DIOS ES ESPÍRITU*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 4,5-42) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Anem cap a la Pasqua i els evangelis d’avui, la samaritana, i els dels dos diumenges següents el cec de naixement i Llàtzer, són els més escaients. En els tres es repeteix el «jo sóc»: sóc aigua, llum i vida.

La simbologia de l’evangeli de Joan ens introdueix a la teologia més avançada de tot el NT. Això no vol dir que el fet no sigui real.

El d’avui és un relat eminentment teològic. És una catequesi en tota regla que invita a un seguiment de Jesús com donador de Vida verdadera.

Ni en aquest temple, ni a Jerusalem, ni en cap altre temple es pot donar culte verdader a Déu.

Jesús es troba a Samaria, la part central de la terra promesa. Judea, Samaria i Galilea eren una sola nació, abans de la divisió entre Judea i Palestina. Partien dels mateixos antecedents religiosos però van fer rutes diferents. És per això, que en temps de Jesús, els jueus menystenien als samaritans que consideraven heretges.

La font de Jacob era un pou molt famós pel fet de ser l’únic en tota la regió. Va estar en ús des de l’any 1000 aC. fins el 500 dC.

Sense aigua la vida és impossible, per això l’aigua es convertí, juntament amb la llum, en el símbol de la Vida en l’esperit.

«S'assegué allí a la vora del pou.» Jesús va substituir el pou. Ell és la font (l’aigua viva) que va a ocupar el lloc de la Llei, el temple i la tradició. Aquesta substitució del temple i la Llei és la clau de tot el relat.

«Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua.» No té nom. És la representant de la regió que va a apagar la seva set seguint la tradició (el pou). Jesús està sol. Es tacte de l’encontre del Messies amb Samaria, la prostituta infidel. El profeta Osees de Samaria havia denunciat la prostitució d’aquesta terra, que en el seu temps era el regne d’Israel, per oposició al de Judà.

«Dóna'm aigua.» Jesús pren la iniciativa confessant la necessitat de tot ésser humà, de conservar la vida biològica. No manifesta prepotència. S’apropa a la dona demanant-li aigua. Ella té el que a ell li falta i necessita.

És lògic que la dona s’estranyi. Jesús acaba de fer a trossos un mur infranquejable. Se li apropa sense el complexa de superioritat dels jueus. Es presenta com un ésser humà, sense pretensions pel fet de ser jueu. Reconeix que ella, una dona samaritana, pot oferir-li allò que és indispensable.

Jesús ha demanat un favor i vol correspondre amb un altre molt més gran. Jesús està per sobre de les circumstàncies filosoficoreligioses que separen els jueus dels samaritans

La dona no coneix cap més aigua que la del pou, que és la figura de la Llei, que només es pot aconseguir amb l’esforç humà. No ha descobert el do gratuït de Déu.

L’aigua-esperit que Jesús promet, es converteix en font que dona vida contínuament.

«Senyor, dóna'm aigua d'aquesta!» La dona, sense comprendre com és possible, s’obra a l’oferta --al do--, que li ofereix Jesús. perquè dona resposta al seu anhel més íntim.

El versicles que fan referència al marit tenen un sentit profètic: de la relació entre Samaria i Déu. Osees 1,2 parla de la prostituta i a 3,1 de l’adúltera, que són imatges del regne d’Israel que tenia Samaria com a capital. La seva prostitució consistia en haver abandonat el Déu verdader.

«No en tinc, de marit.» La dona reconeix la seva situació. Ara Samaria no té el Déu verdader; ara donen culta a altres déus. En Jesús es personifica l’actitud de Déu que no ha trencat amb ells, sinó que els busca. El simbolisme dels cinc marits representa els cinc deus de Samaria. I el que ara té no és (Jahvè). Aquesta és una altre clau del relat.

«En esperit i en veritat». Jesús li està dient a la dona que el seu culte està prostituït, quan ella li pregunta pel temple. El culte antic establia una distància: La presència de Jesús demostra que Déu és proper; el culte deixa de ser vertical, perquè Déu està en l’Home. i no necessita ni espera dons. El nou culte no humilia, sinó que eleva la persona humana fent que cada vegada s’assembli més al Pare.



*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

ESCUCHARLE ES ATENDER AL GRITO DEL PRÓJIMO*
Selecció d’alguns punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 17,1-9) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

No sabem com es va forjar aquest relat de Mateu, però devia ser propi de la primera comunitat cristiana, perquè Marc, que és més antic, ja el va escriure en el seu evangeli.

Cal suposar que es tracte d’una experiència pasqual; la vivència que tenien els primers cristians de que Jesús els havia donat Vida.

De tota manera, com expliquen els exegetes actuals, hem de pensar que és més una catequesi per explicar una teofania, que un fet real, perquè s’utilitzen materials que no són inèdits.

Alguns apunts al respecta:

- El relat està fet d’elements simbòlics, utilitzats en altres teofanies de l’AT. A més, es repeteix fil per randa la teofania del bateig de Jesús al Jordà.

- El que hi ha de Déu en Jesús forma part de la seva humanitat. El diví no es capta pels sentits, no fan falta espectacles.

- Jesús va viure constantment transfigurat. La seva humanitat i la seva divinitat s’expressava cada cop que s’apropava a un home per ajudar-lo a ser ell mateix.

Aquestes observacions (l’autor en posa més), ens poden ajudar a entendre el verdader missatge d’aquest relat evangèlic.

Algunes claus per interpretar el llenguatge simbòlic del text:

«Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume»: L’experiència interior es sempre personal. Per això se’ls presenta amb els seus noms propis. També Moisès va pujar a la muntanya acompanyat de tres persones concretes.

«Dalt d'una muntanya alta.» És l’àmbit del diví en totes les tradicions religioses.

«La seva cara es tornà resplendent»: la glòria de Déu es reflexa en aquells que té a prop. Moisès al baixar del Sinaí li van haver de tapar la cara perquè la seva lluminositat feria els ulls dels qui el miraven.

«La llum»: Símbol de la presència de la Glòria de Déu.

«El núvol»: Símbol de la presència protectora de Déu. Un núvol acompanyava els israelites pel desert, protegint-los del calor del sol.

«Moisès i Elies»: Jesús connecta amb tot l’AT. La Llei i els Profetes. L’evangeli és continuació de l’AT, però superant-lo.

«La veu»: la paraula ha estat sempre l’instrument de l’acció de Déu, el vehicle amb el que s’ha fet la seva voluntat.

«Escolteu-lo»: És la clau de tot el relat. Només a ell, ni tant sols a Moisès ni Elies.

«La por»: apareix també en totes les teofanies. La presència del diví espanta. A l’AT, alguns inclús morien de morir en veure Déu.

L’arrel del missatge de l’evangeli d’avui, està en proposar Jesús com la presència de Déu entre els humans, però de manera molt diferent a com s’havia fet present a l’AT. Per això cal escoltar-lo. La seva humanitat portada a la plenitud és la Paraula definitiva.

Escoltar el Fill, és transformar-se en ell i portar una vida com la seva, és a dir, ser capaços de manifestar l’amor a través del do total d’un mateix. Es tracte de descobrir la veu de Déu en el crit desesperat de cada un dels éssers humans que trobem en el nostre caminar.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

LA TENTACIÓN DE UTILIZAR A DIOS*
Selecció d’alguns punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 4,1-11) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu planteja les temptacions de Jesús com un ritu de transició, per a demostrar que Jesús està capacitat per a portar a terme la seva missió.

La referència al Fill de Déu implica obediència al Pare i no al diable. Jesús ha d’estar preparat per a ser el Messies. És Fill, perquè venç la temptació.

Però les temptacions que avui llegim i el relat d’Adam i Eva, ens obliguen a veure-les diferents. Avui, del que es tracte, és de descobrir el valor de l’esforç per superar l’atracció del plaer sensible i la temptació de posar la nostra ment al servei d’allò que és biològic.

Les dues primeres temptacions pretenen convertir Jesús en dependent a canvi de pa o glòria. La tercera l’invita a convertir-lo en opressor. Deixar-se oprimir o oprimir, son ofertes satàniques. L’opressió és l’únic pecat, perquè és l’únic que ens impedeix ser humans.

Analitzem les temptacions de Jesús en allò que tenen en comú amb les trampes que el plaer, bo en aparença, atrapa a tothom.

Avui, ningú es prendrà el relat del Gènesi com un fet històric. El pecat d’Adam és un mite ancestral. Això no vol dir que sigui una fantasia o mentida. El mite, en sentit estricte, és un intent d’explicar conflictes vitals de l’ésser humà, que no es poden entendre d’una manera racional.

El relato d’Adam i Eva intenta explicar el problema del mal, i ho fa partint de les categories d’aquell temps.

Tampoc el relat de les temptacions es limita a una crònica de successos. Jesús, segurament es retirà moltes vegades al «desert» per pregar. En aquesta ocasió es tracte de plantejar a Jesús la disjuntiva que se li presenta a tot ésser humà quan afronta seriosament la seva humanitat.

En Jesús té una connotació especial, perquè se li planteja la temptació conforme a la seva situació personal. El nivell de la seva humanitat va relacionat amb la tasca que se li ha encomanat. La «prova» serà la manera con desenvolupa el seu messianisme.

Hi ha un clar paral·lelisme, entre els sinòptics, per intentar mantenir el relat de les temptacions i el pas del poble d’Israel pel desert. Jesús encarna el nou poble que, tot i haver passat per les mateixes temptacions que el vell, no hi cau.

Són les temptacions que ha de suportar Jesús, en tant que Messies. En elles es rebutja una idea de Déu i se’n proposa una altre molt diferent. L’home que segueix l’actitud de Jesús també és molt diferent.

En Jesús es manifesta un Déu que no es deixa manipular, i un home que no ha de manipular ni a Déu ni als altres, ni es deixa manipular per ningú, si és que vol assolir la seva verdadera plenitud humana.

Aquestes temptacions resumeixen els possibles entrebancs que trobarà Jesús, al recórrer el seu camí messiànic. Just en començar la seva vida pública es condensen en aquest relat, situat al desert..

A Jesús no el va temptar cap dimoni. El van temptar els qui tenia al voltant, tant si es presentaven com amics o com enemics. La temptació és inherent a l’ésser humà. Qui no s’hagi assabentat que la vida és lluita, té assegurat el fracàs més estrepitós.

Del que es tracte, no és d’elegir entre el bé i el mal, sinó de descobrir el que és bo i el que és dolent, més enllà de les aparences.

Aquesta distinció és la clau per saber on hem de plantejar la lluita. Tot i que, una vegada que sé on és el mal per a mi, no em cal cap estratègia per evitar-lo. El mal no pot ser mai atractiu.

Les tres temptacions de Jesús no són travetes puntuals que li posa el diable. Són situacions que tothom ha de superar al llarg de la vida.

Ni el placer sensible, ni la vanagloria, ni el poder, han de ser l’objectiu de l’ésser humà.

El poder i les seguretats, queden exclosos en la relació de Jesús amb Déu. El poder podria haver estat eficaç pel seu messianisme, però no hagués portat la llibertat als humans. La salvació ens ha d’arribar des de dins de nosaltres mateixos. Qualsevol intervenció des de fora, impediria el nostre desenvolupament humà. Els problemes derivats de les limitacions humanes no poden resoldre’s apel·lant la divinitat.

*.- Veure l'original (clicar): MATEO

FIDELS A JESÚS ENMIG DE LES TEMPTACIONS

Comentari a l’evangeli (Mt 4,1-11) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, l'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu"».

Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix; l'Escriptura diu: "Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li contesta: «També diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».

Després el diable se l'enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t'ho donaré si et prosternes i m'adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te'n d'aquí, Satanàs! L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"».

Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

Comentari.

Els cristians de la primera generació es van interessar molt aviat per les temptacions de Jesús. No volien oblidar el tipus de conflictes i lluites que va haver de superar per mantenir-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint els passos de Jesús.

El relat és esglaiador. Al «desert» es pot escoltar la veu de Déu, però també es pot sentir l’atracció de forces tenebroses que ens allunyen d’ell. El «diable» tempta Jesús emprant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel: fins i tot a l’interior de la religió es pot amagar la temptació de distanciar-se de Déu.

A la primera temptació, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per «convertir» les pedres en pans. La primera cosa que necessita una persona és menjar, però «l’home no viu només de pa.» El desig de l’ésser humà no s’apaivaga només alimentant el cos. Necessita molt més.

Precisament, per alliberar de la misèria, de la fam i de la mort els qui no tenen pa, hem de despertar la fam de justícia i d’amor al món deshumanitzat dels satisfets.

A la segona temptació, el diable li suggereix, des de dalt del temple, cercar seguretat en Déu. Podrà viure tranquil, «sostingut a les palmes de les mans», i caminar sense ensopegades ni riscos de cap mena. Jesús reacciona: «No temptis el Senyor, el teu Déu».

És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cadascú en la seva pròpia religió. És necessari assumir de vegades compromisos arriscats, confiant en Déu com Jesús.

La darrera escena és impressionant. Jesús mira el món des d’una muntanya alta. Als seus peus se li presenten «tots els reialmes», amb els seus conflictes, guerres i injustícies. Aquí vol ell introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, ofereix poder i glòria si l’adora.

La reacció de Jesús és immediata: «Adora el Senyor, el teu Déu». El món no és humanitzat amb la força del poder. No és possible imposar el poder sobre els altres sense servir el diable. Els qui segueixen Jesús buscant poder i glòria viuen «agenollats» davant del diable. No adoren el veritable Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 22 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Fidels a Jesús enmig de les temptacions” té com a fonament els fragments (1- 11) del capítol 4 de l’evangeli de Mateu.

Les temptacions que permanentment ens proposa el maligne, són connaturals entre els humans, fins i tot el fill de Déu, Jesús, també va ser objectes de les seves malicioses temptacions. La homilia pel proper diumenge, ens descriu quines foren les temptacions a que el mateix Jesús fou temptat: Els cristians de la primera generació es van interessar molt aviat per les temptacions de Jesús. No volien oblidar el tipus de conflictes i lluites que va haver de superar per mantenir-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint els passos de Jesús. El relat és esglaiador. Al «desert» es pot escoltar la veu de Déu, però també es pot sentir l’atracció de forces tenebroses que ens allunyen d’ell. El «diable» tempta Jesús emprant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel: fins i tot a l’interior de la religió es pot amagar la temptació de distanciar-se de Déu.  

A la primera temptació, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per «convertir» les pedres en pans. La primera cosa que necessita una persona és menjar, però «l’home no viu només de pa.» El desig de l’ésser humà no s’apaivaga només alimentant el cos. Necessita molt més. Precisament, per alliberar de la misèria, de la fam i de la mort els qui no tenen pa, hem de despertar la fam de justícia i d’amor al món deshumanitzat dels satisfets. 

A la segona temptació, el diable li suggereix, des de dalt del temple, cercar seguretat en Déu. Podrà viure tranquil, «sostingut a les palmes de les mans», i caminar sense ensopegades ni riscos de cap mena. Jesús reacciona: «No temptis el Senyor, el teu Déu». És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cadascú en la seva pròpia religió. És necessari assumir de vegades compromisos arriscats, confiant en Déu com Jesús.

La darrera escena és impressionant. Jesús mira el món des d’una muntanya alta. Als seus peus se li presenten «tots els reialmes», amb els seus conflictes, guerres i injustícies. Aquí vol ell introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, ofereix poder i glòria si l’adora. La reacció de Jesús és immediata: «Adora el Senyor, el teu Déu». El món no és humanitzat amb la força del poder. No és possible imposar el poder sobre els altres sense servir el diable. Els qui segueixen Jesús buscant poder i glòria viuen «agenollats» davant del diable. No adoren el veritable Déu.

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Normalment en temps de Quaresma, la litúrgia ens proposa aquest text de les temptacions que el maligne proposa o incita a Jesús, òbviament amb la única intenció d’aconseguir el seu plaer de fer caure al fill de Déu. Algú podrà dir o pensar que aquestes temptacions fetes a Jesús, no son l’exemple més significatiu per nosaltres, dones i homes que com a humans tenim moltes limitacions, tot al contrari de Jesús que sent fill de Déu fet home, el maligne ho tenia molt magre poder aconseguir que Jesús caigués en les seves temptacions. No obstant, crec que el text que Mateu ens proposa, és per fer-nos adonar fins a quin extrem és l’obsessió del maligne, que fins i tot es va atrevir a temptar al mateix fill de Déu. Justament per raó de la nostra naturalesa, hem caigut més d’una vegada en la temptació, ens hem aixecat i hem tornat a caure. El més important és haver-nos penedit i haver fet el propòsit amb l’ajuda de la pregaria i de la pròpia voluntat, de ser fidels a Jesús i de seguir fent l’esforç de posar en pràctica el seu missatge i la voluntat de Déu.      

 

LAS NORMAS RELIGIOSAS SON COMO ANDADERAS*
Selecció d’alguns punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 5,17-37) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Els primers cristians eren jueus, i devien tenir problemes per harmonitzar la predicació i la praxis de Jesús amb la Llei de Moisès, que per a ells era el més sagrat.

Com vam dir en el cas de les benaurances, aquí no es tracte d’examinar casos concrets sinó de descobrir l’esperit nou que ens ha d’obrir un altre horitzó religiós.

Jesús deia: Heu sentit que es va dir...Però jo us dic: .

- No mataràs... El que s’enfadi amb el seu germà serà condemnat.

- No cometràs adulteri... El que mira una dona amb ulls de desig.

- No juraràs en fals... No jureu en cap cas.

- Ull per ull i dent... No us enfronteu al qui us fa mal.

- Estima el proïsme i odia... Estimeu els vostres enemics.

El primer que cal tenir en compta és que Déu no ha donat mai cap llei a ningú. [Jahvè és l’origen de la Llei], però les taules esmentades al llibre de l’Èxode, són obra humana inspirada]. El relat de Moisès, funciona sobretot a un nivell simbòlic i teològic.

Déu ens comunica la seva voluntat a través de la seva presència a la creació. En tots els éssers hi ha l’empremta de Déu. Aquesta presència és la seva «voluntat.»

Hem d’arribar fins el fons de nosaltres mateixos i aconseguir comprendre el que és essencial: fer la voluntat de Déu.

Així ho veiem en alguns homes que han arribat a aprofundir dins del seu ésser i han descobert allò que Déu esperava d’ells.

Moisès és un cas paradigmàtic. D’ell, podem aprendre que, amb els mitjans de que disposava, va descobrir el que era bo pel poble que tractava d’agrupar i per a cada un dels seus membres. No és que Déu se li hagués manifes­tat d’una manera especial. Va ser ell que va saber aprofitar les circumstàncies especia­ls per aprofundir en el se propi ésser.

L’expressió d’aquesta experiència és voluntat de Déu. L’únic que ell vol de cada u de nosaltres és que siguem nosaltres mateixos els qui arribem al màxim de las nostre possibilitats.

Aleshores, què significa complir la llei? Una cosa molt diferent del que estem acostumats a pensar. No es tracta de complir una llei per evitar complicacions.

Complir, amb el que en diem llei de Déu, és fer allò que m’exigeix el meu propi ésser; és a deixar de ser preceptor i convertir-me; arribar a descobrir, des del fons del meu ésser, què és el millor per a mi. Complint la llei em quedo com estava. Seguir les meves conviccions em fa millor.

Fixem-nos amb el que diu Jesús: «Si no sou millors que els lletrats i fariseus, no entrareu en el regne del cel.» Ells complien la llei escrupolosament. Però només externament. Això no els feia millors, sinó mesquins.

A Jesús l’acusaven de transgredir la llei. Per això es va defensar dient que no havia vingut a abolir la Llei de Moisès, sinó a donar-li plenitud. Jesús no va anar contra la llei, sinó que va anar més enllà de la llei.

Va voler dir-nos que tota llei sempre es queda curta, que hem d’anar més enllà de la lletra, de la pura formulació, fins descobrir-ne l’esperit. És aquesta actitud de Jesús la que hem d’adoptar tots en qualsevol època. La voluntat de Déu sempre va més enllà de qualsevol formulació. Per això les hem d’anar perfeccionant.

Tota llei és humana i a més a més, un cop promulgada, ja és antiquada, La Bíblia és paraula de Déu, però és, a la vegada, paraula humana i per tant no serà mai definitiva. Sobre Déu no podrem dir mai l’última paraula.

L’ésser humà ha de recordar sempre les paraules de Jesús: «Heu sentit que es va dir... Però jo us dic.» Preguntar-se en cada circumstància: com actuaria Jesús I aprofundir cada vegada més en allò que ell va dir i va fer, atenent-se a les circumstàncies en les que ho va dir o ho va fer.

*.- Veure comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

LA LIBERACIÓN DE JESÚS*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 1,29-34) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

La litúrgia avui ens presenta una teologia molt elaborada sobre el tema del Baptisme de Jesús.

Entre els seguidors de Joan i els de Jesús devia existir el dubta sobre quin dels dos era més gran Per això l’evangelista vol deixar clar que el Baptista accepta la superioritat de Jesús. Així Joan Baptista queda integrat totalment en el pla de salvació de Déu. L’evangelista destaca, del baptisme de Jesús, que l’Esperit es posà sobre Jesús, que és el fet més important en tots els relats evangèlics que parlen del Baptisme. Joan n’és el primer testimoni i confessa que Jesús és l’Anyell de Déu, preexistent, portador de l’Esperit, Fill de Déu. .

«Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món» (Jn 1,29.BCI). Aquest «Anyell de Déu» no és el de l’Apocalipsi: un anyell victoriós que foragitarà el mal del món, definitivament. Un anyell que derrota la bèstia. Això podia pensar-ho Joan, però no Jesús.

En aquest text no se’ns presenta el Servent sofrent d’Isaïes. No té cap connotació sacrificial. El que se’ns presenta és l’anyell pasqual. Per Crist som alliberats de tota opressió.

«Prendre damunt seu tot el pecat del món». És una frase, d’una cristologia molt elaborada, que Joan Baptista no podia pronunciar. Però que per a nosaltres és molt interessant, perquè ens pot portar a descobrir el que pensaven de Jesús els primers cristians, com a salvador. Res a veure amb la idee de rescat amb que es va deformar seguint l’AT.

Els profetes, a l’AT. Utilitzaven el concepte de pecat, contra els dirigents que s’oblidaven de l’Aliança i s’erigien en senyors que oprimien el poble, obligant-lo a servir-los a ells en comptes de servir a Déu. Ni a l’AT ni en el NT, s’havia desenvolupat el concepte de pecat individual com ho fem nosaltres. Avui som a l’altre banda del pèndul; no tenim consciència de pecat davant d’una injustícia col·lectiva que clama el cel.

Tant en grec com en llatí, «pecat» s’escriu en singular. No es refereix als «pecats» individuals, tal com els entenem avui. En l’evangeli de Joan, «pecat del món» fa referència a les forces que causen mal a l’ésser humà: la injustícia, la humiliació, l’esclavitud en el doble sentit, moral i físic. Tots els altres pecats es redueixen a aquests. En el ben entès que no peca només qui oprimeix o esclavitza. També peca qui es deixa oprimir o esclavitzar ,

Jesús «pren damunt seu el pecat del món», denunciant l’opressió activa i passiva, no pagant a Déu per un deute que nosaltres hauríem contret.

El «pecat del món» (opressió) no ha de ser expiat, sinó eliminat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

EL VERDADERO NACIMIENTO DE JESÚS*
Punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 3,11-17) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Comencem el temps ordinari de l’any litúrgic, amb el baptisme de Jesús en el Jordà per Joan el Baptista.

La vida humana de Jesús va haver de passar per un procés de maduració, i l’impuls de l’Esperit Sant.

A la lectura primera, Isaïes parla d’un servent: «el meu estimat», en qui: «He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions» (Is 42,1-7) I Pere, en el seu discurs a la casa de Corneli, diu: «Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé» (Ac 10,34-38)

Les tres lectures parlen de l’Esperit. La presència de Déu en la història de la salvació es fa sempre mitjançant el seu Esperit.

El baptisme de Jesús és un fet històric, està en el sinòptic, tot i que, cada evangelista en destaca allò que per a ell és més important.

Al mateix temps que el relat del baptisme s’uneix el de ls temptacions, com experiències de gran importància a la vida de Jesús.

Les línies mestres de la vida de Jesús, són: l’experiència de la paternitat de Déu i la seva profunda connexió amb ell, mitjançant l’Esperit.

Segons Mateu, al Baptista li costa haver de batejar a qui considera el Messies, el jutge poderós del seu discurs. Però Jesús li recorda les Escriptures. Ës, just després de la teofania --la seva pròpia experiència interior--, que inicia la seva predicació, transcendint la idee del Messies i de Déu que anunciava Joan.

En la narració de Lluc, s’especifica: «Mentre pregava» (Lc 3,21) perquè, només des de l’interior es pot descobrir l’Esperit que ens envaeix.

Acceptar el baptisme de Joan significava comprometre’s amb les idees del Baptista. Però a Jesús se li obren els cels i veu allò que Déu espera d’ell. I fidel a l’Esperit, fa un canvi radical en la seva vida i es disposa a predicar el Regne de Déu, deixa la seva activitat i comença la seva vida pública.

La importància d’aquest relat del baptisme està en la manifestació de Déu en Jesús por mitjà de l’Esperit Sant.


*.- Per veure l’original, clicar: MATEO