EL PARÁCLITO*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14,15-21) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta
En aquest fragment d’evangeli, Joan tracte de fer veure als cristians de finals del secle primer, que no estaven en inferioritat de condicions en relació als que havien conegut Jesús; per això és també important aquest tema, per a nosaltres avui.
Ens posa davant de la realitat de Jesús viu, que ens fa viure a nosaltres amb la mateixa Vida que tenia ell abans i després de la seva mort; i que ara es manifesta amb la mateixa Vida de Déu.
«Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, Els manaments perden el seu caràcter de imposició; són exigència interna de l’amor. No es tracte d’una obediència a normes externes, sinó manifestació d’un impuls interior.
Sels manaments no són com la «Llei». Són «exigències» que no venen de fora, sinó resposta de l’amor a les possibilitats d’arribar a la plenitud humana.
Joan considera que «el pecat del món» és l’opressió, que es manifesta en tota classe d’injustícies. Mentre que l’«amor» és únic, i es desplega en tota classe de solidaritat i lliurament als altres.
«Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Quan Jesús diu que el Pare enviarà un altre defensor, no està parlant d’una realitat diferent d’allò que és ell o del que és Déu. Està parlant d’una nova manera d’experimentar l’amor, que serà molt més propera i efectiva que el que va ser la seva presència física de quan vivia a la terra.
«Defensor» (paraklêtos) = el que ajuda en qualsevol circumstància; advocat defensor quan es tracta d’un judici.
Naturalment es tracta d’una expressió metafòrica. La defensa a la que es refereix, no vindrà d’una altre entitat, sinó que serà la força de Déu-Esperit que actuarà des de dins de cadascú.
L’Esperit serà un altre garant. Mentre estava amb ells, era el mateix Jesús qui els ensenyava i defensava. Quan ell se’n vagi, serà l’Esperit l’únic defensor, però serà molt més eficaç, perquè defensarà des de dins a cadascú.
«Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, . L’ambivalència del terme grec (alêtheia) = veritat i lleialtat, posa la veritat en connexió amb la fidelitat, és a dir amb l’amor.
«De la veritat». L’Esperit que és la veritat, està en Jesús que ha dit d’ell mateix que és la veritat.
«El món» és aquí l’ordre injust que professa la mentida, la falsedat. El món proposa com valorar allò que redueix o suprimeix la vida de l’home. El contrari de Déu.
«No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres.» En grec (órfanoús) = orfes s’utilitza sovint en sentit figurat. En 13,33 havia dit Jesús: fillets meus. A l’AT l’orfe era el prototip d’aquell a qui es pot cometre tota classe d’injustícies impunement. Jesús no deixarà als seus indefensos davant del poder del mal.
El món deixarà de veurem; vosaltres, en canvi, em veureu, perquè jo tinc vida i també vosaltres la tindreu. La profunditat del missatge ens pot deixar en la superficialitat de la lletra.
«D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu,» Jesús no fa referència a la visió física. No es tracte de veure’l ressuscitat, sinó de descobrir que segueix donant-nos Vida.
Aquesta idea és clau per entendre bé la resurrecció. El món deixarà de veure’l, perquè només és capaç de veure’l corporalment. Ells que l’havien vist amb vida terrestre, l’havien vist com el món, externament, ara seran capaços de veure’l d’una manera nova. El seguiran veient i amb més claredat.
Aquell dia descobriran que Jesús està en comunió de Vida amb el Pare. Experimentaran que s’identifica amb ell, i vosaltres amb mi i jo amb vosaltres. Al participar de la mateixa Vida de Déu, de la que el mateix Jesús participa, experimentaran la completa unitat amb Jesús i amb Déu.
