APRENDER Y RECTIFICAR COMO JESÚS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 15,21-28) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui les tres lectures i fins i tot el salm, van en la mateixa direcció: la salvació universal de Déu.

L’apertura als gentils va ser molt important per la primera comunitat. Molts cristians (que eren jueus) pretenien mantenir la pertinença al judaisme com la marca i senyal de la nova comunitat, conservant la fidelitat a la Llei.

El diumenge passat Jesús deia a Pere: «Home de poca fe.» (Mt 14,31) Avui li diu a una pagana: «Dona, és gran la teva fe!» (Mt 15,28). Mateu vol que quedi molt clar que allò que importa verdaderament és la fe-confiança, i no la pertinença a un poble o religió. El relat és molt semblant al de la curació del criat del centurió. En aquell relat, Jesús diu: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe.» . (Jn 8,10)

Aquest és un relat magistral que planteja el problema des de dues perspectives possibles. La dels cristians, que han de mantenir una actitud oberta i la dels pagans, que haurien de venir amb unes disposicions adequades de reconeixement i humilitat.

L’evangelista no pretén satisfer la nostra curiositat sobre un esdeveniment més aviat anodí. La seva intenció és aclarir la tasca difícil de l’apertura als pagans. Deixar clar, que si una persona té fe en Jesús, no se li pot impedir la seva pertinença a la comunitat encare que sigui «pagana.»

L’al·lusió de Jesús als gossos és més dura del que podem pensar. Els gossos encara avui són considerats impurs per moltes cultures.

Però, hi ha una gran diferència entre els gossos salvatges i els de companyia, que es poden considerar com de la família. A aquests s’agafa la dona per sortir airosa.

Jesús, com bon jueu, tenis bons motius per no fer cas a la cananea; però ens trobem amb un Jesús disposat a aprendre, fins i tot d’una dona i a més, pagana. D’una postura oberta a la veritat, podem aprendre molt.

A l’AT hi ha moments que ens porten en aquesta direcció d’obertura total per part de Déu a tot aquell que el busca amb sinceritat. La primera lectura ho confirma: «Als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor... jo els faré entrar a la meva muntanya santa,» (Is 56,6-7)

En aquest relat no hi ha dubta de que Jesús participa de la mentalitat general del seu poble, que avui podríem qualificat de racista, però que, en temps de Moisès, era l’única manera de defensar la subsistència com a poble.

Gràcies a que per Jesús la religió no era una programació, fou capaç de respondre vivencialment davant de situacio­ns noves. La seva experiència de Déu i les circumstàncies (la petició de la Cananea) li van fer veure que només es pot estar amb Déu si estàs amb els humans, home i dona.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L'EVANGELI

Solemnitat de l'Assumpció de la benaurada verge Maria (Lc 1,39-56) 

«Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: --Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!» (Lc 1,41-42) 

La vocació de Maria és de servei: servei a Déu en acceptar l’encàrrec d’engendrar el Fill. I servei a la humanitat (representada per Elisabet) quan aquesta necessitava ajuda.

Maria és portadora d’un infant, la proximitat del qual, no deixa ningú indiferent: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes.» (Ibid 44) 

La gratitud és senyal de reconeixement: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.» (Ibid,46-48) 

A Déu se’l troba en les coses petites que es fan amb gran decisió i lliurament. Com deia Teresa de Calcuta: «Qui no viu per servir, no serveix per viure.» 

Hem d’agrair a Maria el seu SÍ a la voluntat de Déu d’apropar-se al món a través de Jesús. Sigui per sempre Beneïda!

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

FE-CONFIANZA VS SEGURIDADES*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 14, 22-33) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En el relat de l’evangeli d’avui, el que va passar té poca importància, però tot ell està ple de símbols que ens volen portar més enllà d’una informació de successos puntuals.

Elies a la primera lectura, i Pere a l’evangeli, reben una lliçó magistral. Els dos s’havien fet un Déu a la seva imatge i semblança. Però l’experiència ensenya que Déu sempre és més del que creiem.

Aquesta narració de Mateu, també està en els evangelis de Marc i Joan. En els tres va després de la multiplicació dels pans. Els tres presenten Jesús pujant a la muntanya per resar. En els tres relats, Jesús camina sobre l’aigua. També els tres coincideixen a assenyalar la por dels deixebles; Mateu i Marc diuen que van cridar. La resposta de Jesús es la mateixa: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!» (Mt 14,27). El resultat de la presència de Jesús és la calma.

«Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell.» (Ibid 22) Ell es retira sol, a resar,allunyant-se de la gent, que segons que explica Joan en el seu evangeli el volien aclamar com a rei. .

Avui l’exegesi és molt important per a poder arribar al missatge. A tot l’AT, la muntanya és el lloc de la divinitat. Jesús, després d’un dia atrafegat, s’eleva a l’àmbit del diví, que és el lloc que li pertoca.

Com Moisès la segona vegada que puja al Sinaí, va sol. La multitud només pensa en menjar. Els apòstols només pensen en medrar. Per a defensar-se d’aquestes temptacions, Jesús es posa a pregar.

Jesús, com ésser humà entestat en la vida, té necessitat de contrarestar aquesta inèrcia de la naturalesa amb moments d’autèntica contemplació.

Jesús puja al més alt. Els deixebles baixen al nivell del mar. Creuen que allà trobaran les seguretats que Jesús els nega en no acceptar la glòria humana. En realitat el que troben és foscor, sotsobre i por. Les aigües turbulentes representen les forces del mal; el caos, la destrucció, la mor... Jesús camina per sobre d’aquestes aigües.

En aquest relat podem apreciar la visió encertada que aquella primera comunitat tenia de Jesús. Era verdader home i per tant, tenia necessitat de l’oració per a descobrir el que era i superar la temptació de quedar-se en allò material. Al caminar sobre el mar, està demostrant que també és verdaderament Déu, fent referència al llibre de Job, que diu, en relació a Déu: «Ell sol desplega els cels i camina sobre les onades del mar.» (Job 9:8). Aleshores: «Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu.» (Mt 14,33) Confessió que apunta a un relat pasqual, perquè els apòstols, només després de l’experiència de la resurrecció, van descobrir la seva divinitat.

La mana de l’article en la confessió dels apòstols: «Realment ets Fill de Déu», deixa oberta la possibilitat de que ells també poden ser fills.

La barca és símbol de la nova comunitat. Les dificultats per les que passen els apòstols, són conseqüència de l’allunyament de Jesús. Això queda molt clar a l’evangeli de Joan, en el que es diu que van ser ells, els apòstols, els qui decidiren marxar sense esperar Jesús. S’allunyaren malhumorats en veure que Jesús no va acceptar les aclamacions de la gent saciada. .

Però Jesús no els abandona, i va a buscar-los. Però ells només veuen un «fantasma»; algú que està en els núvols i no trepitja la terra. No respon als seus interessos i és incompatible amb les seves pretensions. El seu apropament, no obstant, els fa descobrir el Jesús verdader.

La por és el primer efecte de tota teofania. L’ésser humà no es troba bé en presència del diví. Hi ha quelcom en aquesta presència de Déu que els inquieta. La presència del Déu autèntic no dona seguretats, sinó sotsobra; segurament perquè el Déu verdader no es deixa manipular, és incontrolable i ens desborda.

La resposta de Jesús als crits de por, és una clara al·lusió a l’episodi de Moisès davant l’esbarzer. El «sóc jo. No tingueu por!» (Ibid 27) en boca de Jesús és una clara al·lusió a la seva divinitat.

L’episodi de Pere, mereix una menció especial. Només el relata Mateu, i és molt probable que sigui una tradició, segurament llegendària, exclusiva d’aquesta comunitat. No obstant, encara que fos així, te molta importància.

Pere sent una gran curiositat al descobrir que el seu amigo Jesús es presenta amb poders divins, i vol participar d’aquest privilegi. «mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.» (Ibid 28) Ell vol participar del mateix poder diví que té Jesús. Però Pere ho vol aconseguir per art de màgia, no per una transformació personal. Jesús l’invita a entrar a l’esfera del diví i participar-hi, i Jesús li diu: «Vine»,

Estem parlant de l’aspiració més profunda de tot ésser humà conscient. En totes les èpoques hi han hagut persones que han descobert aquesta presència de Déu. Pere representa aquí, a cada un d’aquests deixebles que encare no han compres les exigències del seguiment.

Jesús no reivindica per sí mateix aquesta presència divina, sinó que dona a entendre que tots estem invitats a aquesta participació. Pere camina sobre l’aigua mentre mira a Jesús; quan el que mira són les onades, s’enfonsa. No està preparat per accedir a l’esfera del diví perquè no és capaç de prescindir de les seguretats.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

 

EL MILAGRO DE COMPARTIR ENTRE TODOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 14, 13-21) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Avui Mateu ens narra el miracle dels pans i els peixos. Jesús fa que mengin una multitud considerable en un despoblat. És segur que alguna cosa semblant va pasar més d’una vegada.

Es molt important per a nosaltres que ens apropem a la realitat dels fets; només des de la història podrem penetrar en el sentit verdader del fet.

Amb els coneixements exegètics que avui tenim dels textos bíblics, no podem seguir entenent aquest relat en sentit literal. Es més, entenent-lo com un miracle material, ens quedem sense el verdader missatge de l’evangeli.

El punt d’inflexió del relat està en les paraules de Jesús: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» (Mt 14,16) Jesús sabia que això era impossible. Sembla que els apòstols no s’havien plantejat aquestes necessitats materials, ni tenien els diners per fer-ho.

Cal tenir en compta que en aquell temps, tothom qui sortia de casa per un un temps, duia provisions. Per tant, el miracle en sentit estricta, que és com avui s’entén, va ser que un grup tant nombrós de persones compartissin tot el que duien fins aconseguir que ningú quedés amb gana.

Si el contacte amb Jesús i l’exemple dels apòstols va induir a compartir el que cadascú tenia, estem davant d’un exemple de resposta a la compassió i generositat que Jesús predicava. Aquest és el miracle verdader.

Hem de prendre consciència de la importància que tenen, en els relats bíblics, els menjars. Amb molta freqüència, els temps messiànics, es relacionen amb la imatge d’un banquet. Jesús mateix es deixava invitar per les persones importants. Alguns exegetes creuen que les paràboles són xerrades de sobretaula.

L’últim sopar és un moment d’intimitat amb els que considerava més amics per acomiadar-se d’ells i comunicar-los-hi la manera de recordar-lo. El que és la cerimònia més important del nostre culte cristià. Per tant, no és d’estranyar que un dia de seguiment acabés amb un menjar. El sorprenent és que el qui tenia alguna cosa compartís amb qui no duia res, o duia poc, sentint-se fraternalment acollit.

Si tenim «ulls» i «orelles» obertes, trobarem les claus per a una interpretació correcta, en el relat mateix.

Els deixebles s’adonen del problema i actuen amb lògica. Com diem o pensem sovint, és el seu problema. Però Jesús no accepta aquesta postura, i proposa una solució molt menys sensata: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Jesús sabia que els apòstols no tenien menjar per a tantes persones. Aquí comença la necessitat d’entendre el problema d’una altre manera. Moisès, Elies i Eliseu van donar menjar a la multitud en el desert o en períodes de sequera i fam. Aquesta paràbola sugereix que Jesús compleix plenament amb les figures de l’AT. També cal tenir present que l’Escriptura era el menjar espiritual del poble.

Doctrina en arameu es diu «hamira». Pa es diu «amira». Al costat del llac, els aliments bàsics de la gent, eran el pa i els peixos. Els llibres de la Llei eren cinc; i do la resta de l’Escriptura: Profetes i Escrits. El número set (5+2) és símbol de plenitud (segurament el més utilitzat a la Bíblia. També el número dels que menjaren (cent grups de cinquanta) és simbòlic. Els dotze cistells al·ludeixen a les dotze tribus. És el pa compartit el que ha d’alimentar al nou poble de Déu. La mirada al cel, l’asseure’s a l’herba... Ja tenim els elements que ens permeten interpretar el relat, més enllà de la lletra.

L’evangeli ens dona exemples contínuament de com es preocupa Jesús de les necessitats materials de la gent. Però també lamenta que l’entenguin malament i acabin creient que ha vingut per això. «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats.» (Jn 6,26) .

El verdader missatge de l’evangeli d’avui és que cada vegada que es comparteix el pa, es fa present Déu que és amor.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

EL TESORO ESCONDIDO ES DIOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13, 44-52) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Conèixer el que Déu és en mi, és descobrir el tresor. Però no amb un coneixement discursiu o racional, sinó d’una experiència en allò més pregon del meu ésser. No seguim buscant un Déu que està fora, entestats en que ens doni seguretats materials. Aquest és un camí equivocat que no ens pot conduir a la meta.

El missatge de les dues paràboles que ens presenta avui Mateu (o la comunitat) és idèntic. La diferència és que en una la troballa és fortuïta, i en l’altre és el resultat d’una recerca. No obstant, les dues es fan des de la incertesa. No es poden valorar ni el tresor ni la perla d’un sol cop d’ull.

La paràbola, al contrari de l’al·legoria, no té en compta la moralitat de les accions narrades; només presenta uns fets per traslladar-nos a un altre àmbit. El camperol i el comerciant, actuen de forma fraudulenta i per tant injusta (però legal).

Ambdós s’aprofiten d’uns coneixements privilegiats per enganyar al veí. Els dos actuen per egoisme. «Renuncien» a uns bens per aconseguir-ne uns de millors.

El missatge és molt concret. El punt d’inflexió en les dues paràboles és el mateix: «ven tot el que tens i compra.» Però compta amb l’exageració. Ningú pot vendre tot el que té per comprar un camp o una perla. Es quedaria sense poder comprar menjar, ni tindria on viure. Per tant cal buscar la clau del missatge.

Hi ha dos elements de la paràbola, que ens donen aquesta clau:
- El primer és la gran diferència entre el que tenen i el que han descobert.
- El segon és l’alegria que els produeix la troballa.

Si posem l’accent en una altre part tergiversem la paràbola.

Aquesta paràbola explica per què no donem un pas endavant en la nostra vida espiritual:
- Perquè no hem descobert el tresor entre els bens de que ja disposem.

Sense aquest descobriment, tot el que fem per assolir una religiositat autèntica, serà pura programació i per tant inútil. No aconseguirem res si abans no descobrim el tresor, discernint prioritats i separant els valors reals dels falsos.

La diferència entre el valor del Regne i altres valors, és que el primer enriqueix a qui el troba sense perjudicar ningú, mentre que el segons s’enriqueix a costa dels altres.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

SOMOS TRIGO Y CIZAÑA*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13, 24-42) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui Mateu ens presenta tres paràboles. La primera és la del blat i el jull, i les altres són el gra de mostassa i el llevat. El jull ens parla de la necessària convivència entre el bé i el mal en la societat humana i en cada individu. La mostassa i el llevat proposen la grandesa del Regne, malgrat la seva aparença insignificant. Però centrem-nos en el jull, perquè pedagògicament no és bo dispersar-nos en temes tant importants.

La paràbola del blat i el jull és una de les set de les paràboles de Mateu. Com totes les paràboles és un relat completament inofensiu en si mateix, però si descobrim la intenció de qui la relata, pot portar-nos a una reflexió molt seriosa sobre la manera que tenim de classificar les persones de forma excloent, entre bons i dolents.

Primer de tot cal tenir en compta que el sembrador escampa bona llavor, el jull té una altre procedència..

D’acord a la mentalitat del moment, hi ha un enemic de l’home entestat en que el blat no arribi a la seva plenitud. Avui sabem que no cal que vingui cap maligne a sembrar mala llavor; el problema rau en el mal que s’ha introduït al món.

Podríem dir que el bé biològic individualista seria bo si no va en contra del bé dels altres. Tot l’esforç que faci l’ésser humà per viure millor del que viu en una època determinada, seria magnífic si tota millora arribés a tothom, i no fos el bé d’uns poc a costa del mal de molts. En el món en que vivim, podem descobrir aquesta contradicció. Buscant la nostra plenitud individual, els humans hem arruïnat la nostra plenitud com a éssers humans.

El que sorprèn en el relat, són les paraules de l’amo del camp, quan li proposen arrencar el jull: «No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega.» (Mt 13,29-30) Això ens hauria de fer pensar..

El que la paràbola vol que descobrim és que hi ha una altre manera, possible i plausible, de veure la realitat .

No es tracte d’un acte de bona voluntat. Tampoc de tenir paciència i perdonar la vida als dolents fins que la justícia de Déu actuí. Res de tot això. Es tracte de reconèixer la condició humana i deixar obertes les seves possibilitats de créixer.

No l’arranqueu, que també podríeu arrancar el blat. Aquí rau la profunditat del missatge. El jull s’assembla molt al blat, i no es pot distingir d’ell fins que no produeix el fruit. Però encare que es distingís perfectament, a l’intentar arrancar-lo, també es podria arrancar el blat, perquè les arrels d’ambdues plantes estan completament entrellaçades.

La dicotomia entre bons i dolents, no només és completament absurda, sinó que el sol fet de pensar que una persona es pugui considerar «bona»» ja és desassenyat. El qui presumeix de ser de fiar (trigo limpio) o és un ignorant o un impostor.

Hi ha un altre aspecte que pot ser interessant a l’aplicar la paràbola a l’ésser humà. Ningú és essencialment bo ni dolent. Tot ésser humà va desenvolupant la bondat que hi ha en ell a través de la vida. Això té grans conseqüències a l’aplicar la paràbola. En nosaltres, no només conviuen el blat i el jull, sinó que el que tenim de blat es pot convertir en jull, i el que tenim de jull es pot convertir en blat.

Això anul·la tot judici de valor definitiu sobre un ésser humà mentre que estigui viu sobre la terra.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

DIOS SE NOS DA COMO SEMILLA QUE HA DE FRUCTIFICAR*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13,1-23) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu avui explica la paràbola del sembrador. Les paràboles són un gènere literari molt apropiat per

parlar de realitats transcendents. Parteixen de conceptes simples, agafats de la vida quotidiana que coneix tothom, i projecta la nostra consciència cap a una realitat que va més enllà del normal.

Les paràboles dites per Jesús apunten a un món diferents del que habitem. Les imatges que si despleguen m’han de fer pensar, qüestionen la meva manera de ser, em diuen que un altre món és possible i esperen de mi una resposta vital.

En tota paràbola hi ha un punt d’inflexió que trenca la lògica del relat. En la paràbola del sembrador, la ruptura es produeix al final, perquè a la Palestina del tems de Jesús, el deu per u, es considerava una collita excel·lent, però Jesús assegura que la teva terra por produir el cent per u. Una bogeria!

L’objectiu de les paràboles és el de substituir una manera miop de veure el món, per una altre oberta a una nova realitat plena de sentit i de futur. Obligant-te a mirar al més profund de tu mateix i a descobrir possibilitats insospitades.

Les paràboles exigeixen una resposta vital, no retòrica; obliga a posicionar-se davant de l’alternativa de vida que proposa.

L’objectiu d’aquesta paràbola del sembrador és el d’animar-nos a predicar, sense donar importància a la quantitat de respostes. Un Francesc d’Assís o una Teresa de Calcula ja justifiquen tota una sembra. És per això que Jesús va poder dir: el Regne ja és aquí, el faig jo. Hem de tractar de comprendre que el Regne pot estar creixent, encara que disminueixi el nombre de cristians. La manifestació plena del Regne, pot ser que depengui només de mi.

Llavor i Escriptura. La Paraula de Déu (Logos) «s’ha fet carn»; és fruit de la llavor. És la manifestació de la presència de la llavor fructificada (encarnació); del que hi ha de Déu en nosaltres. L’important no és la paraula, sinó allò que la paraula expressa: el Regne de Déu ja és aquí. Però no actua violentant la creació, sinó de forma pacient.

Generalment caiem en la trampa de creure que donar fruit és fer grans obres. Però la tasca fonamental de l’ésser humà no és fer coses, sinó fer-se. «Donar fruit» seria donar sentit a la meva existència de manera que al final d’ella la creació sencera estigués més a la vora de la meta, gràcies a la meva presència en ella.

Jesús no va posar mai l’accent en el compliment de normes i preceptes. La seva tasca va consistir en oferir a tot el que trobava en el seu camí, una oferta de salvació, que ja estava en ell mateix. A que preguéssim consciència del diví que ens habita i visquéssim en harmonia amb aquesta realitat.

*.- Veure original: (clicar): MATEO