FE-CONFIANZA VS SEGURIDADES*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 14, 22-33) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En el relat de l’evangeli d’avui, el que va passar té poca importància, però tot ell està ple de símbols que ens volen portar més enllà d’una informació de successos puntuals.

Elies a la primera lectura, i Pere a l’evangeli, reben una lliçó magistral. Els dos s’havien fet un Déu a la seva imatge i semblança. Però l’experiència ensenya que Déu sempre és més del que creiem.

Aquesta narració de Mateu, també està en els evangelis de Marc i Joan. En els tres va després de la multiplicació dels pans. Els tres presenten Jesús pujant a la muntanya per resar. En els tres relats, Jesús camina sobre l’aigua. També els tres coincideixen a assenyalar la por dels deixebles; Mateu i Marc diuen que van cridar. La resposta de Jesús es la mateixa: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!» (Mt 14,27). El resultat de la presència de Jesús és la calma.

«Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell.» (Ibid 22) Ell es retira sol, a resar,allunyant-se de la gent, que segons que explica Joan en el seu evangeli el volien aclamar com a rei. .

Avui l’exegesi és molt important per a poder arribar al missatge. A tot l’AT, la muntanya és el lloc de la divinitat. Jesús, després d’un dia atrafegat, s’eleva a l’àmbit del diví, que és el lloc que li pertoca.

Com Moisès la segona vegada que puja al Sinaí, va sol. La multitud només pensa en menjar. Els apòstols només pensen en medrar. Per a defensar-se d’aquestes temptacions, Jesús es posa a pregar.

Jesús, com ésser humà entestat en la vida, té necessitat de contrarestar aquesta inèrcia de la naturalesa amb moments d’autèntica contemplació.

Jesús puja al més alt. Els deixebles baixen al nivell del mar. Creuen que allà trobaran les seguretats que Jesús els nega en no acceptar la glòria humana. En realitat el que troben és foscor, sotsobre i por. Les aigües turbulentes representen les forces del mal; el caos, la destrucció, la mor... Jesús camina per sobre d’aquestes aigües.

En aquest relat podem apreciar la visió encertada que aquella primera comunitat tenia de Jesús. Era verdader home i per tant, tenia necessitat de l’oració per a descobrir el que era i superar la temptació de quedar-se en allò material. Al caminar sobre el mar, està demostrant que també és verdaderament Déu, fent referència al llibre de Job, que diu, en relació a Déu: «Ell sol desplega els cels i camina sobre les onades del mar.» (Job 9:8). Aleshores: «Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu.» (Mt 14,33) Confessió que apunta a un relat pasqual, perquè els apòstols, només després de l’experiència de la resurrecció, van descobrir la seva divinitat.

La mana de l’article en la confessió dels apòstols: «Realment ets Fill de Déu», deixa oberta la possibilitat de que ells també poden ser fills.

La barca és símbol de la nova comunitat. Les dificultats per les que passen els apòstols, són conseqüència de l’allunyament de Jesús. Això queda molt clar a l’evangeli de Joan, en el que es diu que van ser ells, els apòstols, els qui decidiren marxar sense esperar Jesús. S’allunyaren malhumorats en veure que Jesús no va acceptar les aclamacions de la gent saciada. .

Però Jesús no els abandona, i va a buscar-los. Però ells només veuen un «fantasma»; algú que està en els núvols i no trepitja la terra. No respon als seus interessos i és incompatible amb les seves pretensions. El seu apropament, no obstant, els fa descobrir el Jesús verdader.

La por és el primer efecte de tota teofania. L’ésser humà no es troba bé en presència del diví. Hi ha quelcom en aquesta presència de Déu que els inquieta. La presència del Déu autèntic no dona seguretats, sinó sotsobra; segurament perquè el Déu verdader no es deixa manipular, és incontrolable i ens desborda.

La resposta de Jesús als crits de por, és una clara al·lusió a l’episodi de Moisès davant l’esbarzer. El «sóc jo. No tingueu por!» (Ibid 27) en boca de Jesús és una clara al·lusió a la seva divinitat.

L’episodi de Pere, mereix una menció especial. Només el relata Mateu, i és molt probable que sigui una tradició, segurament llegendària, exclusiva d’aquesta comunitat. No obstant, encara que fos així, te molta importància.

Pere sent una gran curiositat al descobrir que el seu amigo Jesús es presenta amb poders divins, i vol participar d’aquest privilegi. «mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.» (Ibid 28) Ell vol participar del mateix poder diví que té Jesús. Però Pere ho vol aconseguir per art de màgia, no per una transformació personal. Jesús l’invita a entrar a l’esfera del diví i participar-hi, i Jesús li diu: «Vine»,

Estem parlant de l’aspiració més profunda de tot ésser humà conscient. En totes les èpoques hi han hagut persones que han descobert aquesta presència de Déu. Pere representa aquí, a cada un d’aquests deixebles que encare no han compres les exigències del seguiment.

Jesús no reivindica per sí mateix aquesta presència divina, sinó que dona a entendre que tots estem invitats a aquesta participació. Pere camina sobre l’aigua mentre mira a Jesús; quan el que mira són les onades, s’enfonsa. No està preparat per accedir a l’esfera del diví perquè no és capaç de prescindir de les seguretats.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO