ROUCO VARELA, PROTOTIP DEL FEIXISME EPISCOPAL

El cardenal de Madrid, tot i que dintre de poc –com a retirat- haurà d’instal·lar-se en qualsevol convent de la capital on, per sort dels creients, perdrà el nefast protagonisme que li ha proporcionat la seva carrera eclesiàstica en la que mai, ha deixat de servir la causa i els principis del nacionalcatolicisme franquista, per damunt de l'evangeli de Jesús de Natzaret, car per comptes de predicar l'amor i el lliurament i solidaritat amb el pobres, s'ha dedicat a predicar l'ordre, la por i l'obediència incondicional dels creients, mentre per altre part, ell servia, políticament, els seus interessos i els del lobby de poder i de la casta i elit oligàrquica de la capital del cada cop més tronat imperi castellà.

Com a clergue d’una església abominable que només hi poden creure els sectors ultres i adinerats de la societat, ha preconitzat amb la subtilesa d'un professional, la por, el temor i el pànic com a instrument útil per aquella església deplorable de la dictadura franquista que encara enyora trenta set anys desprès de la mort del dictador, on l'amenaça i el terror a les plagues bíbliques, eren els únics arguments de l'Església oficial espanyola. En el més que probable, darrer acte coma arquebisbe de Madrid (funerals d’Estat pel desaparegut president de la mal anomenada transició espanyola, Adolfo Suárez) va tornar ser protagonista, i no va perdre l’oportunitat, una vegada més –tot separant-se de la doctrina de l’Església- per, des de la trona fer, no un sermó exequial (que és el que corresponia), sinó un miserable míting polític en el qual, amb aquella seva endimoniada subtilesa i sense esmentar directament el procés català, va voler alertar del perill que l’esmentat procés, podria comportar una nova guerra civil entre els espanyols. Patètic, funest i pervers fins el final!!!

Com pot ser que, en ple segle XXI, aquests personatges encara puguin tenir protagonisme en el món d’avui? A ben segur que un personatge tant nefast i recargolat com el Rouco Varela, només es pot trobar en una societat com l’espanyola, doncs en el context occidental, Espanya és l’Estat on la cultura democràtica, encara és una assignatura no aprovada pels seus governants, polítics i alts càrrecs de l'Església i la Judicatura. Tot i el seu relleu al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola, pel nou president dels bisbes espanyols, el moderat Ricardo Blázquez, és força difícil capgirar la malèfica inèrcia d’un personatge que ha estat president de la CEE, durant dos mandats els darrer dels quals, substituint precisament l’ara nou president. Quan els bisbes espanyols, després del primer mandat del Blázquez, van tornar a decantar-se per Rouco Varela, és una demostració, potser no determinat, però força il·lustrativa, del tarannà carca i conservador de la majoria dels bisbes que, precisament Rouco Varela va promoure... 

Tot i això, benvinguda sigui la seva jubilació, com benvingut sigui el gest del papa Francesc en reunir-se a Roma, el passat mes de març, exclusivament amb els bisbes catalans. Aquesta trobada, per separat, amb la resta de bisbes espanyols, és un motiu d’esperança en el sentit que en l’elecció del bisbe per qualsevol de les diòcesis catalanes, molt probablement, no influirà, com darrerament passava, la ma negra del Rouco Varela o de la CEE. Aquesta probabilitat, no obstant, l’han de saber aprofitar els nostres bisbes per desmarcar-se progressivament de la línia oficial de l’episcopat espanyol i per marcar la pròpia estratègia i línia pastoral, més en comunió amb la direcció que està marcant el papa Begoglio que amb la que puguin tenir o deixar de tenir els bisbes espanyols.

Jaume Rocabert, Girona, abril del 2014
Publicat a la revista: Recull