DIUMENGE DE PASQUA
JESÚS ALCANZÓ LA VIDA YA ANTES DE MOEIR*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,1-9) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Aquest dia de Pasqua hem de recordar aquelles paraules de Pau: «Si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria,[...] som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1 Co 15,17-19)

Jesús va aconseguir la Vida abans de morir. I ell n’era conscient.

Primer de tot, tinguem en compta que estem celebrant fets teològics. La mort de Jesús és un esdeveniment històric, però la resurrec­ció no és constatable perquè es realitza en un altre pla, fora de la història. Això no vol dir que no ha ressuscitat, el que vol dir és que per arribar a la resurrecció s’ha d’anar per un altre camí.

Quan parlem en un context religiós, de mort i resurrecció, o de mort i vida, aquestes paraules tenen un sentit analògic. No estem parlant de la mort ni de la vida biològica. La mort i la vida física no són objectes de teologia, sinó de ciència. La teologia parla d’una altre realitat que no pot ser mesurada en conceptes.

La resurrecció no és la reanimació d’un cos. La realitat és que la mort torna el cos a l’univers de la matèria d’una manera irreversible. La possibilitat de reanimació d’un cadàver, és la mateixa que hi ha per fer un ésser humà partint dels elements moleculars dispersos en la naturalesa, la qual cosa no té cap sentit ni pels homes ni per Déu.

Jesús va acabar la seva trajectòria històrica a l’instant de la seva mort. En aquest moment passa a un altre pla en el que no pot «succeir» res. En els apòstols sí que els va succeir una cosa molt important.

Ells no havien comprès qui era Jesús. Seguien en el jo falç, enganxats a la terra. Va ser després de la mort del Mestre, que van arribar a l’experiència pasqual. Van descobrir, no per raonaments, sinó per vivència que Jesús seguia viu i que els comunicava Vida. Això és el que van intentar comunicar als altres utilitzant el llenguatge humà del seu temps, sempre insuficient per expressar allò que és transcendent.

Tots estaríem encantats de que se’ns comuniqués aquesta Vida, la mateixa Vida de Déu. El problema és que pot haver-hi Vida, si abans no hi ha mort. «Si el gra de blat no cau a terra i mort, no es fecunda. Però si mort dins de la terra, dona molt de fruit.»

Però no ens hem de quedar en la resurrecció de Jesús. Hem de descobrir que nosaltres som cridats a viure aquesta mateixa Visa.

A la Samaritana Jesús li diu: El que begui d’aquesta aigua mai més tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font fins la Vida eterna.

A Nicodem li diu: S’ha de néixer de nou; el que néix de la carn és carn, el que neix de l’esperit és Esperit. El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que qui em mengi (m’assimili) viurà per mi. Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi encara que hagi mort viurà, i tot el qui viu i creu en mi no morirà per sempre.

Si creus això, la resta no importa. Jesús, abans de morir, havia aconseguit, com a home, la plenitud de Vida en Déu, perquè havia mort a tot el terrenal, al seu egoisme, s’havia lliurat als altres enterament després d’haver descobert que aquesta era la meta de tot ésser humà, que aquest era el camí per arribar a fer present el diví. Això va ser possible, perquè havia experimentat Déu com Do absolut i total.

*.- veure l’original: https://www.feadulta.com

Ha ressuscitat. Al·leluia!

Diumenge de Pasqua (Jn 20,1-9)

Jesús ha ressuscitat i això ens obra a l’esperança de ser ressuscitats en ell. De no ser així, diu Sant Pau als corintis: «La vostra fe és il·lusòria. Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1 Co 15,17-19)

Passar de mort a vida és alliberar-se del cos i deixar que l’essència de l’ésser visqui sense els patiments i angoixes que van units a la vida en el món. Teresa de Jesús ho plantejava en termes de plenitud: «I tant alta vida espero, que muero por que no muero.»

L’àngel, que és la veu de Déu, ho diu amb tota claredat: «No busqueu entre els morts aquell que es viu.» (Jn 20:6-7)

La resurrecció no és un fet històric demostrable, però Pere és testimoni de la seva realitat: «...nosaltres, que hem menjat i begut amb ell després que ressuscités d’entre els morts.» (Ac 10,41)

La resurrecció de Jesús, el Crist, fecunda la nostra vida humana: La paràbola del gra de blat és una metàfora d’aquesta fecunditat. «si el gra de blat no cau a terra i mor, queda ell tot sol; però si mor, dóna molt de fruit.» (Jn 12,24) Si morim en Crist, el fruit és la Vida eterna.

Salvador Sol Bachs

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Pels camins de l’evangeli*

Diumenge de resurrecció del Senyor (Jn 20,1-9)

«El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:

--S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.» (Jn 20, 1-2)

Déu no ens ha creat per la mort. Maria Magdalena s’esglaia en veure que la pedra no estava tapant el sepulcre, Ni ella, ni Pere ni el deixeble estimat «encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.» (Ibis 9)

Jesús que havia assolit «la plenitud d’un ésser humà i va arribar a identificar-se amb Déu, que és Amor» (Fary Marcos), no podia quedar enterrat en una tomba. Després de l’experiència pasqual, el mateix Pere diu als israelites: «vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort,» (Ac 2,23-24)

Com va explicar el papa Benet XVI: La resurrecció de Jesús «no el torna a una vida humana normal d’aquest món, com Llàtzer i els altres morts que Jesús va ressuscitar. Ell ha entrat en una vida diferent, nova; en la immensitat de Déu.»

Creure en el Ressuscitat és creure que un dia ressuscitarem amb ell i escoltarem el que el llibre de l’Apocalipsi posa en boca de Déu: «Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi.» (Ap 22,13)

Salvador Sol Bachs

*.- Per veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola (Clicar):

Diumenge de Pasqua – A (Joan 20,1-9)

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Fent camí cap a la Pasqua
Divendres Sant (Jn 18,1-40.19,42)

Avui, l'evangeli de Joan ens parla d’actituds, de com actuen els personatges de la narració davant dels fets que es descriuen. (Una aproximació psicològica, sotmesa al vostre millor criteri):

- Jesús havia dit: «La veritat us farà lliures.» i actua d’acord als seus principis. Quan sent que busquen Jesús de Natzaret, els diu, per dues vegades: «Són jo» (Jn 18,5 i 8).

- Judes desconfia de Jesús: no és el messies que ell (probablement zelote) esperava. És impulsiu i cobdiciós, i utilitza Jesús a benefici propi: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?» (Mt 26,14). Però, la delació de l’amic el porta a la seva pròpia destrucció: no s’acull al penediment predicat pel Mestre, i acaba suïcidant-se.

- Pere té una primera actitud reactiva de violència: «Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot.» (Ibis 10) No obstant, quan la criada el denuncia: «Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?» la seva resposta, per un principi innat de supervivència, és de negació: «No, no ho sóc pas.» (Ibis 17) Però es va penedir i va donar la seva vida per defensar la ressurrecció del crucificat.

- El gran sacerdot Caifàs, prioritza l'estabilitat del sistema (la institució religiosa i la relació amb Roma) per sobre de la vida humana: «convé que un sol home mori pel poble.» (Ibis 14) Fa veure que Jesús és un perill pel poble, quan en realitat el que pretén és defensar el seu estatus i els privilegis dels qui són com ell.

- El Poble, manipulat per les elits, convertit en massa gregària (desindividualització) demana la mort de Jesús i l’indult de Barrabàs: «Aquest, no! [referint-se a Jesús] Volem Barrabàs!.» (Ibis 40). El poble respon a la fal·làcia dels dirigents: Barrabàs és un «bandoler» però lluita per l’alliberament dels romans, i Jesús, amb el seu pacifisme, només promet un regne, que no és d’aquest món.

Una reflexió final de Fray Marcos (Fe adulta): «La mort a la creu tenia la finalitat d’eliminar físicament una persona; però, a la vegada, degradar-la davant de la societat, per evitar que la seva influència moral fes adeptes.» 

Salvador Sol Bachs.
https://www.facebook.com/salvador.solbachs

EL MILAGRO DE SER LIBRE*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 9,1-41) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Jesús porta la salvació verdadera (llum) a l’ésser humà. Com en el cas de la samaritana, Jesús pren la iniciativa, però l’interessat ha de respondre personalment.

Tots som cecs fins que acceptem la llum.

Jesús s’ha d’allunyar del temple i dels fariseus, que el volien apedregar, per haver dit: «Jo soc la llum del món.» I ho demostra amb fets, donant la vista als cecs.

Jesús no li consulta, perquè un cec de naixement no sap què és la llum. Però el cec ha de col·laborar, des de la seva llibertat. Ha de ser ell qui vagi a la piscina a rentar-se, si vol acceptar l’oportunitat que se li ofereix.

Tots els presents segueixen amb la seva ceguera; simbolitzen la dificultat que tenim d’acceptar la llum, quan la tenim tant a la vora.

El fang que Jesús diposita als ulls del cec, simbolitza una nova creació: la terra-carn, s’uneix a la saliva-esperit.

Aquesta és la clau del relat. Ara el cec ha estat «ungit», com Jesús. L’home carnal ha estat transformat per l’Esperit. Aquesta és la novetat que fa dubtar a la gent: l’efecte que produeix l’Esperit, que un és el mateix essent tot un altre.

«Sóc jo» (Jn 9,9) El cec s’identifica amb les mateixes paraules que Joan posa tantes vegades en boca de Jesús. Descobreix la transformació; ara hi veu i vol que els altres el vegin.

Era un home limitat abans de trobar-se amb Jesús i ara se sent un home completament realitzat. L’Esperit la capacitat per a desplegar totes les possibilitat per a ser «Home».

La piscina de Siloè estava fora ciutat. Rebia les aigües de la font Gijón a través d’un canal-túnel (d’aquí deriva el nom arameu «Siloah» que vol dir enviament). Joan aplic aquest nom a Jesús: l’enviat.

Les paraules emprades «ungir» i «Siloè» (que s’aplicava a la pica baptismal), demostren que aquesta narració es va construir a partir dels ritus d’iniciació (baptisme) de la primera comunitat.

L’acció transcorre en dissabte. Jesús no té en compta la Llei a l’hora de fer el bé a la persona.

va fer fang amb la saliva, Això estava explícitament prohibit per la interpretació farisaica de la Llei. Fer fang el dia setè, prolonga el dia sext de la creació. Jesús acaba la creació de l’home.

Als fariseus no els interessava el «què» (la curació), sinó el «com», perquè per aquí podien descobrir la infracció.

Els fariseus, quan ja no poden negar les evidències, sotmeten els pares a tres preguntes: És el vostre fill?, Va néixer cec?, Com ha recobrat la vista?

Els pares afirmen les dues primeres, però la tercera els fa por i diuen no saber-ho. No volen responsabilitats.

Al fallar-los l’argúcia emprada, van a confondre al cec. Pretenen que el curat denuncii el curador. Aquest confirma la curació, però no sap on és Jesús.

Els fariseus tenen clar que Déu no pot estar de part de qui no compleix la llei. Per ells, Déu no pot actuar contra el precepte ni que sigui a benefici de l’home. Volen fer veure al cec que la vista que ara té és contrària a la voluntat de Déu.

Però el cec no té por d’expressar el que pensa davant dels caps. Potser s’ha incomplert la Llei, però el que ha succeït és tant positiu per a ell, que s’ha de fer la pregunta: No serà que Jesús està per sobre dl dissabte?.

Ha experimentat l’amor gratuït i alliberador. Ara ell sap que és ser un home cabal i gràcies a això, també sap el que és Déu. S’adona que els mestres estan cecs. Descobreix que Déu és present en Jesús. Déu no pot concedir a un descregut que realitzi una obra tan extraordinària.

Els fariseus no accepten la realitat. Però al cec no li és possible negar el que ha viscut. Per no negar la seva pròpia experiència ni renunciar al bé que ha rebut el fan fora. El contrast salta a la vista. Els fariseus l’expulsen, Jesús s’hi apropa.

El relat acaba amb la plena acceptació de Jesús. El cec «el va adorar». El gest d’adorar a Jesús no és infreqüent en els sinòptics, sobre tot en Mateu, però en Joan és l¡única vegada.

Jesús, l’Home, és el nou santuari on es verifica la presència de Déu. El cec, exclòs pels jueus, troba el santuari verdader en Jesús, on s’ofereix el culte en esperit i en veritat.

*.- veure l’evangeli: https://www.feadulta.com

DIOS ES ESPÍRITU*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 4,5-42) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Anem cap a la Pasqua i els evangelis d’avui, la samaritana, i els dels dos diumenges següents el cec de naixement i Llàtzer, són els més escaients. En els tres es repeteix el «jo sóc»: sóc aigua, llum i vida.

La simbologia de l’evangeli de Joan ens introdueix a la teologia més avançada de tot el NT. Això no vol dir que el fet no sigui real.

El d’avui és un relat eminentment teològic. És una catequesi en tota regla que invita a un seguiment de Jesús com donador de Vida verdadera.

Ni en aquest temple, ni a Jerusalem, ni en cap altre temple es pot donar culte verdader a Déu.

Jesús es troba a Samaria, la part central de la terra promesa. Judea, Samaria i Galilea eren una sola nació, abans de la divisió entre Judea i Palestina. Partien dels mateixos antecedents religiosos però van fer rutes diferents. És per això, que en temps de Jesús, els jueus menystenien als samaritans que consideraven heretges.

La font de Jacob era un pou molt famós pel fet de ser l’únic en tota la regió. Va estar en ús des de l’any 1000 aC. fins el 500 dC.

Sense aigua la vida és impossible, per això l’aigua es convertí, juntament amb la llum, en el símbol de la Vida en l’esperit.

«S'assegué allí a la vora del pou.» Jesús va substituir el pou. Ell és la font (l’aigua viva) que va a ocupar el lloc de la Llei, el temple i la tradició. Aquesta substitució del temple i la Llei és la clau de tot el relat.

«Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua.» No té nom. És la representant de la regió que va a apagar la seva set seguint la tradició (el pou). Jesús està sol. Es tacte de l’encontre del Messies amb Samaria, la prostituta infidel. El profeta Osees de Samaria havia denunciat la prostitució d’aquesta terra, que en el seu temps era el regne d’Israel, per oposició al de Judà.

«Dóna'm aigua.» Jesús pren la iniciativa confessant la necessitat de tot ésser humà, de conservar la vida biològica. No manifesta prepotència. S’apropa a la dona demanant-li aigua. Ella té el que a ell li falta i necessita.

És lògic que la dona s’estranyi. Jesús acaba de fer a trossos un mur infranquejable. Se li apropa sense el complexa de superioritat dels jueus. Es presenta com un ésser humà, sense pretensions pel fet de ser jueu. Reconeix que ella, una dona samaritana, pot oferir-li allò que és indispensable.

Jesús ha demanat un favor i vol correspondre amb un altre molt més gran. Jesús està per sobre de les circumstàncies filosoficoreligioses que separen els jueus dels samaritans

La dona no coneix cap més aigua que la del pou, que és la figura de la Llei, que només es pot aconseguir amb l’esforç humà. No ha descobert el do gratuït de Déu.

L’aigua-esperit que Jesús promet, es converteix en font que dona vida contínuament.

«Senyor, dóna'm aigua d'aquesta!» La dona, sense comprendre com és possible, s’obra a l’oferta --al do--, que li ofereix Jesús. perquè dona resposta al seu anhel més íntim.

El versicles que fan referència al marit tenen un sentit profètic: de la relació entre Samaria i Déu. Osees 1,2 parla de la prostituta i a 3,1 de l’adúltera, que són imatges del regne d’Israel que tenia Samaria com a capital. La seva prostitució consistia en haver abandonat el Déu verdader.

«No en tinc, de marit.» La dona reconeix la seva situació. Ara Samaria no té el Déu verdader; ara donen culta a altres déus. En Jesús es personifica l’actitud de Déu que no ha trencat amb ells, sinó que els busca. El simbolisme dels cinc marits representa els cinc deus de Samaria. I el que ara té no és (Jahvè). Aquesta és una altre clau del relat.

«En esperit i en veritat». Jesús li està dient a la dona que el seu culte està prostituït, quan ella li pregunta pel temple. El culte antic establia una distància: La presència de Jesús demostra que Déu és proper; el culte deixa de ser vertical, perquè Déu està en l’Home. i no necessita ni espera dons. El nou culte no humilia, sinó que eleva la persona humana fent que cada vegada s’assembli més al Pare.



*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

ESCUCHARLE ES ATENDER AL GRITO DEL PRÓJIMO*
Selecció d’alguns punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 17,1-9) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

No sabem com es va forjar aquest relat de Mateu, però devia ser propi de la primera comunitat cristiana, perquè Marc, que és més antic, ja el va escriure en el seu evangeli.

Cal suposar que es tracte d’una experiència pasqual; la vivència que tenien els primers cristians de que Jesús els havia donat Vida.

De tota manera, com expliquen els exegetes actuals, hem de pensar que és més una catequesi per explicar una teofania, que un fet real, perquè s’utilitzen materials que no són inèdits.

Alguns apunts al respecta:

- El relat està fet d’elements simbòlics, utilitzats en altres teofanies de l’AT. A més, es repeteix fil per randa la teofania del bateig de Jesús al Jordà.

- El que hi ha de Déu en Jesús forma part de la seva humanitat. El diví no es capta pels sentits, no fan falta espectacles.

- Jesús va viure constantment transfigurat. La seva humanitat i la seva divinitat s’expressava cada cop que s’apropava a un home per ajudar-lo a ser ell mateix.

Aquestes observacions (l’autor en posa més), ens poden ajudar a entendre el verdader missatge d’aquest relat evangèlic.

Algunes claus per interpretar el llenguatge simbòlic del text:

«Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume»: L’experiència interior es sempre personal. Per això se’ls presenta amb els seus noms propis. També Moisès va pujar a la muntanya acompanyat de tres persones concretes.

«Dalt d'una muntanya alta.» És l’àmbit del diví en totes les tradicions religioses.

«La seva cara es tornà resplendent»: la glòria de Déu es reflexa en aquells que té a prop. Moisès al baixar del Sinaí li van haver de tapar la cara perquè la seva lluminositat feria els ulls dels qui el miraven.

«La llum»: Símbol de la presència de la Glòria de Déu.

«El núvol»: Símbol de la presència protectora de Déu. Un núvol acompanyava els israelites pel desert, protegint-los del calor del sol.

«Moisès i Elies»: Jesús connecta amb tot l’AT. La Llei i els Profetes. L’evangeli és continuació de l’AT, però superant-lo.

«La veu»: la paraula ha estat sempre l’instrument de l’acció de Déu, el vehicle amb el que s’ha fet la seva voluntat.

«Escolteu-lo»: És la clau de tot el relat. Només a ell, ni tant sols a Moisès ni Elies.

«La por»: apareix també en totes les teofanies. La presència del diví espanta. A l’AT, alguns inclús morien de morir en veure Déu.

L’arrel del missatge de l’evangeli d’avui, està en proposar Jesús com la presència de Déu entre els humans, però de manera molt diferent a com s’havia fet present a l’AT. Per això cal escoltar-lo. La seva humanitat portada a la plenitud és la Paraula definitiva.

Escoltar el Fill, és transformar-se en ell i portar una vida com la seva, és a dir, ser capaços de manifestar l’amor a través del do total d’un mateix. Es tracte de descobrir la veu de Déu en el crit desesperat de cada un dels éssers humans que trobem en el nostre caminar.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO