Joan XXIII, en el discurs d’obertura
del Concili Vaticà II, va denunciar aquells que en els canvis «no veuen altre cosa que
prevaricació i roina» Són, els qui va qualificar de «profetes de calamitats» i dels
qual, el Papa dissentia. Són gent que
els psicòlegs consideren «tòxica», perquè acaben arruïnant l’equilibri mental dels qui
conviuen amb ells o són subjectes de les seves paraules i/o decisions. Els «profetes de
calamitats no mereixen que se’ls tingui en compte», va afirmar el cardenal de la Transició Vicente
Enrique y Tarancon (ABC, 19/02/77) I,
ho justificava dient que: «La postura del derrotisme sistemàtic no és ni cristiana,
ni constructiva, ni patriòtica» Cal recordar que la seva actitud oberta en
relació a l’etapa que s’iniciava a la mort del Dictador (a qui Tarancon va amenaçar
d’excomunió si executava la decisió d’enviar a l’exili al bisbe de Bilbao, Antonio
Añoveros, -Cas Añoveros- el 1974) el va convertir en l’enemic a abatre. Cal
recordar, també, el crit de «Tarancón al paredón» que repetien insistentment els partidaris
de conservar l’estatu quo del
«nacionalcatolicisme» que els permetia mantenir els privilegis d’un Règim
corrupte.
Diuen que la història es repeteix, i
malgrat l’esforç de concòrdia que va protagonitzar l’expresident Suárez, seguim
sentint veus que ens anuncien desastres. És el cas de les recents declaracions
del cardenal Antonio María Rouco Varela en els funerals d’Estat que ha presidit
últimament. L’un, pels fets de l’11 M (que es van produir –segons ell- «obeint a foscos
objectius de poder» sense aclarir qui era que obeïa i quins eren els objectius).
L’altre, per la mort de l’expresident
Suárez. En els seus discursos, revestit com a màxima autoritat de l’Església
Catòlica instaurada a Espanya, ha llençat missatges «enverinats» (Enric
Juliana, La Vanguardia, 1/03/14) davant del Rei i tuti
quanti, arrenglerant-se amb els qui només veuen un futur
amenaçat, procliu a una nova guerra civil. Han estat discursos que distorsionen
la realitat. L’atemptat
de l’11 M va ser causat pel terrorisme islàmic i no tenia res a veure amb el
clima de convivència dels espanyols. I, l’expresident Suárez ens va tornar les
institucions democràtiques per la concòrdia. A què ve doncs, ara, esmentar la Guerra
Civil?.
L’Església
catòlica, i els homes que la representen, tenen la missió d’infondre esperança.
Defensar determinades posicions polítiques els situa fora de la seva missió. I,
aprofitar l’hegemonia de la que gaudeix aquesta confessió, malgrat que la
Constitució deixa clar que l’Estat és laic, per a llençar missatges de por, assimilant
el present amb un passat de trista memòria, ens deixa en situació de pensar que
no són persones idònies pel càrrec que ocupen. I, aquesta condició d’idoneïtat
és un dels trets indispensable, segons
el Dret Canònic, per a ser elegit bisbe.
El
Cardenal Rouco, ens té acostumats a fer declaracions que no toquen. I, totes
elles dirigides als mals que ens duran el reconeixement dels matrimonis homosexuals,
tenir una llei excessivament laxa sobre l’avortament, i destruir, el que per a
ell és la «sagrada unidad de la Patria», en la línia del que també defensa
Alternativa Española –hereus del pensament de l’ultraconservador Blas Piñar-.
que com a moviment, partit polític o grup d’opinió, proclamen voler servir «las
verdades eternas que surgen del reconocimiento expreso de la Ley de Dios».
El senyor
Rouco Varela ja sap que una unitat construïda sobre un fet de guerra no pot ser
sagrada. Rouco Varela, i els que li fan costat, haurien de reflexionar –perquè
llegir ja se suposa que ho han fet- els discursos de Joan Pau II (ells que són
tant papistes) sobre els drets dels pobles a ser lliures. El Papa parla de
pobles no de nacions. Perquè tothom sap que les nacions han estat construïdes
sobre la base de matrimonis interessats o de conquestes sagnants. El Papa no
parlava només en defensa de la descolonització, la qual cosa seria un
reduccionisme del seu discurs, sinó del dret dels pobles a mantenir la seva
idiosincràsia; llengua i cultura, en respecta i llibertat. En els seus discursos
hi ha un concepte d’universalitat, perquè ell (que era polonès) sabia molt bé
què és viure en un país conquerit per la força de les armes.
En
democràcia correspon a l’àmbit civil decidir la forma d’organització d’un
estat, les seves unions i formes de convivència. I, l’Església ha de trobar el
seu encaix en aquesta realitat, inculturant
el missatge del Regne, que tracte de pau i justícia. Quina és -señor cardenal- aquesta llei de
Déu que fa que la unitat de les nacions sigui sagrada, i que impedeix que les persones puguin viure en
plenitud la seva llibertat de consciència?
Salvador
Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada