ANALIZA CON CUIDADO TUS MIEDOS, VERÁS QUE TODOS SON RIDÍCULOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 10,26-33) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús acaba de dir als seus seguidores que els perseguiran i els empresonaran. (vg Mt 10,17-21)

L’advertència arriba fins a nosaltres, en les diverses ocasions de pors paralitzants en que podem trobar-nos al llarg de la nostra vida.

La por és un sentiment que atrapa la persona que es troba davant d’un perill. El seu objectiu és el de: protegir-se, fugint o dotant d’energia necessària per enfrontar-se a l’amenaça.

Però sovint impedeix aquesta reacció espontània. La por racionalitzada impedeix defensar-se un mateix. Aquesta por (pànic) és la que destrueix la fe-confiança.

La por racional se sustenta en allò al que estem aferrats. No hem descobert el què som i ens agafem a un «jo» falç, inconsistent.

Jesús va dir: «La veritat us farà lliures.» Totes les pors són fruit de la ignorància. Si sabéssim el que som realment, no deixaríem espai a la por que ens impedeix ser nosaltres mateixos. Si no podem experimentar la realitat d’allò que ens fonamenta, seguirem estan intranquils i apareixeran les pors.

Si Jesús ens invita a no tenir por, no és perquè ens prometi un camí de roses. No es tracte de confiar en que no ens passarà res desagradable, o de que si alguna cosa dolenta ens passa, algú ens traurà les castanyes del foc.

No pensis que Déu és la garantia de que tot anirà bé. Però en Ell tens la seguretat de que: passi el que passi, estarà sempre al teu costat.

La confiança no surt d’un voluntarisme a prova de tot, sinó d’un saber plenament de què és Déu per a nosaltres. Acceptar les nostres limitacions i descobrir les nostres verdaderes possibilitats, és l’únic camí per arribara a la confiança total.

La confiança és saber que el meu passat és Déu, que el mau futur és Déu, i el meu present és en mans de Déu i no he de témer res.

Parlar d’una verdadera confiança en Déu, ens obliga a desfer-nos de les falses imatges que tenim d’Ell. A confiar en el nostre propi ser, en la vida, en allò que som de debò. No és confiar en un ésser que està fora de nosaltres i que, des de fora ens pot donar allò que volem. Del que es tracte. és de descobrir que Déu és el meu fonament i que puc estar tant segur de Déu com de mi mateix.

Confiar en Déu és acceptar la realitat que Ell va voler, tal com la va voler. Confiar en Déu no és esperar la seva intervenció des de fora per tal que rectifiqui la creació. És entrar en la dinàmica de la creació i no violentar-la.

La por no és només aprofitada per les empreses que es dediquen a les assegurances, també se n’aprofiten les religions que venen seguretats, després d’haver infós una por irracional al sagrat.

La por induïda és l’instrument més eficaç per a dominar als altres. Totes les autoritats l’han utilitzat sempre per aconseguir la docilitat dels seus súbdits.

Cal ser curós, perquè sovint molts estan en contra nostra, no perquè seguim Jesús, sinó per haver-nos apartat de l’evangeli.

Precisament l’evangeli ens diu que no tinguem por, perquè la causa de Déu, és la causa dels humans. Posar-se de part de Jesús és posar-se de part dels homes i les dones, sobretot dels marginats. Déu no està Fora manipulant capritxosament la seva creació. Ben al contrari, hi està absolutament involucrat. La seva voluntat és eterna i immutable, però no com un afegit a la creació, sinó com part de la mateixa creació. De manera que, Ell m’està creant i està involucrat en la meva existència. Mirant els humans des de Déu, m’adono que no són diferents del creador, i això em dona un sentiment de seguretat en mi, en allò que sóc i en el que jo significo per Déu. A la vegada, descobriré què significa Déu per a mi.

La confiança és un regal per a tothom, no només pels bons. És una necessitat pels que no ho som. Confiar quan creiem que som bons, entrem en una dinàmica molt perillosa, perquè significa que no confiem en Déu, sinó en nosaltres mateixos.

Jesús ens invita a no tenir por de res ni de ningú. Ni de les coses, ni de Déu, ni tampoc de tu mateix. La por a no ser suficientment bo, és la tortura dels més religiosos.

Totes les ports es redueixen a la por a la mort. Però la mort només ens pren allò que hi ha de contingent en nosaltres, d’individual, de terrenal, d’egoisme. Témer la mort és témer a perdre tot això. És un contrasentit intentar assolir la plenitud i seguir tement la mort.

L’evangeli avui ho diu molt clar. Si et prenen la vida, què et prenen realment? El que en realitat et prenen és precisament allò que no ets.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge 12 durant l’any (Mt 10,26-33)

«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern.» (Mt 10,28)

Fer por, és el que fan els poderosos de la terra, perquè així tenen el control de la gent. A Jesús «l’entristia, veure les persones terroritzades pel poder de Roma, intimidades per les amenaces dels mestres de la llei, distanciades de Déu per la por de la seva ira, culpabilitzades per la seva poca fidelitat a la llei.» (Pagola)

Déu ens ha creat lliures i és partidari de la llibertat. Però la llibertat no s’aconsegueix a qualsevol preu. Jesús va dir: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.» (Jn 8,31-32)

Qui coneix la veritat té la llibertat assegurada, i no té por de res. Com va escriure Teresa de Jesús: «Quien a Dios tiene / Nada le falta.»

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola
http://cristiansxxigracia.blogspot.com

REFLEXIONS

«Ser completament honest amb un mateix,» (segons Freud) no és, només, una virtut moral, sinó que, a la vegada, és una eina exigent, imprescindible per a qualsevol que vulgui evolucionar a la vida.

El pare del psicoanàlisi considera que «un exercici d’honestedat» ens evita caure en l’autoengany i ens permet controlar l’ego i les emocions. i és la clau per ser autèntics en la feina i en les relacions.

Ser honest requereix temps i llibertat; actuar sense presses ni coaccions. Abans d’emprendre una actuació cal un temps de reflexió. No per buscar la perfecció --que aquesta no existeix pels humans--, però sí per ésser coherent (honest) entre el que es pensa que s’ha de fer, i el que es fa realment.

Salvador Sol .
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

PROCLAMAR EL REINO NO ES HACER PROSÉLITOS SINO AYUDAR, SERVIR, LIBERAR A TODOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 9, 36 a 10,8) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui l’evangeli toca molts temes: l’elecció, la salvació de Déu, el sacerdoci dels fidels, la salvació de Crist, la manca de gent, la compassió, la vocació, la missió, l’evangelització, el servei, la curació, la gratuïtat...

Déu vol que la seva salvació arribi a tothom a través dels qui ja són salvats. Aquest podria ser el resum del missatge d’aquest diumenge.

Els israelites van veure en l’alliberament dels egipcis com el cim de la seva experiència religiosa. El seu Déu els havia salvat de l’esclavitud. En el desert els alliberà de la set, de la fam, de les serps. Després, a la terra de Canaan sentien la presència de Déu cada vegada que guanyaven als enemics o superaven una desgràcia.

L’experiència de salvació dels israelites fou una interpretació d’esdeveniments favorables. Quan els esdeveniments eren adversos, ho consideraven un càstig del mateix Déu.

En temps de Jesús es van sentir alliberats del dimoni, de les malalties, dels seus pecats. Quin és l’alliberament que esperem nosaltres, avui? Qui ens salva? De què hem de ser salvats?

Per la immensa majoria dels cristians, salvar-se és evitar la condemnació, una idea simplement negativa i una mica ingènua. S’hauria de tractar de buscar un concepte positiu i no de mínims, sinó de màxims. Podria ser «planificació», és a dir aconseguir la plenitud de ser a la que estem destinats. Aquesta plenitud hauria de donar sentit a tota la meva vida, de la mateixa manera que el punt de destí dona sentit a tots els passos que dono per arribar-hi.

Déu no ha de fer res per a salvar-me, perquè ja m’ha salvat d’una vegada per totes i des de sempre. Tal com s’entén normalment la salvació, dona la impressió de que a Déu la creació li va sortir malament i ara fa mans i mànigues per portar-la a un final feliç. No us sembla una mica ridícula aquesta idea? La Bíblia ens diu de forma prou clara al final del relat de la creació, que Déu va mirar tot el que havia fet, i era bo.

Estem en un error quan pretenem que Déu ens alliberi de la nostra condició de criatures, de la nostra contingència, de les nostres limitacions, de la mort. Tot això és conseqüència de la nostra condició de criatures, i per tant és intrínsec al nostre ésser. Déu no ho pot evitar. La salvació s’ha de buscar a una altre part.

En una ocasió Jesús va dir: «Aquesta és la vida eterna, que et coneguin a tu, únic Déu verdader i al teu enviat Jesucrist.» La salvació és doncs, prendre consciència, descobrir una realitat que ja és aquí. El tresor amagat al camp.

No estem acostumats a pensar en el que ens diu l’evangeli com a símbol. Prendre avui el dotze com a úniques persones investides per Jesús d’un poder especial, és ignorar el treball de milers d’exegetes i seguir llegint els evangelis d’una forma fonamentalista.

No està clar en quin moment apareix en la comunitat naixent la idea d’«apòstol» (enviat), però és impensable que fos abans de l’experiència pasqual

No podem seguir mantenint la idea de que l’important en la nostra Església, és la jerarquia. L’obligació de «proclamar» l’evangeli és de tots els qui formem la comunitat, no d’unes persones separades i elegides especialment per aquesta tasca.

En el Vaticà II es van dir coses que van deixar molt clara la missió dels laics a l’Església d’avui.

Assolir la plenitud humana i ajudar als altres a aconseguir-la. Aquesta és la tasca d’aquell que vol respondre al seu verdader ésser. Això no treu importància a les persones especialment preparades per dirigir i marcar pautes en aquesta tasca.

Però avui no es parla de la vocació de cada persona sobre la base de les seves aptituds o preparació personal, sinó d’una missió a la que tots hi som cridats. No es tracte de la vocació a ministeris especials, (sacerdoci, bisbe) que és pel que es preparen alguns, sinó de la conseqüència lògica del qui és cristià: portar a tots allò que ell ha rebut.

«Proclamar», no significa anar pel món cridant o realitzant accions espectaculars amb poders divins. Es tracte simplement d’ajudar al qui tinc a prop en tot el que pugui.

La missió consisteix en ajudar als homes a suportar les seves penúries. Només així els convencerem de que Déu és a prop de l’home. Només alliberant les persones, s’està anunciant Déu.

La missió no hauria de ser un gran esforç per a fer créixer el número dels que pertanyen a l’Església, sinó el d’augmentar el número dels que són objecta de la nostra atenció.

El que ens diu l’evangeli és que el seguidor de Jesús ha de considerar a tothom com membre de la comunitat, perquè tots han de sentir-se que són l’objectiu del seu servei.

Només la recerca del bé dels altres, o al menys la disminució de las seves carències, hauria de ser el motiu de la nostra predicació, sigui de paraula o de fets. Una comunitat no és cristiana si no està oberta a tots els homes i dones.

A la comunitat cristiana (l’Església) hi cap tothom. Si deixem fora a un de sol, es convertiria en un gueto, no en la comunitat de Jesús. L’Església s’ha de bolcar sobre els altres i no replegar-se sobre ella mateixa.

L’evangeli d’avui acaba amb una frase taxativa: «El que heu rebut gratis, doneu-ho gratis.» La gratuïtat hauria de ser la característica de tota acció comunitària. Buscar qualsevol classe d’interès, ni que sigui guanyar el cel, em treu de l’esperit de l’evangeli.

*.- Veure l’original: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 11 durant l’any (Mateu 9,36–10,1-8)

«Aneu... í prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.» (Mt 10,6-8).

Aquest evangeli és una crida a l’acció. «Escoltant les paraules de Jesús, redescobrim la veritable missió dels creients enmig d’aquesta societat.» (Pagola) «Déu vol que la salvació arribi a tothom, a través de la predicació i el testimoni dels qui ja estan salvats.» (Fray Marcos -Fe adulta)

Actualitzant conceptes, Pagola creu que avui:

 «Curar malalts», és alliberar els qui tenim a l’entorn, de tot allò que els crea inquietud i patiment.

- «Ressuscitar morts», és alliberar les persones d’allò que bloqueja les seves vides i mata la seva esperança.

- «Purificar leprosos», és netejar aquesta societat de tanta mentida, hipocresia i convencionalisme.

- «Expulsar dimonis», és alliberar les persones de tants ídols que ens esclavitzen, ens posseeixen i perverteixen la nostra convivència.

Jesús va establir el que Pagola en diu un «Programa alliberador.» Déu vol que les seves criatures tinguin vida: «La collita (tasca) és abundant, i els segadors (apòstols) són pocs.» (Mt 9,37)

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 - Veure claus d'interpretació per Fray Marcos:

 https://www.feadulta.com .

REFLEXIONS

Gaudí, d’arquitecta genial a líder espiritual. La seva filosofia era senzilla: «Per fer les coses bé cal: primer, l'amor; segon, la tècnica.» Per a ell, l’amor era el motor de l’activitat. Amor a la feina, amor als companys: «El treball és el fruit de la col·laboració, i aquesta només es pot basar en l'amor.»

Seguint els versos de Maragall: «Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,» (Cant espiritual), Gaudí entenia l’arquitectura com una obra de col·laboració amb l’Arquitecta del món. Una obra perfecta per qui el contemple com ho van fer Maragall i Gaudí.

«L’arquitecta de Déu» creia que: «L'originalitat consisteix a tornar a l'origen.», I ell entenia que l’origen és l’obra de Déu. La bellesa del món és immillorable i només cal observar i transformar en pedra allò que veiem: les formes, els colors i la llum de la naturalesa.

Tal com deia Miquel Àngel Buonarroti: «L'estàtua ja és dins del bloc de marbre; jo només m'he de limitar a treure'n el que sobra», Gaudí entenia que les formes ja existien a la pedra. Ell només buscava les lleis que li permetessin unir-les de forma resistent, i aconseguir l’encaix de les unes amb les altres (com qui construeix un trencaclosques) i convertir el conjunt en casa, parc o temple.

El secret consisteix en prescindir de la pressa. Als qui li assenyalaven que el temple que havia dissenyat trigaria molt de temps en acabar-se, els deia: «El meu client no té pressa.»

El venerable Antoni Gaudí era un home de religió cristiana, i va dissenyar el que avui ja és considerada Basílica menor, una obra per mirar al cel. I des d’on, en sentit descendent, és van explicant els trets més importants de la Bíblia. Per això es diu d’aquest temple, que és la Bíblia explicada en pedra. .

La paradoxa de, la Sagrada Família (que és un temple expiatori, això vol dir, que s’ha de construir a base de donacions), s’estigui construint gràcies al turisme (gairebé 5 milions de visitants, el 2025). Turistes que paguem per veure una obra inacabada, en construcció. No deixa de ser un fet extraordinari.

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

REFLEXIONS

Una formulació molt coneguda de la personalitat (relacionada amb la teoria del «jo mirall», és aquesta: «Hi ha tres persones en mi: el que jo crec que sóc, el que els altres creuen que sóc, i el que realment sóc.» : Deia un psiquiatre que el fet que més el preocupava és que la majoria de pacients als qui demana que defineixin la seva personalitat, per enfocar la teràpia correctament, no tenen resposta, no saben qui són. .

Sense saber mínimament quin és el nostre jo, és pràcticament impossible progressar humanament. Deia Confuci: «Qui es conquista a sí mateix és el guerrer més poderós.» Construir la nostra personalitat és el que dona sentit a la vida. Som el que pensem, i pensem segons el que «sentim». Entenent per sentir: el que escoltem, el que parlem, el que llegim (o veiem) i el que escrivim. Desenvolupant aquestes activitats és com anem incorporant els valors ètics i morals i anem configurant la nostra personalitat (el nostre creixement humà), i a la vegada, contribuïm a que el el nostre enton millori. Com va escriure Paulo Coelho: «Quan ens esforcem a ser millors del que ja som, el nostre entorn també millora.»

Reflexionar sobre «el que els altres creuen (o diuen) que som», pot ser el mirall o l’antídot per no repetir allò que hem fet o hem dit que no ha obtingut la resposta positiva que buscàvem, en termes de relació personal o de progrés social. «La persona que comet un error i no el corregeix, comet un altre error.» (Confuci).

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

DARSE A LOS DEMÁS, SIN TRUCOS DE MAGIA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 6,51-58) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


L’eucaristia és una realitat profunda i complexa, que forma part de la tradició més antiga. Potser sigui la realitat cristiana més difícil de comprendre i d’explicar. Fàcilment ens podem quedara a la superficialitat del ritu i perdre així la seva riquesa verdadera.

Ens cal superar moltes visions raquítiques o errònies sobre aquest sagrament.

1º.- L’eucaristia no és màgia. Tot i que la definició de màgia, en qualsevol diccionari, ens ho podria fer pensar:

El Concili de Trento va establir el terme transubstanciació, a la conversió del pa i el vi eucarístics. Però cal advertir que «substància» i «accident» són conceptes metafísics; no fan referència a cap realitat física.

2º.- No hem de confondre eucaristia amb comunió. La comunió és nomé l’última part del ritu eucarístic. L’eucaristia sense comunió, com la comunió sense eucaristia deixen el sagrament incomplet. Anar a missa i no combregar, és senzillament un absurd. Com anar a missa només per combregar, sense cap referència al significat del sagrament, només buscant una religiositat intimista, és un autoengany.

La distinció entre eucaristia i comunió explica la diferencia de llenguatge entre els sinòptics de l’últim sopar i Joan en el discurs del pa de vida. Joan fa referència a l’aliment, però alimentar-se vol dir: el qui creu en mi, el qui ve a mi.

3º.- A les paraules de la consagració, «cos» no signific cos; «sang» no significa sang. No es tracte del sagrament de la carn i de la sang físiques de Crist. A l’antropologia jueva, l’ésser humà no està compost d’ànima i cos (concepció grega). L’home és una unitat indivisible, però podem descobrir en ell quatre aspectes: Home-carn, home-cos, home-ànima i home-esperit.

L’home-cos, pels jueus del temps de Jesús, és l’ésser humà com subjecte de relacions amb els altres. Avui, el concepte més proper seria el que nosaltres en diem persona. Quan Jesús diu: «això és el meu cos», està dient: això sóc jo, això és la meva persona, estic aquí per deixar-me menjar.

En el caso de la sang: Pels jueus la sang era la vida. Copta! No es tracte de que fos el símbol de la vida. Era la vida mateixa. Quan Jesús diu: «això és la meva sang vessada», està dient que la seva vida, no la seva mort, és lliurada als altres. Tot el que ell és, està al servei de tots.

4º.- L’eucaristia no la celebra el sacerdot, sinó tota la comunitat. El capellà pot dir missa. Però només la comunitat pot fer present el do d’un mateix, com va fer Jesús a l’últim sopar i que és el que significa el sagrament.

L’eucaristia és el sagrament de l’amor. No hi pot haver signe d’amor en absència de l’altre. Per això diu Mateu»: «on dos o més es reuneixin en el meu nom, allí estic enmig d’ells.» (Mt 18,20).

5º.- La comunió no és un premi pels bons «que estan en gràcia», sinó un remei pels desgraciats que necessitem descobrir l’amor gratuït de Déu. Només sentin-me pecador estic necessitat de celebrar aquest sagrament.

Necessitem el signe de l’amor de Déu quan estem més separats d’Ell.

6º.- El significat del pa i del vi no és Jesús en sí mateix, sinó Jesús com a do. El do de sí mateix que ha manifestat durant tota la seva vida i que l’ha dut a la seva plenitud, identificant-se amb el Pare.

Queda clar que l’eucaristia no és un producte més de consum que em proporciona seguretats a canvi de res. No es pot celebrar l’eucaristia i sortir igual que s’ha entrat, sense que hagi canviat, en algun aspecte, la meva vida.

7º.- Feu aixó, no vol dir que perpetuem un acte de culte. Jesús no va donar importància al culte. Jesús va voler dir que repetim el significat del que acaba de fer. Això sóc jo que em parteixo i em reparteixo, que em deixo menjar... Feu-ho també vosaltres. Entregueu la pròpia persona i la pròpia vida als altres com jo he fet.

8ª.- Els signes de l’eucaristia no són el pa i el vi sinó el pa partit i el vi vessat. Durant molts de segles de l’eucaristia se’n deia «la fracció del pa». No es trate del pa com a cosa, sinó del gest de partir i menjar.

Al partir-se i deixar-se menjar, Jesús està fent present a Déu, que és do infinit, lliurament total a tots i sempre. Això és el que hem de fer nosaltres, si voleu ser cristians.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Santíssim Cos i Sang de Crist (Jn 6,51-58)

«Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.» (Jn 6,51)

«La eucaristia és una realitat» (Fray Marcos – Fe adulta) i, a la vegada, un gran misteri. Jesús parla de pa que alimenta, que dona vida i el vi que redimeix. Ell és l’enviat que viu en el Pare, i es dona perquè també nosaltres puguem viure segons la voluntat de Déu.

Eucaristia i comunió són indissociables. El sagrament de l’amor necessita de l’altre: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20)

El diumenge, pels primers cristians era el Dia del Senyor!. Avui, la secularització l’ha convertir en un cap de setmana, dedicat al lleure. Però, com diu Pagola: «l’assemblea eucarística» (la missa) encara avui «pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana,»

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Veure claus d'interpretació per Fray Marcos:  https://www.feadulta.com

REFLEXIONS

«Només hi ha un bé, el coneixement, i un mal, la ignorància.» (Sòcrates). El pitjor d’un ignorant, és que ignora que ho és. Per això afirma allò que no sap, a deferència del savi que dubta, investiga i proposa, sobre allò que ja sap. Ho va dir Aristòtil: «L'ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona.»

La ignorància es combat escoltant. Escoltar és més important que parlar. Com ha dit el Dalái Lama: «Si parles, només estàs repetint el que ja saps. Però si escoltes, potser podràs aprendre alguna cosa nova.». S’aprèn, escoltant el que es diu a casa, a l’escola al carrer... Però també, «escoltant» el que ens diu un llibre, una obra d’art, la conferència d’un savi.....

«La resposta està en el vent.» cantava Bob Dylan. Però només hi ha resposta si abans hi ha hagut pregunta. Perquè les respostes sense pregunta es perden en el vent.

Com diu el refranyer: «Qui res no sap, de res no dubta» I també diu: «L’ignorant és atrevit». El mal de la societat és que aquests són els que tenen més audiència en els mitjans de comunicació i els qui més prenen la paraula en els fòrums polítics, repetint sempre els quatre tòpics de la seva ignorància,

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

DIOS ES EL QUE AMA, EL AMADO Y EL AMOR*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 3,16-18) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta)

La Trinitat és una festa, significa el misteri de l’AMOR-VIDA de Déu que se’ns comunica.

Se’ns diu que és el dogma més important de la nostra fe catòlica. Però, només en la mesura de la nostra capacitat d’estimar podrem conèixer Déu. La Trinitat ens ensenya que només vivim, si convivim.

Per arribar al Déu de Jesús, hem de superar el nostre déu falç, que ens fa creure en:

- Un déu interessat per la seva glòria,

- Un déu totpoderós que si no elimina el mal es porque no vol.

- Un déu que salva a un d’una malaltia o perill si algú resa per ell, sinó, no.

- Un déu ofès que exigeix la mort del seu fill per a poder perdonar a l’ésser humà.

- Un déu que premia als qui fan el que ell vol i condemna als que no.

- Un déu gelós de la moral sexual, però a qui no li preocupa la injustícia.

- Un déu que ens exigeix estimar l’enemic però que als seus els envia l’infern.

Jesús va experimentar el Déu verdader, però els seus deixebles no van saber veure la seva vivència. No van poder aguantar el canvi profund que es produïa entre el Déu de l’AT i el que presentava Jesús. Amb el de l’AT se sentien més segurs.

El Déu de Jesús no s’entén si np s’experimenta la seva presència a l’interior d’un mateix. Si no es viu com el va viure Jesús. Això va més enllà del dogma. La mística és més important que la teologia.

Avui els cristians estan preparats, millor que mai, per intentar, una nova espiritualitat que posi en el centre l’Esperit-Déu. És a dir, cercar la manera de tenir un encontra viu amb Déu.

Res del que puguem pensar o dir sobre Déu és adequat al seu ésser. No podem definir ni qualificar Déu amb cap atribut. Tot el que sabem racionalment de Déu és una nosa per a viure la seva presència vivificadora en nosaltres.

Déu no té atributs ni «accions». Ell és, i tot el que fa és ell mateix. Si estima, és amor. Però no el que nosaltres entenem per amor. L’AMOR de Déu no el podem comprendre, només el podem experimentar.

Els primers cristians a l’amor que és Déu li deien «àgape». L’amor humà és una qualitat, que podem tenir o no. En Déu, l’amor és la seva essència, no pot no tenir-lo, perquè deixaria de ser.

Viure l’experiència de Déu Tri, seria conviure.. Estem fets per l’encontre i la comunicació. El podem experimentar:

1) Com Déu, ésser absolut,

2) Com Déu al costat nostra, present en l’altre.

3) Com Déu dins nostre, com fonament del nostre ésser.

Apropar-se a Déu és descobrir la Trinitat. L‘experiència del Déu cristià (el que es revelà en Jesús) ens portaria a se com Ell: Pare, Fill i Esperit a la vegada. En cadascun de nosaltres s’ha de reflectir sempre la Trinitat.

Avui no té sentit la disjuntiva entre creure en Déu o no creure-hi. Tots tenim el nostre Déu o déus. Avui la disjuntiva és creure en el Déu de Jesús o creure en un ídol. El qui avui rebutge Déu,n els ateus, el que rebutgen és la nostra idea de Déu, el nostre teisme interessat.

El Déu revelat per Jesús, és amor. Aquesta és l’essència de l’evangeli. La millor notícia que podia rebre un ésser humà és que Déu no pot apartar-lo del seu amor. Aquesta és la salvació verdadera que ens hem d’apropiar. És també el fonament de la nostra confiança en Déu. En aquesta confiança consisteix la nostra fe. Perquè Déu ÉS amor; és incapaç de condemnar. Només pot salvar. No confiar en la salvació de Déu, és el que condemna.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Solemnitat de la Santíssima Trinitat - (Jn 3,16-18)

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.» (Jn 3 16)

Reflexió: 

Com va dir el germà Roger de Taizé: «Déu no pot fer altre cosa que estimar.» Va en el seu «ADN». Altrament no seria el Déu de Jesús.

«Déu no és propietat dels cristians. Ni de cap religió.» (Pagola) El seu amor ho abasta tot. «Déu no estima només aquelles comunitats cristianes que segueixen el missatge de Jesús.» (Ibid). Ningú queda abandonat per ell: « «fa sortir el sol sobre bons i dolents.» (Mt 5,45)

Déu és en tu, és en mi, és en tots. Jesús no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Ell és: «camí, veritat i vida.» (Jn 14,6). Qui no accepta l’amor de Déu, és ell mateix qui renuncia a la Vida.

Salvador Sol

*.- Veure evangeli i comentari de J.A.Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 

REFLEXIONS

El refranyer era el calendari del pagès, quan encara no s’havia creat la tecnologia digital; quan tot anava al compàs del temps atmosfèric: «Per Pasqua Granada, l'espiga daurada, per Sant Joan, segada, i per Sant Pere, a l'era.»

Pasqua Granada. Cinquanta dies després de la Pasqua Florida, (per la floració de la primavera), els jueus celebraven la festa del «Xavuot». Era quan les espigues ja «granaven» i s’iniciava la sega del blat i els cereals , que s’havia plantat després de les pluges de tardor: «Pel novembre, qui no sembri que no esperi.»

Les festes populars amb el temps van canviant de sentit, i les religions sempre acaben apropiant-se-les. Aquesta segona pasqua (pasqua de pas) es va associar al record de quan Moisès va lliurar la Llei als israelites de l’Èxode i aquests van passa de nòmades a poble.

A partir del segle II dC. van ser les esglésies cristianes que li van donar el sentit de Pentecosta: el dia en que l’Esperit Sant va donar l’impuls de sortida al cristianisme.

Els deixebles de Jesús, després de cinquanta dies de reflexió, «reunits amb les portes tancades» (vg Jn 20,19) van rebre L’Esperit Sant, que és la saviesa de Jesús, i com ha escrit Fray Marcos (Fe adulta) és la saviesa de Déu». Ela apòstols, plens d’aquest Esperit, van sortir a predicar per carrers i places, que Jesús: aquell que els líders jueus i Roma havien crucificat, Déu l’havia ressuscitat.

Pasqua Granada o de Pentecosta, significa l’esclat primaveral d’una església que naixia, amb l’aval del mateix Déu. El Déu que Jesús ens va descobrir com a Pare,

Paradoxes de la vida, aquells que van denunciar en nom de Déu, la injustícia de la mort de Jesús i l’amor pels germans, van haver de segellar la seva fe, donant la vida, davant d’aquells que no van entendre, ni han entès encara, l’amor de Déu que representen els 7 dons de l’Esperit, que portarien, si es complissin, la convivència en pau entre iguals.

Confiem en que el pas del temps ens ajudi, als humans, a madurar.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta )

Si superem la interpretació de la resurrecció com la reanimació d’un cadàver, entendrem que l’experiència pasqual és una vivència, no un fet.

Els seguidors de Jesús van experimentar una altre manera de veure Jesús i veure Déu. Sense fe, el sepulcre buit ens pot portar a considerar --com li va passar a la Magdalena--, que algú s’havia endut el cos, i les aparicions, sense els ulls de la fe, serien com veure un fantasma.

La resurrecció és el concepte amb el que els primers cristians van voler transmetre’ns una nova manera de veure Jesús després de la seva mort. Una manera de dir-nos que experimentaven la presència de Jesús, que seguia viu i els comunicava Vida. Van deixar de veure Jesús com un jutge escatològic que tornaria al final del temps per a jutjar-nos, per veure’l com u taumaturg que va demostrar amb fets que Déu estava amb ell. Que els miracles eren la clau per comprendre Jesús.

L’experiència pasqual també s’explica pel reconeixement de que Jesús, el Mestre, és la Saviesa de Déu, preexistent de l’AT. Saviesa que ens condueix pel camí que porta a Déu.

La fusió d’aquestes consideracions van donar peu a la cristologia per explicar l’experiència pasqual dels deixebles, de que Jesús seguia viu després de la seva mort. Entendre l’experiència pasqual dels deixebles només és possible des de la nostre pròpia experiència de fe.

El relat de la Magdalena, Pere i Joan en el sepulcre se situa el primer diumenge, després de la mort de Jesús i de les cerimònies del sàbat. L’evangeli d’avui també se situa al primer dia.

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles» estaven reunits. Pels jueus el diumenge era el primer di de la setmana. La creació del món havia durat sis dies. El dia setè Déu va descansar. Jesús comença una altre creació –la definitiva--, el primer dia d’una nova setmana. Aquesta interpretació teològica ve després de la pràctica que molt aviat es feu comú entre els cristians La de reunir-se després d’acabar la celebració del Sàbat, quan es ponia el sol, i comença-va el diumenge.

«Tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Tenien por dels jueus, tot i que ells també eren jueus. En molts dels textos de Joan, quan diu jueus vol dir fariseus. Quan es va escriure aquest evangeli, els cristians ja havien estat expulsats de la sinagoga, Per tant, el lloc on es reunia la comunitat estava enmig d’un món hostil.

«Es posà al mig.» La presència fou directa. Jesús ja havia dit: «On dos o més es reuneixin en el meu nom, jo estic amb ells.» Per la comunitat ell és font de vida, referència i factor d’unitat. La comunitat cristiana està centrada en Jesús i només amb ell es manifesta.

«Els va mostrar les mans i el costat.» Els signes del seu amor evidencien que és ell mateix, el que va morir a la creu. No hem de tenir por a la mort. A Jesús ningú li pot prendre la vida verdadera, Ni ell prendrà la dels seus seguidors. La permanència de les senyals, indica la permanència del seu amor. La comunitat té l’experiència de que Jesús comunica vida.

«Rebeu l'Esperit Sant.» I va «alenar» damunt d’ells. Alenar és el verb emprat a Gn 2,7. Amb aquesta alenada, l’home de fang, es convertí en ésser vivent. Ara Jesús els comunica l’Esperit que dona Vida verdadera. Acaba així la creació de l’home. «De l’Esperit neix l’esperit.» Això significa néixer de Déu. La condició d’home-carn queda transformada en home-esperit.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Pentecosta - /Jn 20,19-23) 

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres.» (Jn 20,19)

Reflexió:

Els deixebles tenen por, Jesús els porta pau (confieu). «Aleshores alenar damunt d’ells, i els digué: Rebeu l'Esperit Sant.» (Ibid 22)

- Rebre l’Esperit vol dir, seguir Jesús pels camins de Galilea i trobar-se amb ell a Jerusalem.

- Qui rep i segueix l’Esperit viu la vida de Jesús, que és la vida que Déu ha dissenyat pels humans.

Ens cal una nova Pentecosta que ens porti a l’«aggiornamento» que demanava el Papa Joan, i «aprenguem a mirar com Jesús mirava els qui pateixen, els qui ploren, els qui cauen, els qui viuen sols i oblidats.» (Pagola)

«Veniu, oh Esperit Sant, Aura divina, / baixeu del cel als cors que haveu creat; / Pentecostes l'obra del Crist culmina: / Veniu, Amor sagrat.»

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 REFLEXIONS

El benefici de les companyies. El refranyer castellà ho diu clarament: «Dime con quién andas y te dirè quién eres.» Els humans som éssers influenciables i per tant hem de saber escollir amb qui ens relacionem, si volem progressar en la nostra condició humana.

S’ha dit que el més normal és que ens relacionen amb els qui compartim els mateixos gustos. Però una frase que divulguen els psicòlegs dedicats al desenvolupament personal, contradiu aquest criteri. La frase és aquesta: «No busquis persones amb els mateixos gustos, busca persones que tinguin els teus mateixos valors.»

Compartir gustos és optar per una manera superficial o emotiva de passar-s’ho bé. El gust, entès com plaer o satisfacció que ens produeix una cosa, és extern i momentani.

Els «valors» venen de dins d’un mateix i condicionen el caràcter; el què som realment. Tenen a veure amb les actituds, amb com reaccionem o actuem davant dels fets dels que som protagonistes, o d’allò que és la nostra activitat habitual. La manera de treballar, pensant en l’ús social del que fem, estimula el valor de la qualitat, allò que en català en diem «la feina ben feta.» A la vegada dona sentit a la vida, «som útils», socialment parlant.

Els valors s’adquireixen per contagi o per osmosi. Per això és important relacionar-se amb qui compartir valors universals que ens ajudin a desenvolupar-nos personalment i ajudin a millorar les condicions de vida del coetanis d’avui i del futur.

En la línia d’un escrit de Paulo Coelho: «Qui té l’actitud de «plantador», sap que haurà de tenir cura del seu creixement d’allò que planta i possiblement no n’arribarà a veure’n el fruit.» Però algú, com també s’ha escrit: «Gaudirà de l’ombre de l’arbre plantat.» Això justifica amb escreix, una vida centrada en els valors.

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

REFLEXIONS.-

«No hi ha pau sense justícia, no hi ha justícia sense perdó:» (Joan Pau II)

Un dia com avui (18 de maig) de 1920, va néixer a Wadowice (Polonia) Karol Józef Wojtyła, sacerdot catòlic que el 16 d'octubre de 1978 va ser elegit Papa de l’Església catòlica, amb el nom de Joan Pau II, i es convertí en el pontificat més llarg de la història; 26 anys, 5 mesos i 17 dies

Joan Pau II va ser el primer papa no italià (després de 455 anys). Un papa d’una personalitat complexa, amb una forta capacitat de presència (havia estat actor de teatre en la seva joventut), de conviccions doctrinals fermes i a la vegada, amb una gran capacitat d’empatia que el feia proper a la gent i als pobles. Recordem el petó que feia a la terra del país que visitava (en visità 120) en els seus 104 viatges apostòlics.

Al llarga del seu pontificat (del 16 octubre 1978 al 2 abril 2005) va tenir una intervenció decisiva (lideratge moral) per acabar amb la Guerra Freda i la consegüent caiguda del Mur de Berlín el 1989. Això ho va reconèixer el president rus Gorbatxov quan va declarar: «Tot el que ha passat a l'Europa de l'Est en els últims anys hauria estat impossible sense l'esforç d'aquest Papa i el paper formós que va exercir en l'escena mundial.»

També recordarem Joan Pau II per ser el Papa que va patir un greu atemptat, el 13 de maig de 1981, a la plaça de Sant Pere a mans del turc Ali Ağca, el dia que se celebrava la festivitat de la Mare de Déu de Fàtima. Fet que s’ha relacionat amb un dels Tres Misteris de Fàtima; la que parlava de la mort a trets d'un «Bisbe vestit de blanc.»

Joan Pau II va morir a Roma, el 2 d’abril de 2005. Les seves restes reposen al a la basílica de Sant Pere del Vaticà.

El reconeixement de santedat de Karol Józef Wojtyła ha estat unànime i accelerat: el mateix any de la seva mort va ser declarat pel papa Benet XVI, Servent de Déu (2005), Venerable (2009) i Beat (2011). Després el papa Francesc el 2014 el va canonitzar Sant, establin la seva festivitat pel 22 d’octubre.

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

EL PARÁCLITO*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14,15-21) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

En aquest fragment d’evangeli, Joan tracte de fer veure als cristians de finals del secle primer, que no estaven en inferioritat de condicions en relació als que havien conegut Jesús; per això és també important aquest tema, per a nosaltres avui.

Ens posa davant de la realitat de Jesús viu, que ens fa viure a nosaltres amb la mateixa Vida que tenia ell abans i després de la seva mort; i que ara es manifesta amb la mateixa Vida de Déu.

«Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, Els manaments perden el seu caràcter de imposició; són exigència interna de l’amor. No es tracte d’una obediència a normes externes, sinó manifestació d’un impuls interior.

Sels manaments no són com la «Llei». Són «exigències» que no venen de fora, sinó resposta de l’amor a les possibilitats d’arribar a la plenitud humana.

Joan considera que «el pecat del món» és l’opressió, que es manifesta en tota classe d’injustícies. Mentre que l’«amor» és únic, i es desplega en tota classe de solidaritat i lliurament als altres.

«Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Quan Jesús diu que el Pare enviarà un altre defensor, no està parlant d’una realitat diferent d’allò que és ell o del que és Déu. Està parlant d’una nova manera d’experimentar l’amor, que serà molt més propera i efectiva que el que va ser la seva presència física de quan vivia a la terra.

«Defensor» (paraklêtos) = el que ajuda en qualsevol circumstància; advocat defensor quan es tracta d’un judici.

Naturalment es tracta d’una expressió metafòrica. La defensa a la que es refereix, no vindrà d’una altre entitat, sinó que serà la força de Déu-Esperit que actuarà des de dins de cadascú.

L’Esperit serà un altre garant. Mentre estava amb ells, era el mateix Jesús qui els ensenyava i defensava. Quan ell se’n vagi, serà l’Esperit l’únic defensor, però serà molt més eficaç, perquè defensarà des de dins a cadascú.

«Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, . L’ambivalència del terme grec (alêtheia) = veritat i lleialtat, posa la veritat en connexió amb la fidelitat, és a dir amb l’amor.

«De la veritat». L’Esperit que és la veritat, està en Jesús que ha dit d’ell mateix que és la veritat.

«El món» és aquí l’ordre injust que professa la mentida, la falsedat. El món proposa com valorar allò que redueix o suprimeix la vida de l’home. El contrari de Déu.

«No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres.» En grec (órfanoús) = orfes s’utilitza sovint en sentit figurat. En 13,33 havia dit Jesús: fillets meus. A l’AT l’orfe era el prototip d’aquell a qui es pot cometre tota classe d’injustícies impunement. Jesús no deixarà als seus indefensos davant del poder del mal.

El món deixarà de veurem; vosaltres, en canvi, em veureu, perquè jo tinc vida i també vosaltres la tindreu. La profunditat del missatge ens pot deixar en la superficialitat de la lletra.

«D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu,» Jesús no fa referència a la visió física. No es tracte de veure’l ressuscitat, sinó de descobrir que segueix donant-nos Vida.

Aquesta idea és clau per entendre bé la resurrecció. El món deixarà de veure’l, perquè només és capaç de veure’l corporalment. Ells que l’havien vist amb vida terrestre, l’havien vist com el món, externament, ara seran capaços de veure’l d’una manera nova. El seguiran veient i amb més claredat.

Aquell dia descobriran que Jesús està en comunió de Vida amb el Pare. Experimentaran que s’identifica amb ell, i vosaltres amb mi i jo amb vosaltres. Al participar de la mateixa Vida de Déu, de la que el mateix Jesús participa, experimentaran la completa unitat amb Jesús i amb Déu.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L'EVANGELI*

Diumenge 6 de Pasqua (Jn 14,15-21)

«Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre.» (Jn 14,15-16)

La setmana passada Jesús s’identificava: «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Jn 14,9) Avui va més enllà: «Qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell.» (Jn 14,21)

Jesús, el Crist, ja «no és visible amb la llum d’aquest món.» (Pagola). Però ens deixa el seu Esperit --que és l’esperit de Déu--, perquè mantibguem viva «aquesta presència de Jesús ressuscitat» (Íbit), estimulant-nos a treballar per un món més just.

El món no coneix «l’Esperit de la veritat», perquè no creu en la meva paraula ni en les meves obres. «Sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres.» (Jn 14,17).

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola http://cristiansxxigracia.blogspot.com .

 

JESÚS SE IDENTIFICA CON DIOS-VIDA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14,1-12) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El context d’aquest fragment d’evangeli, és el discurs de comiat del sopar pasqual. En el capítol 13 Joan se centre en Jesús. En aquest (14) el centre és el Pare. L’ambient és de inquietud. La traïció de Judes, l’anunci de la negació de Pere, l’anunci del comiat. Jesús invita a la calma i a la confiança. La clau del missatge en aquest capítol és la relació de Jesús i la dels seus deixebles, amb el Pare.

Joan posa en boca de Jesús, allò que, en realitat, són reflexions pasquals de la seva comunitat. Jesús parla d’un futur que per a nosaltres ja és present. Però, a la vegada deixa entreveure un altre futur, que l’Esperit Sant anirà fent realitat.

«Creieu en Déu, creieu també en mi.» (Jn 14,1). La frase grega «Pisteuete eis», no significa creure, en el sentit que li donem nosaltres. En sentit bíblic, l’hem de interpretar com: «Poseu la vostra confiança en...» En aquest cas, posar la confiança en Déu i posar-la en Jesús, és la mateixa cosa.

«A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts.» (Ibis 2). Jesús no es refereix a un lloc, sinó a l’àmbit de l’amor de Déu. També es podria traduir per: «a la família de Déu...»

Tot el llenguatge emprat és mític-simbòlic. «Vaig», «quan hauré anat», «tornaré»... no tenen un sentit literal. És teologia clau per entendre que Jesús marxa però es queda. Segueix al nostre costat, per fer-nos descobrir la seva identificació amb Déu i ensenyar-nos a viure, aquesta realitat, ara i aquí.

«Jo sóc el camí, la veritat i la vida.» (Ibis 6) El concepte de «camí» pressuposa un destí; el destí és el Pare. El concepte de «veritat» pressuposa que el descriu; que la veritat és ell mateix. Dels tres termes, l’únic absolut és «Vida». Jesús posseeix la Vida i per això, és camí i veritat.

Jesús és «el camí» perquè ha realitzat el projecte de Déu arribant a la plenitud humana. El camí de l’amor que duu a la mort. El lliurament total de si mateix fent que a través seu brilli la presència de Déu. Jesús s’ha fet camí perquè nosaltres puguem seguir-lo. A l’AT el camí era la Llei. Jesús substitueix la Llei, no amb una altre llei, sinó amb la seva persona.

«Jo sóc la veritat», és com dir: sóc el que he de ser. No es tracte d’una veritat lògica, sinó d’una veritat ontològica, que fa referència a l’ésser de Jesús, que és l’home autèntic. «Jo sóc» és el nom que es dona Déu a si mateix, en resposta a Moisès. El complement pot ser: pastor, camí, vida, veritat. Qui s’identifica amb Déu ho és tot.

Jo sóc vida, és a dir, l’essencial del meu ésser és l’energia que fa que sigui allò que sóc.

«Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Ibis 9) Felip segueix separant Déu de l’home. No s’ha assabentat de que Déu només és visible en l’home. Per això Jesús pot dir: qui m’ha vista a mi ha vist el Pare.

Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. «És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.» (Ibi 10) Compta amb el que diu: és el Pare qui fa les obres. I si no hem creieu a mi, «creieu en les obres.» Les obres són la manifestació de que Déu és en Jesús.

Però la manifestació de Déu en les obres de Jesús no són una exclusiva seva. Déu actua en ell i seguirà actuant en tot aquell que segueixi els seus passos.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge 5 de Pasqua (Jn 14,1-12)

«Senyor, si ni tant sols sabem on vas, com podem saber quin camí i porta?. Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.» (Jn 14,5-7)

Tomàs raona amb coherència: «Si ni tant sols sabem on vas...» Jesús torna allà d’on ha vingut. Però als apòstols --com a nosaltres--, ens costa reconèixer que venim de Déu i anem cap a ell; som fruit de la Creació. Com passa amb el cercle, després de donar tota la volta, tornem al punt d’on hem sortit.

«Ser cristià és, abans de tot, creure en Crist» (Pagola) Que és igual que creuer en Déu. Perquè Jesús és la imatge humana de Déu: «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Ibis 9)

«Creure en Déu («Pisteuete eis»), en sentit bíblic, és fer confiança en...» (Fray Marcos -Fe adulta). Jesús també demana que creiem en ell, Només ell és «el camí»: «jo estic en el Pare i el Pare està en mi.» (Jn 14,11). Jesús és conscient del difícil que resulta creure en la seva paraula. Per això fa una segona invitació: «Si no creieu en mi, creieu en les meves obres.»

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola http://cristiansxxigracia.blogspot.com

JESÚS NOS COMUNICA SU MISMA VIDA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 10,1-10) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Seguim en el tema pasqual. Jesús afirma: «jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» Aquest és el verdader tema de la Pasqua.

Joan posa en boca de Jesús allò que d’ell pensaven els cristians de finals del segle I en la seva comunitat. Allò que creien i van viure comunitàriament aquells primers cristians, és per a nosaltres molt interessant perquè parla d’una vivència provocada pel record del que deia i feia el Jesús que va viure amb ells i encara els dona Vida.

En realitat els ramats d’ovelles d’aleshores eren de tipus familiar i no passaven de 5 ó 10 ovelles o cabres que eren imprescindibles per a l’economia familiar

Després de portar-les a pasturar, cadascú les seves, es reunien totes en una cleda, que consistia en un tancat de pedres, deixant una entrada molt petita perquè les ovelles entressin i sortissin d’una en una i així poder-les comptar. Les cledes normalment no tenien porta. Feia de porta el pastor que les cuidava durant la nit. Aquest pastor havia de conèixer el propietari de cadascuna, i per a controlar que cadascú s’emportés només les seves..

Al matí cada pastor treia les seves i ho feia amb un xiulet o un crit, que cada ovella identificava per sortir. A més, les ovelles tenien un nom, com avui tenen els gossos.

Amb aquestes dades s’entén que Jesús s’identifiqués amb aquest pastor/amo que cuida de les ovelles, no tant pel rendiment que en treia, sinó per elles mateixes.

Les ovelles en l’evangeli de Joan, són el poble oprimit pels dirigents jueus. Aquests són els lladres i bandolers. Lladres, perquè s’apoderen del que no és seu. Bandolers perquè utilitzen la violència per sotmetre els més dèbils.

A l’ AT hj ha referències molt concretes, sobre tot a (Ez 34,2-5), de pastors que en comptes de cuidar de les ovelles es pasturen ells mateixos i utilitzen les ovelles en benefici propi.

Les ovelles coneixen la seva veu. Escoltar la veu del Senyor i obeir-la, és una frase molt bíblica. Les crida pel seu nom perquè, per a ell no hi ha massa; cada una té nom propi. Cada ésser humà és únic i irrepetible.

Les que escolten la seva veu, surten de la institució opressora i queden en llibertat. No són els membres de la comunitat els qui han d’estar al servei de la institució ni de la autoritat. És la institució i l’autoritat la que ha d’estar al servei de cadascú.

En una mateixa cleda hi havia ovelles d’amos diferents. És per això que diu que treu les seves, Les que coneixen la seva veu i el segueixen. El text vol deixar clar que les ovelles no podien sortir per elles mateixes de l’estat d’opressió. No tenien alternativa per elles mateixes. És Jesús qui els ofereix llibertat i capacitat per a decidir per elles mateixes. Els dirigents jueus són «estranys», que no volen el bé per les ovelles.

Ell camina al seu davant i les ovelles el segueixen. Això vol dir més del que diu. Jesús recorregué de punta a punta una trajectòria humana. Aquesta experiència a nosaltres ens serveix de guia. per a recórrer el mateix camí.

Jo sóc la porta. No es refereix a l’element que gira per tancar o obrir, sinó al lloc per on passen les ovelles. El pastor que les cuidava era l’única porta. Per això diu que és la porta de les ovelles, no de la cleda. Tots els qui han vingut abans, són lladres i bandolers, no han donat la llibertat a les ovelles.

Entrar per la porta que és Jesús, és igual que «apropar-se a ell», «adherir-se a ell»; això implica assemblar-se a ell, és a dir, anar com ell, buscant el bé comú de l’home. Ell dona la vida definitiva i qui la posseeixi quedarà alliberat de l’explotació. Ell és l’alternativa a l’ordre injust.

En Jesús, l’home pot assolir la verdadera salvació. «Podran entrar i sortir», és a dir, tindran llibertat de moviment. «Trobaran pasturatge», que és dir el mateix que «no passaran gana ni set». Així el pastor s’identifica amb el pa de vida, que és ell mateix.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir, El lladre (dirigents) no només roba, pren a la gent allò que és d’ells, sinó que sacrifica a las ovelles, es a dir, els pren la vida. La missió de Jesús es exactament la contrària: les hi dona Vida i lles restitueix en el seu ésser verdader. Els jerarques els arruïnen la vida biològica. Jesús els dona la Vida verdadera i amb ella, la biològica, assoleix el sentit verdader.

Jesús no busca el seu profit, ni el de Déu. El seu únic interès és que cada ovella assoleixi la seva pròpia plenitud

Jesús és per la comunitat i per a nosaltres, l’únic pastor.

Ell mateix lliura la seva vida. En grec hi ha tres paraules per a designar vida: zoê, bios y psukhê; però no signifiquen el mateix. A l’evangeli en grec la paraula és psykhên = vida psicolgica, no biològica. Es tracta, per tant, de possibilitar la vida en tot allò que un és.

La característica del pastor model és que posa tota la seva vida al servei de les ovelles perquè visquin, sense cap tipus de limitació. Fent això, evidencia la seva classe de Vida i manifesta la possibilitat de que tots els qui el segueixen, tinguin accés a aquesta Vida.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 Pels camins de l’evangeli*
Diumenge 4 de Pasqua – A (Joan 10,1-10)

«Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» (Jn 10,9-10)

Jesús diu: «Jo sóc la porta» i més avall puntualitza: «jo sóc la porta de les ovelles.» (Jn 10,7). És a dir: La «porta» en tant que metàfora de l’acció de Jesús, no és un control d’accés i sortida, sinó el transit vital (per on passa la vida), de qui pot dir Com Sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.» (Ga 2,20)

Passar per aquesta porta, és assumir el missatge i l’exemple del Pastor: «Qui el segueix creua un llindar que condueix a un món nou: una manera nova d’entendre i de viure la vida..» (Pagola). Jesús, «que viu de la veritat, promet conduir les ovelles a les ‘pastures’, a les fonts de la vida.» (Benet XVI) d’on brolla la Veritat, que és el bé dels humans.

Jesús crida les ovelles pel seu nom, «camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.» (Jn 10,4). Fray Marcos (Fe adulta) ens recorda que segons la Bíblia: «Escoltar la veu del Senyor és conèixer i obeir.» I que:: «la seva veu és alliberadora.»

Salvador Sol Bachs

*.- Veure comentari de l’evangeli, per J,A,Pagola

CÓMO LLEGAR A LA EXPERIENCIA PASCUAL*
Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 24,13-35) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


En la narració d’avui Lluc ens presenta dos deixebles que passen de creure en un Jesús profeta que ha estat condemnat a una mort destructora, a descobrir-lo viu i donant-los Vida. De la desesperança, passen a viure la presència de Jesús. Deixaven Jerusalem tristos i decebuts; ara van corrent , tornen a corre cuita, contents i il·lusionats. El pessimisme els va fer abandonar el grup, l’optimisme els obliga a tornar per explicar la gran notícia.

Els dos deixebles d’Emaús no són persones concretes, sinó personatges. No volen informar-nos d’un fet passat, sinó del que està passant cada dia als seguidors de Jesús. La importància del relat consisteix en que tots nosaltres som en ells.

Els dos deixebles s’allunyaven d’un malson. No anaven a trobar Jesús; és ell que els va a l’encontra. Perquè, malgrat el desengany, anaven parlant de Jesús.

El primer que fa Jesús és invitar-los a que es desfoguin, que manifestin tota la decepció i amargor que acumulaven en el seu interior. La utopia havia acabat malament. Però en el cor encara hi havia Jesús.

Després d’anar amb ell uns quants kilòmetres, el reconeixen en el gest de partir el pa..

No és Jesús qui ha de fer miracles perquè el reconeguem. Som nosaltres els qui l’hem de descobrir en aquells moments i llocs on es fa present Jesús.

1) En el camí de la vida.
Després de la seva mort, Jesús va sempre amb nosaltres en el nostre camí. Però, com ens diu aquest episodi, és possible anar amb ell i no reconèixer-lo.

2) En l’Escriptura.
Si volem trobar-nos amb el Jesús que dona Vida, l’Escriptura és un instrument d’aproximació. Però el gran perill és que ens quedem en la literalitat de l’escrit, sense arribar a descobrir el missatge, que no està en la lletra. sinó en la vivència espiritual que ens possibilita el relat.

3) En partir el pa.
No és tant una eucaristia, sinó de la manera personal de partir el pa i repartir-lo. Fa referència als àpats en comú i a la multiplicació dels pans i els peixos... També, per descomptat, a l’eucaristia. Quan es va escriure aquest relat ja hi havia una llarga tradició d’aquesta celebració per la comunitat.

Al veure els signes, se’ls obren els ulls i el reconéixen.

4) A la comunitat reunida.
Jesús està present després de la mort, en la comunitat i en les experiències de cadascú, compartides.

L’ésser humà només desenvolupa les seves possibilitats de ser en la relació amb els altres. Jesús va fer present Déu estimant, és a dir, donant-se als altres.

Jesús és el nostre company de viatge, encara que que és molt difícil reconèixer-lo en tot aquell que es creua en el mau. Unes vegades serem caminants decebuts i altres el "Jesús" que ens anima, explicant les Escriptures i partint i repartint el pa. En ambdós casos fem comunitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.