REFLEXIONS

Una història emotiva i interessant. Zacaries i Elisabet,van ser els pares de Joan Baptista, (el precursor, que va dedicar la seva vida a preparar «el camins del Senyor» i va rebre de Jesús el millor dels elogis: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan» (Lc 7,28)

Zacaries, era sacerdot del Temple de Jerusalem. Elisabet, era descendent d’Aaron (germà gran de Moisès i sacerdot) i, segons la tradició, parenta o cosina de Maria, la que esdevindria Mare de Jesús. Zacaries i Elizabet eren persones justes i íntegres davant de Déu, d’ edat avançada i sense fills (Elisabet era estèril)

Exercint les seves funcions sacerdotal al temple, Zacaries va rebre la visita de l’àngel Gabriel, per anunciar-li que tindrien un fill, al que li posarien Joan de nom, i prepararia el camí del Messies. Zacaries no va creure aquell anunci i l’àngel el va deixar mut.

Elisabet va quedar en estat, i uns mesos després va quedar embarassada Maria, que en assabentar-se de l’embaràs de la seva cosina, va anar a casa d’ella per ajudar-la.

Elizabeth en rebre-la li va dedicar una gran salutació, que va donar peu l «càntic del Magnificat»

El naixement del futur Baptista va ser molt celebrat i en ser presentat al temple pelr compliment de la cerimònia reservada als primogènits, Zacaries va escriure en una tauleta; «El seu nom és Joan», Acabada la cerimònia el vell sacerdot recuperà la parla, i va lloar Déu entonant el conegut Cant de Zacaries;«Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: ha visitat el seu poble i l’ha redimit. (Lc 1,5-25)

Avui que l’Església celebra Sant Zacaries i santa Elisabet, m’ha semblat escaient fer-ne una breu memòria,

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

TODOS SANTOS^*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 5,1-12) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


En català diem «Tots Sants», a aquesta festivitat de l’1 de novembre, coincidint amb el nom que li ha donat l’autor d’aquest comentari, per considerar-lo més apropiat que el de «Todos los Santos», per no fer distincions entre ells i nosaltres. Déu no fa diferències, ens estima a tots, no pel que som, sinó pel que Ell és.

Si entenem per sant, ser un ésser humà perfecte, vol dir que el sant, és aquell que humanament ja ha arribat a la seva plenitud i ja no té possibilitats de créixer. La seva perfecció no té res a veure amb la seva biologia, ni està lliure d’errors.

Descobrir, viure i manifestar aquest «ésser en la plenitud de les seves possibilitats humanes», és el que en podríem dir santedat.

Quan creiem que per ser sant hem d’anular els sentits, reprimir els sentiments, menystenir la intel·ligència i sotmetre la voluntat, ens estem exigint ser inhumans,

La plenitud d’allò que és humà només s’assoleix en el diví. Viure el diví que hi ha en nosaltres, és la meta. Qui és humà, és imperfecte, per definició. El sant verdader no és l’ésser perfecte. El sant mai descobrirà que ho és. No aspira a ser sant, sinó a ser més humans cada dia. Seguint les paraules de Jesús: «Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.» (Mt 5,48), desenvolupant l’amor que Déu ha abocat en nosaltres.

Quan hem posat la santedat com extraordinària, ens hem sortit del marc de referència evangèlic. Si creiem que el sant és aquell que fa el que ningú és capaç de fer, o deixa de fer el que fem tots, ja hem caigut en la trampa d’atribuir-li mèrits que no són propis dels humans.

Quan el jove diu a Jesús: «Mestre bo». Jesús li contesta: Perquè em dius bo? Només Déu és bo.

Quan Jesús diu als seus deixebles: «No us deixeu dir mestre, ni cap, i no digueu a ningú pare...», si aquell jove li hagués dit sant, quina hauria estat la resposta?

Sant és qui ha descobert l’amor, que és Déu. Tots som sants i santes per l’amor que Déu ens té a nosaltres, no pel que nosaltres som per a Ell.

La creença generalitzada de que la santedat consisteix en desplegar les virtuts morals, no té res a veure amb l’evangeli. Recordem: «els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu.» (Mt 21.31).

Com s’ha dit tantes vegades, Déu ens estima perquè Ell és bo; és amor infinit. Per això ens estima a tots infinitament.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

REDLEXIONS

«Quan miro al món sóc pessimista, però quan miro la gent sóc optimista». (Carl Rogers)

Aquesta frase sembla una contradicció. Però Rogers no es referia al món físic, regit per unes lleis que estan més enllà de la ciència.

Rogers era un humanista, observador del comportament humà, i creia en la seva evolució positiva.

Els humans, com diu el cabalista Saman no naixem programats. Disposem d’una energia neutre, que pot orientar-se al bé o al mal, segons l’entorn. Com va observar Skinner: «L'entorn modela la conducta.» Tot depèn de «com» és el model a imitar i dels estímuls que es reben per assimilar-los.

El pessimisme de Rogers li venia de veure un món fet d’insolidari, d’egoisme, d’especulació i de guerres sense sentit. Un món (construït per nosaltres) en el que, com va escriure el poeta llatí Plaute: «L'home és un llop per a l'home.» Un món que hauria de ser la «casa comuna» (pachamama), concepte divulgat amb força per l’ecologisme global a finals del s.XX en el que hi cabéssim tots en igualtat d’oportunitats. .

Ellacuria (jesuïta i teòleg assassinat a El Salvador), va expressar en més d’una ocasió, la necessitat de «revertir la història, subvertir-la i llançar-la en altra direcció.» Però les veus dels profetes actuals són silenciades a trets.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

Hablemos del amor, una vez más*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 22, 34-40) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Seguim amb les preguntes. La de l’evangeli d’avui, la fa un farisey, doctor de la Llei: Quin és el primer manament? .

La pregunta no era tant senzilla, com avui,ens ho pot semblar a nosaltres, perquè la majoria dels juristes consideraven que tots els manaments tenien la mateixa importància i obligatorietat. Altres defensaven que respectar el dissabte era el primer. També hi havia qui defensava l’amor al proïsme com el principal. A ningú se li havia acudit que el manament principal, en realitat eren dos.

Segons Mateu i Marc, Jesús respon recitant el «Shemá» (escolta), que els israelites piadosos recitaven dos cops al dia (Dt 6, 4-9) i li diu al fariseu que aquest és el primer i principal manament. Però, després, fent referència al Levític. afegeix: (Lv 19,18):, «El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.» (Mt 22,39).

L’originalitat de Jesús es doble. D’una banda l’haver unit els dos manaments i de l’altre, haver ampliat el concepte de proïsme, elevant tots els humans al mateix nivell.

A l’AT, Déu estableix una aliança de compliment extern, (Llei i moral). Moisès proclamà els deu manaments per preservar el grup. Un Déu que aglutini la comunitat i uns preceptes que impedeixin que els individus es destrueixin entre ells; no mataràs, no robaràs, no cometràs adulteri,..

Com vèiem el diumenge passat, el valor absolut de l’individu és un descobriment de Jesús. A l’AT només comptaven les manifestacions d’amor, no l’amor mateix. D’aquesta manera l’amor podia ser un precepte.

Però l’amor que exigeix Jesús no s’assoleix amb el compliment d’aquest precepte. Per Jesús no es tracte d’una Llei, sinó de la resposta a allò que és Déu. «Un amor que respongui al seu amor» (Jn 1,16). L’anor ha de sortir des del fons de la persona. De manifestar-se el que hi ha de Déu en mi.

L’exigència de Jesús no és en relació a Déu, sinó en relació a la persona. Quan seguim proposant els manaments de la «Llei de Déu» com a marc per la vida de la comunitat, és que no hem entès ni acceptat el missatge de Jesús.

S. Agustí ho entendre molt bé quan va proposar: «Estima i fes el que vulguis». Pau ja ho havia dit igual de clar: «Qui estima, ja ha complert amb la resta de la Llei». No es tracte d’una llei nova, sinó de superar tota altre llei, norma o precepte. Descobert l’amor, sobra tot el demès. Tota religió, tota teologia, han d’anar encaminada a aquest descobriment: Els humans només arribem a la plenitud a través de l’amor.

Jesús va superar el «com a tu mateix», pel «com jo us he estimat»). L’explicació per mínims, és dir, només es pot estimar entre iguals. Si considero l’altre inferior, la meva relació anb ell, no serà mai d’amor. Des d’aquesta perspectiva, on van totes les nostres «caritats»? El que ens demana Jesús, és que vulgui pels altres allò que desitjo per a mi. I crec fer un acte de caritat quan dono a un captaire la roba vella que ja no utilitzaré!

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge xxx durant l'any / (Mt 22,34-40

«Un fariseu, mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: --Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

Jesús li digué: -- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix..» (Mt 22,35-40)

----------

«Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que s’havien d’observar per complir íntegrament la Llei. Per això no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen a Jesús en un intent de buscar allò essencial: quin manament és el primer de tots?» (Pagola)

Jesús fa referència a l’oració més importants dels jueus. el «Shemà Israel» (Dt 6,5). «Aquest manament és el més gran i el primer.» (Mt 22,38). I aquí ve la gran aportació de Jesús: «El segon li és semblant: «Estima els altres com a tu mateix.» (Ibid 39), extret del Levític (Lv 19,18),

«Jesús no obliga al compliment forçat d’obligacions.» (Fray Marcos). Havia dit a la Samaritana: «Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.» (Jn 4,24).

En el fragment de l’evangeli d’avui, Jesús ha unit en l’amor el més important pel creient: «Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos. (Mt 22,40): L’amor a Déu i al proïsme.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

* - Veure evangeli i comentaris de:
- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com
- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

 

LA VIDA ÉS UNA FESTA ... PER A TOTS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 22,1-14) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.



CONTEXT

Avui Mateu interpreta un càntic d’Isaïes, que així com diumenge passat posava el simbolisme en la viña, aquest diumenge avui la imatge és la d’un banquet. e.

També és un relat polèmic que intenta acusar als dirigents jueus d’haver rebutjat la oferta de salvació que Déu els havia fet per mitjà de Jesús.

Mateu es dirigeix a una comunitat que tenia de superar el trauma de la separació de la religió jueva, i el perill de repetir els mateixos errors. Insisteix en proclamar la universalitat, que tants problemes va produir a les primeres comunitats.


EXPLICACIÓ

El text d’Isaïes és una joia. El profeta per definició ha de parlar a un poble que està passant per la pitjor crisi de la seva història. Ho fa amb una visió de futur increïblement lúcida.

Naturalment que és un llenguatge simbòlic. La prova està en que no només parla de bons menjars, també parla de vins generosos i de que retira el vel (dol) de tots els pobles, d’allunyar l’oprobi i eixugar las llàgrimes de tots els rostres, d’aniquilar la mort per a sempre.

Es tracte d’una salvació total per part d’un Déu en el que el profeta confia. a pesar de les circumstàncies adverses. L’intent d’Isaïes és que tot el poble soporti la dura prova, confiant en un futur que està en mans de Déu.

El més important del relat d’Isaïes, el flax que hem de descobrir, és que aquest: Déu salva a tothom. A l’AT es parla del temps messiànic. Jesús ho fa referint-se al Regne de Déu.

Un banquet no significa molt per qui necessita satisfer la gana cada dia; però pels qui passen gana cada dia pot ser una ocasió única per treure la gana momentàniament. En concret, el banquet de noces era l’única ocasió que tenia el poble senzill de celebrar una festa i oblidar-se de la dura realitat d’una vida que té com a primer objectiu la subsistència. Això és naturalment una metàfora per indicar que Déu sacia tots els anhels de l’ésser humà. Déu crida a tots a la màxima felicitat possible, dins de les nostres limitacions i malgrat aquestes limitacions. Tots som cridats al banquet.

El relato és una interpretació del text d’Isaïes des de la perspectiva de la primera comunitat. Mateu, avuii, també al·legoritza el relat i l’enriqueix amb la segona part (vestit de noces) que no està en Lluc.

És el Pare el que invita a la boda del seu Fill.

Els invitats que es van negar a acceptar el missayge de Jesús, són els caps religiosos jueus.

Quan es parla de prendre foc a la ciutat es refereix a la destrucció de Jerusalem.

Els invitats nous són gentils, és a dir, tots els éssers humans, sense tenir en compta la raça, ni la condició social, i el més escandalós, és no tenir en compta si són bons o dolents.

Podem pensar que en el relat, llegit superficialment. Hi ha una distorsió del missatge de Jesús. El Déu de Jesús no és un senyor que s’enutja i vol acabar amb aquells assassins. Això no té res a veure amb la idea que Jesús té de Déu, tot i que respon al Déu que tenia l’’home de l’AT. Es una pena que siguem, encara avui, amb aquesta idea de Déu.

Tampoc l’afegit de l’home que no duia vestit de festa té res a veure amb l’evangeli.

Si surten a les cruïlles a buscar gent, quina importància té com vagin vestits?. Éa que la gent va pel carrer vestits de boda?

Potser fa referència a la túnica blanca que s’entregava als batejats. Probablement la intenció de l’evangelista va ser bona, però s’ha entès literalment i ens ha posat en un carreró sense sortida.

També està clar que no n’hi ha prou de pertànyer nominalment a una comunitat per a sentir-se salvat. Només qui de veritat es revesteix de Crist (Pau), pot estar segur d’haver entrat en el regne.

Però no es tracta de que Déu prengui represàlies contra el dolent, sinó de que el qui es negui a entrar es quedi fora, al no acceptar las condiciones del Regne.

Es tracte, una vegada més d’evitar males interpretacions de pertinença a la comunitat. Era molt fàcil entrar a formar part de la comunitat i aprofitar-ne totes les avantatges, inclús socials, que això comportava, però sense canviar les actituds i viure d0acord amb l’evangeli. Res més fàcil que confessar-se creient però res més difícil que entrar en la din’amica del verdader cristianisme. Una vegada més, Mateu avisa als cristians d’una pertinença formal però sense compromís a la comunitat..

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge xxviii durant l'any (Mt 22,1-14)

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: -Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill.Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: -Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! »Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. (Mt 22,01-06).

«Jesús "suggerir" el final últim de la història humana.» (Pagola) , Quan Déu es reunir+a amb els qui li han estat fidels, celebran una gran festa. La gran invitació de Déu a participar en el se Regne.

El pare que casa el fill rep amb la màxima satisfacció els coneguts i amics que li fan costat; celebren amb ell aquella gran joia. Segons Mateu només reprèn a aquell que no anava vestit adequadament per l’ocasió.

Jesús va fer un gran esforç de pedagogia per convèncer als seus coetanis a acceptar l’oferiment d’amistat que Déu els donava. Però molts d’ells van emprendre un altre camí.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com