EUROPA, ELS REFUGIATS I LES DONES

Aquest mes de març, amb el dia Internacional de la Dona Treballadora, s’ha pogut visualitzar per mitjà de dues qüestions cabdals que la UE no està a l’alçada del que s’esperava: a) la mala gestió en la crisi dels refugiats i b) la seva insensibilitat en resoldre la greu discriminació que segueixen patint la major part del col·lectiu de dones. En les dues, es detecta una manca de voluntat de la institució per resoldre’ls amb l’esperit democràtic que, suposadament, haurien d’aplicar.

Aquella Europa que tots somiàvem en els seus inicis, quan només era una incipient unió de pocs països europeus que se’ns venia per mitjà d’un engrescador projecte: l’Europa dels pobles i nacions, de les fronteres obertes, de la reconciliació, la democràcia i els drets humans; certament engrescador, tant, que fins i tot, temps més tard, el comitè noruec va concedir a la UE el premi Nobel de la Pau. Avui Europa, però, és l’antítesi d’aquell reconeixement i cada dia que passa són innombrables els decebuts europeistes que ja no creuen en aquella somiada i idíl·lica UE que havia de fer front als reptes del segle XXI.

L’Europa que visualitzem a tota hora només es mou pels interessos dels grans estats: el pacte de l’Alemanya de Merkel amb la Turquia islamista d’Erdoğan només intenta tranquil·litzar la mala consciència dels dirigents europeus que no saben resoldre la qüestió dels refugiats provinents especialment de Síria, Iraq o Afganistan, com no saberen resoldre el conflicte d’Ucraïna amb Rússia ni el de la massiva immigració a l’illa de Lamperusa, on el papa Francesc va exclamar la seva vergonya. Però és que, a més, infringeixen la legislació i els valors fundacionals de la UE. La seva veritable construcció només podrà ser promovent una revolució democràtica de baix a dalt i elegint un govern sense cap ingerència dels grans estats ni dels seus primers ministres (ni de l’alemanya Merkel, el britànic Cameron, el francès Hollande, el polonès Andrzej Duda, l’italià Renzi o l’espanyol Mariano Rajoy o qui sigui el seu substitut), ja que l’actual Europa i el seu modus operandi s’està demostrant del tot inoperant.

En l’esmentada revolució, els actuals estats petits (majoritàriament els nòrdics), però també Holanda, Bèlgica o Luxemburg, juntament amb els que en el futur s’hi poden afegir (Escòcia, Catalunya, Euskadi i d’altres), hi poden tenir un pes molt important, perquè llurs interessos són diametralment diferents als d’Alemanya, Anglaterra, França, Polònia, Espanya o Itàlia.

La problemàtica de la dona, que encara en ple segle XXI ha de patir les conseqüències de l’ancestral discriminació, tant en el terreny familiar, professional, salarial com de violencia de gènere, un altre gran problema que aquesta Europa que tots voldríem modèlica, està a les antípodes de saber resoldre-la, una problemàtica, en la qual retòricament tothom s’omple la boca reclamant la igualtat de gènere o a igual treball, igual salari, però que els interessos masclistes i patriarcals de les grans financeres i multinacionals ho bloquegen fàcilment perquè aquesta Europa, democràticament, està lluny de tenir els mecanismes necessaris per ser una veritable Unió Europea, amb els seu poder executiu (Govern europeu), un poder legislatiu (Parlament europeu) i amb un poder judicial (el Tribunal Superior de Justícia –TSJUE– d’Estrasburg), òbviament amb una diáfana separació de poders i sense aplicar el vergonyant exemple espanyol. Un govern que hauria de ser elegit pel seu programa de govern, més que per la retòrica electoralista de cap candidat. Només així, Europa podrá proporcionar de nou esperança i credibilitat.

Jaume Rocabert i Cabruja, (publicat a la revista Recull 2067)