PROCLAMAR EL REINO NO ES HACER PROSÉLITOS SINO AYUDAR, SERVIR, LIBERAR A TODOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 9, 36 a 10,8) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui l’evangeli toca molts temes: l’elecció, la salvació de Déu, el sacerdoci dels fidels, la salvació de Crist, la manca de gent, la compassió, la vocació, la missió, l’evangelització, el servei, la curació, la gratuïtat...

Déu vol que la seva salvació arribi a tothom a través dels qui ja són salvats. Aquest podria ser el resum del missatge d’aquest diumenge.

Els israelites van veure en l’alliberament dels egipcis com el cim de la seva experiència religiosa. El seu Déu els havia salvat de l’esclavitud. En el desert els alliberà de la set, de la fam, de les serps. Després, a la terra de Canaan sentien la presència de Déu cada vegada que guanyaven als enemics o superaven una desgràcia.

L’experiència de salvació dels israelites fou una interpretació d’esdeveniments favorables. Quan els esdeveniments eren adversos, ho consideraven un càstig del mateix Déu.

En temps de Jesús es van sentir alliberats del dimoni, de les malalties, dels seus pecats. Quin és l’alliberament que esperem nosaltres, avui? Qui ens salva? De què hem de ser salvats?

Per la immensa majoria dels cristians, salvar-se és evitar la condemnació, una idea simplement negativa i una mica ingènua. S’hauria de tractar de buscar un concepte positiu i no de mínims, sinó de màxims. Podria ser «planificació», és a dir aconseguir la plenitud de ser a la que estem destinats. Aquesta plenitud hauria de donar sentit a tota la meva vida, de la mateixa manera que el punt de destí dona sentit a tots els passos que dono per arribar-hi.

Déu no ha de fer res per a salvar-me, perquè ja m’ha salvat d’una vegada per totes i des de sempre. Tal com s’entén normalment la salvació, dona la impressió de que a Déu la creació li va sortir malament i ara fa mans i mànigues per portar-la a un final feliç. No us sembla una mica ridícula aquesta idea? La Bíblia ens diu de forma prou clara al final del relat de la creació, que Déu va mirar tot el que havia fet, i era bo.

Estem en un error quan pretenem que Déu ens alliberi de la nostra condició de criatures, de la nostra contingència, de les nostres limitacions, de la mort. Tot això és conseqüència de la nostra condició de criatures, i per tant és intrínsec al nostre ésser. Déu no ho pot evitar. La salvació s’ha de buscar a una altre part.

En una ocasió Jesús va dir: «Aquesta és la vida eterna, que et coneguin a tu, únic Déu verdader i al teu enviat Jesucrist.» La salvació és doncs, prendre consciència, descobrir una realitat que ja és aquí. El tresor amagat al camp.

No estem acostumats a pensar en el que ens diu l’evangeli com a símbol. Prendre avui el dotze com a úniques persones investides per Jesús d’un poder especial, és ignorar el treball de milers d’exegetes i seguir llegint els evangelis d’una forma fonamentalista.

No està clar en quin moment apareix en la comunitat naixent la idea d’«apòstol» (enviat), però és impensable que fos abans de l’experiència pasqual

No podem seguir mantenint la idea de que l’important en la nostra Església, és la jerarquia. L’obligació de «proclamar» l’evangeli és de tots els qui formem la comunitat, no d’unes persones separades i elegides especialment per aquesta tasca.

En el Vaticà II es van dir coses que van deixar molt clara la missió dels laics a l’Església d’avui.

Assolir la plenitud humana i ajudar als altres a aconseguir-la. Aquesta és la tasca d’aquell que vol respondre al seu verdader ésser. Això no treu importància a les persones especialment preparades per dirigir i marcar pautes en aquesta tasca.

Però avui no es parla de la vocació de cada persona sobre la base de les seves aptituds o preparació personal, sinó d’una missió a la que tots hi som cridats. No es tracte de la vocació a ministeris especials, (sacerdoci, bisbe) que és pel que es preparen alguns, sinó de la conseqüència lògica del qui és cristià: portar a tots allò que ell ha rebut.

«Proclamar», no significa anar pel món cridant o realitzant accions espectaculars amb poders divins. Es tracte simplement d’ajudar al qui tinc a prop en tot el que pugui.

La missió consisteix en ajudar als homes a suportar les seves penúries. Només així els convencerem de que Déu és a prop de l’home. Només alliberant les persones, s’està anunciant Déu.

La missió no hauria de ser un gran esforç per a fer créixer el número dels que pertanyen a l’Església, sinó el d’augmentar el número dels que són objecta de la nostra atenció.

El que ens diu l’evangeli és que el seguidor de Jesús ha de considerar a tothom com membre de la comunitat, perquè tots han de sentir-se que són l’objectiu del seu servei.

Només la recerca del bé dels altres, o al menys la disminució de las seves carències, hauria de ser el motiu de la nostra predicació, sigui de paraula o de fets. Una comunitat no és cristiana si no està oberta a tots els homes i dones.

A la comunitat cristiana (l’Església) hi cap tothom. Si deixem fora a un de sol, es convertiria en un gueto, no en la comunitat de Jesús. L’Església s’ha de bolcar sobre els altres i no replegar-se sobre ella mateixa.

L’evangeli d’avui acaba amb una frase taxativa: «El que heu rebut gratis, doneu-ho gratis.» La gratuïtat hauria de ser la característica de tota acció comunitària. Buscar qualsevol classe d’interès, ni que sigui guanyar el cel, em treu de l’esperit de l’evangeli.

*.- Veure l’original: (clicar): MATEO