REDLEXIONS

«Quan miro al món sóc pessimista, però quan miro la gent sóc optimista». (Carl Rogers)

Aquesta frase sembla una contradicció. Però Rogers no es referia al món físic, regit per unes lleis que estan més enllà de la ciència.

Rogers era un humanista, observador del comportament humà, i creia en la seva evolució positiva.

Els humans, com diu el cabalista Saman no naixem programats. Disposem d’una energia neutre, que pot orientar-se al bé o al mal, segons l’entorn. Com va observar Skinner: «L'entorn modela la conducta.» Tot depèn de «com» és el model a imitar i dels estímuls que es reben per assimilar-los.

El pessimisme de Rogers li venia de veure un món fet d’insolidari, d’egoisme, d’especulació i de guerres sense sentit. Un món (construït per nosaltres) en el que, com va escriure el poeta llatí Plaute: «L'home és un llop per a l'home.» Un món que hauria de ser la «casa comuna» (pachamama), concepte divulgat amb força per l’ecologisme global a finals del s.XX en el que hi cabéssim tots en igualtat d’oportunitats. .

Ellacuria (jesuïta i teòleg assassinat a El Salvador), va expressar en més d’una ocasió, la necessitat de «revertir la història, subvertir-la i llançar-la en altra direcció.» Però les veus dels profetes actuals són silenciades a trets.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

Hablemos del amor, una vez más*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 22, 34-40) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Seguim amb les preguntes. La de l’evangeli d’avui, la fa un farisey, doctor de la Llei: Quin és el primer manament? .

La pregunta no era tant senzilla, com avui,ens ho pot semblar a nosaltres, perquè la majoria dels juristes consideraven que tots els manaments tenien la mateixa importància i obligatorietat. Altres defensaven que respectar el dissabte era el primer. També hi havia qui defensava l’amor al proïsme com el principal. A ningú se li havia acudit que el manament principal, en realitat eren dos.

Segons Mateu i Marc, Jesús respon recitant el «Shemá» (escolta), que els israelites piadosos recitaven dos cops al dia (Dt 6, 4-9) i li diu al fariseu que aquest és el primer i principal manament. Però, després, fent referència al Levític. afegeix: (Lv 19,18):, «El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.» (Mt 22,39).

L’originalitat de Jesús es doble. D’una banda l’haver unit els dos manaments i de l’altre, haver ampliat el concepte de proïsme, elevant tots els humans al mateix nivell.

A l’AT, Déu estableix una aliança de compliment extern, (Llei i moral). Moisès proclamà els deu manaments per preservar el grup. Un Déu que aglutini la comunitat i uns preceptes que impedeixin que els individus es destrueixin entre ells; no mataràs, no robaràs, no cometràs adulteri,..

Com vèiem el diumenge passat, el valor absolut de l’individu és un descobriment de Jesús. A l’AT només comptaven les manifestacions d’amor, no l’amor mateix. D’aquesta manera l’amor podia ser un precepte.

Però l’amor que exigeix Jesús no s’assoleix amb el compliment d’aquest precepte. Per Jesús no es tracte d’una Llei, sinó de la resposta a allò que és Déu. «Un amor que respongui al seu amor» (Jn 1,16). L’anor ha de sortir des del fons de la persona. De manifestar-se el que hi ha de Déu en mi.

L’exigència de Jesús no és en relació a Déu, sinó en relació a la persona. Quan seguim proposant els manaments de la «Llei de Déu» com a marc per la vida de la comunitat, és que no hem entès ni acceptat el missatge de Jesús.

S. Agustí ho entendre molt bé quan va proposar: «Estima i fes el que vulguis». Pau ja ho havia dit igual de clar: «Qui estima, ja ha complert amb la resta de la Llei». No es tracte d’una llei nova, sinó de superar tota altre llei, norma o precepte. Descobert l’amor, sobra tot el demès. Tota religió, tota teologia, han d’anar encaminada a aquest descobriment: Els humans només arribem a la plenitud a través de l’amor.

Jesús va superar el «com a tu mateix», pel «com jo us he estimat»). L’explicació per mínims, és dir, només es pot estimar entre iguals. Si considero l’altre inferior, la meva relació anb ell, no serà mai d’amor. Des d’aquesta perspectiva, on van totes les nostres «caritats»? El que ens demana Jesús, és que vulgui pels altres allò que desitjo per a mi. I crec fer un acte de caritat quan dono a un captaire la roba vella que ja no utilitzaré!

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge xxx durant l'any / (Mt 22,34-40

«Un fariseu, mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: --Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

Jesús li digué: -- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix..» (Mt 22,35-40)

----------

«Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que s’havien d’observar per complir íntegrament la Llei. Per això no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen a Jesús en un intent de buscar allò essencial: quin manament és el primer de tots?» (Pagola)

Jesús fa referència a l’oració més importants dels jueus. el «Shemà Israel» (Dt 6,5). «Aquest manament és el més gran i el primer.» (Mt 22,38). I aquí ve la gran aportació de Jesús: «El segon li és semblant: «Estima els altres com a tu mateix.» (Ibid 39), extret del Levític (Lv 19,18),

«Jesús no obliga al compliment forçat d’obligacions.» (Fray Marcos). Havia dit a la Samaritana: «Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.» (Jn 4,24).

En el fragment de l’evangeli d’avui, Jesús ha unit en l’amor el més important pel creient: «Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos. (Mt 22,40): L’amor a Déu i al proïsme.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

* - Veure evangeli i comentaris de:
- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com
- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

 

LA VIDA ÉS UNA FESTA ... PER A TOTS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 22,1-14) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.



CONTEXT

Avui Mateu interpreta un càntic d’Isaïes, que així com diumenge passat posava el simbolisme en la viña, aquest diumenge avui la imatge és la d’un banquet. e.

També és un relat polèmic que intenta acusar als dirigents jueus d’haver rebutjat la oferta de salvació que Déu els havia fet per mitjà de Jesús.

Mateu es dirigeix a una comunitat que tenia de superar el trauma de la separació de la religió jueva, i el perill de repetir els mateixos errors. Insisteix en proclamar la universalitat, que tants problemes va produir a les primeres comunitats.


EXPLICACIÓ

El text d’Isaïes és una joia. El profeta per definició ha de parlar a un poble que està passant per la pitjor crisi de la seva història. Ho fa amb una visió de futur increïblement lúcida.

Naturalment que és un llenguatge simbòlic. La prova està en que no només parla de bons menjars, també parla de vins generosos i de que retira el vel (dol) de tots els pobles, d’allunyar l’oprobi i eixugar las llàgrimes de tots els rostres, d’aniquilar la mort per a sempre.

Es tracte d’una salvació total per part d’un Déu en el que el profeta confia. a pesar de les circumstàncies adverses. L’intent d’Isaïes és que tot el poble soporti la dura prova, confiant en un futur que està en mans de Déu.

El més important del relat d’Isaïes, el flax que hem de descobrir, és que aquest: Déu salva a tothom. A l’AT es parla del temps messiànic. Jesús ho fa referint-se al Regne de Déu.

Un banquet no significa molt per qui necessita satisfer la gana cada dia; però pels qui passen gana cada dia pot ser una ocasió única per treure la gana momentàniament. En concret, el banquet de noces era l’única ocasió que tenia el poble senzill de celebrar una festa i oblidar-se de la dura realitat d’una vida que té com a primer objectiu la subsistència. Això és naturalment una metàfora per indicar que Déu sacia tots els anhels de l’ésser humà. Déu crida a tots a la màxima felicitat possible, dins de les nostres limitacions i malgrat aquestes limitacions. Tots som cridats al banquet.

El relato és una interpretació del text d’Isaïes des de la perspectiva de la primera comunitat. Mateu, avuii, també al·legoritza el relat i l’enriqueix amb la segona part (vestit de noces) que no està en Lluc.

És el Pare el que invita a la boda del seu Fill.

Els invitats que es van negar a acceptar el missayge de Jesús, són els caps religiosos jueus.

Quan es parla de prendre foc a la ciutat es refereix a la destrucció de Jerusalem.

Els invitats nous són gentils, és a dir, tots els éssers humans, sense tenir en compta la raça, ni la condició social, i el més escandalós, és no tenir en compta si són bons o dolents.

Podem pensar que en el relat, llegit superficialment. Hi ha una distorsió del missatge de Jesús. El Déu de Jesús no és un senyor que s’enutja i vol acabar amb aquells assassins. Això no té res a veure amb la idea que Jesús té de Déu, tot i que respon al Déu que tenia l’’home de l’AT. Es una pena que siguem, encara avui, amb aquesta idea de Déu.

Tampoc l’afegit de l’home que no duia vestit de festa té res a veure amb l’evangeli.

Si surten a les cruïlles a buscar gent, quina importància té com vagin vestits?. Éa que la gent va pel carrer vestits de boda?

Potser fa referència a la túnica blanca que s’entregava als batejats. Probablement la intenció de l’evangelista va ser bona, però s’ha entès literalment i ens ha posat en un carreró sense sortida.

També està clar que no n’hi ha prou de pertànyer nominalment a una comunitat per a sentir-se salvat. Només qui de veritat es revesteix de Crist (Pau), pot estar segur d’haver entrat en el regne.

Però no es tracta de que Déu prengui represàlies contra el dolent, sinó de que el qui es negui a entrar es quedi fora, al no acceptar las condiciones del Regne.

Es tracte, una vegada més d’evitar males interpretacions de pertinença a la comunitat. Era molt fàcil entrar a formar part de la comunitat i aprofitar-ne totes les avantatges, inclús socials, que això comportava, però sense canviar les actituds i viure d0acord amb l’evangeli. Res més fàcil que confessar-se creient però res més difícil que entrar en la din’amica del verdader cristianisme. Una vegada més, Mateu avisa als cristians d’una pertinença formal però sense compromís a la comunitat..

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge xxviii durant l'any (Mt 22,1-14)

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: -Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill.Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: -Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! »Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. (Mt 22,01-06).

«Jesús "suggerir" el final últim de la història humana.» (Pagola) , Quan Déu es reunir+a amb els qui li han estat fidels, celebran una gran festa. La gran invitació de Déu a participar en el se Regne.

El pare que casa el fill rep amb la màxima satisfacció els coneguts i amics que li fan costat; celebren amb ell aquella gran joia. Segons Mateu només reprèn a aquell que no anava vestit adequadament per l’ocasió.

Jesús va fer un gran esforç de pedagogia per convèncer als seus coetanis a acceptar l’oferiment d’amistat que Déu els donava. Però molts d’ells van emprendre un altre camí.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 DECIR «SÍ» Y LUEGO SER COHERENTE*

Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 21,28-32) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


A l’episodi anterior,els summes sacerdots pregunten a Jesús amb quina autoritat actua. Ell els respon amb una altre pregunta: El baptisme de Joan era cosa de Déu o dels humans? No hi ha resposta.

CONTEXT
Mateu tracte d’advertir amb aquesta i amb les dues paràboles que seguiran --la dels vinyaters suïcides i la del banquet de noces--, perquè les tres constitueixen una provocació intolerable per la casta religiosa del seu temps.

De cara a la societat, segueixen les advertències, a la comunitat.

És molt perillós creure’s perfecte. El que és important és descobrir on fallem i rectificar el que hem fet malament.

Només salva la vida. El que diem o proclamem, si no van acompanyades d’una actitud vital que es manifesti amb les obres. només són paraules buides, A l’evangeli de Joan, quan Jesús discuteix amb els jueus posa com a testimoni definitiu les seves obres: «Si no em creieu a mi, creieu en les meves obres.».

EXPLICACIÓ
El diumenge passat, Mateu ens parlava dels jornalers enviats a la vinya. Avui ens parla de fills. Aquesta diferència és molt important per a valorar el que ens vol dir el text.

A l’AT, el poble, en el seu conjunt, es considerava fill de Déu. Jesús, ara distingeix dos fills, considerats israelites verdaders (bons) tot i que els caps religiosos els considerin «pecadors».

Per a descobrir la profunditat del relat hem de recordar que ser fill significava obeir la voluntat del pare. Per tant, qui no feia la voluntat del pare, deixava de ser fill?. Preguntar «Qui va fer la voluntat del pare?» és igual que pregunta «Qui dels dos és fill verdader?»

Jesús s’enfronta als caps religiosos, en resposta a l’oposició radical que ells li han manifestat. Això està a tots els evangelis.

No obstant, d’aquí no en podem treure arguments antisemites. Les prostitutes i els recaptadors d’impostos, que Jesús posa per davant dels caps religiosos, també eren jueus, com els primers cristians.

Els summe sacerdots i els ancians no tenien res de què penedir-se, eren perfectes, perquè deien «sí» a tots els manaments de Déu. Consideraven que tenien dret al favor de Déu. És per això que rebutjaven el canvi que Jesús els exigia.

No s’adonaven que la seva resposta només era formal, sense compromís vital. L’esperit de la Llei no els importava en absolut. Com va denunciar el profeta: «Aquest poble m’honra amb la boca, però el seu cor està lluny de mí.» (Is 29,13)

No hi ha dubte. Per Jesús, els qui són considerats bons són els dolents, i els dolents són els els bons.

Tanmateix, Jesús dona a entendre que tant els qui compleixen la Llei com els que no, són fills de Déu.

Jesús sabia molt bé el que deia. L’organigrama religiós i social del seu temps era repressiu i injust. Que aquesta situació es mantingués en nom de Déu, qui havia descobert Déu i només volia el bé pels humans, no ho podia permetre

No ens enganyem. La simplicitat del relat amaga una lliçó fonamental. Diguem com a conclusió general, que allò que és important són els fets. i que les paraules serveixen de ben poc. La praxis sempre és més important que la teoria.

L’evangeli no ens invita a dir primer no i després dir sí. L’ideal seria dir sí i fer-ho; però el meravellós del missatge és precisament aquest: Déu comprèn la nostra limitació i admet la possibilitat de rectificar, després de «recapacitar»


*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

DIOS ES PARA TODOS IGUAL, ES AMOR, DON INFINITO*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 20,1-16) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


CONTEXT

Avui l’evangeli també va dirigit a la comunitat. Els primers cristians eren jueus, però poc a poc si van anar agregant pagans i d’altres religions. És probable que els més veterans demanaven privilegis.

Aquesta paràbola intenta advertir als cristians que no és cap privilegi haver accedit a la fe abans que els altres. Aquest sentiment de superioritat estava molt arrelat al pensament jueu. Ells eren els elegits i els privilegiats. Déu tenia l’obligació de tractar-los millor que als altres. .

En el capítol anterior, Jesús havia dit al jove ric que vengués tot el que tenia i el seguís.

Pere li recorda a Jesús que ells ho han deixat tot per seguir-lo i li pregunta: Què tindrem?.

Jesús li promet cent vegades més, però acaba amb aquesta frase enigmàtica: «Hi ha primers que seran els últims i últims que seran els primers.»

En el relat d’avui es repeteix aquesta frase, però invertint els termes; donant a entendre que la paràbola es una demostració de que la frase es fa realitat, i que ningú es faci il·lusions.

Les lectures dels tres últims diumenges hem llegir tres idees interessants, sobre el mateix tema:

- el diumenge 23, es parlava de la correcció fraterna; del perdó al germà

- el diumenge 24 de la necessitat de perdonar els deutes sense tenir en compta la quantitat.

- avui, de la necessitat de compartir amb els altres sense límits, no per un sentit de justícia humana, sinó per amor.

Tot un procés d’aproximació a l‘amor que Déu manifesta en cadascú de nosaltres.



EXPLICACIÓ

En el relat d’avui, es barreja l’al·legoria i la paràbola.

A l’al·legoria, cada un dels elements del relat signifiquen una altre realitat concreta. A la paràbola, és el conjunt el que ens porta a un altre realitat a través d’un trencament en el mateix procés lògic de la història.

Així, la vinya fa referència al poble elegit i el propietari a Déu. Però hi ha un punt d’inflexió, quan diu que: «Els primers esperaven rebre més.» Vol destacar la «injustícia» de pagar el mateix a tots els treballadors.

Des de la lògica humana, l’amo de la vinya hauria de tractar diferent els de la primera hora dels de la última. Per altra banda, el propietari actua des de l’amor absolut, cosa que només pot fer Déu.

La paràbola potser ens vol dir que amb Déu no podem tenir una relació d’estira i afluixa. El treball a la comunitat, ha d’imitar la justícia d’aquest Déu, i ser totalment desinteressat.

La paràbola tracte de resoldre un problema que es planteja des d’una visió mítica de Déu i de l’home. Déu seria el sobirà i senyor que tindria l’home com a servent i jornaler. Si prenem consciència de que Déu està identificat amb l’ésser humà, no des de fora; des d’alguna part de l’univers, no té sentit parlar de retribució o de paga.

Té molta tela la frase: «Els últims seran els primers i els primers seran els últims.» En realitat el que ens està dient és que tota escala per valorar als éssers humans, deixa de ser consistent quan el qui ens valora és Déu. Els criteris humans sempre són insuficients per judicar el grau de pertinença al Regne de Déu.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO