JESÚS SE IDENTIFICA CON DIOS-VIDA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14,1-12) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El context d’aquest fragment d’evangeli, és el discurs de comiat del sopar pasqual. En el capítol 13 Joan se centre en Jesús. En aquest (14) el centre és el Pare. L’ambient és de inquietud. La traïció de Judes, l’anunci de la negació de Pere, l’anunci del comiat. Jesús invita a la calma i a la confiança. La clau del missatge en aquest capítol és la relació de Jesús i la dels seus deixebles, amb el Pare.

Joan posa en boca de Jesús, allò que, en realitat, són reflexions pasquals de la seva comunitat. Jesús parla d’un futur que per a nosaltres ja és present. Però, a la vegada deixa entreveure un altre futur, que l’Esperit Sant anirà fent realitat.

«Creieu en Déu, creieu també en mi.» (Jn 14,1). La frase grega «Pisteuete eis», no significa creure, en el sentit que li donem nosaltres. En sentit bíblic, l’hem de interpretar com: «Poseu la vostra confiança en...» En aquest cas, posar la confiança en Déu i posar-la en Jesús, és la mateixa cosa.

«A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts.» (Ibis 2). Jesús no es refereix a un lloc, sinó a l’àmbit de l’amor de Déu. També es podria traduir per: «a la família de Déu...»

Tot el llenguatge emprat és mític-simbòlic. «Vaig», «quan hauré anat», «tornaré»... no tenen un sentit literal. És teologia clau per entendre que Jesús marxa però es queda. Segueix al nostre costat, per fer-nos descobrir la seva identificació amb Déu i ensenyar-nos a viure, aquesta realitat, ara i aquí.

«Jo sóc el camí, la veritat i la vida.» (Ibis 6) El concepte de «camí» pressuposa un destí; el destí és el Pare. El concepte de «veritat» pressuposa que el descriu; que la veritat és ell mateix. Dels tres termes, l’únic absolut és «Vida». Jesús posseeix la Vida i per això, és camí i veritat.

Jesús és «el camí» perquè ha realitzat el projecte de Déu arribant a la plenitud humana. El camí de l’amor que duu a la mort. El lliurament total de si mateix fent que a través seu brilli la presència de Déu. Jesús s’ha fet camí perquè nosaltres puguem seguir-lo. A l’AT el camí era la Llei. Jesús substitueix la Llei, no amb una altre llei, sinó amb la seva persona.

«Jo sóc la veritat», és com dir: sóc el que he de ser. No es tracte d’una veritat lògica, sinó d’una veritat ontològica, que fa referència a l’ésser de Jesús, que és l’home autèntic. «Jo sóc» és el nom que es dona Déu a si mateix, en resposta a Moisès. El complement pot ser: pastor, camí, vida, veritat. Qui s’identifica amb Déu ho és tot.

Jo sóc vida, és a dir, l’essencial del meu ésser és l’energia que fa que sigui allò que sóc.

«Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Ibis 9) Felip segueix separant Déu de l’home. No s’ha assabentat de que Déu només és visible en l’home. Per això Jesús pot dir: qui m’ha vista a mi ha vist el Pare.

Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. «És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.» (Ibi 10) Compta amb el que diu: és el Pare qui fa les obres. I si no hem creieu a mi, «creieu en les obres.» Les obres són la manifestació de que Déu és en Jesús.

Però la manifestació de Déu en les obres de Jesús no són una exclusiva seva. Déu actua en ell i seguirà actuant en tot aquell que segueixi els seus passos.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge 5 de Pasqua (Jn 14,1-12)

«Senyor, si ni tant sols sabem on vas, com podem saber quin camí i porta?. Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.» (Jn 14,5-7)

Tomàs raona amb coherència: «Si ni tant sols sabem on vas...» Jesús torna allà d’on ha vingut. Però als apòstols --com a nosaltres--, ens costa reconèixer que venim de Déu i anem cap a ell; som fruit de la Creació. Com passa amb el cercle, després de donar tota la volta, tornem al punt d’on hem sortit.

«Ser cristià és, abans de tot, creure en Crist» (Pagola) Que és igual que creuer en Déu. Perquè Jesús és la imatge humana de Déu: «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Ibis 9)

«Creure en Déu («Pisteuete eis»), en sentit bíblic, és fer confiança en...» (Fray Marcos -Fe adulta). Jesús també demana que creiem en ell, Només ell és «el camí»: «jo estic en el Pare i el Pare està en mi.» (Jn 14,11). Jesús és conscient del difícil que resulta creure en la seva paraula. Per això fa una segona invitació: «Si no creieu en mi, creieu en les meves obres.»

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola http://cristiansxxigracia.blogspot.com

JESÚS NOS COMUNICA SU MISMA VIDA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 10,1-10) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Seguim en el tema pasqual. Jesús afirma: «jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» Aquest és el verdader tema de la Pasqua.

Joan posa en boca de Jesús allò que d’ell pensaven els cristians de finals del segle I en la seva comunitat. Allò que creien i van viure comunitàriament aquells primers cristians, és per a nosaltres molt interessant perquè parla d’una vivència provocada pel record del que deia i feia el Jesús que va viure amb ells i encara els dona Vida.

En realitat els ramats d’ovelles d’aleshores eren de tipus familiar i no passaven de 5 ó 10 ovelles o cabres que eren imprescindibles per a l’economia familiar

Després de portar-les a pasturar, cadascú les seves, es reunien totes en una cleda, que consistia en un tancat de pedres, deixant una entrada molt petita perquè les ovelles entressin i sortissin d’una en una i així poder-les comptar. Les cledes normalment no tenien porta. Feia de porta el pastor que les cuidava durant la nit. Aquest pastor havia de conèixer el propietari de cadascuna, i per a controlar que cadascú s’emportés només les seves..

Al matí cada pastor treia les seves i ho feia amb un xiulet o un crit, que cada ovella identificava per sortir. A més, les ovelles tenien un nom, com avui tenen els gossos.

Amb aquestes dades s’entén que Jesús s’identifiqués amb aquest pastor/amo que cuida de les ovelles, no tant pel rendiment que en treia, sinó per elles mateixes.

Les ovelles en l’evangeli de Joan, són el poble oprimit pels dirigents jueus. Aquests són els lladres i bandolers. Lladres, perquè s’apoderen del que no és seu. Bandolers perquè utilitzen la violència per sotmetre els més dèbils.

A l’ AT hj ha referències molt concretes, sobre tot a (Ez 34,2-5), de pastors que en comptes de cuidar de les ovelles es pasturen ells mateixos i utilitzen les ovelles en benefici propi.

Les ovelles coneixen la seva veu. Escoltar la veu del Senyor i obeir-la, és una frase molt bíblica. Les crida pel seu nom perquè, per a ell no hi ha massa; cada una té nom propi. Cada ésser humà és únic i irrepetible.

Les que escolten la seva veu, surten de la institució opressora i queden en llibertat. No són els membres de la comunitat els qui han d’estar al servei de la institució ni de la autoritat. És la institució i l’autoritat la que ha d’estar al servei de cadascú.

En una mateixa cleda hi havia ovelles d’amos diferents. És per això que diu que treu les seves, Les que coneixen la seva veu i el segueixen. El text vol deixar clar que les ovelles no podien sortir per elles mateixes de l’estat d’opressió. No tenien alternativa per elles mateixes. És Jesús qui els ofereix llibertat i capacitat per a decidir per elles mateixes. Els dirigents jueus són «estranys», que no volen el bé per les ovelles.

Ell camina al seu davant i les ovelles el segueixen. Això vol dir més del que diu. Jesús recorregué de punta a punta una trajectòria humana. Aquesta experiència a nosaltres ens serveix de guia. per a recórrer el mateix camí.

Jo sóc la porta. No es refereix a l’element que gira per tancar o obrir, sinó al lloc per on passen les ovelles. El pastor que les cuidava era l’única porta. Per això diu que és la porta de les ovelles, no de la cleda. Tots els qui han vingut abans, són lladres i bandolers, no han donat la llibertat a les ovelles.

Entrar per la porta que és Jesús, és igual que «apropar-se a ell», «adherir-se a ell»; això implica assemblar-se a ell, és a dir, anar com ell, buscant el bé comú de l’home. Ell dona la vida definitiva i qui la posseeixi quedarà alliberat de l’explotació. Ell és l’alternativa a l’ordre injust.

En Jesús, l’home pot assolir la verdadera salvació. «Podran entrar i sortir», és a dir, tindran llibertat de moviment. «Trobaran pasturatge», que és dir el mateix que «no passaran gana ni set». Així el pastor s’identifica amb el pa de vida, que és ell mateix.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir, El lladre (dirigents) no només roba, pren a la gent allò que és d’ells, sinó que sacrifica a las ovelles, es a dir, els pren la vida. La missió de Jesús es exactament la contrària: les hi dona Vida i lles restitueix en el seu ésser verdader. Els jerarques els arruïnen la vida biològica. Jesús els dona la Vida verdadera i amb ella, la biològica, assoleix el sentit verdader.

Jesús no busca el seu profit, ni el de Déu. El seu únic interès és que cada ovella assoleixi la seva pròpia plenitud

Jesús és per la comunitat i per a nosaltres, l’únic pastor.

Ell mateix lliura la seva vida. En grec hi ha tres paraules per a designar vida: zoê, bios y psukhê; però no signifiquen el mateix. A l’evangeli en grec la paraula és psykhên = vida psicolgica, no biològica. Es tracta, per tant, de possibilitar la vida en tot allò que un és.

La característica del pastor model és que posa tota la seva vida al servei de les ovelles perquè visquin, sense cap tipus de limitació. Fent això, evidencia la seva classe de Vida i manifesta la possibilitat de que tots els qui el segueixen, tinguin accés a aquesta Vida.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 Pels camins de l’evangeli*
Diumenge 4 de Pasqua – A (Joan 10,1-10)

«Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» (Jn 10,9-10)

Jesús diu: «Jo sóc la porta» i més avall puntualitza: «jo sóc la porta de les ovelles.» (Jn 10,7). És a dir: La «porta» en tant que metàfora de l’acció de Jesús, no és un control d’accés i sortida, sinó el transit vital (per on passa la vida), de qui pot dir Com Sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.» (Ga 2,20)

Passar per aquesta porta, és assumir el missatge i l’exemple del Pastor: «Qui el segueix creua un llindar que condueix a un món nou: una manera nova d’entendre i de viure la vida..» (Pagola). Jesús, «que viu de la veritat, promet conduir les ovelles a les ‘pastures’, a les fonts de la vida.» (Benet XVI) d’on brolla la Veritat, que és el bé dels humans.

Jesús crida les ovelles pel seu nom, «camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.» (Jn 10,4). Fray Marcos (Fe adulta) ens recorda que segons la Bíblia: «Escoltar la veu del Senyor és conèixer i obeir.» I que:: «la seva veu és alliberadora.»

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola

CÓMO LLEGAR A LA EXPERIENCIA PASCUAL*
Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 24,13-35) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


En la narració d’avui Lluc ens presenta dos deixebles que passen de creure en un Jesús profeta que ha estat condemnat a una mort destructora, a descobrir-lo viu i donant-los Vida. De la desesperança, passen a viure la presència de Jesús. Deixaven Jerusalem tristos i decebuts; ara van corrent , tornen a corre cuita, contents i il·lusionats. El pessimisme els va fer abandonar el grup, l’optimisme els obliga a tornar per explicar la gran notícia.

Els dos deixebles d’Emaús no són persones concretes, sinó personatges. No volen informar-nos d’un fet passat, sinó del que està passant cada dia als seguidors de Jesús. La importància del relat consisteix en que tots nosaltres som en ells.

Els dos deixebles s’allunyaven d’un malson. No anaven a trobar Jesús; és ell que els va a l’encontra. Perquè, malgrat el desengany, anaven parlant de Jesús.

El primer que fa Jesús és invitar-los a que es desfoguin, que manifestin tota la decepció i amargor que acumulaven en el seu interior. La utopia havia acabat malament. Però en el cor encara hi havia Jesús.

Després d’anar amb ell uns quants kilòmetres, el reconeixen en el gest de partir el pa..

No és Jesús qui ha de fer miracles perquè el reconeguem. Som nosaltres els qui l’hem de descobrir en aquells moments i llocs on es fa present Jesús.

1) En el camí de la vida.
Després de la seva mort, Jesús va sempre amb nosaltres en el nostre camí. Però, com ens diu aquest episodi, és possible anar amb ell i no reconèixer-lo.

2) En l’Escriptura.
Si volem trobar-nos amb el Jesús que dona Vida, l’Escriptura és un instrument d’aproximació. Però el gran perill és que ens quedem en la literalitat de l’escrit, sense arribar a descobrir el missatge, que no està en la lletra. sinó en la vivència espiritual que ens possibilita el relat.

3) En partir el pa.
No és tant una eucaristia, sinó de la manera personal de partir el pa i repartir-lo. Fa referència als àpats en comú i a la multiplicació dels pans i els peixos... També, per descomptat, a l’eucaristia. Quan es va escriure aquest relat ja hi havia una llarga tradició d’aquesta celebració per la comunitat.

Al veure els signes, se’ls obren els ulls i el reconéixen.

4) A la comunitat reunida.
Jesús està present després de la mort, en la comunitat i en les experiències de cadascú, compartides.

L’ésser humà només desenvolupa les seves possibilitats de ser en la relació amb els altres. Jesús va fer present Déu estimant, és a dir, donant-se als altres.

Jesús és el nostre company de viatge, encara que que és molt difícil reconèixer-lo en tot aquell que es creua en el mau. Unes vegades serem caminants decebuts i altres el "Jesús" que ens anima, explicant les Escriptures i partint i repartint el pa. En ambdós casos fem comunitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 Pels camins de l’evangeli*
Diumenge 3 de Pasqua – A (Lluc 24,13-35)

«Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat.  Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.» (Lc 24,13-16)

El grup es disgrega i els deixebles tornaven a casa decebuts, amb sentiment de frustració. Però encara segueixen pensant en el Mestre, que tenen al costat sense reconèixer-ho. «Al Ressuscitat no se’l reconeix pels sentits.9 (Fray Marcos).

No obstant, els deixebles, estan oberts a l’acollida. Li diuen: «Queda't amb nosaltres,» (Ibis 29). I acaben descobrint Jesús, que s’identifica, amb aquell que parteix el pa i el dona.

Jesús es posa al costat d’aquells que fan camí, «Es fa present allà on es comenta el seu Evangeli, on hi ha interès pel eu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte.» (Pagola)

Els dos deixebles han reconegut Jesús i tornen al grup, a la comunitat. Fora de la comunitat, trobar Jesús és més difícil.

Sakvador Sol Bachs
*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola

JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’experiència pasqual és una vivència que afectà vitalment als seguidors de Jesús, i per tant canvià la seva manera de veure Jesús i Déu. El que deixen entendre els evangelis és que per «veure» Jesús després de la seva mort, s’ha de tenir fe. El sepulcre buit, sense fe, només porta a la conclusió de que s’han endut el cos, com li passà a la Magdalena, i les aparicions, a pensar que estem davant d’un fantasma.

La resurrecció és la manera com els primers cristians van transmetre l’experiència de que Jesús seguia viu després de la seva mort, i els estava comunicant Vida. Abans de parlar de resurrecció, a les primeres comunitats es parlava d’exaltació i glorificació. O com el taumaturg que amb el seu poder demostrà que Déu estava en ell.

Les primeres comunitats cristianes van anar explicant de maneres diferents les seves experiències del Jesús que sentien viu i els donava Vida. La cristologia pasqual, va trobar en la idea de resurrecció, el marc més adequat per explicar aquesta vivència dels seguidors de Jesús una vegada mort.

La resurrecció no és constata­ble empíricament; l’experiència pasqual si: és un fet històric. El que no sabem és com els primers cristians van arribar a aquesta experiència. Íntima i intransferible. Avui, per entendre el missatge verdader que ens volen transmetre, hem de fer-ho a través de la nostra pròpia vivència de resurrecció. Es impossible saber que va passar en l’interior de cada un d’ells. Però si que podem saber que passa en el nostre interior amb la resurrecció de Jesús.

Analitzem algunes claus del relat:

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, Estaven reunits el diumenge que era el primer dia de la setmana. La creació del món va durar sis dies. El setè Déu va descansar. Jesús comença la nova creació el primer dia d’una setmana nova. és a dir, el temps de la creació definitiva. La interpretació teològica va venir de la pràctica: els qui seguien Jesús, tots jueus, es reunien després de la celebració del Dissabte.

«Per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Ells també eren jueus, però Joan escriu aquest text uns setanta anys després, quan els seguidors de Jesús ja els havien exclòs de la sinagoga. Per això: «el lloc» on es trobaven era dins d’un món hostil.

«Es posà al mig» No hi ha recorregut; enmig d’ells. Talment com havia dit: on dos o més es reuneixin en el meu nom, allí estaré jo. La comunitat cristiana està centrada en Jesús.

«Els va mostrar les mans i el costat.» Aquests signe evidencien que es tracte d’ell mateix; el que va morir a la creu. No hi ha lloc per la mort. La Vida verdadera ningú no ens la pot prendre.

«Rebeu l'Esperit Sant.» Jesçus «va alenar damunt d'ells.» El verb usat a Gn 2,7 quan Déu creà l’home. Així s’acaba la creació de l’home: comunicant l’Esperit que dona Vida. «De l’Esperit neix esperit», que significa, néixer de Déu.

«Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb ells.» Aquest aclariment prepara una lliçó per a tots els cristians: separat de la comunitat no té l’experiència de Jesús viu.

«Hem vist el Senyor.». Aquesta exclamació significa l’experiència de la presència de Jesús que els ha transformat. Segueix donant-los la Vida, de la que els ha parlat tantes vegades. Els ha comunicat l’Esperit i els omple de l’amor que ara brilla a la comunitat. Jesús no és un record del passat, sinó que està viu i actiu entre els seus.

«Al cap de vuit dies,» És a dir, la propera vegada que es reuneix la comunitat. Jesús es fa present en cada celebració comunitària. El dia vuitè és el primer de la creació definitiva. La creació, que té la màxima expressió a la creu, arriba a la seva plenitud amb la Pasqua. Tomàs s’ha reintegrat a la comunitat, ja pot experimentar l’Amor.

«Porta el dit aquí i mira'm les mans.» En aquest relat, el dubte és personalitza en Tomàs. Els senyals són inseparables del nou Jesús perquè són el símbol de l’amor total. Gràcies a que té l’Esperit en plenitud, ara el pot comunicat als seus seguidors. La resurrecció no l’ha separat de la condició humana anterior.

«Senyor meu i Déu meu!» La resposta de Tomàs és tan extrema com la seva incredulitat. En dir-li Senyor i Déu, reconeix la grandesa, i al dir-li meu, l’amor de Jesús. Ara l’accepta donant-li la seva adhesió.

«Feliços els qui creuran sense haver vist!» La reprimenda de Jesús es refereix a la negativa a creure el testimoni de la comunitat. Tomà no dona la seva adhesió al Jesús del passat, sinó al Jesús del present. Només l’experiència de la comunitat fa possible experimentar que Jesús viu, que ha ressuscitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 PELS CAMINS DE L'EVANGELI*
Diumenge 2 de Pasqua – A (Joan 20,19-32)

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. Dit això, els va mostrar les mans i el costat.» (Jn 20 19-20)

Els apòstols van passen de la por: «tenien les portes tancades per por dels jueus», a sortir a donar testimoni, de que Jesús era viu: «Nosaltres vam menjar i beure amb ell, després que hagués ressuscitat d'entre els morts.» (Ac 10, 40-41)

«Res ni ningú no ens pot aportar avui la força, l’alegria i la creativitat que necessitem per enfrontar-nos a una crisi sense precedents, com pot fer-ho la presència viva de Crist ressuscitat.» (Pagola)

Aquest Jesús ressuscitat que viu entre nosaltres, nomé el podem «veure» amb els ulls de la fe.

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola
http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 

DIUMENGE DE PASQUA
JESÚS ALCANZÓ LA VIDA YA ANTES DE MOEIR*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,1-9) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Aquest dia de Pasqua hem de recordar aquelles paraules de Pau: «Si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria,[...] som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1 Co 15,17-19)

Jesús va aconseguir la Vida abans de morir. I ell n’era conscient.

Primer de tot, tinguem en compta que estem celebrant fets teològics. La mort de Jesús és un esdeveniment històric, però la resurrec­ció no és constatable perquè es realitza en un altre pla, fora de la història. Això no vol dir que no ha ressuscitat, el que vol dir és que per arribar a la resurrecció s’ha d’anar per un altre camí.

Quan parlem en un context religiós, de mort i resurrecció, o de mort i vida, aquestes paraules tenen un sentit analògic. No estem parlant de la mort ni de la vida biològica. La mort i la vida física no són objectes de teologia, sinó de ciència. La teologia parla d’una altre realitat que no pot ser mesurada en conceptes.

La resurrecció no és la reanimació d’un cos. La realitat és que la mort torna el cos a l’univers de la matèria d’una manera irreversible. La possibilitat de reanimació d’un cadàver, és la mateixa que hi ha per fer un ésser humà partint dels elements moleculars dispersos en la naturalesa, la qual cosa no té cap sentit ni pels homes ni per Déu.

Jesús va acabar la seva trajectòria històrica a l’instant de la seva mort. En aquest moment passa a un altre pla en el que no pot «succeir» res. En els apòstols sí que els va succeir una cosa molt important.

Ells no havien comprès qui era Jesús. Seguien en el jo falç, enganxats a la terra. Va ser després de la mort del Mestre, que van arribar a l’experiència pasqual. Van descobrir, no per raonaments, sinó per vivència que Jesús seguia viu i que els comunicava Vida. Això és el que van intentar comunicar als altres utilitzant el llenguatge humà del seu temps, sempre insuficient per expressar allò que és transcendent.

Tots estaríem encantats de que se’ns comuniqués aquesta Vida, la mateixa Vida de Déu. El problema és que pot haver-hi Vida, si abans no hi ha mort. «Si el gra de blat no cau a terra i mort, no es fecunda. Però si mort dins de la terra, dona molt de fruit.»

Però no ens hem de quedar en la resurrecció de Jesús. Hem de descobrir que nosaltres som cridats a viure aquesta mateixa Visa.

A la Samaritana Jesús li diu: El que begui d’aquesta aigua mai més tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font fins la Vida eterna.

A Nicodem li diu: S’ha de néixer de nou; el que néix de la carn és carn, el que neix de l’esperit és Esperit. El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que qui em mengi (m’assimili) viurà per mi. Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi encara que hagi mort viurà, i tot el qui viu i creu en mi no morirà per sempre.

Si creus això, la resta no importa. Jesús, abans de morir, havia aconseguit, com a home, la plenitud de Vida en Déu, perquè havia mort a tot el terrenal, al seu egoisme, s’havia lliurat als altres enterament després d’haver descobert que aquesta era la meta de tot ésser humà, que aquest era el camí per arribar a fer present el diví. Això va ser possible, perquè havia experimentat Déu com Do absolut i total.

*.- veure l’original: https://www.feadulta.com

Ha ressuscitat. Al·leluia!

Diumenge de Pasqua (Jn 20,1-9)

Jesús ha ressuscitat i això ens obra a l’esperança de ser ressuscitats en ell. De no ser així, diu Sant Pau als corintis: «La vostra fe és il·lusòria. Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1 Co 15,17-19)

Passar de mort a vida és alliberar-se del cos i deixar que l’essència de l’ésser visqui sense els patiments i angoixes que van units a la vida en el món. Teresa de Jesús ho plantejava en termes de plenitud: «I tant alta vida espero, que muero por que no muero.»

L’àngel, que és la veu de Déu, ho diu amb tota claredat: «No busqueu entre els morts aquell que es viu.» (Jn 20:6-7)

La resurrecció no és un fet històric demostrable, però Pere és testimoni de la seva realitat: «...nosaltres, que hem menjat i begut amb ell després que ressuscités d’entre els morts.» (Ac 10,41)

La resurrecció de Jesús, el Crist, fecunda la nostra vida humana: La paràbola del gra de blat és una metàfora d’aquesta fecunditat. «si el gra de blat no cau a terra i mor, queda ell tot sol; però si mor, dóna molt de fruit.» (Jn 12,24) Si morim en Crist, el fruit és la Vida eterna.

Salvador Sol Bachs

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Pels camins de l’evangeli*

Diumenge de resurrecció del Senyor (Jn 20,1-9)

«El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:

--S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.» (Jn 20, 1-2)

Déu no ens ha creat per la mort. Maria Magdalena s’esglaia en veure que la pedra no estava tapant el sepulcre, Ni ella, ni Pere ni el deixeble estimat «encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.» (Ibis 9)

Jesús que havia assolit «la plenitud d’un ésser humà i va arribar a identificar-se amb Déu, que és Amor» (Fary Marcos), no podia quedar enterrat en una tomba. Després de l’experiència pasqual, el mateix Pere diu als israelites: «vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort,» (Ac 2,23-24)

Com va explicar el papa Benet XVI: La resurrecció de Jesús «no el torna a una vida humana normal d’aquest món, com Llàtzer i els altres morts que Jesús va ressuscitar. Ell ha entrat en una vida diferent, nova; en la immensitat de Déu.»

Creure en el Ressuscitat és creure que un dia ressuscitarem amb ell i escoltarem el que el llibre de l’Apocalipsi posa en boca de Déu: «Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi.» (Ap 22,13)

Salvador Sol Bachs

*.- Per veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola (Clicar):

Diumenge de Pasqua – A (Joan 20,1-9)

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Fent camí cap a la Pasqua
Divendres Sant (Jn 18,1-40.19,42)

Avui, l'evangeli de Joan ens parla d’actituds, de com actuen els personatges de la narració davant dels fets que es descriuen. (Una aproximació psicològica, sotmesa al vostre millor criteri):

- Jesús havia dit: «La veritat us farà lliures.» i actua d’acord als seus principis. Quan sent que busquen Jesús de Natzaret, els diu, per dues vegades: «Són jo» (Jn 18,5 i 8).

- Judes desconfia de Jesús: no és el messies que ell (probablement zelote) esperava. És impulsiu i cobdiciós, i utilitza Jesús a benefici propi: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?» (Mt 26,14). Però, la delació de l’amic el porta a la seva pròpia destrucció: no s’acull al penediment predicat pel Mestre, i acaba suïcidant-se.

- Pere té una primera actitud reactiva de violència: «Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot.» (Ibis 10) No obstant, quan la criada el denuncia: «Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?» la seva resposta, per un principi innat de supervivència, és de negació: «No, no ho sóc pas.» (Ibis 17) Però es va penedir i va donar la seva vida per defensar la ressurrecció del crucificat.

- El gran sacerdot Caifàs, prioritza l'estabilitat del sistema (la institució religiosa i la relació amb Roma) per sobre de la vida humana: «convé que un sol home mori pel poble.» (Ibis 14) Fa veure que Jesús és un perill pel poble, quan en realitat el que pretén és defensar el seu estatus i els privilegis dels qui són com ell.

- El Poble, manipulat per les elits, convertit en massa gregària (desindividualització) demana la mort de Jesús i l’indult de Barrabàs: «Aquest, no! [referint-se a Jesús] Volem Barrabàs!.» (Ibis 40). El poble respon a la fal·làcia dels dirigents: Barrabàs és un «bandoler» però lluita per l’alliberament dels romans, i Jesús, amb el seu pacifisme, només promet un regne, que no és d’aquest món.

Una reflexió final de Fray Marcos (Fe adulta): «La mort a la creu tenia la finalitat d’eliminar físicament una persona; però, a la vegada, degradar-la davant de la societat, per evitar que la seva influència moral fes adeptes.» 

Salvador Sol Bachs.
https://www.facebook.com/salvador.solbachs

EL MILAGRO DE SER LIBRE*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 9,1-41) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Jesús porta la salvació verdadera (llum) a l’ésser humà. Com en el cas de la samaritana, Jesús pren la iniciativa, però l’interessat ha de respondre personalment.

Tots som cecs fins que acceptem la llum.

Jesús s’ha d’allunyar del temple i dels fariseus, que el volien apedregar, per haver dit: «Jo soc la llum del món.» I ho demostra amb fets, donant la vista als cecs.

Jesús no li consulta, perquè un cec de naixement no sap què és la llum. Però el cec ha de col·laborar, des de la seva llibertat. Ha de ser ell qui vagi a la piscina a rentar-se, si vol acceptar l’oportunitat que se li ofereix.

Tots els presents segueixen amb la seva ceguera; simbolitzen la dificultat que tenim d’acceptar la llum, quan la tenim tant a la vora.

El fang que Jesús diposita als ulls del cec, simbolitza una nova creació: la terra-carn, s’uneix a la saliva-esperit.

Aquesta és la clau del relat. Ara el cec ha estat «ungit», com Jesús. L’home carnal ha estat transformat per l’Esperit. Aquesta és la novetat que fa dubtar a la gent: l’efecte que produeix l’Esperit, que un és el mateix essent tot un altre.

«Sóc jo» (Jn 9,9) El cec s’identifica amb les mateixes paraules que Joan posa tantes vegades en boca de Jesús. Descobreix la transformació; ara hi veu i vol que els altres el vegin.

Era un home limitat abans de trobar-se amb Jesús i ara se sent un home completament realitzat. L’Esperit la capacitat per a desplegar totes les possibilitat per a ser «Home».

La piscina de Siloè estava fora ciutat. Rebia les aigües de la font Gijón a través d’un canal-túnel (d’aquí deriva el nom arameu «Siloah» que vol dir enviament). Joan aplic aquest nom a Jesús: l’enviat.

Les paraules emprades «ungir» i «Siloè» (que s’aplicava a la pica baptismal), demostren que aquesta narració es va construir a partir dels ritus d’iniciació (baptisme) de la primera comunitat.

L’acció transcorre en dissabte. Jesús no té en compta la Llei a l’hora de fer el bé a la persona.

va fer fang amb la saliva, Això estava explícitament prohibit per la interpretació farisaica de la Llei. Fer fang el dia setè, prolonga el dia sext de la creació. Jesús acaba la creació de l’home.

Als fariseus no els interessava el «què» (la curació), sinó el «com», perquè per aquí podien descobrir la infracció.

Els fariseus, quan ja no poden negar les evidències, sotmeten els pares a tres preguntes: És el vostre fill?, Va néixer cec?, Com ha recobrat la vista?

Els pares afirmen les dues primeres, però la tercera els fa por i diuen no saber-ho. No volen responsabilitats.

Al fallar-los l’argúcia emprada, van a confondre al cec. Pretenen que el curat denuncii el curador. Aquest confirma la curació, però no sap on és Jesús.

Els fariseus tenen clar que Déu no pot estar de part de qui no compleix la llei. Per ells, Déu no pot actuar contra el precepte ni que sigui a benefici de l’home. Volen fer veure al cec que la vista que ara té és contrària a la voluntat de Déu.

Però el cec no té por d’expressar el que pensa davant dels caps. Potser s’ha incomplert la Llei, però el que ha succeït és tant positiu per a ell, que s’ha de fer la pregunta: No serà que Jesús està per sobre dl dissabte?.

Ha experimentat l’amor gratuït i alliberador. Ara ell sap que és ser un home cabal i gràcies a això, també sap el que és Déu. S’adona que els mestres estan cecs. Descobreix que Déu és present en Jesús. Déu no pot concedir a un descregut que realitzi una obra tan extraordinària.

Els fariseus no accepten la realitat. Però al cec no li és possible negar el que ha viscut. Per no negar la seva pròpia experiència ni renunciar al bé que ha rebut el fan fora. El contrast salta a la vista. Els fariseus l’expulsen, Jesús s’hi apropa.

El relat acaba amb la plena acceptació de Jesús. El cec «el va adorar». El gest d’adorar a Jesús no és infreqüent en els sinòptics, sobre tot en Mateu, però en Joan és l¡única vegada.

Jesús, l’Home, és el nou santuari on es verifica la presència de Déu. El cec, exclòs pels jueus, troba el santuari verdader en Jesús, on s’ofereix el culte en esperit i en veritat.

*.- veure l’evangeli: https://www.feadulta.com

DIOS ES ESPÍRITU*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 4,5-42) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Anem cap a la Pasqua i els evangelis d’avui, la samaritana, i els dels dos diumenges següents el cec de naixement i Llàtzer, són els més escaients. En els tres es repeteix el «jo sóc»: sóc aigua, llum i vida.

La simbologia de l’evangeli de Joan ens introdueix a la teologia més avançada de tot el NT. Això no vol dir que el fet no sigui real.

El d’avui és un relat eminentment teològic. És una catequesi en tota regla que invita a un seguiment de Jesús com donador de Vida verdadera.

Ni en aquest temple, ni a Jerusalem, ni en cap altre temple es pot donar culte verdader a Déu.

Jesús es troba a Samaria, la part central de la terra promesa. Judea, Samaria i Galilea eren una sola nació, abans de la divisió entre Judea i Palestina. Partien dels mateixos antecedents religiosos però van fer rutes diferents. És per això, que en temps de Jesús, els jueus menystenien als samaritans que consideraven heretges.

La font de Jacob era un pou molt famós pel fet de ser l’únic en tota la regió. Va estar en ús des de l’any 1000 aC. fins el 500 dC.

Sense aigua la vida és impossible, per això l’aigua es convertí, juntament amb la llum, en el símbol de la Vida en l’esperit.

«S'assegué allí a la vora del pou.» Jesús va substituir el pou. Ell és la font (l’aigua viva) que va a ocupar el lloc de la Llei, el temple i la tradició. Aquesta substitució del temple i la Llei és la clau de tot el relat.

«Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua.» No té nom. És la representant de la regió que va a apagar la seva set seguint la tradició (el pou). Jesús està sol. Es tacte de l’encontre del Messies amb Samaria, la prostituta infidel. El profeta Osees de Samaria havia denunciat la prostitució d’aquesta terra, que en el seu temps era el regne d’Israel, per oposició al de Judà.

«Dóna'm aigua.» Jesús pren la iniciativa confessant la necessitat de tot ésser humà, de conservar la vida biològica. No manifesta prepotència. S’apropa a la dona demanant-li aigua. Ella té el que a ell li falta i necessita.

És lògic que la dona s’estranyi. Jesús acaba de fer a trossos un mur infranquejable. Se li apropa sense el complexa de superioritat dels jueus. Es presenta com un ésser humà, sense pretensions pel fet de ser jueu. Reconeix que ella, una dona samaritana, pot oferir-li allò que és indispensable.

Jesús ha demanat un favor i vol correspondre amb un altre molt més gran. Jesús està per sobre de les circumstàncies filosoficoreligioses que separen els jueus dels samaritans

La dona no coneix cap més aigua que la del pou, que és la figura de la Llei, que només es pot aconseguir amb l’esforç humà. No ha descobert el do gratuït de Déu.

L’aigua-esperit que Jesús promet, es converteix en font que dona vida contínuament.

«Senyor, dóna'm aigua d'aquesta!» La dona, sense comprendre com és possible, s’obra a l’oferta --al do--, que li ofereix Jesús. perquè dona resposta al seu anhel més íntim.

El versicles que fan referència al marit tenen un sentit profètic: de la relació entre Samaria i Déu. Osees 1,2 parla de la prostituta i a 3,1 de l’adúltera, que són imatges del regne d’Israel que tenia Samaria com a capital. La seva prostitució consistia en haver abandonat el Déu verdader.

«No en tinc, de marit.» La dona reconeix la seva situació. Ara Samaria no té el Déu verdader; ara donen culta a altres déus. En Jesús es personifica l’actitud de Déu que no ha trencat amb ells, sinó que els busca. El simbolisme dels cinc marits representa els cinc deus de Samaria. I el que ara té no és (Jahvè). Aquesta és una altre clau del relat.

«En esperit i en veritat». Jesús li està dient a la dona que el seu culte està prostituït, quan ella li pregunta pel temple. El culte antic establia una distància: La presència de Jesús demostra que Déu és proper; el culte deixa de ser vertical, perquè Déu està en l’Home. i no necessita ni espera dons. El nou culte no humilia, sinó que eleva la persona humana fent que cada vegada s’assembli més al Pare.



*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

ESCUCHARLE ES ATENDER AL GRITO DEL PRÓJIMO*
Selecció d’alguns punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 17,1-9) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

No sabem com es va forjar aquest relat de Mateu, però devia ser propi de la primera comunitat cristiana, perquè Marc, que és més antic, ja el va escriure en el seu evangeli.

Cal suposar que es tracte d’una experiència pasqual; la vivència que tenien els primers cristians de que Jesús els havia donat Vida.

De tota manera, com expliquen els exegetes actuals, hem de pensar que és més una catequesi per explicar una teofania, que un fet real, perquè s’utilitzen materials que no són inèdits.

Alguns apunts al respecta:

- El relat està fet d’elements simbòlics, utilitzats en altres teofanies de l’AT. A més, es repeteix fil per randa la teofania del bateig de Jesús al Jordà.

- El que hi ha de Déu en Jesús forma part de la seva humanitat. El diví no es capta pels sentits, no fan falta espectacles.

- Jesús va viure constantment transfigurat. La seva humanitat i la seva divinitat s’expressava cada cop que s’apropava a un home per ajudar-lo a ser ell mateix.

Aquestes observacions (l’autor en posa més), ens poden ajudar a entendre el verdader missatge d’aquest relat evangèlic.

Algunes claus per interpretar el llenguatge simbòlic del text:

«Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume»: L’experiència interior es sempre personal. Per això se’ls presenta amb els seus noms propis. També Moisès va pujar a la muntanya acompanyat de tres persones concretes.

«Dalt d'una muntanya alta.» És l’àmbit del diví en totes les tradicions religioses.

«La seva cara es tornà resplendent»: la glòria de Déu es reflexa en aquells que té a prop. Moisès al baixar del Sinaí li van haver de tapar la cara perquè la seva lluminositat feria els ulls dels qui el miraven.

«La llum»: Símbol de la presència de la Glòria de Déu.

«El núvol»: Símbol de la presència protectora de Déu. Un núvol acompanyava els israelites pel desert, protegint-los del calor del sol.

«Moisès i Elies»: Jesús connecta amb tot l’AT. La Llei i els Profetes. L’evangeli és continuació de l’AT, però superant-lo.

«La veu»: la paraula ha estat sempre l’instrument de l’acció de Déu, el vehicle amb el que s’ha fet la seva voluntat.

«Escolteu-lo»: És la clau de tot el relat. Només a ell, ni tant sols a Moisès ni Elies.

«La por»: apareix també en totes les teofanies. La presència del diví espanta. A l’AT, alguns inclús morien de morir en veure Déu.

L’arrel del missatge de l’evangeli d’avui, està en proposar Jesús com la presència de Déu entre els humans, però de manera molt diferent a com s’havia fet present a l’AT. Per això cal escoltar-lo. La seva humanitat portada a la plenitud és la Paraula definitiva.

Escoltar el Fill, és transformar-se en ell i portar una vida com la seva, és a dir, ser capaços de manifestar l’amor a través del do total d’un mateix. Es tracte de descobrir la veu de Déu en el crit desesperat de cada un dels éssers humans que trobem en el nostre caminar.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

LA TENTACIÓN DE UTILIZAR A DIOS*
Selecció d’alguns punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 4,1-11) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu planteja les temptacions de Jesús com un ritu de transició, per a demostrar que Jesús està capacitat per a portar a terme la seva missió.

La referència al Fill de Déu implica obediència al Pare i no al diable. Jesús ha d’estar preparat per a ser el Messies. És Fill, perquè venç la temptació.

Però les temptacions que avui llegim i el relat d’Adam i Eva, ens obliguen a veure-les diferents. Avui, del que es tracte, és de descobrir el valor de l’esforç per superar l’atracció del plaer sensible i la temptació de posar la nostra ment al servei d’allò que és biològic.

Les dues primeres temptacions pretenen convertir Jesús en dependent a canvi de pa o glòria. La tercera l’invita a convertir-lo en opressor. Deixar-se oprimir o oprimir, son ofertes satàniques. L’opressió és l’únic pecat, perquè és l’únic que ens impedeix ser humans.

Analitzem les temptacions de Jesús en allò que tenen en comú amb les trampes que el plaer, bo en aparença, atrapa a tothom.

Avui, ningú es prendrà el relat del Gènesi com un fet històric. El pecat d’Adam és un mite ancestral. Això no vol dir que sigui una fantasia o mentida. El mite, en sentit estricte, és un intent d’explicar conflictes vitals de l’ésser humà, que no es poden entendre d’una manera racional.

El relato d’Adam i Eva intenta explicar el problema del mal, i ho fa partint de les categories d’aquell temps.

Tampoc el relat de les temptacions es limita a una crònica de successos. Jesús, segurament es retirà moltes vegades al «desert» per pregar. En aquesta ocasió es tracte de plantejar a Jesús la disjuntiva que se li presenta a tot ésser humà quan afronta seriosament la seva humanitat.

En Jesús té una connotació especial, perquè se li planteja la temptació conforme a la seva situació personal. El nivell de la seva humanitat va relacionat amb la tasca que se li ha encomanat. La «prova» serà la manera con desenvolupa el seu messianisme.

Hi ha un clar paral·lelisme, entre els sinòptics, per intentar mantenir el relat de les temptacions i el pas del poble d’Israel pel desert. Jesús encarna el nou poble que, tot i haver passat per les mateixes temptacions que el vell, no hi cau.

Són les temptacions que ha de suportar Jesús, en tant que Messies. En elles es rebutja una idea de Déu i se’n proposa una altre molt diferent. L’home que segueix l’actitud de Jesús també és molt diferent.

En Jesús es manifesta un Déu que no es deixa manipular, i un home que no ha de manipular ni a Déu ni als altres, ni es deixa manipular per ningú, si és que vol assolir la seva verdadera plenitud humana.

Aquestes temptacions resumeixen els possibles entrebancs que trobarà Jesús, al recórrer el seu camí messiànic. Just en començar la seva vida pública es condensen en aquest relat, situat al desert..

A Jesús no el va temptar cap dimoni. El van temptar els qui tenia al voltant, tant si es presentaven com amics o com enemics. La temptació és inherent a l’ésser humà. Qui no s’hagi assabentat que la vida és lluita, té assegurat el fracàs més estrepitós.

Del que es tracte, no és d’elegir entre el bé i el mal, sinó de descobrir el que és bo i el que és dolent, més enllà de les aparences.

Aquesta distinció és la clau per saber on hem de plantejar la lluita. Tot i que, una vegada que sé on és el mal per a mi, no em cal cap estratègia per evitar-lo. El mal no pot ser mai atractiu.

Les tres temptacions de Jesús no són travetes puntuals que li posa el diable. Són situacions que tothom ha de superar al llarg de la vida.

Ni el placer sensible, ni la vanagloria, ni el poder, han de ser l’objectiu de l’ésser humà.

El poder i les seguretats, queden exclosos en la relació de Jesús amb Déu. El poder podria haver estat eficaç pel seu messianisme, però no hagués portat la llibertat als humans. La salvació ens ha d’arribar des de dins de nosaltres mateixos. Qualsevol intervenció des de fora, impediria el nostre desenvolupament humà. Els problemes derivats de les limitacions humanes no poden resoldre’s apel·lant la divinitat.

*.- Veure l'original (clicar): MATEO

FIDELS A JESÚS ENMIG DE LES TEMPTACIONS

Comentari a l’evangeli (Mt 4,1-11) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, l'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu"».

Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix; l'Escriptura diu: "Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li contesta: «També diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».

Després el diable se l'enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t'ho donaré si et prosternes i m'adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te'n d'aquí, Satanàs! L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"».

Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

Comentari.

Els cristians de la primera generació es van interessar molt aviat per les temptacions de Jesús. No volien oblidar el tipus de conflictes i lluites que va haver de superar per mantenir-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint els passos de Jesús.

El relat és esglaiador. Al «desert» es pot escoltar la veu de Déu, però també es pot sentir l’atracció de forces tenebroses que ens allunyen d’ell. El «diable» tempta Jesús emprant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel: fins i tot a l’interior de la religió es pot amagar la temptació de distanciar-se de Déu.

A la primera temptació, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per «convertir» les pedres en pans. La primera cosa que necessita una persona és menjar, però «l’home no viu només de pa.» El desig de l’ésser humà no s’apaivaga només alimentant el cos. Necessita molt més.

Precisament, per alliberar de la misèria, de la fam i de la mort els qui no tenen pa, hem de despertar la fam de justícia i d’amor al món deshumanitzat dels satisfets.

A la segona temptació, el diable li suggereix, des de dalt del temple, cercar seguretat en Déu. Podrà viure tranquil, «sostingut a les palmes de les mans», i caminar sense ensopegades ni riscos de cap mena. Jesús reacciona: «No temptis el Senyor, el teu Déu».

És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cadascú en la seva pròpia religió. És necessari assumir de vegades compromisos arriscats, confiant en Déu com Jesús.

La darrera escena és impressionant. Jesús mira el món des d’una muntanya alta. Als seus peus se li presenten «tots els reialmes», amb els seus conflictes, guerres i injustícies. Aquí vol ell introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, ofereix poder i glòria si l’adora.

La reacció de Jesús és immediata: «Adora el Senyor, el teu Déu». El món no és humanitzat amb la força del poder. No és possible imposar el poder sobre els altres sense servir el diable. Els qui segueixen Jesús buscant poder i glòria viuen «agenollats» davant del diable. No adoren el veritable Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 22 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Fidels a Jesús enmig de les temptacions” té com a fonament els fragments (1- 11) del capítol 4 de l’evangeli de Mateu.

Les temptacions que permanentment ens proposa el maligne, són connaturals entre els humans, fins i tot el fill de Déu, Jesús, també va ser objectes de les seves malicioses temptacions. La homilia pel proper diumenge, ens descriu quines foren les temptacions a que el mateix Jesús fou temptat: Els cristians de la primera generació es van interessar molt aviat per les temptacions de Jesús. No volien oblidar el tipus de conflictes i lluites que va haver de superar per mantenir-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint els passos de Jesús. El relat és esglaiador. Al «desert» es pot escoltar la veu de Déu, però també es pot sentir l’atracció de forces tenebroses que ens allunyen d’ell. El «diable» tempta Jesús emprant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel: fins i tot a l’interior de la religió es pot amagar la temptació de distanciar-se de Déu.  

A la primera temptació, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per «convertir» les pedres en pans. La primera cosa que necessita una persona és menjar, però «l’home no viu només de pa.» El desig de l’ésser humà no s’apaivaga només alimentant el cos. Necessita molt més. Precisament, per alliberar de la misèria, de la fam i de la mort els qui no tenen pa, hem de despertar la fam de justícia i d’amor al món deshumanitzat dels satisfets. 

A la segona temptació, el diable li suggereix, des de dalt del temple, cercar seguretat en Déu. Podrà viure tranquil, «sostingut a les palmes de les mans», i caminar sense ensopegades ni riscos de cap mena. Jesús reacciona: «No temptis el Senyor, el teu Déu». És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cadascú en la seva pròpia religió. És necessari assumir de vegades compromisos arriscats, confiant en Déu com Jesús.

La darrera escena és impressionant. Jesús mira el món des d’una muntanya alta. Als seus peus se li presenten «tots els reialmes», amb els seus conflictes, guerres i injustícies. Aquí vol ell introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, ofereix poder i glòria si l’adora. La reacció de Jesús és immediata: «Adora el Senyor, el teu Déu». El món no és humanitzat amb la força del poder. No és possible imposar el poder sobre els altres sense servir el diable. Els qui segueixen Jesús buscant poder i glòria viuen «agenollats» davant del diable. No adoren el veritable Déu.

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Normalment en temps de Quaresma, la litúrgia ens proposa aquest text de les temptacions que el maligne proposa o incita a Jesús, òbviament amb la única intenció d’aconseguir el seu plaer de fer caure al fill de Déu. Algú podrà dir o pensar que aquestes temptacions fetes a Jesús, no son l’exemple més significatiu per nosaltres, dones i homes que com a humans tenim moltes limitacions, tot al contrari de Jesús que sent fill de Déu fet home, el maligne ho tenia molt magre poder aconseguir que Jesús caigués en les seves temptacions. No obstant, crec que el text que Mateu ens proposa, és per fer-nos adonar fins a quin extrem és l’obsessió del maligne, que fins i tot es va atrevir a temptar al mateix fill de Déu. Justament per raó de la nostra naturalesa, hem caigut més d’una vegada en la temptació, ens hem aixecat i hem tornat a caure. El més important és haver-nos penedit i haver fet el propòsit amb l’ajuda de la pregaria i de la pròpia voluntat, de ser fidels a Jesús i de seguir fent l’esforç de posar en pràctica el seu missatge i la voluntat de Déu.