FIDELS A JESÚS ENMIG DE LES TEMPTACIONS

Comentari a l’evangeli (Mt 4,1-11) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, l'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu"».

Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix; l'Escriptura diu: "Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li contesta: «També diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».

Després el diable se l'enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t'ho donaré si et prosternes i m'adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te'n d'aquí, Satanàs! L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"».

Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

Comentari.

Els cristians de la primera generació es van interessar molt aviat per les temptacions de Jesús. No volien oblidar el tipus de conflictes i lluites que va haver de superar per mantenir-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint els passos de Jesús.

El relat és esglaiador. Al «desert» es pot escoltar la veu de Déu, però també es pot sentir l’atracció de forces tenebroses que ens allunyen d’ell. El «diable» tempta Jesús emprant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel: fins i tot a l’interior de la religió es pot amagar la temptació de distanciar-se de Déu.

A la primera temptació, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per «convertir» les pedres en pans. La primera cosa que necessita una persona és menjar, però «l’home no viu només de pa.» El desig de l’ésser humà no s’apaivaga només alimentant el cos. Necessita molt més.

Precisament, per alliberar de la misèria, de la fam i de la mort els qui no tenen pa, hem de despertar la fam de justícia i d’amor al món deshumanitzat dels satisfets.

A la segona temptació, el diable li suggereix, des de dalt del temple, cercar seguretat en Déu. Podrà viure tranquil, «sostingut a les palmes de les mans», i caminar sense ensopegades ni riscos de cap mena. Jesús reacciona: «No temptis el Senyor, el teu Déu».

És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cadascú en la seva pròpia religió. És necessari assumir de vegades compromisos arriscats, confiant en Déu com Jesús.

La darrera escena és impressionant. Jesús mira el món des d’una muntanya alta. Als seus peus se li presenten «tots els reialmes», amb els seus conflictes, guerres i injustícies. Aquí vol ell introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, ofereix poder i glòria si l’adora.

La reacció de Jesús és immediata: «Adora el Senyor, el teu Déu». El món no és humanitzat amb la força del poder. No és possible imposar el poder sobre els altres sense servir el diable. Els qui segueixen Jesús buscant poder i glòria viuen «agenollats» davant del diable. No adoren el veritable Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 22 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Fidels a Jesús enmig de les temptacions” té com a fonament els fragments (1- 11) del capítol 4 de l’evangeli de Mateu.

Les temptacions que permanentment ens proposa el maligne, són connaturals entre els humans, fins i tot el fill de Déu, Jesús, també va ser objectes de les seves malicioses temptacions. La homilia pel proper diumenge, ens descriu quines foren les temptacions a que el mateix Jesús fou temptat: Els cristians de la primera generació es van interessar molt aviat per les temptacions de Jesús. No volien oblidar el tipus de conflictes i lluites que va haver de superar per mantenir-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint els passos de Jesús. El relat és esglaiador. Al «desert» es pot escoltar la veu de Déu, però també es pot sentir l’atracció de forces tenebroses que ens allunyen d’ell. El «diable» tempta Jesús emprant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel: fins i tot a l’interior de la religió es pot amagar la temptació de distanciar-se de Déu.  

A la primera temptació, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per «convertir» les pedres en pans. La primera cosa que necessita una persona és menjar, però «l’home no viu només de pa.» El desig de l’ésser humà no s’apaivaga només alimentant el cos. Necessita molt més. Precisament, per alliberar de la misèria, de la fam i de la mort els qui no tenen pa, hem de despertar la fam de justícia i d’amor al món deshumanitzat dels satisfets. 

A la segona temptació, el diable li suggereix, des de dalt del temple, cercar seguretat en Déu. Podrà viure tranquil, «sostingut a les palmes de les mans», i caminar sense ensopegades ni riscos de cap mena. Jesús reacciona: «No temptis el Senyor, el teu Déu». És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cadascú en la seva pròpia religió. És necessari assumir de vegades compromisos arriscats, confiant en Déu com Jesús.

La darrera escena és impressionant. Jesús mira el món des d’una muntanya alta. Als seus peus se li presenten «tots els reialmes», amb els seus conflictes, guerres i injustícies. Aquí vol ell introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, ofereix poder i glòria si l’adora. La reacció de Jesús és immediata: «Adora el Senyor, el teu Déu». El món no és humanitzat amb la força del poder. No és possible imposar el poder sobre els altres sense servir el diable. Els qui segueixen Jesús buscant poder i glòria viuen «agenollats» davant del diable. No adoren el veritable Déu.

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Normalment en temps de Quaresma, la litúrgia ens proposa aquest text de les temptacions que el maligne proposa o incita a Jesús, òbviament amb la única intenció d’aconseguir el seu plaer de fer caure al fill de Déu. Algú podrà dir o pensar que aquestes temptacions fetes a Jesús, no son l’exemple més significatiu per nosaltres, dones i homes que com a humans tenim moltes limitacions, tot al contrari de Jesús que sent fill de Déu fet home, el maligne ho tenia molt magre poder aconseguir que Jesús caigués en les seves temptacions. No obstant, crec que el text que Mateu ens proposa, és per fer-nos adonar fins a quin extrem és l’obsessió del maligne, que fins i tot es va atrevir a temptar al mateix fill de Déu. Justament per raó de la nostra naturalesa, hem caigut més d’una vegada en la temptació, ens hem aixecat i hem tornat a caure. El més important és haver-nos penedit i haver fet el propòsit amb l’ajuda de la pregaria i de la pròpia voluntat, de ser fidels a Jesús i de seguir fent l’esforç de posar en pràctica el seu missatge i la voluntat de Déu.      

 

LAS NORMAS RELIGIOSAS SON COMO ANDADERAS*
Selecció d’alguns punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 5,17-37) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Els primers cristians eren jueus, i devien tenir problemes per harmonitzar la predicació i la praxis de Jesús amb la Llei de Moisès, que per a ells era el més sagrat.

Com vam dir en el cas de les benaurances, aquí no es tracte d’examinar casos concrets sinó de descobrir l’esperit nou que ens ha d’obrir un altre horitzó religiós.

Jesús deia: Heu sentit que es va dir...Però jo us dic: .

- No mataràs... El que s’enfadi amb el seu germà serà condemnat.

- No cometràs adulteri... El que mira una dona amb ulls de desig.

- No juraràs en fals... No jureu en cap cas.

- Ull per ull i dent... No us enfronteu al qui us fa mal.

- Estima el proïsme i odia... Estimeu els vostres enemics.

El primer que cal tenir en compta és que Déu no ha donat mai cap llei a ningú. [Jahvè és l’origen de la Llei], però les taules esmentades al llibre de l’Èxode, són obra humana inspirada]. El relat de Moisès, funciona sobretot a un nivell simbòlic i teològic.

Déu ens comunica la seva voluntat a través de la seva presència a la creació. En tots els éssers hi ha l’empremta de Déu. Aquesta presència és la seva «voluntat.»

Hem d’arribar fins el fons de nosaltres mateixos i aconseguir comprendre el que és essencial: fer la voluntat de Déu.

Així ho veiem en alguns homes que han arribat a aprofundir dins del seu ésser i han descobert allò que Déu esperava d’ells.

Moisès és un cas paradigmàtic. D’ell, podem aprendre que, amb els mitjans de que disposava, va descobrir el que era bo pel poble que tractava d’agrupar i per a cada un dels seus membres. No és que Déu se li hagués manifes­tat d’una manera especial. Va ser ell que va saber aprofitar les circumstàncies especia­ls per aprofundir en el se propi ésser.

L’expressió d’aquesta experiència és voluntat de Déu. L’únic que ell vol de cada u de nosaltres és que siguem nosaltres mateixos els qui arribem al màxim de las nostre possibilitats.

Aleshores, què significa complir la llei? Una cosa molt diferent del que estem acostumats a pensar. No es tracta de complir una llei per evitar complicacions.

Complir, amb el que en diem llei de Déu, és fer allò que m’exigeix el meu propi ésser; és a deixar de ser preceptor i convertir-me; arribar a descobrir, des del fons del meu ésser, què és el millor per a mi. Complint la llei em quedo com estava. Seguir les meves conviccions em fa millor.

Fixem-nos amb el que diu Jesús: «Si no sou millors que els lletrats i fariseus, no entrareu en el regne del cel.» Ells complien la llei escrupolosament. Però només externament. Això no els feia millors, sinó mesquins.

A Jesús l’acusaven de transgredir la llei. Per això es va defensar dient que no havia vingut a abolir la Llei de Moisès, sinó a donar-li plenitud. Jesús no va anar contra la llei, sinó que va anar més enllà de la llei.

Va voler dir-nos que tota llei sempre es queda curta, que hem d’anar més enllà de la lletra, de la pura formulació, fins descobrir-ne l’esperit. És aquesta actitud de Jesús la que hem d’adoptar tots en qualsevol època. La voluntat de Déu sempre va més enllà de qualsevol formulació. Per això les hem d’anar perfeccionant.

Tota llei és humana i a més a més, un cop promulgada, ja és antiquada, La Bíblia és paraula de Déu, però és, a la vegada, paraula humana i per tant no serà mai definitiva. Sobre Déu no podrem dir mai l’última paraula.

L’ésser humà ha de recordar sempre les paraules de Jesús: «Heu sentit que es va dir... Però jo us dic.» Preguntar-se en cada circumstància: com actuaria Jesús I aprofundir cada vegada més en allò que ell va dir i va fer, atenent-se a les circumstàncies en les que ho va dir o ho va fer.

*.- Veure comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

LA LIBERACIÓN DE JESÚS*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 1,29-34) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

La litúrgia avui ens presenta una teologia molt elaborada sobre el tema del Baptisme de Jesús.

Entre els seguidors de Joan i els de Jesús devia existir el dubta sobre quin dels dos era més gran Per això l’evangelista vol deixar clar que el Baptista accepta la superioritat de Jesús. Així Joan Baptista queda integrat totalment en el pla de salvació de Déu. L’evangelista destaca, del baptisme de Jesús, que l’Esperit es posà sobre Jesús, que és el fet més important en tots els relats evangèlics que parlen del Baptisme. Joan n’és el primer testimoni i confessa que Jesús és l’Anyell de Déu, preexistent, portador de l’Esperit, Fill de Déu. .

«Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món» (Jn 1,29.BCI). Aquest «Anyell de Déu» no és el de l’Apocalipsi: un anyell victoriós que foragitarà el mal del món, definitivament. Un anyell que derrota la bèstia. Això podia pensar-ho Joan, però no Jesús.

En aquest text no se’ns presenta el Servent sofrent d’Isaïes. No té cap connotació sacrificial. El que se’ns presenta és l’anyell pasqual. Per Crist som alliberats de tota opressió.

«Prendre damunt seu tot el pecat del món». És una frase, d’una cristologia molt elaborada, que Joan Baptista no podia pronunciar. Però que per a nosaltres és molt interessant, perquè ens pot portar a descobrir el que pensaven de Jesús els primers cristians, com a salvador. Res a veure amb la idee de rescat amb que es va deformar seguint l’AT.

Els profetes, a l’AT. Utilitzaven el concepte de pecat, contra els dirigents que s’oblidaven de l’Aliança i s’erigien en senyors que oprimien el poble, obligant-lo a servir-los a ells en comptes de servir a Déu. Ni a l’AT ni en el NT, s’havia desenvolupat el concepte de pecat individual com ho fem nosaltres. Avui som a l’altre banda del pèndul; no tenim consciència de pecat davant d’una injustícia col·lectiva que clama el cel.

Tant en grec com en llatí, «pecat» s’escriu en singular. No es refereix als «pecats» individuals, tal com els entenem avui. En l’evangeli de Joan, «pecat del món» fa referència a les forces que causen mal a l’ésser humà: la injustícia, la humiliació, l’esclavitud en el doble sentit, moral i físic. Tots els altres pecats es redueixen a aquests. En el ben entès que no peca només qui oprimeix o esclavitza. També peca qui es deixa oprimir o esclavitzar ,

Jesús «pren damunt seu el pecat del món», denunciant l’opressió activa i passiva, no pagant a Déu per un deute que nosaltres hauríem contret.

El «pecat del món» (opressió) no ha de ser expiat, sinó eliminat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

EL VERDADERO NACIMIENTO DE JESÚS*
Punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 3,11-17) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Comencem el temps ordinari de l’any litúrgic, amb el baptisme de Jesús en el Jordà per Joan el Baptista.

La vida humana de Jesús va haver de passar per un procés de maduració, i l’impuls de l’Esperit Sant.

A la lectura primera, Isaïes parla d’un servent: «el meu estimat», en qui: «He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions» (Is 42,1-7) I Pere, en el seu discurs a la casa de Corneli, diu: «Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé» (Ac 10,34-38)

Les tres lectures parlen de l’Esperit. La presència de Déu en la història de la salvació es fa sempre mitjançant el seu Esperit.

El baptisme de Jesús és un fet històric, està en el sinòptic, tot i que, cada evangelista en destaca allò que per a ell és més important.

Al mateix temps que el relat del baptisme s’uneix el de ls temptacions, com experiències de gran importància a la vida de Jesús.

Les línies mestres de la vida de Jesús, són: l’experiència de la paternitat de Déu i la seva profunda connexió amb ell, mitjançant l’Esperit.

Segons Mateu, al Baptista li costa haver de batejar a qui considera el Messies, el jutge poderós del seu discurs. Però Jesús li recorda les Escriptures. Ës, just després de la teofania --la seva pròpia experiència interior--, que inicia la seva predicació, transcendint la idee del Messies i de Déu que anunciava Joan.

En la narració de Lluc, s’especifica: «Mentre pregava» (Lc 3,21) perquè, només des de l’interior es pot descobrir l’Esperit que ens envaeix.

Acceptar el baptisme de Joan significava comprometre’s amb les idees del Baptista. Però a Jesús se li obren els cels i veu allò que Déu espera d’ell. I fidel a l’Esperit, fa un canvi radical en la seva vida i es disposa a predicar el Regne de Déu, deixa la seva activitat i comença la seva vida pública.

La importància d’aquest relat del baptisme està en la manifestació de Déu en Jesús por mitjà de l’Esperit Sant.


*.- Per veure l’original, clicar: MATEO

 VIVIR LA ENCARNACIÓN DE DIOS EN JESÚS Y EN TODOS NOSOTROS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 1,1-18) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’avui és un relat metafísic, en el que se’ns vol comunicar el misteri de l’encarnació. Dir-nos què és Déu i com actua. El què és Jesús i com ens salva.

Pel que fa a Jesús, fa referència a un fet històric, que va succeir en un lloc i moment determinat. Es tracte d’imaginar-nos Jesús es aquesta realitat. Com va ser?

En relació a Déu, no es tracte d’un succés, sinó d’una realitat transcendent que sempre està aquí. Déu s’està encarnant sempre. Això no s'ha de celebrar com un esdeveniment, sinó viure-ho com una realitat actual. Igual com Maria, hem de donar a llum la divinitat que portem dins nostra..

Els cristians encara no hem estat capaços d’harmonitzar el nostre llenguatge sobre Déu. Ell està més enllà de tota realitat , però a la vegada s’està encarnant contínuament.

En Jesús es manifestà aquesta encarnació de forma absoluta i ens obrí el camí per a que nosaltres també la puguem viure. Acceptar-lo, «ens dona poder per ser fills de Déu».

És una realitat a la que no s’arriba per la via del coneixement, sinó per la vivència. Segons que ens explica Joan: « En la paraula hi havia vida i la vida era la llum dels homes». No tenir en compta això ens ha portat a l’intel·lectualisme i a la dogmàtica.

No és el coneixement el que ens porta a la salvació. És a l’inrevés:és la Vida la que ens porta a la llum.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com 

LA FAMILIA DE NAZARET*
Punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 2,13-15.19-23) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu considerava Jesús el nou «Moisès», que salvarà definitivament el seu poble. I destaca la importància de Josep, que pren les decisions d’acord a la voluntat de Déu.

Avui la litúrgia ens proposa la família de Natzaret –de la que no en sabem gairebé res-- com a punt de reflexió. Però, tenint en compte el refrany: «Com el tronc, així la branca», deduirem que fou una família ideal. Tot i que el model familiar d’aquella època no té res a veure amb el d’avui.

En el temps de Jesús, la família era patriarcal. La família molecular d’ara, era inviable.

Quan l’evangeli diu que Josep va rebre Maria a la seva casa, hem d’entendre que la va introduir a la seva família, al seu clan familiar. El relat de la pèrdua del Nen és impensable en una família de tres.

El valor suprem de la família patriarcal, era l’honor Això explica que la mare i germans de Jesús anessin a buscar Jesús, creient que havia perdut el seny i deshonorava la família.

L’evangeli no proposa cap model de família. S’entén que la família és bona, si ajuda al desenvolupament biològic, intel·lectual i espiritual dels qui la constitueixen, a part d’oferir avantatges, des d’un punt de vista legal.

L’Església defensa el model de Natzaret, però sense analitzar-ne els problemes que planteja. Vegem-ne tres:

1r. - L’amor no contava per res. El contracte el firmava la família d’acord a conveniències materials o socials.

2n. - La dona quedava anul·lada com a subjecte de drets jurídics. Per a ella només hi havia deures. Això, tanmateix, ha durat fins fa ben poc.

3r, - La finalitat del matrimoni eren els fills. Avui encara es defensa aquesta ideologia en nom de l’evangeli. Tot i que el nombre de fills no afecta a la qualitat paternal. Però sí que l’afecta, quan el motiu per no tenir fills, és l’egoisme.

Aquests problemes encara no s’han superat del tot. Però ara ja en tenim d’altres, sobre els que l’Església hauria de reaccionar. Avui tenim un 50% de divorcis i l’Església segueix insistint en la indissolubilitat del matrimoni.

Tampoc solucionarem res repetint, sense matització, que l’homosexualitat és pecat, enfonsant a la misèria una gran quantitat d’éssers humans..

El matrimoni, perquè sigui estable, necessita persones madures i amor.

Dues raons d’aquesta exigència, són:

a) L’estructura nuclear de la família. Les famílies formades per tres o quatre membres, tenen més problemes que les d’abans, en les que hi convivia més gent. d’edats molt diferenciades, i això permetia que els problemes es diluïssin més.

b) La major duració d’aquesta relació. Avui és normal que les parelles arribin als seixanta anys junts. En un temps tant prolongat, es més fàcil que en algun moment es presentin problemes insuperables.

Com a cristians, tenim l’obligació de fer una seria autocrítica sobre el model familiar que proposem. Jesús no va establir cap model, ni va fer referència a cap model d’institució. Ell va predicar sobre les actituds dels éssers humans en les seves relacions amb els altres, respectant la voluntat de Déu.

És veritat que la família està en crisi, però no en perill, perquè és una institució natural i instintiva. Però s’han de buscar solucions que la faci viable i sigui un instrument d’humanització, basada en la justícia i la solidaritat.

Si tenim en compta que tot el progrés verdaderament humà és conseqüència de les relacions amb els altres, descobrirem el verdader valor de la família.

*.- Veure comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO .

TODOS ESPERAN ALGO DE MÍ*

Reflexions sobre l’evangeli d’avui (Mt 11,02-11) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

L’evangelista avui ens parla de Joan. Està a la presó i fa preguntar a Jesús si és ell a qui esperem a n’hem d’esperar un altre?.
La pregunta és molt concreta, però Jesús respon a dues qüestions diferents:
- De si mateix, diu el que Isaïes va profetitzar sobre el Messies.
- A Joan li respon d’una forma sorprenent..
Joan, el Precursor dubtant que Jesús sigui l’autentic Messies anunciat.
Això és sorprenent:
- No havia dit ell mateix, el diumenge passat: «jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies? (Mt 3,11)
· No havia dit que el seu baptisme era només d’aigua i que el que arribava batejaria amb amb l’Esperit Sant i amb foc?
- No havia dit que era ell el qui hauria de ser batejat per Jesús?
- No havia vist com l’Esperit baixava sobre d’ell en forma de colom?
- No havia escoltat la veu del cel que deia: Aquest és el meu Fill estimat?
Doncs a què ve ara pregunta?
Mateu ja ha deixat molt clar què és el que Jesús predica i què és el que fa. Tot això ja ho coneixia el Baptista.
Diguem una vegada més, que els evangelis no són cròniques de successos. Tot i que fan referència a fets que van succeir realment, la intenció al convertir-los en relats és converteixen en teologia.
S’entén que fos difícil pels primers cristians, que eren jueus, acceptar Jesús com Messies. El seu missatge i la seva manera de comportar-se, no tenia res a veure amb el que esperaven els jueus del seu temps.
És molt important que ens adonem del llenguatge de la Bíblia. Estan escrits en cultura oriental, completament diferent de la grecoromana del nostre cristianisme. En aquella cultura, la manera de comunicar veritats era el relat. A Occident el llenguatge era lògic, discursiu, racional, i les veritat s’explicaven amb sil·logismes.
Aquests dies de Nadal en que es parlarà de pastors de reis mags, d’àngels, etc. etc. hem de tenir present el que acabem de dir sobre diferències culturals. L’objectiu dels evangelis és que ens assabentem del que va passar, més enllà de prendre’ls com fets històrics. Els exegetes porten molt de temps dient que es tracte de relats, no de històries; que aquesta no és la forma d’entendre la Bíblia.
La pregunta és aquesta: «Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?.
esús repon simplement: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu».
No els està dient que la seva missió és curar els invàlids. Jesús els diu el mateix que va anunciar Isaïes, en relació als temps messiànics.
Aneu a dir a Joan... I amb cursiva, Mateu reprodueix les paraules del profeta: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten... (Mt 11,5) És a dir els marginats de la societat.
La qual cosa vol dir que l’arribada del Regne tindrà conseqüències per a tots, però sobretot pels més desfavorits, aquells que han perdut l’esperança.
«els pobres reben l'anunci de la bona nova».
Aquesta bona notícia és la que els cristians hem oblidat: que Déu és Abbà.
La bona notícia és, que no són els qui tenen poder, civil o religiós els que estan més a prop de Déu, sinó els que pateixen... A Déu no se’l trobaran de cara els «bons» sinó les prostitutes i els pecadors.
I Feliços els qui no em rebutjaran». (Mt 11,6)
Ni Joan, ni els rabins, ni els sacerdots, ni els apòstols estaven capacitats per entendre Jesús. No s’ajustava a la figura del Messies que ells –a diferència del que predicava Isaïes-- esperaven. Jesús trenca motlles, desfà totes las expectatives.
Jesús va en la direcció contrària. Per això pot dir: «Feliços els qui no em rebutjaran». Els qui com ell, faran present el Regne ajudant als cecs, als sords o coixos... Aquells que de d’alguna manera són marginats per la societat.

*.- Per veure l’original, clicar: MATEO (Mt 11,2-11)