FE I RAÓ

Quan els seguidors dels apòstols van sentir la necessitat de justificar la fe que tenien en una persona que va ser ajusticiat per desobediència a la Llei, però que «tenia paraules de vida eterna» (Jn 10,27-30), es van haver de recolzar en la raó. «Crec per entendre», deia sant Agustí al s.III, i els cristians havien de creure en els homes que havien donat testimoni d’haver vist el Crist ressuscitat. Doncs que ells no ho havien vist havien de tenir fe en els evangelis.
Al s. XIII es desenvolupa la teoria de la «doble veritat». Per una banda hi ha la veritat de la fe, en el camp de la teologia i per l’altre, la veritat de la raó, en el camp de la filosofia. Des de sant Agustí, s’accepta el predomini teològic sobre qualsevol altre qüestió filosòfica. Però, sant Tomàs, al s.XIII, desmentirà aquesta teoria afirmant que hi ha una sola veritat i que la fe està per sobre de la raó.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, defineix la raó com una «Consideració que indueix a una creença que la confirma, que mou a una determinació». I la fe, com «Creença ferma en la fidelitat, en la veritat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa». En el primer cas, la raó, es situa en una creença d’arribada, en una veritat que es demostrable i pot ser provocada (evolucionisme, modificació de la matèria...). La fe, en canvi, és l’acceptació d’una veritat d’entrada, indemostrable, transcendent (creacionisme, immortalitat...). Hi ha encara una fe íntima, personal, immanent (fidelitat de la parella,..).

Tomàs pretén posar ordre en aquesta qüestió deixant que la filosofia s’ocupi de les veritats naturals que poden ser identificades mitjançant la raó, mentre que la teologia s’ha d’ocupar de les veritats revelades per la Bíblia que només poden ser acceptades, gratuïtament, per la fe en aquell que les proclama i les realitza. Quan els deixebles del Baptista pregunten a Jesús si és ell el Messies o n’han d’esperar un altre. La resposta es recolza en els fets: «Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords i senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Lc 7,22) És a dir, la fe es raona experimentant-la.

La paraula catalana «enraonar», vol dir parlar amb raó. La paraula grega Logos és polivalent. Es pot traduir per: raonament, argumentació, parla o discurs. Així, quan els teòlegs tradueixen Verb de Déu per Logos, estan donant a les paraules de Jesús el valor de raó. Ell es, doncs, la raó de Déu, el que instaura el pla de Déu, en concepte de regne, sobre la terra i els homes. 

Per això sant Agustí posa la fe (virtut teologal) per sobre de la raó filosòfica, que mai podrà accedir al nivell de la divinitat. Pau ho expressa amb tota claredat: «El Senyor coneix els pensaments dels savis, i sap que són buits» (1Co 3,20) També Jesús s’hi refereix, quan enalteix el Pare «perquè ha revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25 i Lc 10.21).

Sembla clar, doncs, que la ciència no pot interferir el camp de la fe amb el pretext de la seva indemostrabilitat. No és el seu àmbit. Com diu el jesuïta Carreira. la ciència pot estudiar i predir el comportament de la matèria, d’allò que segueix unes lleis, permet ser modificat i mesurat, però no allò que té a veure amb sentiments. No es pot parametritzar el grau d’emotivitat que produeix una poesia. Tampoc hauria d’intentar demostrar l’existència o no existència de Déu. 

Pels cristians, doncs, la raó de la fe ens la donen uns homes que van viure amb Jesús i el varen veure ressuscitat. Joan en dóna testimoni i justifica el per què del seu evangeli: «perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu» (Jn 20,31). I, sabem que el testimoni de veritat dels seguidors de Jesús, el Crist, va segellat amb el lliurament a la mort, com ho va fer el Mestre.

Salvador Sol

EUROPA, ELS REFUGIATS I LES DONES

Aquest mes de març, amb el dia Internacional de la Dona Treballadora, s’ha pogut visualitzar per mitjà de dues qüestions cabdals que la UE no està a l’alçada del que s’esperava: a) la mala gestió en la crisi dels refugiats i b) la seva insensibilitat en resoldre la greu discriminació que segueixen patint la major part del col·lectiu de dones. En les dues, es detecta una manca de voluntat de la institució per resoldre’ls amb l’esperit democràtic que, suposadament, haurien d’aplicar.

Aquella Europa que tots somiàvem en els seus inicis, quan només era una incipient unió de pocs països europeus que se’ns venia per mitjà d’un engrescador projecte: l’Europa dels pobles i nacions, de les fronteres obertes, de la reconciliació, la democràcia i els drets humans; certament engrescador, tant, que fins i tot, temps més tard, el comitè noruec va concedir a la UE el premi Nobel de la Pau. Avui Europa, però, és l’antítesi d’aquell reconeixement i cada dia que passa són innombrables els decebuts europeistes que ja no creuen en aquella somiada i idíl·lica UE que havia de fer front als reptes del segle XXI.

L’Europa que visualitzem a tota hora només es mou pels interessos dels grans estats: el pacte de l’Alemanya de Merkel amb la Turquia islamista d’Erdoğan només intenta tranquil·litzar la mala consciència dels dirigents europeus que no saben resoldre la qüestió dels refugiats provinents especialment de Síria, Iraq o Afganistan, com no saberen resoldre el conflicte d’Ucraïna amb Rússia ni el de la massiva immigració a l’illa de Lamperusa, on el papa Francesc va exclamar la seva vergonya. Però és que, a més, infringeixen la legislació i els valors fundacionals de la UE. La seva veritable construcció només podrà ser promovent una revolució democràtica de baix a dalt i elegint un govern sense cap ingerència dels grans estats ni dels seus primers ministres (ni de l’alemanya Merkel, el britànic Cameron, el francès Hollande, el polonès Andrzej Duda, l’italià Renzi o l’espanyol Mariano Rajoy o qui sigui el seu substitut), ja que l’actual Europa i el seu modus operandi s’està demostrant del tot inoperant.

En l’esmentada revolució, els actuals estats petits (majoritàriament els nòrdics), però també Holanda, Bèlgica o Luxemburg, juntament amb els que en el futur s’hi poden afegir (Escòcia, Catalunya, Euskadi i d’altres), hi poden tenir un pes molt important, perquè llurs interessos són diametralment diferents als d’Alemanya, Anglaterra, França, Polònia, Espanya o Itàlia.

La problemàtica de la dona, que encara en ple segle XXI ha de patir les conseqüències de l’ancestral discriminació, tant en el terreny familiar, professional, salarial com de violencia de gènere, un altre gran problema que aquesta Europa que tots voldríem modèlica, està a les antípodes de saber resoldre-la, una problemàtica, en la qual retòricament tothom s’omple la boca reclamant la igualtat de gènere o a igual treball, igual salari, però que els interessos masclistes i patriarcals de les grans financeres i multinacionals ho bloquegen fàcilment perquè aquesta Europa, democràticament, està lluny de tenir els mecanismes necessaris per ser una veritable Unió Europea, amb els seu poder executiu (Govern europeu), un poder legislatiu (Parlament europeu) i amb un poder judicial (el Tribunal Superior de Justícia –TSJUE– d’Estrasburg), òbviament amb una diáfana separació de poders i sense aplicar el vergonyant exemple espanyol. Un govern que hauria de ser elegit pel seu programa de govern, més que per la retòrica electoralista de cap candidat. Només així, Europa podrá proporcionar de nou esperança i credibilitat.

Jaume Rocabert i Cabruja, (publicat a la revista Recull 2067)