SOMOS TRIGO Y CIZAÑA*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13, 24-42) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui Mateu ens presenta tres paràboles. La primera és la del blat i el jull, i les altres són el gra de mostassa i el llevat. El jull ens parla de la necessària convivència entre el bé i el mal en la societat humana i en cada individu. La mostassa i el llevat proposen la grandesa del Regne, malgrat la seva aparença insignificant. Però centrem-nos en el jull, perquè pedagògicament no és bo dispersar-nos en temes tant importants.

La paràbola del blat i el jull és una de les set de les paràboles de Mateu. Com totes les paràboles és un relat completament inofensiu en si mateix, però si descobrim la intenció de qui la relata, pot portar-nos a una reflexió molt seriosa sobre la manera que tenim de classificar les persones de forma excloent, entre bons i dolents.

Primer de tot cal tenir en compta que el sembrador escampa bona llavor, el jull té una altre procedència..

D’acord a la mentalitat del moment, hi ha un enemic de l’home entestat en que el blat no arribi a la seva plenitud. Avui sabem que no cal que vingui cap maligne a sembrar mala llavor; el problema rau en el mal que s’ha introduït al món.

Podríem dir que el bé biològic individualista seria bo si no va en contra del bé dels altres. Tot l’esforç que faci l’ésser humà per viure millor del que viu en una època determinada, seria magnífic si tota millora arribés a tothom, i no fos el bé d’uns poc a costa del mal de molts. En el món en que vivim, podem descobrir aquesta contradicció. Buscant la nostra plenitud individual, els humans hem arruïnat la nostra plenitud com a éssers humans.

El que sorprèn en el relat, són les paraules de l’amo del camp, quan li proposen arrencar el jull: «No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega.» (Mt 13,29-30) Això ens hauria de fer pensar..

El que la paràbola vol que descobrim és que hi ha una altre manera, possible i plausible, de veure la realitat .

No es tracte d’un acte de bona voluntat. Tampoc de tenir paciència i perdonar la vida als dolents fins que la justícia de Déu actuí. Res de tot això. Es tracte de reconèixer la condició humana i deixar obertes les seves possibilitats de créixer.

No l’arranqueu, que també podríeu arrancar el blat. Aquí rau la profunditat del missatge. El jull s’assembla molt al blat, i no es pot distingir d’ell fins que no produeix el fruit. Però encare que es distingís perfectament, a l’intentar arrancar-lo, també es podria arrancar el blat, perquè les arrels d’ambdues plantes estan completament entrellaçades.

La dicotomia entre bons i dolents, no només és completament absurda, sinó que el sol fet de pensar que una persona es pugui considerar «bona»» ja és desassenyat. El qui presumeix de ser de fiar (trigo limpio) o és un ignorant o un impostor.

Hi ha un altre aspecte que pot ser interessant a l’aplicar la paràbola a l’ésser humà. Ningú és essencialment bo ni dolent. Tot ésser humà va desenvolupant la bondat que hi ha en ell a través de la vida. Això té grans conseqüències a l’aplicar la paràbola. En nosaltres, no només conviuen el blat i el jull, sinó que el que tenim de blat es pot convertir en jull, i el que tenim de jull es pot convertir en blat.

Això anul·la tot judici de valor definitiu sobre un ésser humà mentre que estigui viu sobre la terra.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO