JESÚS SE IDENTIFICA CON DIOS-VIDA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14,1-12) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El context d’aquest fragment d’evangeli, és el discurs de comiat del sopar pasqual. En el capítol 13 Joan se centre en Jesús. En aquest (14) el centre és el Pare. L’ambient és de inquietud. La traïció de Judes, l’anunci de la negació de Pere, l’anunci del comiat. Jesús invita a la calma i a la confiança. La clau del missatge en aquest capítol és la relació de Jesús i la dels seus deixebles, amb el Pare.

Joan posa en boca de Jesús, allò que, en realitat, són reflexions pasquals de la seva comunitat. Jesús parla d’un futur que per a nosaltres ja és present. Però, a la vegada deixa entreveure un altre futur, que l’Esperit Sant anirà fent realitat.

«Creieu en Déu, creieu també en mi.» (Jn 14,1). La frase grega «Pisteuete eis», no significa creure, en el sentit que li donem nosaltres. En sentit bíblic, l’hem de interpretar com: «Poseu la vostra confiança en...» En aquest cas, posar la confiança en Déu i posar-la en Jesús, és la mateixa cosa.

«A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts.» (Ibis 2). Jesús no es refereix a un lloc, sinó a l’àmbit de l’amor de Déu. També es podria traduir per: «a la família de Déu...»

Tot el llenguatge emprat és mític-simbòlic. «Vaig», «quan hauré anat», «tornaré»... no tenen un sentit literal. És teologia clau per entendre que Jesús marxa però es queda. Segueix al nostre costat, per fer-nos descobrir la seva identificació amb Déu i ensenyar-nos a viure, aquesta realitat, ara i aquí.

«Jo sóc el camí, la veritat i la vida.» (Ibis 6) El concepte de «camí» pressuposa un destí; el destí és el Pare. El concepte de «veritat» pressuposa que el descriu; que la veritat és ell mateix. Dels tres termes, l’únic absolut és «Vida». Jesús posseeix la Vida i per això, és camí i veritat.

Jesús és «el camí» perquè ha realitzat el projecte de Déu arribant a la plenitud humana. El camí de l’amor que duu a la mort. El lliurament total de si mateix fent que a través seu brilli la presència de Déu. Jesús s’ha fet camí perquè nosaltres puguem seguir-lo. A l’AT el camí era la Llei. Jesús substitueix la Llei, no amb una altre llei, sinó amb la seva persona.

«Jo sóc la veritat», és com dir: sóc el que he de ser. No es tracte d’una veritat lògica, sinó d’una veritat ontològica, que fa referència a l’ésser de Jesús, que és l’home autèntic. «Jo sóc» és el nom que es dona Déu a si mateix, en resposta a Moisès. El complement pot ser: pastor, camí, vida, veritat. Qui s’identifica amb Déu ho és tot.

Jo sóc vida, és a dir, l’essencial del meu ésser és l’energia que fa que sigui allò que sóc.

«Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.» (Ibis 9) Felip segueix separant Déu de l’home. No s’ha assabentat de que Déu només és visible en l’home. Per això Jesús pot dir: qui m’ha vista a mi ha vist el Pare.

Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. «És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.» (Ibi 10) Compta amb el que diu: és el Pare qui fa les obres. I si no hem creieu a mi, «creieu en les obres.» Les obres són la manifestació de que Déu és en Jesús.

Però la manifestació de Déu en les obres de Jesús no són una exclusiva seva. Déu actua en ell i seguirà actuant en tot aquell que segueixi els seus passos.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com