SÓLO PUEDES AMAR A DIOS, AMANDO A LOS DEMÁS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 10,37-42) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Estimar és donar sense esperar res a canvi.

Jesús no ens demana que renunciem a res, sinó que escollim bé, si volem aconseguir la plenitud que ens ofereixen les nostres possibilitats humanes.

L’evangeli d’avui proposa fórmules per a seguir Jesús. Detenim-nos en aquesta: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi.» (Mt 10,37) Diguem d’entrada que l’amor a Jesús o a Déu no pot crear mai un conflicte amb les seves criatures. Encara menys entre la mare, el pare o un fill.

Només es pot estimar Déu, estimant els altres com a un mateix. Jesús ho va deixar clar: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.» (Jn 13,34)

L’evangeli sempre ens parla de l’amor al proïsme, i els més propers als éssers humans són els membres de la família. Principalment els pares que ens han donat la vida, encara que hagi estat obeint a impulsos instintius.

Ni és humà deixar-se portar només pels instints, ni és humà oposar-s’hi. Aquí tenim la clau per a descobrir el perquè sovint s’ha interpretat malament aquest evangeli. No es tracte d’estimar menys, sinó d’estimar bé i estimar més.

S’ha posat sovint com exemple d’amor sublim el d’una mare respecta el fill. Però compta, l’amor de mare també pot ser egoista; excloent i proteccionista. Res a veure amb l’amor de Déu.

Si no se supera l’instint, estimem «malament» i aquest «amor» és converteix en verí. L’evangeli ens diu: res que no sigui humà és evangèlic. Per tant, no estimar als fills o als pares no seria humà. Però sense oblidar que l’amor és Déu i sempre que estimem amb amor autèntic, l’estem estimant a Ell. Un amor autèntic mai s’oposa a l’amor que és Déu.

També cal entendre bé la frase; «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà.» (Mt 10,39).

L’evangeli no parla de deixar-se matar, sinó de posar tot el que disposem a disposició dels altres. Emprar tot el que ets a benefici dels altres, no et fa «perdre», sinó que et fa «guanyar» humanitat.

Sobre la gratuïtat. Oferir un «got d’aigua fresca» a un desconegut que pateix de set, és la manifestació d’una profunda humanitat. Donar sense esperar res a canvi, és el fonament d’una relació verdaderament humana.

A la nostra societat de consum ens estem allunyant, cada vegada més, d’aquesta postura. No hi ha absolutament res que no tingui un preu. Tot es compra i tot es ven. Estem instal·lats en aquesta dinàmica. L’Església ha d’actuar com deia l’evangeli un d’aquests diumenges: «Gratis ho heu rebut, doneu-ho gratis.».

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 ANALIZA CON CUIDADO TUS MIEDOS, VERÁS QUE TODOS SON RIDÍCULOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 10,26-33) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús acaba de dir als seus seguidores que els perseguiran i els empresonaran. (vg Mt 10,17-21)

L’advertència arriba fins a nosaltres, en les diverses ocasions de pors paralitzants en que podem trobar-nos al llarg de la nostra vida.

La por és un sentiment que atrapa la persona que es troba davant d’un perill. El seu objectiu és el de: protegir-se, fugint o dotant d’energia necessària per enfrontar-se a l’amenaça.

Però sovint impedeix aquesta reacció espontània. La por racionalitzada impedeix defensar-se un mateix. Aquesta por (pànic) és la que destrueix la fe-confiança.

La por racional se sustenta en allò al que estem aferrats. No hem descobert el què som i ens agafem a un «jo» falç, inconsistent.

Jesús va dir: «La veritat us farà lliures.» Totes les pors són fruit de la ignorància. Si sabéssim el que som realment, no deixaríem espai a la por que ens impedeix ser nosaltres mateixos. Si no podem experimentar la realitat d’allò que ens fonamenta, seguirem estan intranquils i apareixeran les pors.

Si Jesús ens invita a no tenir por, no és perquè ens prometi un camí de roses. No es tracte de confiar en que no ens passarà res desagradable, o de que si alguna cosa dolenta ens passa, algú ens traurà les castanyes del foc.

No pensis que Déu és la garantia de que tot anirà bé. Però en Ell tens la seguretat de que: passi el que passi, estarà sempre al teu costat.

La confiança no surt d’un voluntarisme a prova de tot, sinó d’un saber plenament de què és Déu per a nosaltres. Acceptar les nostres limitacions i descobrir les nostres verdaderes possibilitats, és l’únic camí per arribara a la confiança total.

La confiança és saber que el meu passat és Déu, que el mau futur és Déu, i el meu present és en mans de Déu i no he de témer res.

Parlar d’una verdadera confiança en Déu, ens obliga a desfer-nos de les falses imatges que tenim d’Ell. A confiar en el nostre propi ser, en la vida, en allò que som de debò. No és confiar en un ésser que està fora de nosaltres i que, des de fora ens pot donar allò que volem. Del que es tracte. és de descobrir que Déu és el meu fonament i que puc estar tant segur de Déu com de mi mateix.

Confiar en Déu és acceptar la realitat que Ell va voler, tal com la va voler. Confiar en Déu no és esperar la seva intervenció des de fora per tal que rectifiqui la creació. És entrar en la dinàmica de la creació i no violentar-la.

La por no és només aprofitada per les empreses que es dediquen a les assegurances, també se n’aprofiten les religions que venen seguretats, després d’haver infós una por irracional al sagrat.

La por induïda és l’instrument més eficaç per a dominar als altres. Totes les autoritats l’han utilitzat sempre per aconseguir la docilitat dels seus súbdits.

Cal ser curós, perquè sovint molts estan en contra nostra, no perquè seguim Jesús, sinó per haver-nos apartat de l’evangeli.

Precisament l’evangeli ens diu que no tinguem por, perquè la causa de Déu, és la causa dels humans. Posar-se de part de Jesús és posar-se de part dels homes i les dones, sobretot dels marginats. Déu no està Fora manipulant capritxosament la seva creació. Ben al contrari, hi està absolutament involucrat. La seva voluntat és eterna i immutable, però no com un afegit a la creació, sinó com part de la mateixa creació. De manera que, Ell m’està creant i està involucrat en la meva existència. Mirant els humans des de Déu, m’adono que no són diferents del creador, i això em dona un sentiment de seguretat en mi, en allò que sóc i en el que jo significo per Déu. A la vegada, descobriré què significa Déu per a mi.

La confiança és un regal per a tothom, no només pels bons. És una necessitat pels que no ho som. Confiar quan creiem que som bons, entrem en una dinàmica molt perillosa, perquè significa que no confiem en Déu, sinó en nosaltres mateixos.

Jesús ens invita a no tenir por de res ni de ningú. Ni de les coses, ni de Déu, ni tampoc de tu mateix. La por a no ser suficientment bo, és la tortura dels més religiosos.

Totes les ports es redueixen a la por a la mort. Però la mort només ens pren allò que hi ha de contingent en nosaltres, d’individual, de terrenal, d’egoisme. Témer la mort és témer a perdre tot això. És un contrasentit intentar assolir la plenitud i seguir tement la mort.

L’evangeli avui ho diu molt clar. Si et prenen la vida, què et prenen realment? El que en realitat et prenen és precisament allò que no ets.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge 12 durant l’any (Mt 10,26-33)

«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern.» (Mt 10,28)

Fer por, és el que fan els poderosos de la terra, perquè així tenen el control de la gent. A Jesús «l’entristia, veure les persones terroritzades pel poder de Roma, intimidades per les amenaces dels mestres de la llei, distanciades de Déu per la por de la seva ira, culpabilitzades per la seva poca fidelitat a la llei.» (Pagola)

Déu ens ha creat lliures i és partidari de la llibertat. Però la llibertat no s’aconsegueix a qualsevol preu. Jesús va dir: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.» (Jn 8,31-32)

Qui coneix la veritat té la llibertat assegurada, i no té por de res. Com va escriure Teresa de Jesús: «Quien a Dios tiene / Nada le falta.»

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola
http://cristiansxxigracia.blogspot.com

REFLEXIONS

«Ser completament honest amb un mateix,» (segons Freud) no és, només, una virtut moral, sinó que, a la vegada, és una eina exigent, imprescindible per a qualsevol que vulgui evolucionar a la vida.

El pare del psicoanàlisi considera que «un exercici d’honestedat» ens evita caure en l’autoengany i ens permet controlar l’ego i les emocions. i és la clau per ser autèntics en la feina i en les relacions.

Ser honest requereix temps i llibertat; actuar sense presses ni coaccions. Abans d’emprendre una actuació cal un temps de reflexió. No per buscar la perfecció --que aquesta no existeix pels humans--, però sí per ésser coherent (honest) entre el que es pensa que s’ha de fer, i el que es fa realment.

Salvador Sol .
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

PROCLAMAR EL REINO NO ES HACER PROSÉLITOS SINO AYUDAR, SERVIR, LIBERAR A TODOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 9, 36 a 10,8) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui l’evangeli toca molts temes: l’elecció, la salvació de Déu, el sacerdoci dels fidels, la salvació de Crist, la manca de gent, la compassió, la vocació, la missió, l’evangelització, el servei, la curació, la gratuïtat...

Déu vol que la seva salvació arribi a tothom a través dels qui ja són salvats. Aquest podria ser el resum del missatge d’aquest diumenge.

Els israelites van veure en l’alliberament dels egipcis com el cim de la seva experiència religiosa. El seu Déu els havia salvat de l’esclavitud. En el desert els alliberà de la set, de la fam, de les serps. Després, a la terra de Canaan sentien la presència de Déu cada vegada que guanyaven als enemics o superaven una desgràcia.

L’experiència de salvació dels israelites fou una interpretació d’esdeveniments favorables. Quan els esdeveniments eren adversos, ho consideraven un càstig del mateix Déu.

En temps de Jesús es van sentir alliberats del dimoni, de les malalties, dels seus pecats. Quin és l’alliberament que esperem nosaltres, avui? Qui ens salva? De què hem de ser salvats?

Per la immensa majoria dels cristians, salvar-se és evitar la condemnació, una idea simplement negativa i una mica ingènua. S’hauria de tractar de buscar un concepte positiu i no de mínims, sinó de màxims. Podria ser «planificació», és a dir aconseguir la plenitud de ser a la que estem destinats. Aquesta plenitud hauria de donar sentit a tota la meva vida, de la mateixa manera que el punt de destí dona sentit a tots els passos que dono per arribar-hi.

Déu no ha de fer res per a salvar-me, perquè ja m’ha salvat d’una vegada per totes i des de sempre. Tal com s’entén normalment la salvació, dona la impressió de que a Déu la creació li va sortir malament i ara fa mans i mànigues per portar-la a un final feliç. No us sembla una mica ridícula aquesta idea? La Bíblia ens diu de forma prou clara al final del relat de la creació, que Déu va mirar tot el que havia fet, i era bo.

Estem en un error quan pretenem que Déu ens alliberi de la nostra condició de criatures, de la nostra contingència, de les nostres limitacions, de la mort. Tot això és conseqüència de la nostra condició de criatures, i per tant és intrínsec al nostre ésser. Déu no ho pot evitar. La salvació s’ha de buscar a una altre part.

En una ocasió Jesús va dir: «Aquesta és la vida eterna, que et coneguin a tu, únic Déu verdader i al teu enviat Jesucrist.» La salvació és doncs, prendre consciència, descobrir una realitat que ja és aquí. El tresor amagat al camp.

No estem acostumats a pensar en el que ens diu l’evangeli com a símbol. Prendre avui el dotze com a úniques persones investides per Jesús d’un poder especial, és ignorar el treball de milers d’exegetes i seguir llegint els evangelis d’una forma fonamentalista.

No està clar en quin moment apareix en la comunitat naixent la idea d’«apòstol» (enviat), però és impensable que fos abans de l’experiència pasqual

No podem seguir mantenint la idea de que l’important en la nostra Església, és la jerarquia. L’obligació de «proclamar» l’evangeli és de tots els qui formem la comunitat, no d’unes persones separades i elegides especialment per aquesta tasca.

En el Vaticà II es van dir coses que van deixar molt clara la missió dels laics a l’Església d’avui.

Assolir la plenitud humana i ajudar als altres a aconseguir-la. Aquesta és la tasca d’aquell que vol respondre al seu verdader ésser. Això no treu importància a les persones especialment preparades per dirigir i marcar pautes en aquesta tasca.

Però avui no es parla de la vocació de cada persona sobre la base de les seves aptituds o preparació personal, sinó d’una missió a la que tots hi som cridats. No es tracte de la vocació a ministeris especials, (sacerdoci, bisbe) que és pel que es preparen alguns, sinó de la conseqüència lògica del qui és cristià: portar a tots allò que ell ha rebut.

«Proclamar», no significa anar pel món cridant o realitzant accions espectaculars amb poders divins. Es tracte simplement d’ajudar al qui tinc a prop en tot el que pugui.

La missió consisteix en ajudar als homes a suportar les seves penúries. Només així els convencerem de que Déu és a prop de l’home. Només alliberant les persones, s’està anunciant Déu.

La missió no hauria de ser un gran esforç per a fer créixer el número dels que pertanyen a l’Església, sinó el d’augmentar el número dels que són objecta de la nostra atenció.

El que ens diu l’evangeli és que el seguidor de Jesús ha de considerar a tothom com membre de la comunitat, perquè tots han de sentir-se que són l’objectiu del seu servei.

Només la recerca del bé dels altres, o al menys la disminució de las seves carències, hauria de ser el motiu de la nostra predicació, sigui de paraula o de fets. Una comunitat no és cristiana si no està oberta a tots els homes i dones.

A la comunitat cristiana (l’Església) hi cap tothom. Si deixem fora a un de sol, es convertiria en un gueto, no en la comunitat de Jesús. L’Església s’ha de bolcar sobre els altres i no replegar-se sobre ella mateixa.

L’evangeli d’avui acaba amb una frase taxativa: «El que heu rebut gratis, doneu-ho gratis.» La gratuïtat hauria de ser la característica de tota acció comunitària. Buscar qualsevol classe d’interès, ni que sigui guanyar el cel, em treu de l’esperit de l’evangeli.

*.- Veure l’original: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 11 durant l’any (Mateu 9,36–10,1-8)

«Aneu... í prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.» (Mt 10,6-8).

Aquest evangeli és una crida a l’acció. «Escoltant les paraules de Jesús, redescobrim la veritable missió dels creients enmig d’aquesta societat.» (Pagola) «Déu vol que la salvació arribi a tothom, a través de la predicació i el testimoni dels qui ja estan salvats.» (Fray Marcos -Fe adulta)

Actualitzant conceptes, Pagola creu que avui:

 «Curar malalts», és alliberar els qui tenim a l’entorn, de tot allò que els crea inquietud i patiment.

- «Ressuscitar morts», és alliberar les persones d’allò que bloqueja les seves vides i mata la seva esperança.

- «Purificar leprosos», és netejar aquesta societat de tanta mentida, hipocresia i convencionalisme.

- «Expulsar dimonis», és alliberar les persones de tants ídols que ens esclavitzen, ens posseeixen i perverteixen la nostra convivència.

Jesús va establir el que Pagola en diu un «Programa alliberador.» Déu vol que les seves criatures tinguin vida: «La collita (tasca) és abundant, i els segadors (apòstols) són pocs.» (Mt 9,37)

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 - Veure claus d'interpretació per Fray Marcos:

 https://www.feadulta.com .

REFLEXIONS

Gaudí, d’arquitecta genial a líder espiritual. La seva filosofia era senzilla: «Per fer les coses bé cal: primer, l'amor; segon, la tècnica.» Per a ell, l’amor era el motor de l’activitat. Amor a la feina, amor als companys: «El treball és el fruit de la col·laboració, i aquesta només es pot basar en l'amor.»

Seguint els versos de Maragall: «Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,» (Cant espiritual), Gaudí entenia l’arquitectura com una obra de col·laboració amb l’Arquitecta del món. Una obra perfecta per qui el contemple com ho van fer Maragall i Gaudí.

«L’arquitecta de Déu» creia que: «L'originalitat consisteix a tornar a l'origen.», I ell entenia que l’origen és l’obra de Déu. La bellesa del món és immillorable i només cal observar i transformar en pedra allò que veiem: les formes, els colors i la llum de la naturalesa.

Tal com deia Miquel Àngel Buonarroti: «L'estàtua ja és dins del bloc de marbre; jo només m'he de limitar a treure'n el que sobra», Gaudí entenia que les formes ja existien a la pedra. Ell només buscava les lleis que li permetessin unir-les de forma resistent, i aconseguir l’encaix de les unes amb les altres (com qui construeix un trencaclosques) i convertir el conjunt en casa, parc o temple.

El secret consisteix en prescindir de la pressa. Als qui li assenyalaven que el temple que havia dissenyat trigaria molt de temps en acabar-se, els deia: «El meu client no té pressa.»

El venerable Antoni Gaudí era un home de religió cristiana, i va dissenyar el que avui ja és considerada Basílica menor, una obra per mirar al cel. I des d’on, en sentit descendent, és van explicant els trets més importants de la Bíblia. Per això es diu d’aquest temple, que és la Bíblia explicada en pedra. .

La paradoxa de, la Sagrada Família (que és un temple expiatori, això vol dir, que s’ha de construir a base de donacions), s’estigui construint gràcies al turisme (gairebé 5 milions de visitants, el 2025). Turistes que paguem per veure una obra inacabada, en construcció. No deixa de ser un fet extraordinari.

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

REFLEXIONS

Una formulació molt coneguda de la personalitat (relacionada amb la teoria del «jo mirall», és aquesta: «Hi ha tres persones en mi: el que jo crec que sóc, el que els altres creuen que sóc, i el que realment sóc.» : Deia un psiquiatre que el fet que més el preocupava és que la majoria de pacients als qui demana que defineixin la seva personalitat, per enfocar la teràpia correctament, no tenen resposta, no saben qui són. .

Sense saber mínimament quin és el nostre jo, és pràcticament impossible progressar humanament. Deia Confuci: «Qui es conquista a sí mateix és el guerrer més poderós.» Construir la nostra personalitat és el que dona sentit a la vida. Som el que pensem, i pensem segons el que «sentim». Entenent per sentir: el que escoltem, el que parlem, el que llegim (o veiem) i el que escrivim. Desenvolupant aquestes activitats és com anem incorporant els valors ètics i morals i anem configurant la nostra personalitat (el nostre creixement humà), i a la vegada, contribuïm a que el el nostre enton millori. Com va escriure Paulo Coelho: «Quan ens esforcem a ser millors del que ja som, el nostre entorn també millora.»

Reflexionar sobre «el que els altres creuen (o diuen) que som», pot ser el mirall o l’antídot per no repetir allò que hem fet o hem dit que no ha obtingut la resposta positiva que buscàvem, en termes de relació personal o de progrés social. «La persona que comet un error i no el corregeix, comet un altre error.» (Confuci).

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

DARSE A LOS DEMÁS, SIN TRUCOS DE MAGIA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 6,51-58) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


L’eucaristia és una realitat profunda i complexa, que forma part de la tradició més antiga. Potser sigui la realitat cristiana més difícil de comprendre i d’explicar. Fàcilment ens podem quedara a la superficialitat del ritu i perdre així la seva riquesa verdadera.

Ens cal superar moltes visions raquítiques o errònies sobre aquest sagrament.

1º.- L’eucaristia no és màgia. Tot i que la definició de màgia, en qualsevol diccionari, ens ho podria fer pensar:

El Concili de Trento va establir el terme transubstanciació, a la conversió del pa i el vi eucarístics. Però cal advertir que «substància» i «accident» són conceptes metafísics; no fan referència a cap realitat física.

2º.- No hem de confondre eucaristia amb comunió. La comunió és nomé l’última part del ritu eucarístic. L’eucaristia sense comunió, com la comunió sense eucaristia deixen el sagrament incomplet. Anar a missa i no combregar, és senzillament un absurd. Com anar a missa només per combregar, sense cap referència al significat del sagrament, només buscant una religiositat intimista, és un autoengany.

La distinció entre eucaristia i comunió explica la diferencia de llenguatge entre els sinòptics de l’últim sopar i Joan en el discurs del pa de vida. Joan fa referència a l’aliment, però alimentar-se vol dir: el qui creu en mi, el qui ve a mi.

3º.- A les paraules de la consagració, «cos» no signific cos; «sang» no significa sang. No es tracte del sagrament de la carn i de la sang físiques de Crist. A l’antropologia jueva, l’ésser humà no està compost d’ànima i cos (concepció grega). L’home és una unitat indivisible, però podem descobrir en ell quatre aspectes: Home-carn, home-cos, home-ànima i home-esperit.

L’home-cos, pels jueus del temps de Jesús, és l’ésser humà com subjecte de relacions amb els altres. Avui, el concepte més proper seria el que nosaltres en diem persona. Quan Jesús diu: «això és el meu cos», està dient: això sóc jo, això és la meva persona, estic aquí per deixar-me menjar.

En el caso de la sang: Pels jueus la sang era la vida. Copta! No es tracte de que fos el símbol de la vida. Era la vida mateixa. Quan Jesús diu: «això és la meva sang vessada», està dient que la seva vida, no la seva mort, és lliurada als altres. Tot el que ell és, està al servei de tots.

4º.- L’eucaristia no la celebra el sacerdot, sinó tota la comunitat. El capellà pot dir missa. Però només la comunitat pot fer present el do d’un mateix, com va fer Jesús a l’últim sopar i que és el que significa el sagrament.

L’eucaristia és el sagrament de l’amor. No hi pot haver signe d’amor en absència de l’altre. Per això diu Mateu»: «on dos o més es reuneixin en el meu nom, allí estic enmig d’ells.» (Mt 18,20).

5º.- La comunió no és un premi pels bons «que estan en gràcia», sinó un remei pels desgraciats que necessitem descobrir l’amor gratuït de Déu. Només sentin-me pecador estic necessitat de celebrar aquest sagrament.

Necessitem el signe de l’amor de Déu quan estem més separats d’Ell.

6º.- El significat del pa i del vi no és Jesús en sí mateix, sinó Jesús com a do. El do de sí mateix que ha manifestat durant tota la seva vida i que l’ha dut a la seva plenitud, identificant-se amb el Pare.

Queda clar que l’eucaristia no és un producte més de consum que em proporciona seguretats a canvi de res. No es pot celebrar l’eucaristia i sortir igual que s’ha entrat, sense que hagi canviat, en algun aspecte, la meva vida.

7º.- Feu aixó, no vol dir que perpetuem un acte de culte. Jesús no va donar importància al culte. Jesús va voler dir que repetim el significat del que acaba de fer. Això sóc jo que em parteixo i em reparteixo, que em deixo menjar... Feu-ho també vosaltres. Entregueu la pròpia persona i la pròpia vida als altres com jo he fet.

8ª.- Els signes de l’eucaristia no són el pa i el vi sinó el pa partit i el vi vessat. Durant molts de segles de l’eucaristia se’n deia «la fracció del pa». No es trate del pa com a cosa, sinó del gest de partir i menjar.

Al partir-se i deixar-se menjar, Jesús està fent present a Déu, que és do infinit, lliurament total a tots i sempre. Això és el que hem de fer nosaltres, si voleu ser cristians.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Santíssim Cos i Sang de Crist (Jn 6,51-58)

«Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.» (Jn 6,51)

«La eucaristia és una realitat» (Fray Marcos – Fe adulta) i, a la vegada, un gran misteri. Jesús parla de pa que alimenta, que dona vida i el vi que redimeix. Ell és l’enviat que viu en el Pare, i es dona perquè també nosaltres puguem viure segons la voluntat de Déu.

Eucaristia i comunió són indissociables. El sagrament de l’amor necessita de l’altre: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20)

El diumenge, pels primers cristians era el Dia del Senyor!. Avui, la secularització l’ha convertir en un cap de setmana, dedicat al lleure. Però, com diu Pagola: «l’assemblea eucarística» (la missa) encara avui «pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana,»

*.- Veure evangeli i el comentari de J,A,Pagola

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Veure claus d'interpretació per Fray Marcos:  https://www.feadulta.com

REFLEXIONS

«Només hi ha un bé, el coneixement, i un mal, la ignorància.» (Sòcrates). El pitjor d’un ignorant, és que ignora que ho és. Per això afirma allò que no sap, a deferència del savi que dubta, investiga i proposa, sobre allò que ja sap. Ho va dir Aristòtil: «L'ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona.»

La ignorància es combat escoltant. Escoltar és més important que parlar. Com ha dit el Dalái Lama: «Si parles, només estàs repetint el que ja saps. Però si escoltes, potser podràs aprendre alguna cosa nova.». S’aprèn, escoltant el que es diu a casa, a l’escola al carrer... Però també, «escoltant» el que ens diu un llibre, una obra d’art, la conferència d’un savi.....

«La resposta està en el vent.» cantava Bob Dylan. Però només hi ha resposta si abans hi ha hagut pregunta. Perquè les respostes sense pregunta es perden en el vent.

Com diu el refranyer: «Qui res no sap, de res no dubta» I també diu: «L’ignorant és atrevit». El mal de la societat és que aquests són els que tenen més audiència en els mitjans de comunicació i els qui més prenen la paraula en els fòrums polítics, repetint sempre els quatre tòpics de la seva ignorància,

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.