JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20,19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta )

Si superem la interpretació de la resurrecció com la reanimació d’un cadàver, entendrem que l’experiència pasqual és una vivència, no un fet.

Els seguidors de Jesús van experimentar una altre manera de veure Jesús i veure Déu. Sense fe, el sepulcre buit ens pot portar a considerar --com li va passar a la Magdalena--, que algú s’havia endut el cos, i les aparicions, sense els ulls de la fe, serien com veure un fantasma.

La resurrecció és el concepte amb el que els primers cristians van voler transmetre’ns una nova manera de veure Jesús després de la seva mort. Una manera de dir-nos que experimentaven la presència de Jesús, que seguia viu i els comunicava Vida. Van deixar de veure Jesús com un jutge escatològic que tornaria al final del temps per a jutjar-nos, per veure’l com u taumaturg que va demostrar amb fets que Déu estava amb ell. Que els miracles eren la clau per comprendre Jesús.

L’experiència pasqual també s’explica pel reconeixement de que Jesús, el Mestre, és la Saviesa de Déu, preexistent de l’AT. Saviesa que ens condueix pel camí que porta a Déu.

La fusió d’aquestes consideracions van donar peu a la cristologia per explicar l’experiència pasqual dels deixebles, de que Jesús seguia viu després de la seva mort. Entendre l’experiència pasqual dels deixebles només és possible des de la nostre pròpia experiència de fe.

El relat de la Magdalena, Pere i Joan en el sepulcre se situa el primer diumenge, després de la mort de Jesús i de les cerimònies del sàbat. L’evangeli d’avui també se situa al primer dia.

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles» estaven reunits. Pels jueus el diumenge era el primer di de la setmana. La creació del món havia durat sis dies. El dia setè Déu va descansar. Jesús comença una altre creació –la definitiva--, el primer dia d’una nova setmana. Aquesta interpretació teològica ve després de la pràctica que molt aviat es feu comú entre els cristians La de reunir-se després d’acabar la celebració del Sàbat, quan es ponia el sol, i comença-va el diumenge.

«Tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Tenien por dels jueus, tot i que ells també eren jueus. En molts dels textos de Joan, quan diu jueus vol dir fariseus. Quan es va escriure aquest evangeli, els cristians ja havien estat expulsats de la sinagoga, Per tant, el lloc on es reunia la comunitat estava enmig d’un món hostil.

«Es posà al mig.» La presència fou directa. Jesús ja havia dit: «On dos o més es reuneixin en el meu nom, jo estic amb ells.» Per la comunitat ell és font de vida, referència i factor d’unitat. La comunitat cristiana està centrada en Jesús i només amb ell es manifesta.

«Els va mostrar les mans i el costat.» Els signes del seu amor evidencien que és ell mateix, el que va morir a la creu. No hem de tenir por a la mort. A Jesús ningú li pot prendre la vida verdadera, Ni ell prendrà la dels seus seguidors. La permanència de les senyals, indica la permanència del seu amor. La comunitat té l’experiència de que Jesús comunica vida.

«Rebeu l'Esperit Sant.» I va «alenar» damunt d’ells. Alenar és el verb emprat a Gn 2,7. Amb aquesta alenada, l’home de fang, es convertí en ésser vivent. Ara Jesús els comunica l’Esperit que dona Vida verdadera. Acaba així la creació de l’home. «De l’Esperit neix l’esperit.» Això significa néixer de Déu. La condició d’home-carn queda transformada en home-esperit.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com