L’ESPERANÇA NO IMMOBILITZA EL CREIENT..

Reflexió de Pentecosta
 

L’esperança és una virtut teologal que com la fe i la caritat es rep gratuïtament però cal treballar per aconseguir-la. Els primers cristians esperaven que s’esdevindria la fi dels temps d’un moment a l’altre. Jesús havia anunciat que aquella mateixa generació veuria «el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel, ple de glòria i majestat». (Mt 24,27) I, afegia. «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.» (Mt 24,33). Per tant la imminència d’aquell esdeveniment condicionava el seu comportament. L’angoixa d’aquella pobra gent podria ser també la nostra, doncs que, de la fi del món, de la Parusia, només sabem, que no en sabem ni el dia ni l’hora. (cf. Mt 24,36).

 

Tot està en mans de Déu! Teilhard de Chardin va definir la Parusia com el punt Omega; com el final de l’evolució darwiniana de la humanitat, que haurà arribat a la seva plenitud. I, en aquests procés les lleis natural seguiran el seu curs, en ordre o en desordre (segons alguns, el món es regeix pel caos). Però, mentre això no arribi, els homes i les dones han de seguir realitzar la seva missió de «dominar la terra» (Ge 1,28), per fer possible que la vida sigui millor per a tots, des del més estricta respecta ecològic.

 

El savi jesuïta, malgrat els seus estudis, tampoc va poder determinar ni el dia ni l'hora de la fi del món. Però sí que sabem per sant Pau, que en la vida i després de la mort estarem sempre en el senyor (1Te 4.17). Aquesta és l’esperança cristiana!

 

A causa de la indeterminació escatològica, però interpretant que la fi s’apropava, alguns tessalonicencs van entrar en estat abúlic, deixant de treballar i d’esforçar-se per mantenir una actitud digna i ajudar als altres. Com escriu E. Charpentier, aquells tessalonicencs es demanaven: perquè treballar? (Para leer el NT, pág.60). I, aquesta situació dóna motiu a Pau per a iniciar la seva correspondència. I ho fa, precisament per aquella comunitat cristiana desorientada. A la primera carta els exhorta: «tingueu com un honor de viure en pau: ocupar-vos cadascú de la seva feina i treballar amb les pròpies mans, tal com us varem ensenyar. Així el vostre comportament serà ben vist dels qui no creuen i no caldrà que depengueu de ningú» (1Te 4,11-12). I en una segona carta es posa ell mateix d’exemple: «Entre vosaltres no vivíem desvagats ni demanàvem que ens alimentéssiu de franc, sinó que amb penes i fatigues treballàvem nit i dia per no ser una càrrega a ningú.» (2Te 3, 7-8). I, endurint el to els repetia la norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» (2Te 3,10). És important destacar aquests dos aspectes: l’esforç necessari per a poder viure d’un mateix, i el bon exemple. Viure d’esperança i esforç! I, podríem afegir: de pregària i predicació en la fe i la caritat. Aquest és el contingut de las cartes de Pau per tal de donar resposta teològica a les angoixes puntuals del creients.

 

En el pla de Déu tots som cridats a ser apòstols, a difondre la paraula que Jesús ens va deixar i que se’ns ha transmès en forma d’evangeli (bona nova) en el Nou (o segon) Testament. Aquest és el sentit de la Pentecosta, o celebració (vinguda) de l’Esperit Sant. I, és oportú recordar-ho ara que estem en temps pasqual. Els apòstols van rebre els carismes necessaris per a poder engrandir i fortificar una comunitat de fe universal, responent a l’encàrrec: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19). Aquelles primeres comunitats, embrió de l’Església, determinen l’actitud dels cristians. Avui, als desencisats, l’apòstol Pau, probablement els diria: tingueu fe en la paraula i obreu segons us dicti l’Esperit. Perquè, passi el què passi, sigui quina sigui l’opinió que ens poden merèixer determinats comportaments d’alguns dels constituïts com a jerarquia eclesial, sabem que Jesús ressuscitat complirà la seva promesa: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). I per tant, tot s’ajustarà, a la curta o a la llarga, al Pla de Déu.

 

Malgrat que tinguem angoixes, com els tessalonicencs, ens cal entrar en el que Charpentier en diu: «el projecte d’amor a Déu», per tal què, sense saber ni el dia ni l’hora, ens puguem «presentar sense temor davant el Fill de l’home». (Lc 21,36) «no fos cas que arribés sobtadament i (ens) trobés dormint». (Mc 13,36)

Salvador Sol