí no en podem treure arguments antisemites. Les prostitutes i els recaptadors d’impostos, que Jesús posa per davant dels caps religiosos, també eren jueus, com els primers cristians.

Els summe sacerdots i els ancians no tenien res de què penedir-se, eren perfectes, perquè deien «sí» a tots els manaments de Déu. Consideraven que tenien dret al favor de Déu. És per això que rebutjaven el canvi que Jesús els exigia.

No s’adonaven que la seva resposta només era formal, sense compromís vital. L’esperit de la Llei no els importava en absolut. Com va denunciar el profeta: «Aquest poble m’honra amb la boca, però el seu cor està lluny de mí.» (Is 29,13)

No hi ha dubte. Per Jesús, els qui són considerats bons són els dolents, i els dolents són els els bons.

Tanmateix, Jesús dona a entendre que tant els qui compleixen la Llei com els que no, són fills de Déu.

Jesús sabia molt bé el que deia. L’organigrama religiós i social del seu temps era repressiu i injust. Que aquesta situació es mantingués en nom de Déu, qui havia descobert Déu i només volia el bé pels humans, no ho podia permetre

No ens enganyem. La simplicitat del relat amaga una lliçó fonamental. Diguem com a conclusió general, que allò que és important són els fets. i que les paraules serveixen de ben poc. La praxis sempre és més important que la teoria.

L’evangeli no ens invita a dir primer no i després dir sí. L’ideal seria dir sí i fer-ho; però el meravellós del missatge és precisament aquest: Déu comprèn la nostra limitació i admet la possibilitat de rectificar, després de «recapacitar»


*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

DIOS ES PARA TODOS IGUAL, ES AMOR, DON INFINITO*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 20,1-16) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


CONTEXT

Avui l’evangeli també va dirigit a la comunitat. Els primers cristians eren jueus, però poc a poc si van anar agregant pagans i d’altres religions. És probable que els més veterans demanaven privilegis.

Aquesta paràbola intenta advertir als cristians que no és cap privilegi haver accedit a la fe abans que els altres. Aquest sentiment de superioritat estava molt arrelat al pensament jueu. Ells eren els elegits i els privilegiats. Déu tenia l’obligació de tractar-los millor que als altres. .

En el capítol anterior, Jesús havia dit al jove ric que vengués tot el que tenia i el seguís.

Pere li recorda a Jesús que ells ho han deixat tot per seguir-lo i li pregunta: Què tindrem?.

Jesús li promet cent vegades més, però acaba amb aquesta frase enigmàtica: «Hi ha primers que seran els últims i últims que seran els primers.»

En el relat d’avui es repeteix aquesta frase, però invertint els termes; donant a entendre que la paràbola es una demostració de que la frase es fa realitat, i que ningú es faci il·lusions.

Les lectures dels tres últims diumenges hem llegir tres idees interessants, sobre el mateix tema:

- el diumenge 23, es parlava de la correcció fraterna; del perdó al germà

- el diumenge 24 de la necessitat de perdonar els deutes sense tenir en compta la quantitat.

- avui, de la necessitat de compartir amb els altres sense límits, no per un sentit de justícia humana, sinó per amor.

Tot un procés d’aproximació a l‘amor que Déu manifesta en cadascú de nosaltres.



EXPLICACIÓ

En el relat d’avui, es barreja l’al·legoria i la paràbola.

A l’al·legoria, cada un dels elements del relat signifiquen una altre realitat concreta. A la paràbola, és el conjunt el que ens porta a un altre realitat a través d’un trencament en el mateix procés lògic de la història.

Així, la vinya fa referència al poble elegit i el propietari a Déu. Però hi ha un punt d’inflexió, quan diu que: «Els primers esperaven rebre més.» Vol destacar la «injustícia» de pagar el mateix a tots els treballadors.

Des de la lògica humana, l’amo de la vinya hauria de tractar diferent els de la primera hora dels de la última. Per altra banda, el propietari actua des de l’amor absolut, cosa que només pot fer Déu.

La paràbola potser ens vol dir que amb Déu no podem tenir una relació d’estira i afluixa. El treball a la comunitat, ha d’imitar la justícia d’aquest Déu, i ser totalment desinteressat.

La paràbola tracte de resoldre un problema que es planteja des d’una visió mítica de Déu i de l’home. Déu seria el sobirà i senyor que tindria l’home com a servent i jornaler. Si prenem consciència de que Déu està identificat amb l’ésser humà, no des de fora; des d’alguna part de l’univers, no té sentit parlar de retribució o de paga.

Té molta tela la frase: «Els últims seran els primers i els primers seran els últims.» En realitat el que ens està dient és que tota escala per valorar als éssers humans, deixa de ser consistent quan el qui ens valora és Déu. Els criteris humans sempre són insuficients per judicar el grau de pertinença al Regne de Déu.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge xxv durant l'any (Mt 20,1-16)

"Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. «Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari.". (Mt 20,8-10)

El Déu de Jesús «trenca tots els nostres esquemes.» Als qui protesten perquè han treballat tot el dia per un denari, com els qui només han treballat una hora, els diu: «Teniu enveja perquè jo sóc generós?» (Ibid 15)

Déu fa de Déu i és just. Dona l’oportunitat de guanyar-se el salari del dia, als qui no han tingut la sort de ser contractats el matí. I paga segons el pactat , sense tenir en compta les hores treballades.

«Déu és bo amb tots, ho mereixin o no, siguin creients o ateus. La seva bondat misteriosa va més enllà de la fe dels creients i de la increença dels ateus.» (Pagola)

El missatge és clar: «No hem d’estimar Déu perquè ens estimi, sinó estimar com Déu ens estima.» (Fray Marcos)

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

ENSÉÑANOS A PERDONAR*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 18,21-35) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’avui és continuació del que vam llegir el diumenge passat, en quel el perdó es donava per suposat. Avui Mateu ens parla de com hem de perdonar.

El perdó no és altre cosa que una de les manifestacions de l’amor, i connecta amb l’amor a l’enemic.

EXPLICACIÓ

La frase, «setanta vegades set», no s’ha d’entendre literalment. El que vol dir, és: perdonar sempre. El perdó no ha de ser un acte, sinó una actitud.

Jesús vol deixar molt clar que no és suficient, perdonar quatre vegades, com deien els rabins més generosos, ni set com demanava Pere.

La paràbola no necessita explicació, Només fixar-se en la diferència entre el deute que perdona el senyor, i la misèria que l’empleat no és capaç de perdonar.

La sentència és important: Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.(Mt 18,35)

Frase dura que encaixa més amb el Déu en el que creien els jueus, que amb el que predicava Jesús, que és Pare: «compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor.» (Sl 102,8).

Nosaltres també ens sentim més a gust amb el Déu de l’AT. Amb el Déu que premia i castiga perquè permet que nosaltres puguem fer el mateix.

El perdó només pot néixer d’un amor verdader.

Perdonar no és fàcil. Com tampoc ho és estimar. Va en contra de tots els instints. Va en contra del que és raonable. Els raonaments no ens convenceran mai de que hem de perdonar.

El perdó de Déu és primer. Creure em el seu perdó ens fa capaços de perdonar també nosaltres als qui ens ofenen. No al revés.

Ara bé, l’única manera d’estar segurs de que ho hems descobert i acceptat, és que perdonem.

Mateu, en el capítol 6 ja ho va deixar clar: «Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres.» (Mt 6,14);

*.- Per veure l’original (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 24 durant l’any – (Mt 18,21-35)

«Aleshores Pere preguntà a Jesús: --Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? --Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22)

No entenem les paraules de Jesús, «si no perdonem a tots i per tot, No és només l’ofès qui necessita perdonar per ser humà. També qui ofèn necessita del perdó per humanitzar-se.» (Fray Marcos)

Perdonar sempre. «La ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència [...] el ressentiment i l’agressivitat... em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó.» (Pagola)

S’ha de perdonar com perdona Déu. Perquè: «Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.» (Mt 18,35)

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

REFLEXIONS

«El silenci forja el sentit. I l’estem abandonant a canvi d’una superficialitat banal i insulsa. Hi ha soroll arreu per no haver de pensar.» (Raimon Panikkar)

És bo buscar espais de silenci i intentar tranquil·litzar la ment: «La loca de la casa» com li deia Santa Teresa. El seu potencial ens supera, i ens obliga a aturar-nos, ni que sigui per fer un cafè, i aprofitar per posar una mica d’ordre al tràfec del dia.

Des del silenci s’han fet les coses més importants: Ignasi de Loiola es va retirar a una cova de Manresa per reflexionar i pensar, abans de fundar la Companyia de Jesús (els jesuïtes). Envoltat d’un silenci absolut, Beethoven va compondre la Novena Simfonia. Jesús de Natzaret, de tant en tant, se separava de la cent per pregar.

Panikkar, es retirà a Tavertet (poblet situat entre les serralades del Collsacabra i Les Guilleries), per «Huir del mundanal ruido...» --seguint l’anhel de fray Luis de León--, i trobar, en el silenci ancestral de la natura, les condicions adequades per descansar, escriure i meditar.

El soroll, tot i que forma part de la vida –naixem entre crits a la sala de parts. Hi ha soroll al carrer; a casa, la ràdio o la tele (o les obres del veï)... El soroll és un mal company per arribar al fons de la vida.

Viuríem de forma més humana, si seguíssim d’alguna manera, el principi monàstic de la Regla de Sant Benet: «Ora et labora.» Pensar, de tant en tant, que a més de biologia som esperit..

Un místic del nostre temps, Pablo d’Ors (fundador del grup de meditació, Amigos del desierto), va escriure el llibre, «Biografía del silencio», on recomana el silenci com aliment espiritual i assenyala quatre condicions que et poden situar en el camí de la meditació, o l’aprofundiment interior: «Aturar-se, callar, escoltar i mirar.» En català diem «badar» quan ens aturem per observar.

Meditar, reflexionar, discernir... són paraules que ens porten a descobrir aquell jo interior que sovint oblidem, però amb qui ens hauríem de posar d’acord per a prendre les decisions importants i trobar el nostre projecta de vida autèntic.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

CORRECCIÓN FRATERNAL*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 18,15-20) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Els textos de Mateu sobre l’Església (és l’únic evangelista que en parla) no es refereix a una superestructura, sinó a la petita assemblea local que és la que viu la fe en Jesús. Es la primera vegada que es fa servir el terme «germà» per parlar d’un membre de la comunitat. Aquestes ja eren pràctiques que es feien a la sinagoga.

Cal parar compta que en aquest evangeli no es parla de comunitat (església) perfecta, sinó d’una comunitat de germans, que reconeixen les seves limitacions i necessiten dels altres per superar els seus errors.


EXPLICACIÓ
«Si el teu germà et fa una ofensa» (Mt 18,15. BCI) En altres traduccions es diu:«Si el teu germà peca.» Segons la primera versió, es tractaria d’un tema personal. En la segona, al dir «peca» en abstracte, té sentit dir que si no fa cas intervingui la comunitat. Segons la versió que es llegeixi, hi ha el perill d’entendre-ho com un conflicte purament personal en el que, la comunitat hauria d’intervenir, només com últim recurs, per decidir la sanció.

Aquesta segona versió --Si el teu germà peca-- devia ser l’habitual a les primeres comunitats, en les que es vetllava pel capteniment dels seus membres, entre ells i la comunitat.

«Tot allò que lligueu...» (Ibid 18) És una imatge de l’AT que ja utilitzaven els rabins de l’època; aquí fa referència a la capacitat d’acceptar o excloure algú a la comunitat.

El concepte de pecat, com ofensa a Déu, que necessite també el perdó de Déu, tal com avui ho entenem, encara trigaria uns segles a definir-se.

«Tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat.» (Ibid) Sembla que la potestat recau en la cominitat. Tanmateix fa dos diumenges Jesús deia el mateix a Pere, donant-li les claus. Quin dels dos textos estarà en la veritat? Només hi ha una solució: que Pere actuï com a cap de la comunitat,

«On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Ibid 20) És molt important a l’hora de prendre consciència del que significa una reunió (eklesia) dels seguidors de Jesús.

Què significa estar reunits en el seu nom? No es tracte de compartir i unificar criteris humans, sinó d’acceptar els criteris de Jesús. D’identificar-se amb l’actitud de Jesús, és a dir, buscant únicament el bé de l’home, de tots els homes, també dels que no son del grup o estan en contra d’ell. Aquesta és l’única manera de fer presente a Jesús.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO