EL MILAGRO DE COMPARTIR ENTRE TODOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 14, 13-21) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Avui Mateu ens narra el miracle dels pans i els peixos. Jesús fa que mengin una multitud considerable en un despoblat. És segur que alguna cosa semblant va pasar més d’una vegada.

Es molt important per a nosaltres que ens apropem a la realitat dels fets; només des de la història podrem penetrar en el sentit verdader del fet.

Amb els coneixements exegètics que avui tenim dels textos bíblics, no podem seguir entenent aquest relat en sentit literal. Es més, entenent-lo com un miracle material, ens quedem sense el verdader missatge de l’evangeli.

El punt d’inflexió del relat està en les paraules de Jesús: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» (Mt 14,16) Jesús sabia que això era impossible. Sembla que els apòstols no s’havien plantejat aquestes necessitats materials, ni tenien els diners per fer-ho.

Cal tenir en compta que en aquell temps, tothom qui sortia de casa per un un temps, duia provisions. Per tant, el miracle en sentit estricta, que és com avui s’entén, va ser que un grup tant nombrós de persones compartissin tot el que duien fins aconseguir que ningú quedés amb gana.

Si el contacte amb Jesús i l’exemple dels apòstols va induir a compartir el que cadascú tenia, estem davant d’un exemple de resposta a la compassió i generositat que Jesús predicava. Aquest és el miracle verdader.

Hem de prendre consciència de la importància que tenen, en els relats bíblics, els menjars. Amb molta freqüència, els temps messiànics, es relacionen amb la imatge d’un banquet. Jesús mateix es deixava invitar per les persones importants. Alguns exegetes creuen que les paràboles són xerrades de sobretaula.

L’últim sopar és un moment d’intimitat amb els que considerava més amics per acomiadar-se d’ells i comunicar-los-hi la manera de recordar-lo. El que és la cerimònia més important del nostre culte cristià. Per tant, no és d’estranyar que un dia de seguiment acabés amb un menjar. El sorprenent és que el qui tenia alguna cosa compartís amb qui no duia res, o duia poc, sentint-se fraternalment acollit.

Si tenim «ulls» i «orelles» obertes, trobarem les claus per a una interpretació correcta, en el relat mateix.

Els deixebles s’adonen del problema i actuen amb lògica. Com diem o pensem sovint, és el seu problema. Però Jesús no accepta aquesta postura, i proposa una solució molt menys sensata: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Jesús sabia que els apòstols no tenien menjar per a tantes persones. Aquí comença la necessitat d’entendre el problema d’una altre manera. Moisès, Elies i Eliseu van donar menjar a la multitud en el desert o en períodes de sequera i fam. Aquesta paràbola sugereix que Jesús compleix plenament amb les figures de l’AT. També cal tenir present que l’Escriptura era el menjar espiritual del poble.

Doctrina en arameu es diu «hamira». Pa es diu «amira». Al costat del llac, els aliments bàsics de la gent, eran el pa i els peixos. Els llibres de la Llei eren cinc; i do la resta de l’Escriptura: Profetes i Escrits. El número set (5+2) és símbol de plenitud (segurament el més utilitzat a la Bíblia. També el número dels que menjaren (cent grups de cinquanta) és simbòlic. Els dotze cistells al·ludeixen a les dotze tribus. És el pa compartit el que ha d’alimentar al nou poble de Déu. La mirada al cel, l’asseure’s a l’herba... Ja tenim els elements que ens permeten interpretar el relat, més enllà de la lletra.

L’evangeli ens dona exemples contínuament de com es preocupa Jesús de les necessitats materials de la gent. Però també lamenta que l’entenguin malament i acabin creient que ha vingut per això. «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats.» (Jn 6,26) .

El verdader missatge de l’evangeli d’avui és que cada vegada que es comparteix el pa, es fa present Déu que és amor.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO