SOMOS TRIGO Y CIZAÑA*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13, 24-42) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui Mateu ens presenta tres paràboles. La primera és la del blat i el jull, i les altres són el gra de mostassa i el llevat. El jull ens parla de la necessària convivència entre el bé i el mal en la societat humana i en cada individu. La mostassa i el llevat proposen la grandesa del Regne, malgrat la seva aparença insignificant. Però centrem-nos en el jull, perquè pedagògicament no és bo dispersar-nos en temes tant importants.

La paràbola del blat i el jull és una de les set de les paràboles de Mateu. Com totes les paràboles és un relat completament inofensiu en si mateix, però si descobrim la intenció de qui la relata, pot portar-nos a una reflexió molt seriosa sobre la manera que tenim de classificar les persones de forma excloent, entre bons i dolents.

Primer de tot cal tenir en compta que el sembrador escampa bona llavor, el jull té una altre procedència..

D’acord a la mentalitat del moment, hi ha un enemic de l’home entestat en que el blat no arribi a la seva plenitud. Avui sabem que no cal que vingui cap maligne a sembrar mala llavor; el problema rau en el mal que s’ha introduït al món.

Podríem dir que el bé biològic individualista seria bo si no va en contra del bé dels altres. Tot l’esforç que faci l’ésser humà per viure millor del que viu en una època determinada, seria magnífic si tota millora arribés a tothom, i no fos el bé d’uns poc a costa del mal de molts. En el món en que vivim, podem descobrir aquesta contradicció. Buscant la nostra plenitud individual, els humans hem arruïnat la nostra plenitud com a éssers humans.

El que sorprèn en el relat, són les paraules de l’amo del camp, quan li proposen arrencar el jull: «No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega.» (Mt 13,29-30) Això ens hauria de fer pensar..

El que la paràbola vol que descobrim és que hi ha una altre manera, possible i plausible, de veure la realitat .

No es tracte d’un acte de bona voluntat. Tampoc de tenir paciència i perdonar la vida als dolents fins que la justícia de Déu actuí. Res de tot això. Es tracte de reconèixer la condició humana i deixar obertes les seves possibilitats de créixer.

No l’arranqueu, que també podríeu arrancar el blat. Aquí rau la profunditat del missatge. El jull s’assembla molt al blat, i no es pot distingir d’ell fins que no produeix el fruit. Però encare que es distingís perfectament, a l’intentar arrancar-lo, també es podria arrancar el blat, perquè les arrels d’ambdues plantes estan completament entrellaçades.

La dicotomia entre bons i dolents, no només és completament absurda, sinó que el sol fet de pensar que una persona es pugui considerar «bona»» ja és desassenyat. El qui presumeix de ser de fiar (trigo limpio) o és un ignorant o un impostor.

Hi ha un altre aspecte que pot ser interessant a l’aplicar la paràbola a l’ésser humà. Ningú és essencialment bo ni dolent. Tot ésser humà va desenvolupant la bondat que hi ha en ell a través de la vida. Això té grans conseqüències a l’aplicar la paràbola. En nosaltres, no només conviuen el blat i el jull, sinó que el que tenim de blat es pot convertir en jull, i el que tenim de jull es pot convertir en blat.

Això anul·la tot judici de valor definitiu sobre un ésser humà mentre que estigui viu sobre la terra.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

DIOS SE NOS DA COMO SEMILLA QUE HA DE FRUCTIFICAR*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13,1-23) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu avui explica la paràbola del sembrador. Les paràboles són un gènere literari molt apropiat per

parlar de realitats transcendents. Parteixen de conceptes simples, agafats de la vida quotidiana que coneix tothom, i projecta la nostra consciència cap a una realitat que va més enllà del normal.

Les paràboles dites per Jesús apunten a un món diferents del que habitem. Les imatges que si despleguen m’han de fer pensar, qüestionen la meva manera de ser, em diuen que un altre món és possible i esperen de mi una resposta vital.

En tota paràbola hi ha un punt d’inflexió que trenca la lògica del relat. En la paràbola del sembrador, la ruptura es produeix al final, perquè a la Palestina del tems de Jesús, el deu per u, es considerava una collita excel·lent, però Jesús assegura que la teva terra por produir el cent per u. Una bogeria!

L’objectiu de les paràboles és el de substituir una manera miop de veure el món, per una altre oberta a una nova realitat plena de sentit i de futur. Obligant-te a mirar al més profund de tu mateix i a descobrir possibilitats insospitades.

Les paràboles exigeixen una resposta vital, no retòrica; obliga a posicionar-se davant de l’alternativa de vida que proposa.

L’objectiu d’aquesta paràbola del sembrador és el d’animar-nos a predicar, sense donar importància a la quantitat de respostes. Un Francesc d’Assís o una Teresa de Calcula ja justifiquen tota una sembra. És per això que Jesús va poder dir: el Regne ja és aquí, el faig jo. Hem de tractar de comprendre que el Regne pot estar creixent, encara que disminueixi el nombre de cristians. La manifestació plena del Regne, pot ser que depengui només de mi.

Llavor i Escriptura. La Paraula de Déu (Logos) «s’ha fet carn»; és fruit de la llavor. És la manifestació de la presència de la llavor fructificada (encarnació); del que hi ha de Déu en nosaltres. L’important no és la paraula, sinó allò que la paraula expressa: el Regne de Déu ja és aquí. Però no actua violentant la creació, sinó de forma pacient.

Generalment caiem en la trampa de creure que donar fruit és fer grans obres. Però la tasca fonamental de l’ésser humà no és fer coses, sinó fer-se. «Donar fruit» seria donar sentit a la meva existència de manera que al final d’ella la creació sencera estigués més a la vora de la meta, gràcies a la meva presència en ella.

Jesús no va posar mai l’accent en el compliment de normes i preceptes. La seva tasca va consistir en oferir a tot el que trobava en el seu camí, una oferta de salvació, que ja estava en ell mateix. A que preguéssim consciència del diví que ens habita i visquéssim en harmonia amb aquesta realitat.

*.- Veure original: (clicar): MATEO

LA CRISIS DE LA IGLESIA NO ES DOCTRINAL SINO DE VIVENCIA*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 11,25-30) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En els relats anteriors a l’evangeli d’avui, Mateu escriu: Aleshores Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit: Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit.» (Mt 1120-21)

En l’evangeli d’avui Mateu estableix aquesta relació:
- Primer respecta a Déu.
- En segon lloc, a la interdependència entre Jesús i Déu.
- En tercer lloc, a la relació entre Jesús i nosaltres.

«T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè...» Aquí el que és important no és l’enaltiment, sinó el motiu. Jesús no pot dir que Déu té privilegis, no pot afirmar que Déu doni a uns el que nega als altres.

La interpretació correcta, és que el Déu de Jesús només és acceptada per la gent senzilla i sense prejudicis. Els creguts, els superbs, els savis es creen el seu Déu propi, que sempre serà el que ells necessiten.

Els «savis i entesos» d’aquell temps eren els sacerdots i els especialistes de la Llei. El seu coneixement de Déu els donava dret a sentir-se segurs, posseïdors de la veritat. No tenien res per aprendre i només ells podien ensenyar, i imposar normes i preceptes insuportables. per la gent normal.

Per l’elit religiosa, els senzills eren uns maleïts, perquè no coneixien la Llei, i per tant no la podien complir. Els senzills eren els «sense veu», «Gent de la terra», menyspreats pels rabins.

En temps de Jesús, només podien opinar els dirigents. Els altres estaven obligats a escoltar. Jesús capgirà aquesta norma. Per ell tothom pot accedir a la revelació del Déu verdader. Els savis també poden fer-ho, si són capaços de ser senzills.

«Aquestes coses» són les realitats que Jesús va descobrir de Déu i ens va voler transmetre. No es tracte d’adquirir coneixements, sinó de descobrir Déu com experiència profunda.

«El Pare ho ha posat tot a les meves ms. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill. » El primer pas per conèixer Jesús i conèixer Déu, és sortir de l’ego i anar cap a l’altre. Prendre consciència de que, el que tu ets, no ho has aconseguit tu mateix, sinó que ho has rebut de l’altre. La conseqüència espontània és la gratitud.

El coneixement de Déu no és fruit de l’esforç humà, sinó pura donació que no es nega a ningú. L’error de la nostra teologia, va ser creure que coneixíem Jesús perquè coneixíem Déu; si Jesús era Déu, ja sabíem el que era Jesús.

«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.» La imatge de jou s’aplicava a la Llei, que imposaven els fariseus, i era certament insuportable. L’home desapareixia sota el pes de més de 600 preceptes i 5.000 prescripcions. Pels fariseus, la Llei era l’únic absolut.

Jesús diu el contrari: «El dissabte és per l’home, no l’home pel dissabte.» La tasca principal de Jesús és alliberar l’home de tots els lligams començant pels religiosos, que són els més forts.

«Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» Jesús allibera dels jous i les càrregues que oprimien l’home i li impedien ser ell. No proposa una vida sense esforç; això seria enganyar a l’ésser humà que té experiència del difícil que és l’existència. Sense esforç no hi ha vida verdadera. No és el treball exigent el que destrueix la vida, sinó els esforços que no porten a cap plenitud. Tot el que fem a favor de l’home, per molt que costi es convertirà en felicitat perquè aporta plenitud.

El jou i la càrrega són com les ales de les aus. Es clar que pesen, però sense elles no podrien volar. Passa igual amb el motor de l’avió. Les nostres limitacions són el que ens permeten avançar cap a una meta que està més enllà del que som, com animals conscients.

Déu no comparteix amb l’home el secret del coneixement, sinó la seva Vida. La «revelació» no consisteix en més coneixements, sinó en una nova manera de viure.

El que proposa Jesús no és una religió, sinó una manera de viure la proximitat de Déu, Una Vida més profunda és la que pot donar sentit a l’existència, tant del savi com de l’ignorant, del ric i del pobre. Tot allò que ens porti a la plenitud, serà lleuger. Però el camí no serà fàcil.

*-. Veure original: (clicar): MATEO

 

SÓLO PUEDES AMAR A DIOS, AMANDO A LOS DEMÁS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 10,37-42) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Estimar és donar sense esperar res a canvi.

Jesús no ens demana que renunciem a res, sinó que escollim bé, si volem aconseguir la plenitud que ens ofereixen les nostres possibilitats humanes.

L’evangeli d’avui proposa fórmules per a seguir Jesús. Detenim-nos en aquesta: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi.» (Mt 10,37) Diguem d’entrada que l’amor a Jesús o a Déu no pot crear mai un conflicte amb les seves criatures. Encara menys entre la mare, el pare o un fill.

Només es pot estimar Déu, estimant els altres com a un mateix. Jesús ho va deixar clar: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.» (Jn 13,34)

L’evangeli sempre ens parla de l’amor al proïsme, i els més propers als éssers humans són els membres de la família. Principalment els pares que ens han donat la vida, encara que hagi estat obeint a impulsos instintius.

Ni és humà deixar-se portar només pels instints, ni és humà oposar-s’hi. Aquí tenim la clau per a descobrir el perquè sovint s’ha interpretat malament aquest evangeli. No es tracte d’estimar menys, sinó d’estimar bé i estimar més.

S’ha posat sovint com exemple d’amor sublim el d’una mare respecta el fill. Però compta, l’amor de mare també pot ser egoista; excloent i proteccionista. Res a veure amb l’amor de Déu.

Si no se supera l’instint, estimem «malament» i aquest «amor» és converteix en verí. L’evangeli ens diu: res que no sigui humà és evangèlic. Per tant, no estimar als fills o als pares no seria humà. Però sense oblidar que l’amor és Déu i sempre que estimem amb amor autèntic, l’estem estimant a Ell. Un amor autèntic mai s’oposa a l’amor que és Déu.

També cal entendre bé la frase; «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà.» (Mt 10,39).

L’evangeli no parla de deixar-se matar, sinó de posar tot el que disposem a disposició dels altres. Emprar tot el que ets a benefici dels altres, no et fa «perdre», sinó que et fa «guanyar» humanitat.

Sobre la gratuïtat. Oferir un «got d’aigua fresca» a un desconegut que pateix de set, és la manifestació d’una profunda humanitat. Donar sense esperar res a canvi, és el fonament d’una relació verdaderament humana.

A la nostra societat de consum ens estem allunyant, cada vegada més, d’aquesta postura. No hi ha absolutament res que no tingui un preu. Tot es compra i tot es ven. Estem instal·lats en aquesta dinàmica. L’Església ha d’actuar com deia l’evangeli un d’aquests diumenges: «Gratis ho heu rebut, doneu-ho gratis.».

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 ANALIZA CON CUIDADO TUS MIEDOS, VERÁS QUE TODOS SON RIDÍCULOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 10,26-33) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús acaba de dir als seus seguidores que els perseguiran i els empresonaran. (vg Mt 10,17-21)

L’advertència arriba fins a nosaltres, en les diverses ocasions de pors paralitzants en que podem trobar-nos al llarg de la nostra vida.

La por és un sentiment que atrapa la persona que es troba davant d’un perill. El seu objectiu és el de: protegir-se, fugint o dotant d’energia necessària per enfrontar-se a l’amenaça.

Però sovint impedeix aquesta reacció espontània. La por racionalitzada impedeix defensar-se un mateix. Aquesta por (pànic) és la que destrueix la fe-confiança.

La por racional se sustenta en allò al que estem aferrats. No hem descobert el què som i ens agafem a un «jo» falç, inconsistent.

Jesús va dir: «La veritat us farà lliures.» Totes les pors són fruit de la ignorància. Si sabéssim el que som realment, no deixaríem espai a la por que ens impedeix ser nosaltres mateixos. Si no podem experimentar la realitat d’allò que ens fonamenta, seguirem estan intranquils i apareixeran les pors.

Si Jesús ens invita a no tenir por, no és perquè ens prometi un camí de roses. No es tracte de confiar en que no ens passarà res desagradable, o de que si alguna cosa dolenta ens passa, algú ens traurà les castanyes del foc.

No pensis que Déu és la garantia de que tot anirà bé. Però en Ell tens la seguretat de que: passi el que passi, estarà sempre al teu costat.

La confiança no surt d’un voluntarisme a prova de tot, sinó d’un saber plenament de què és Déu per a nosaltres. Acceptar les nostres limitacions i descobrir les nostres verdaderes possibilitats, és l’únic camí per arribara a la confiança total.

La confiança és saber que el meu passat és Déu, que el mau futur és Déu, i el meu present és en mans de Déu i no he de témer res.

Parlar d’una verdadera confiança en Déu, ens obliga a desfer-nos de les falses imatges que tenim d’Ell. A confiar en el nostre propi ser, en la vida, en allò que som de debò. No és confiar en un ésser que està fora de nosaltres i que, des de fora ens pot donar allò que volem. Del que es tracte. és de descobrir que Déu és el meu fonament i que puc estar tant segur de Déu com de mi mateix.

Confiar en Déu és acceptar la realitat que Ell va voler, tal com la va voler. Confiar en Déu no és esperar la seva intervenció des de fora per tal que rectifiqui la creació. És entrar en la dinàmica de la creació i no violentar-la.

La por no és només aprofitada per les empreses que es dediquen a les assegurances, també se n’aprofiten les religions que venen seguretats, després d’haver infós una por irracional al sagrat.

La por induïda és l’instrument més eficaç per a dominar als altres. Totes les autoritats l’han utilitzat sempre per aconseguir la docilitat dels seus súbdits.

Cal ser curós, perquè sovint molts estan en contra nostra, no perquè seguim Jesús, sinó per haver-nos apartat de l’evangeli.

Precisament l’evangeli ens diu que no tinguem por, perquè la causa de Déu, és la causa dels humans. Posar-se de part de Jesús és posar-se de part dels homes i les dones, sobretot dels marginats. Déu no està Fora manipulant capritxosament la seva creació. Ben al contrari, hi està absolutament involucrat. La seva voluntat és eterna i immutable, però no com un afegit a la creació, sinó com part de la mateixa creació. De manera que, Ell m’està creant i està involucrat en la meva existència. Mirant els humans des de Déu, m’adono que no són diferents del creador, i això em dona un sentiment de seguretat en mi, en allò que sóc i en el que jo significo per Déu. A la vegada, descobriré què significa Déu per a mi.

La confiança és un regal per a tothom, no només pels bons. És una necessitat pels que no ho som. Confiar quan creiem que som bons, entrem en una dinàmica molt perillosa, perquè significa que no confiem en Déu, sinó en nosaltres mateixos.

Jesús ens invita a no tenir por de res ni de ningú. Ni de les coses, ni de Déu, ni tampoc de tu mateix. La por a no ser suficientment bo, és la tortura dels més religiosos.

Totes les ports es redueixen a la por a la mort. Però la mort només ens pren allò que hi ha de contingent en nosaltres, d’individual, de terrenal, d’egoisme. Témer la mort és témer a perdre tot això. És un contrasentit intentar assolir la plenitud i seguir tement la mort.

L’evangeli avui ho diu molt clar. Si et prenen la vida, què et prenen realment? El que en realitat et prenen és precisament allò que no ets.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge 12 durant l’any (Mt 10,26-33)

«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern.» (Mt 10,28)

Fer por, és el que fan els poderosos de la terra, perquè així tenen el control de la gent. A Jesús «l’entristia, veure les persones terroritzades pel poder de Roma, intimidades per les amenaces dels mestres de la llei, distanciades de Déu per la por de la seva ira, culpabilitzades per la seva poca fidelitat a la llei.» (Pagola)

Déu ens ha creat lliures i és partidari de la llibertat. Però la llibertat no s’aconsegueix a qualsevol preu. Jesús va dir: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.» (Jn 8,31-32)

Qui coneix la veritat té la llibertat assegurada, i no té por de res. Com va escriure Teresa de Jesús: «Quien a Dios tiene / Nada le falta.»

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola
http://cristiansxxigracia.blogspot.com

REFLEXIONS

«Ser completament honest amb un mateix,» (segons Freud) no és, només, una virtut moral, sinó que, a la vegada, és una eina exigent, imprescindible per a qualsevol que vulgui evolucionar a la vida.

El pare del psicoanàlisi considera que «un exercici d’honestedat» ens evita caure en l’autoengany i ens permet controlar l’ego i les emocions. i és la clau per ser autèntics en la feina i en les relacions.

Ser honest requereix temps i llibertat; actuar sense presses ni coaccions. Abans d’emprendre una actuació cal un temps de reflexió. No per buscar la perfecció --que aquesta no existeix pels humans--, però sí per ésser coherent (honest) entre el que es pensa que s’ha de fer, i el que es fa realment.

Salvador Sol .
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.