EL TESORO ESCONDIDO ES DIOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13, 44-52) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Conèixer el que Déu és en mi, és descobrir el tresor. Però no amb un coneixement discursiu o racional, sinó d’una experiència en allò més pregon del meu ésser. No seguim buscant un Déu que està fora, entestats en que ens doni seguretats materials. Aquest és un camí equivocat que no ens pot conduir a la meta.

El missatge de les dues paràboles que ens presenta avui Mateu (o la comunitat) és idèntic. La diferència és que en una la troballa és fortuïta, i en l’altre és el resultat d’una recerca. No obstant, les dues es fan des de la incertesa. No es poden valorar ni el tresor ni la perla d’un sol cop d’ull.

La paràbola, al contrari de l’al·legoria, no té en compta la moralitat de les accions narrades; només presenta uns fets per traslladar-nos a un altre àmbit. El camperol i el comerciant, actuen de forma fraudulenta i per tant injusta (però legal).

Ambdós s’aprofiten d’uns coneixements privilegiats per enganyar al veí. Els dos actuen per egoisme. «Renuncien» a uns bens per aconseguir-ne uns de millors.

El missatge és molt concret. El punt d’inflexió en les dues paràboles és el mateix: «ven tot el que tens i compra.» Però compta amb l’exageració. Ningú pot vendre tot el que té per comprar un camp o una perla. Es quedaria sense poder comprar menjar, ni tindria on viure. Per tant cal buscar la clau del missatge.

Hi ha dos elements de la paràbola, que ens donen aquesta clau:
- El primer és la gran diferència entre el que tenen i el que han descobert.
- El segon és l’alegria que els produeix la troballa.

Si posem l’accent en una altre part tergiversem la paràbola.

Aquesta paràbola explica per què no donem un pas endavant en la nostra vida espiritual:
- Perquè no hem descobert el tresor entre els bens de que ja disposem.

Sense aquest descobriment, tot el que fem per assolir una religiositat autèntica, serà pura programació i per tant inútil. No aconseguirem res si abans no descobrim el tresor, discernint prioritats i separant els valors reals dels falsos.

La diferència entre el valor del Regne i altres valors, és que el primer enriqueix a qui el troba sense perjudicar ningú, mentre que el segons s’enriqueix a costa dels altres.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

SOMOS TRIGO Y CIZAÑA*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13, 24-42) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui Mateu ens presenta tres paràboles. La primera és la del blat i el jull, i les altres són el gra de mostassa i el llevat. El jull ens parla de la necessària convivència entre el bé i el mal en la societat humana i en cada individu. La mostassa i el llevat proposen la grandesa del Regne, malgrat la seva aparença insignificant. Però centrem-nos en el jull, perquè pedagògicament no és bo dispersar-nos en temes tant importants.

La paràbola del blat i el jull és una de les set de les paràboles de Mateu. Com totes les paràboles és un relat completament inofensiu en si mateix, però si descobrim la intenció de qui la relata, pot portar-nos a una reflexió molt seriosa sobre la manera que tenim de classificar les persones de forma excloent, entre bons i dolents.

Primer de tot cal tenir en compta que el sembrador escampa bona llavor, el jull té una altre procedència..

D’acord a la mentalitat del moment, hi ha un enemic de l’home entestat en que el blat no arribi a la seva plenitud. Avui sabem que no cal que vingui cap maligne a sembrar mala llavor; el problema rau en el mal que s’ha introduït al món.

Podríem dir que el bé biològic individualista seria bo si no va en contra del bé dels altres. Tot l’esforç que faci l’ésser humà per viure millor del que viu en una època determinada, seria magnífic si tota millora arribés a tothom, i no fos el bé d’uns poc a costa del mal de molts. En el món en que vivim, podem descobrir aquesta contradicció. Buscant la nostra plenitud individual, els humans hem arruïnat la nostra plenitud com a éssers humans.

El que sorprèn en el relat, són les paraules de l’amo del camp, quan li proposen arrencar el jull: «No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega.» (Mt 13,29-30) Això ens hauria de fer pensar..

El que la paràbola vol que descobrim és que hi ha una altre manera, possible i plausible, de veure la realitat .

No es tracte d’un acte de bona voluntat. Tampoc de tenir paciència i perdonar la vida als dolents fins que la justícia de Déu actuí. Res de tot això. Es tracte de reconèixer la condició humana i deixar obertes les seves possibilitats de créixer.

No l’arranqueu, que també podríeu arrancar el blat. Aquí rau la profunditat del missatge. El jull s’assembla molt al blat, i no es pot distingir d’ell fins que no produeix el fruit. Però encare que es distingís perfectament, a l’intentar arrancar-lo, també es podria arrancar el blat, perquè les arrels d’ambdues plantes estan completament entrellaçades.

La dicotomia entre bons i dolents, no només és completament absurda, sinó que el sol fet de pensar que una persona es pugui considerar «bona»» ja és desassenyat. El qui presumeix de ser de fiar (trigo limpio) o és un ignorant o un impostor.

Hi ha un altre aspecte que pot ser interessant a l’aplicar la paràbola a l’ésser humà. Ningú és essencialment bo ni dolent. Tot ésser humà va desenvolupant la bondat que hi ha en ell a través de la vida. Això té grans conseqüències a l’aplicar la paràbola. En nosaltres, no només conviuen el blat i el jull, sinó que el que tenim de blat es pot convertir en jull, i el que tenim de jull es pot convertir en blat.

Això anul·la tot judici de valor definitiu sobre un ésser humà mentre que estigui viu sobre la terra.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

DIOS SE NOS DA COMO SEMILLA QUE HA DE FRUCTIFICAR*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13,1-23) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu avui explica la paràbola del sembrador. Les paràboles són un gènere literari molt apropiat per

parlar de realitats transcendents. Parteixen de conceptes simples, agafats de la vida quotidiana que coneix tothom, i projecta la nostra consciència cap a una realitat que va més enllà del normal.

Les paràboles dites per Jesús apunten a un món diferents del que habitem. Les imatges que si despleguen m’han de fer pensar, qüestionen la meva manera de ser, em diuen que un altre món és possible i esperen de mi una resposta vital.

En tota paràbola hi ha un punt d’inflexió que trenca la lògica del relat. En la paràbola del sembrador, la ruptura es produeix al final, perquè a la Palestina del tems de Jesús, el deu per u, es considerava una collita excel·lent, però Jesús assegura que la teva terra por produir el cent per u. Una bogeria!

L’objectiu de les paràboles és el de substituir una manera miop de veure el món, per una altre oberta a una nova realitat plena de sentit i de futur. Obligant-te a mirar al més profund de tu mateix i a descobrir possibilitats insospitades.

Les paràboles exigeixen una resposta vital, no retòrica; obliga a posicionar-se davant de l’alternativa de vida que proposa.

L’objectiu d’aquesta paràbola del sembrador és el d’animar-nos a predicar, sense donar importància a la quantitat de respostes. Un Francesc d’Assís o una Teresa de Calcula ja justifiquen tota una sembra. És per això que Jesús va poder dir: el Regne ja és aquí, el faig jo. Hem de tractar de comprendre que el Regne pot estar creixent, encara que disminueixi el nombre de cristians. La manifestació plena del Regne, pot ser que depengui només de mi.

Llavor i Escriptura. La Paraula de Déu (Logos) «s’ha fet carn»; és fruit de la llavor. És la manifestació de la presència de la llavor fructificada (encarnació); del que hi ha de Déu en nosaltres. L’important no és la paraula, sinó allò que la paraula expressa: el Regne de Déu ja és aquí. Però no actua violentant la creació, sinó de forma pacient.

Generalment caiem en la trampa de creure que donar fruit és fer grans obres. Però la tasca fonamental de l’ésser humà no és fer coses, sinó fer-se. «Donar fruit» seria donar sentit a la meva existència de manera que al final d’ella la creació sencera estigués més a la vora de la meta, gràcies a la meva presència en ella.

Jesús no va posar mai l’accent en el compliment de normes i preceptes. La seva tasca va consistir en oferir a tot el que trobava en el seu camí, una oferta de salvació, que ja estava en ell mateix. A que preguéssim consciència del diví que ens habita i visquéssim en harmonia amb aquesta realitat.

*.- Veure original: (clicar): MATEO

LA CRISIS DE LA IGLESIA NO ES DOCTRINAL SINO DE VIVENCIA*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 11,25-30) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En els relats anteriors a l’evangeli d’avui, Mateu escriu: Aleshores Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit: Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit.» (Mt 1120-21)

En l’evangeli d’avui Mateu estableix aquesta relació:
- Primer respecta a Déu.
- En segon lloc, a la interdependència entre Jesús i Déu.
- En tercer lloc, a la relació entre Jesús i nosaltres.

«T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè...» Aquí el que és important no és l’enaltiment, sinó el motiu. Jesús no pot dir que Déu té privilegis, no pot afirmar que Déu doni a uns el que nega als altres.

La interpretació correcta, és que el Déu de Jesús només és acceptada per la gent senzilla i sense prejudicis. Els creguts, els superbs, els savis es creen el seu Déu propi, que sempre serà el que ells necessiten.

Els «savis i entesos» d’aquell temps eren els sacerdots i els especialistes de la Llei. El seu coneixement de Déu els donava dret a sentir-se segurs, posseïdors de la veritat. No tenien res per aprendre i només ells podien ensenyar, i imposar normes i preceptes insuportables. per la gent normal.

Per l’elit religiosa, els senzills eren uns maleïts, perquè no coneixien la Llei, i per tant no la podien complir. Els senzills eren els «sense veu», «Gent de la terra», menyspreats pels rabins.

En temps de Jesús, només podien opinar els dirigents. Els altres estaven obligats a escoltar. Jesús capgirà aquesta norma. Per ell tothom pot accedir a la revelació del Déu verdader. Els savis també poden fer-ho, si són capaços de ser senzills.

«Aquestes coses» són les realitats que Jesús va descobrir de Déu i ens va voler transmetre. No es tracte d’adquirir coneixements, sinó de descobrir Déu com experiència profunda.

«El Pare ho ha posat tot a les meves ms. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill. » El primer pas per conèixer Jesús i conèixer Déu, és sortir de l’ego i anar cap a l’altre. Prendre consciència de que, el que tu ets, no ho has aconseguit tu mateix, sinó que ho has rebut de l’altre. La conseqüència espontània és la gratitud.

El coneixement de Déu no és fruit de l’esforç humà, sinó pura donació que no es nega a ningú. L’error de la nostra teologia, va ser creure que coneixíem Jesús perquè coneixíem Déu; si Jesús era Déu, ja sabíem el que era Jesús.

«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.» La imatge de jou s’aplicava a la Llei, que imposaven els fariseus, i era certament insuportable. L’home desapareixia sota el pes de més de 600 preceptes i 5.000 prescripcions. Pels fariseus, la Llei era l’únic absolut.

Jesús diu el contrari: «El dissabte és per l’home, no l’home pel dissabte.» La tasca principal de Jesús és alliberar l’home de tots els lligams començant pels religiosos, que són els més forts.

«Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» Jesús allibera dels jous i les càrregues que oprimien l’home i li impedien ser ell. No proposa una vida sense esforç; això seria enganyar a l’ésser humà que té experiència del difícil que és l’existència. Sense esforç no hi ha vida verdadera. No és el treball exigent el que destrueix la vida, sinó els esforços que no porten a cap plenitud. Tot el que fem a favor de l’home, per molt que costi es convertirà en felicitat perquè aporta plenitud.

El jou i la càrrega són com les ales de les aus. Es clar que pesen, però sense elles no podrien volar. Passa igual amb el motor de l’avió. Les nostres limitacions són el que ens permeten avançar cap a una meta que està més enllà del que som, com animals conscients.

Déu no comparteix amb l’home el secret del coneixement, sinó la seva Vida. La «revelació» no consisteix en més coneixements, sinó en una nova manera de viure.

El que proposa Jesús no és una religió, sinó una manera de viure la proximitat de Déu, Una Vida més profunda és la que pot donar sentit a l’existència, tant del savi com de l’ignorant, del ric i del pobre. Tot allò que ens porti a la plenitud, serà lleuger. Però el camí no serà fàcil.

*-. Veure original: (clicar): MATEO