DARSE A LOS DEMÁS, SIN TRUCOS DE MAGIA*
Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 6,51-58) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


L’eucaristia és una realitat profunda i complexa, que forma part de la tradició més antiga. Potser sigui la realitat cristiana més difícil de comprendre i d’explicar. Fàcilment ens podem quedara a la superficialitat del ritu i perdre així la seva riquesa verdadera.

Ens cal superar moltes visions raquítiques o errònies sobre aquest sagrament.

1º.- L’eucaristia no és màgia. Tot i que la definició de màgia, en qualsevol diccionari, ens ho podria fer pensar:

El Concili de Trento va establir el terme transubstanciació, a la conversió del pa i el vi eucarístics. Però cal advertir que «substància» i «accident» són conceptes metafísics; no fan referència a cap realitat física.

2º.- No hem de confondre eucaristia amb comunió. La comunió és nomé l’última part del ritu eucarístic. L’eucaristia sense comunió, com la comunió sense eucaristia deixen el sagrament incomplet. Anar a missa i no combregar, és senzillament un absurd. Com anar a missa només per combregar, sense cap referència al significat del sagrament, només buscant una religiositat intimista, és un autoengany.

La distinció entre eucaristia i comunió explica la diferencia de llenguatge entre els sinòptics de l’últim sopar i Joan en el discurs del pa de vida. Joan fa referència a l’aliment, però alimentar-se vol dir: el qui creu en mi, el qui ve a mi.

3º.- A les paraules de la consagració, «cos» no signific cos; «sang» no significa sang. No es tracte del sagrament de la carn i de la sang físiques de Crist. A l’antropologia jueva, l’ésser humà no està compost d’ànima i cos (concepció grega). L’home és una unitat indivisible, però podem descobrir en ell quatre aspectes: Home-carn, home-cos, home-ànima i home-esperit.

L’home-cos, pels jueus del temps de Jesús, és l’ésser humà com subjecte de relacions amb els altres. Avui, el concepte més proper seria el que nosaltres en diem persona. Quan Jesús diu: «això és el meu cos», està dient: això sóc jo, això és la meva persona, estic aquí per deixar-me menjar.

En el caso de la sang: Pels jueus la sang era la vida. Copta! No es tracte de que fos el símbol de la vida. Era la vida mateixa. Quan Jesús diu: «això és la meva sang vessada», està dient que la seva vida, no la seva mort, és lliurada als altres. Tot el que ell és, està al servei de tots.

4º.- L’eucaristia no la celebra el sacerdot, sinó tota la comunitat. El capellà pot dir missa. Però només la comunitat pot fer present el do d’un mateix, com va fer Jesús a l’últim sopar i que és el que significa el sagrament.

L’eucaristia és el sagrament de l’amor. No hi pot haver signe d’amor en absència de l’altre. Per això diu Mateu»: «on dos o més es reuneixin en el meu nom, allí estic enmig d’ells.» (Mt 18,20).

5º.- La comunió no és un premi pels bons «que estan en gràcia», sinó un remei pels desgraciats que necessitem descobrir l’amor gratuït de Déu. Només sentin-me pecador estic necessitat de celebrar aquest sagrament.

Necessitem el signe de l’amor de Déu quan estem més separats d’Ell.

6º.- El significat del pa i del vi no és Jesús en sí mateix, sinó Jesús com a do. El do de sí mateix que ha manifestat durant tota la seva vida i que l’ha dut a la seva plenitud, identificant-se amb el Pare.

Queda clar que l’eucaristia no és un producte més de consum que em proporciona seguretats a canvi de res. No es pot celebrar l’eucaristia i sortir igual que s’ha entrat, sense que hagi canviat, en algun aspecte, la meva vida.

7º.- Feu aixó, no vol dir que perpetuem un acte de culte. Jesús no va donar importància al culte. Jesús va voler dir que repetim el significat del que acaba de fer. Això sóc jo que em parteixo i em reparteixo, que em deixo menjar... Feu-ho també vosaltres. Entregueu la pròpia persona i la pròpia vida als altres com jo he fet.

8ª.- Els signes de l’eucaristia no són el pa i el vi sinó el pa partit i el vi vessat. Durant molts de segles de l’eucaristia se’n deia «la fracció del pa». No es trate del pa com a cosa, sinó del gest de partir i menjar.

Al partir-se i deixar-se menjar, Jesús està fent present a Déu, que és do infinit, lliurament total a tots i sempre. Això és el que hem de fer nosaltres, si voleu ser cristians.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com