EL MILAGRO DE SER LIBRE*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 9,1-41) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Jesús porta la salvació verdadera (llum) a l’ésser humà. Com en el cas de la samaritana, Jesús pren la iniciativa, però l’interessat ha de respondre personalment.

Tots som cecs fins que acceptem la llum.

Jesús s’ha d’allunyar del temple i dels fariseus, que el volien apedregar, per haver dit: «Jo soc la llum del món.» I ho demostra amb fets, donant la vista als cecs.

Jesús no li consulta, perquè un cec de naixement no sap què és la llum. Però el cec ha de col·laborar, des de la seva llibertat. Ha de ser ell qui vagi a la piscina a rentar-se, si vol acceptar l’oportunitat que se li ofereix.

Tots els presents segueixen amb la seva ceguera; simbolitzen la dificultat que tenim d’acceptar la llum, quan la tenim tant a la vora.

El fang que Jesús diposita als ulls del cec, simbolitza una nova creació: la terra-carn, s’uneix a la saliva-esperit.

Aquesta és la clau del relat. Ara el cec ha estat «ungit», com Jesús. L’home carnal ha estat transformat per l’Esperit. Aquesta és la novetat que fa dubtar a la gent: l’efecte que produeix l’Esperit, que un és el mateix essent tot un altre.

«Sóc jo» (Jn 9,9) El cec s’identifica amb les mateixes paraules que Joan posa tantes vegades en boca de Jesús. Descobreix la transformació; ara hi veu i vol que els altres el vegin.

Era un home limitat abans de trobar-se amb Jesús i ara se sent un home completament realitzat. L’Esperit la capacitat per a desplegar totes les possibilitat per a ser «Home».

La piscina de Siloè estava fora ciutat. Rebia les aigües de la font Gijón a través d’un canal-túnel (d’aquí deriva el nom arameu «Siloah» que vol dir enviament). Joan aplic aquest nom a Jesús: l’enviat.

Les paraules emprades «ungir» i «Siloè» (que s’aplicava a la pica baptismal), demostren que aquesta narració es va construir a partir dels ritus d’iniciació (baptisme) de la primera comunitat.

L’acció transcorre en dissabte. Jesús no té en compta la Llei a l’hora de fer el bé a la persona.

va fer fang amb la saliva, Això estava explícitament prohibit per la interpretació farisaica de la Llei. Fer fang el dia setè, prolonga el dia sext de la creació. Jesús acaba la creació de l’home.

Als fariseus no els interessava el «què» (la curació), sinó el «com», perquè per aquí podien descobrir la infracció.

Els fariseus, quan ja no poden negar les evidències, sotmeten els pares a tres preguntes: És el vostre fill?, Va néixer cec?, Com ha recobrat la vista?

Els pares afirmen les dues primeres, però la tercera els fa por i diuen no saber-ho. No volen responsabilitats.

Al fallar-los l’argúcia emprada, van a confondre al cec. Pretenen que el curat denuncii el curador. Aquest confirma la curació, però no sap on és Jesús.

Els fariseus tenen clar que Déu no pot estar de part de qui no compleix la llei. Per ells, Déu no pot actuar contra el precepte ni que sigui a benefici de l’home. Volen fer veure al cec que la vista que ara té és contrària a la voluntat de Déu.

Però el cec no té por d’expressar el que pensa davant dels caps. Potser s’ha incomplert la Llei, però el que ha succeït és tant positiu per a ell, que s’ha de fer la pregunta: No serà que Jesús està per sobre dl dissabte?.

Ha experimentat l’amor gratuït i alliberador. Ara ell sap que és ser un home cabal i gràcies a això, també sap el que és Déu. S’adona que els mestres estan cecs. Descobreix que Déu és present en Jesús. Déu no pot concedir a un descregut que realitzi una obra tan extraordinària.

Els fariseus no accepten la realitat. Però al cec no li és possible negar el que ha viscut. Per no negar la seva pròpia experiència ni renunciar al bé que ha rebut el fan fora. El contrast salta a la vista. Els fariseus l’expulsen, Jesús s’hi apropa.

El relat acaba amb la plena acceptació de Jesús. El cec «el va adorar». El gest d’adorar a Jesús no és infreqüent en els sinòptics, sobre tot en Mateu, però en Joan és l¡única vegada.

Jesús, l’Home, és el nou santuari on es verifica la presència de Déu. El cec, exclòs pels jueus, troba el santuari verdader en Jesús, on s’ofereix el culte en esperit i en veritat.

*.- veure l’evangeli: https://www.feadulta.com

DIOS ES ESPÍRITU*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 4,5-42) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Anem cap a la Pasqua i els evangelis d’avui, la samaritana, i els dels dos diumenges següents el cec de naixement i Llàtzer, són els més escaients. En els tres es repeteix el «jo sóc»: sóc aigua, llum i vida.

La simbologia de l’evangeli de Joan ens introdueix a la teologia més avançada de tot el NT. Això no vol dir que el fet no sigui real.

El d’avui és un relat eminentment teològic. És una catequesi en tota regla que invita a un seguiment de Jesús com donador de Vida verdadera.

Ni en aquest temple, ni a Jerusalem, ni en cap altre temple es pot donar culte verdader a Déu.

Jesús es troba a Samaria, la part central de la terra promesa. Judea, Samaria i Galilea eren una sola nació, abans de la divisió entre Judea i Palestina. Partien dels mateixos antecedents religiosos però van fer rutes diferents. És per això, que en temps de Jesús, els jueus menystenien als samaritans que consideraven heretges.

La font de Jacob era un pou molt famós pel fet de ser l’únic en tota la regió. Va estar en ús des de l’any 1000 aC. fins el 500 dC.

Sense aigua la vida és impossible, per això l’aigua es convertí, juntament amb la llum, en el símbol de la Vida en l’esperit.

«S'assegué allí a la vora del pou.» Jesús va substituir el pou. Ell és la font (l’aigua viva) que va a ocupar el lloc de la Llei, el temple i la tradició. Aquesta substitució del temple i la Llei és la clau de tot el relat.

«Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua.» No té nom. És la representant de la regió que va a apagar la seva set seguint la tradició (el pou). Jesús està sol. Es tacte de l’encontre del Messies amb Samaria, la prostituta infidel. El profeta Osees de Samaria havia denunciat la prostitució d’aquesta terra, que en el seu temps era el regne d’Israel, per oposició al de Judà.

«Dóna'm aigua.» Jesús pren la iniciativa confessant la necessitat de tot ésser humà, de conservar la vida biològica. No manifesta prepotència. S’apropa a la dona demanant-li aigua. Ella té el que a ell li falta i necessita.

És lògic que la dona s’estranyi. Jesús acaba de fer a trossos un mur infranquejable. Se li apropa sense el complexa de superioritat dels jueus. Es presenta com un ésser humà, sense pretensions pel fet de ser jueu. Reconeix que ella, una dona samaritana, pot oferir-li allò que és indispensable.

Jesús ha demanat un favor i vol correspondre amb un altre molt més gran. Jesús està per sobre de les circumstàncies filosoficoreligioses que separen els jueus dels samaritans

La dona no coneix cap més aigua que la del pou, que és la figura de la Llei, que només es pot aconseguir amb l’esforç humà. No ha descobert el do gratuït de Déu.

L’aigua-esperit que Jesús promet, es converteix en font que dona vida contínuament.

«Senyor, dóna'm aigua d'aquesta!» La dona, sense comprendre com és possible, s’obra a l’oferta --al do--, que li ofereix Jesús. perquè dona resposta al seu anhel més íntim.

El versicles que fan referència al marit tenen un sentit profètic: de la relació entre Samaria i Déu. Osees 1,2 parla de la prostituta i a 3,1 de l’adúltera, que són imatges del regne d’Israel que tenia Samaria com a capital. La seva prostitució consistia en haver abandonat el Déu verdader.

«No en tinc, de marit.» La dona reconeix la seva situació. Ara Samaria no té el Déu verdader; ara donen culta a altres déus. En Jesús es personifica l’actitud de Déu que no ha trencat amb ells, sinó que els busca. El simbolisme dels cinc marits representa els cinc deus de Samaria. I el que ara té no és (Jahvè). Aquesta és una altre clau del relat.

«En esperit i en veritat». Jesús li està dient a la dona que el seu culte està prostituït, quan ella li pregunta pel temple. El culte antic establia una distància: La presència de Jesús demostra que Déu és proper; el culte deixa de ser vertical, perquè Déu està en l’Home. i no necessita ni espera dons. El nou culte no humilia, sinó que eleva la persona humana fent que cada vegada s’assembli més al Pare.



*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com